Chechu & The Fate of Atlantis

Quan es tanca una porta, se n'obre una altra

2011-02-04T07:17:00.000-05:00

Sota aquest títol tan llarg s'estila el meu retorn al món de la "blog-o-logia". Amb el nom de NanoReflexions.

Ara mateix, després d'haver tornat d'Atlanta, completat el projecte i havent acabat el semestre d'assignatures de màster; i en vistes d'una tesi de màster i d'un possible doctorat, m'he decidit a emprendre la continuació d'aquest blog tan sofert. La idea portava rondant-me ja vàries setmanes, mentre omplia formularis de beques que han acabat resultant desesperançadorament no-concedides.

Què se'n pot esperar, d'aquesta continuació? Us seré sincers: podeu considerar-vos bojos si penseu que tindrà l'assiduïtat d'antany. Espereu actualitzacions intermitents sobre nanotecnologia, sobre tecnologies "bio-inspired", sobre la burocràcia de les beques, sobre temes determinats del doctorat, sobre la meva vida relacionada amb la universitat, i uns tocs d'humor aquí i allà. Tot en un format bastant més multilingüe que anteriorment, ja que m'agradaria arribar a quanta més gent millor.

Així que res... que comenci la festa!
http://nanoreflexions.blogspot.com/

THE END

2010-07-19T07:57:00.004-04:00

Aviam, no crec que això sigui una cosa que ningú hagi notat...

Acabat el viatge, acabat el projecte, presentat el projecte, aquest blog ja no té massa sentit. Per això el dono per clausurat. De fet, no canvia res, ja que tot el contingut quedarà aquí.

Us volia donar les gràcies a tots per llegir, seguir, comentar. Com deia Homer, "para mentir, hacen falta dos personas. Una que mienta y otra que escuche". Aviam, no és que hagueu viscut una mentida, ni molt menys. De fet, difícilment trobareu un blog amb tantes referències personals verídiques.

Però no estigueu tristos, suposo que ja haureu paït de sobres aquest canvi. I no patiu, perquè tinc una idea en ment que d'alguna manera substituirà aquest blog, i de la qual les persones indicades en tindran constància en el moment indicat.

Gràcies a tots i a reveure!

He dicho.

Matrícula d'honor!!! Clar que si!!!!

2010-07-08T17:47:00.003-04:00

Familia i amics, abans que aquest blog s'acabi (l'aventura atlantiana i la tesis han arribat a la fi) volia fer una última entrada (per part meva, clar, deixarem que sigui el creador qui posi el punt i final al blog)

Farà gairebé un any el xikitin va dir que marxava (amb la depressió que això comportava :3) i gairebé sense adonar-me'n (dic gairebé pk he de reconèixer que en aquest 9 mesos t'he trobat molt a faltar) tota aquesta aventura ha acabat ja!

Avui ha sigut el gran dia, després d'un any de feina e investigacions per fi hem pogut assistir a la Defensa de la Tesis. Tot i els nervis que això comporta, hem vist com el crack ha defensat la seva feina, i de quina manera! 3o minuts de rellotge sense interrupcions explicant què és el Quorum Sensing, les simulacions...tot un món desconegut per mi fins fa poquet.
Després d'això, mitja horeta més de preguntes del Tribunal. No podeu imaginar quina tranquilitat quan per fi he escoltat que feien l'última pregunta. Tots fora mentre el Tribunal delibera la nota i apa un altre cop a la sala a escoltar el veredicte! He estat a res de plorar quan escoltava tot el que et deien, però he aguantat com una campiona. I com no podia ser d'una altre manera 10 sobre 10 o el que és el mateix... MATRICULA D'HONOR!!!

Xikitin, no et pots ni arribar a fer una idea de com estic de contenta!!! Aquest últim any ha estat ple d'emocions i sentiments i veure per fi els resultats de tot això no té preu! Dies i nits desitjant que el meu petit estigués amb mi, patint per com estaries, per si trobaries a faltar a la teva gent...ara tot això ha passat!Sé que aquesta experiència t'ha fet crèixer com a persona i com a professional i jo he crescut amb tu també , a pesar de tener un Oceáno de distancia ;) i només puc dir-te que jo no necessitava la deliberació del Tribunal, per mi ja tenies un 10!!
ENHORABONA per la teva Llicenciatura!!
Va...que ja acabo (Didac no te metas conmigo eh...ni ñoñerias ni nada, la ocasión lo merece). Us deixo una foto i al facebook podeu trobar tot l'album!
T'estimo!

Dia D (-1)

2010-07-07T07:00:00.003-04:00

Ja està gairebé tot lligat, i el discurset està perdent el sentit de tantes vegades que me l'he llegit... i més cops que ho faré!

Dia: Dijous, 8 de Juliol de 2010.
Hora: 16:00.
Lloc: Campus Nord, sala D6-004.

Pendent queda el futur, encara que sembla que la boira s'esvaeix...

Progress Update VIII: falta poc

2010-07-04T17:19:00.004-04:00

Desde el NaNoNetworking Day celebrat ja fa una setmana i mitja, els aconteixements s'han anat succeïnt. Els plaços per davant s'han escurçat i la feina apretava per darrere; d'aquí la falta d'actualitzacions.

El cap de setmana llarg el vaig dedicar parcialment a arreglar la destrossa que el professor havia practicat sobre la primera meitat de la tesi. Hi havia fallos tontos, faltes ordinàries i coses que es poden arreglar amb l'opció "reemplazar" de l'editor. Però hi havia trossos que calien canvi d'estructura o tornar a redactar perque es notava que estaven verdíssimes. Si no recordo malament, li vaig entregar el dilluns.

Devia ser dilluns també quan em vaig trobar també al professor Josep Solé Pareta, que coordina tot el tinglado per aquí, i em va donar la notícia: tot i que el profe marxava el 15, posant com aquesta la data límit per presentar, el director del tribunal (Eduard Alarcón) marxava el dimarts 13 (sí, té collons) i com que el dia 12 quedava una mica just, calia apurar al divendres dia 9.

Durant aquells dies, una ronda de mails als del tribunal (la composició del qual m'havia arribat per carta postal) va confirmar el dia 9 per la tarda com a data per presentar. Ja empassava saliva... Fins que fent un cafè tots els del laboratori amb el professor, va sortir el tema. Al recordar-li que seria el dia 9 va saltar sorprès i va dir que ho sentia, que venia la seva família i havia d'anar a recollir-los, així que o millor pel matí o millor el dia 8.

Nova ronda de mails per confirmar, fins que el vocal del tribunal (a la postre el director del departament, no cal fer-li mocs) va dir que tampoc el 9 pel matí li servia. Havia de ser el dia 8.

Per sort, no tot eren "males notícies" ja que mentre jo feia aquestes gestions, el professor em va tornar la primera part que li havia entregat, amb alguna cosa tatxada, però en general em va donar el vist bo. Havia d'anar a mort a per la segona meitat... era dimecres.

Aquella tarda vaig apuntalar el tema 7, al qual encara li queda algun retoc, i en mitja hora vaig redactar el 8, que només ocupa dues o tres pàgines. Dijous em vaig dedicar a llegir la segona part intentant trobar tot allò que fos susceptible de ser mutil·lat pel profe, i me'n vaig adonar que hi havia molt per arreglar.

Divendres vaig refer tot el que calia en un temps rècord i a les 7 de la tarda li ho vaig entregar al profe, que espero que s'ho hagi llegit aquest cap de setmana i m'ho doni (avui) dilluns, que el temps apreta.

Apreta sí, perque no només cal seguir acabant amb la feina, també cal acabar amb les gestions. Per sort, el professor Josep Solé em va ajudar per trobar aula. Va trucar a un parell de lloc en comptes que hi hagués d'anar jo en va, aparentment, i vam reservar una aula de l'edifici D6 del departament.

Va ser el mateix divendres quan per fi vam confirmar que tothom estava conforme amb el dia hora i lloc de la defensa, així que em vaig donar pressa per fer els tràmits que quedessin. Vaig haver de trobar un diploma de nivell d'anglès que tenia mig perdut de la mà de déu per matricular uns crèdits que tenia pendents, i llavors vaig poder matricular el projecte.

El següent pas de la gimcana era omplir el full de "conformitat de lectura". Consisteix en conseguir els autògrafs de les tres persones del tribunal, que, òbviament, tenen els despatxos en edificis diferents i no els trobaràs quan a tu et vagi bé. Vaig tenir sort amb l'Eduard, un home sol·licitat, però no tanta amb el director de departament. Afortunadament tenia una nota que ens instava a deixar documents a secretaria que els firmaria. Amb sort (avui) dilluns ja ho tenen i ja ho puc entregar, que ho necessiten 3 dies abans de que jo presenti.

Que jo presenti un powerpoint amb un discurset, que curiosament he estat preparant i redactant durant aquest cap de setmana voluntàriament semi-claustrofòbic. He de dir que ha quedat una cosa maca (46 diapos), i potser excessiva per la mitja hora que tinc, però amb els assatjos que aniré fent i tot, confio en poder reduïr i encabir-ho en el temps estipulat.

Ja veurem...

----------------

Què queda? Rematar la segona part, acabar de fer un parell de coses de la tesi que queden soltes. Donar-li les diapositives al professor per a que doni el seu vist i plau. Llegir una vegada i una altra el discurs, potser fer un assaig davant d'un dels professors del departament per rebre consells. Mirar de trobar un aparato d'aquests inalàmbrics per canviar diapositives. Si vaig bé de temps, hauré de fer les impressions de la tesi per a que els membres del tribunal s'ho puguin llegir. Hosti sí, i comprar canapès i pensar com m'ho monto per a que arribi tot en bon estat.

I EXPOSAR, CLAR. Taquicàrdia.

NaNoNetworking Day: La crònica

2010-06-24T17:13:00.005-04:00

Dimarts per la tarda va servir per situar-me, pel preludi, per saber què ens esperaria i per ajudar una mica en l'organització de l'event.

Vam anar a montar la sala on es farien els descansos, i vam penjar els pósters. En unes 12h jo estaria allà, fent una mica el paripè i explicant als interessats la meva recerca. També vaig ajudar a fer els últims tràmits.

Vaig marxar a casa no massa tard, per sopar, fer algun últim repàs i anar a dormir d'hora. M'hauria de llevar molt més aviat del que desitjaria...

---------------
6:45, sona el despertador. Esmorzar de rigor, dutxa, i a empolainar-se. Sabates, cinturó i camisa. Arreglat però informal. La camisa per fora, no fos cas...

8:30, arribo a la universitat, vaig amb cotxe, contaminant però amb nivell. Deixo les coses a la nostra sala i em dirigeixo a l'edifici Vèrtex, on es fa l'event. De camí veus pels afores del campus, cartells amb fletxes indicant el camí cap al lloc del congrés. I a l'arribar a la sala d'actes, doncs tot té el seu encant: un cartell gran donant la benvinguda, un noi fent de recepcio, donant els distintius als presents, i demanant 40€ per la gent que volgués anar al sopar, o com ells anomenaven, a l'"acte social".

Jo ja tenia el meu distintiu, me l'havien donat el dia anterior. Detall destacable que on posa el país d'origen, posi USA. Em feia sentir molt americà, molt internacional en un congrés.

9:15, comença oficialment el congrés amb quinze minuts de retard. Parlen la directora de Telecos, i la directora de recerca de la UPC. Després, el professor Akyildiz dona un discurs d'introducció, de 40 minuts, que seria el més llarg de tot el dia. Això sumat a que tot el que va dir jo ja ho tinc bastant coll avall, va fer que em fixés més a la seva forma d'exposar que no als continguts.

Amb la soltura del que ha explicat el mateix mil vegades, anava resumint la recerca de nanonetworking que han fet al lab fins ara, fent referència als seus papers més famosos. Està molt bé que ens nombrés a tots els del laboratori en diferents punts de la presentació (apart de tenir la diapositiva amb els nostres noms). De mi va fer un incís quan parlava que en el departament hem treballat també de modelar amb autòmates, dient que "Sergi Abadal és també un estudiant de master que està treballant en això, i presenta la tesi en dues setmanes".

10:00. Encabat, es va fer el primer break. Vam baixar a la sala dels posters, i hi havia croissants, pastes, aigua i cafè. La gent va anar a atacar perquè hi havia gana, i encara que no siguis català, les coses gratis sempre posen. Jo vaig arribar que la cosa ja s'havia omplert, i quan vaig prendre posició al costat del meu poster, un noi indi ja se'l mirava.

Ambient posteril...

Era un dels que exposaria per la tarda i em va preguntar pel meu treball. Ja tenia el primer "client". Estava una mica nerviós, però m'ho havia preparat molt com si hagués de fer una ponència... i no era ni molt menys. Simplement vas explicant d'una manera distesa i informal, ells t'interrompen per preguntar i fer incisos, i tu els respons. El noi em va felicitar per la feina i va marxar.

Durant l'hora reglamentària va passar un turc que també exposaria per la tarda, i un altre visitant. La resta als que vaig explicar eren bàsicament companys i coneguts, cosa que ho fa encara més informal. Suposo que l'explicació va arribar a més gent, ja que sempre hi ha el típic que s'ho mira des del darrere, ficant l'orella. Quan la cosa es va calmar, vaig esmorzar i aviat ens van fer pujar un altre cop.

11:00. Començaven les primeres ponències invitades. Jo vaig preferir quedar-me amb el noi que feia de recepció, xerrant, ja que les ponències del matí semblaven bastant pal. Tenia accés a la llista de registrats, dels que anirien a "l'event social", etc... Segons vaig veure, entre seixanta i setanta persones estaven registrades, comptant-nos a nosaltres. No està malament... comptant que és el segon any que se celebra.

Hàbitat durant les ponències del matí...

Vaig entrar a veure l'última ponència, que durava un quart d'hora, però va resultar ser la pitjor del dia. Quan va acabar vam anar desfilant a dinar.

13:00. A la plaça de la Facultat d'Informàtica, on hi ha el bar que fan uns plats combinats que no te'ls acabes, amb pa beguda i postre per 5,65€, es feia el dinar. Estaven les taules montades a la fresca, i una mena de càtering self-service. Amanida normal o de pasta en recipients individuals, després a escollir: llibrets, croquetes, carbassó arrebossat, peix i puré, o tot a la vegada. De postre, postís de poma o de músic (??) o fruita. I després cafè. O sigui, sent els mateixos que porten el bar que deia, no es podia esperar menys. Vam acabar plens.

14:00. Tornem a la sala dels pósters, ara amb la panxa plena. Ara teníem cafè, tè i pastes, suc de taronja i aigües. No es va omplir tant com al matí, però de totes maneres hi havia gent rondant. Teníem al professor per allà, i jo tenia la sensació que en qualsevol moment vindria a matar-me, ja que tots els del lab havien posat també el seu nom al poster, i jo no (veure mini-reportatge de la Marta), però entre tots em van cobrir molt bé. L'Anna, del lab, va mantindre'm ocupat explicant-li tot, fins que va arribar un dels assistents al congrés per preguntar-me.

Ambient posteril 2, amb estrella invitada (la tieta d'en Josep Miquel).

Després va ser quan vaig rebre l'agradable visita de la Marta, que s'havia registrat i de la que jo tenia l'identificació. També va servir de pantalla per evitar que s'acostés el professor, el qual va semblar notar la seva presència ;). Li vaig deixar anar tot el rotllo amb l'intenció que entengués una mica el que m'ha tingut ocupat tantes tardes, i quan vaig acabar pràcticament ens feien fora per començar les ponències de la tarda.

Jo vaig preferir sortir a prendre l'aire amb ella, però els dos teníem coses a fer, així que no ens hi vam estar massa estona.

15:45. Arribo a la sala d'actes. Merda! M'havia perdut la ponència d'un tal professor anomenat Qin Liu (en serio!) i la següent estava a mitges, per la qual cosa vaig preferir esperar. Vaig entrar a de les 16:00 d'un ex-alumne del professor Akyildiz. Prou interessant, sobre comunicació molecular, però que casi provoca que m'adormi, i que va durar 45min en comptes dels 30min que hauria.

L'últim ponent, un dels que m'havia preguntat pel matí i amb qui havíem intercanviat impressions, va haver d'ajustar-se al temps que li quedava. Tot i no ser un orador brillant, el treball del seu laboratori a Turquia era interessant. Un cop acabat, el professor Akyildiz va fer la xerrada final, invitant a tothom a fer història, a fer recerca en aquest camp i instant a tornar l'any que ve, en un acte que pretenen fer més gran, de dos dies de durada.

Ens van citar als del sopar a les 20:30 al restaurant Mango, davant del mar, i la gent va quedar-se petant la xerrada i tal. Fotos de rigor, i en Josep Miquel ens va cridar ja que en Qin Liu i la directora de recerca de la UPC estaven interessats en el poster. Vam baixar a fer suport, però va ser ell qui els va entretenir. Jo em vaig quedar per allà, i vaig acabar explicant-li a en Germán Sáez, cap de relacions externes de Telecos, al qui havia conegut el dia anterior.

Res més, cansat de tot el dia vaig marxar a casa a quarts de set. En principi jo podia anar al sopar gratuïtament i de fet havia dit que aniria, però vaig canviar d'opinió i vaig decidir anar al Maresme menjant-me la cua mortal de la sortida de Barcelona. Però va valer la pena.

En resum, una bona experiència i una bona manera de començar, com deia en Josep Miquel, en un congrés menor, sense cap pressió i mostrant un poster, sense que sigui haver de presentar davant de tothom. Prova superada!

---------------------
Ara seguiu llegint si voleu veure el mini-reportatge de la Marta sobre els seus trenta minuts d'assistència al congrés. Vagi bé!

Mini Reportatge

2010-06-24T16:06:00.005-04:00

Lo prometido es deuda!!!
No vaig poder fer moltes fotos (no era el moment, tot ple de colegues del "jefazo" jejeje i jo amb la camara!) per no dir la vergonya que vaig passar quan vaig entrar a la sala i em vaig posar a mirar pósters esperant a que el xikitín acabés amb les explicacions que li feia a un noi, però alguna tenim, així que aquí està ... el xikitin amb el seu poster!!
He de dir que em va fer una explicació de tot el poster (incluida la primera columna que todo el mundo que estaba allí ya sabía jejeje) i va estar moooolt bé!!!! Aquí tenim el futur!!!

El crack i la seva feina

El gran ausente...un tal Ian!!!

vaja la resta de nanos si que fan menció al Jefazo jejeje

El Poster

2010-06-22T04:21:00.002-04:00

NaNoNetworking Day

2010-06-18T08:26:00.003-04:00

Ja no hi ha volta enrere.

Per dilluns hauria de tenir enllestit el póster i, en conseqüència, una mica ja preparat tot el discurset que hauré de fer.

Dimecres, la gran final.

PROGRAMA

P.D.: tenemos pósters y fliers, que nos los quitan de las manos, señora oiga!

Sorpreses, decepcions i nostalgia

2010-06-16T19:00:00.005-04:00

Bé, fa dies que em pasava pel cap fer un petit repàs a la copa del món, però volia esperar al moment oportú. I avui ha estat el dia idoni. Bàsicament perque ja han jugat tots els equips i comença a perfilar-se el que veurem.

Val a dir que estic molt decepcionat pel poc futbol que he vist aquests dies de mundial en general i que a excepcions contades els partits han estat força fluixos. Tot i això, m'ha fet molta ilusió veure com hi ha seleccions per les quals la Copa del Món és quelcom grandios i especial.

En el meu repàs general, voldria destacar a Nova Zelanda, que va demostrar que si no perds l'ilusió i no defalleixes tot és possible, i també a Espanya, que ha demostrat que en el futbol, els favoritismes son per vendre diaris, no per guanyar partits. Per mi han estat dos clars exemples dels que ha estat aquest inici. Les grans decepcionant i els petits donant-ho tot.

La veritat es que en el que portem de Copa del Món, tan sols Argentina i Alemania han demostrat quelcom, i tampoc res per llençar-hi cohets. Anglaterra, Holanda, Brasil, Portugal, Espanya, França m'han decebut i tinc la sensació de que molt hauran de cambiar les coses perque en la fase de grups veiem grans duels.

Deixant el futbol de banda, tot i que suposo que dintre d'uns dies repasaré de nou com estan les coses, vull dir que ultimament m'he retrobat amb el que ha estat un dels meus grans videojocs. Un d'aquells que et fa recordar temps pasats i fa que la nostalgia broti a flor de pell, parlo de Monkey Island.

Monkey Island, va ser un joc molt popular que sortí al 1990 i que va tenir 2 secueles posteriors també de molt éxit. La 4a part va ésser un fracàs estrepitòs i ara han tornat a posarlo al mercat amb un remake de la primera aventura i uns mini capitols que serien una mena de 5a entrega.
En tot cas vull centrarme en els importants, que son els tres primers. Pertany a un genere que avui dia ja practicament no existeix, l'aventura gràfica.
A Monkey Island l'humor i l'aventura pirata eren els seus grans reclams. Certament va funcionar a la perfecció i no m'extranya que sigui un dels jocs més estimats i respectats.
Actualment està en desenvolupament un remake de la 2a part.
Si us interesa us recomano començar per la 3a part, per mi la millor i ademés el nivell visual no us frenarà. El nom és The Course of Monkey Island, està totalment doblat al castellà.

Que tingueu molt bon dia!!

Progress Report VII

2010-06-15T13:56:00.004-04:00

Ahir vam tenir un meeting.

No va ser gran cosa, només vam exposar en Joan (des d'Atlanta), en Luisca i jo. En Joan s'està aplicant molt per trobar un tema en el que treballar, i sembla que el professor ho sap i l'ajuda. En Luisca ja ha près vol i porta un molt bon camí si segueix treballant així. Jo, doncs vaig presentar res, cinc minuts. La raó: tot el que anirà a la tesi està més o menys explicat. Així que li vaig presentar una de les últimes coses que vaig fer, i vam tornar a parlar dels continguts.

El següent pas és acabar la memòria i donar-li, o fer-ho a fascicles. Ell s'ho llegeix, tatxa, emborrona, marca, estripa i després t'ho torna perque ho modifiquis. I aquest procés es repeteix durant unes quantes iteracions fins que estigui tot perfecte al seu parer.

També em va donar senyes per a que posés una cosa més, la qual anirà en el capítol 4. La meva idea és acabar això, tocar una mica la resta i passar-li del 1 al 4 perquè comenci la matança. De mentres, acabaré les simulacions i que van als capítols finals i els enllestiré per seguir amb la correcció. Veurem en què queda tot.

REPTES
Ara es presentaran un parell de, diguem-ne, reptes.

- El primer e immediat tindrà lloc al 2n NaNoNetworking Day. Els grups de la UPC i del turc montem un "congrés" que dura un dia, amb exposicions, xerrades i un sopar (del que espero escaquejar-me, que és la revetlla de Sant Joan, per l'amor de déu).

El tema és que els del grup de nano presentaran cadascú un póster, i avui me n'he assabentat que jo hauria de participar. El funcionament és el següent: en una sala gran poses X murals, i al costat de cadascú el seu autor està esperant als àvids assistents. Així, durant les pauses (imagino, o potser tenim una franja a la tarda) et poden venir a preguntar sobre la teva feina.

Així que, de sobte, em trobo que m'haig de currar un póster i preparar-m'ho tot per estar allà. Tinc ganes de fer-ho i fer-ho bé, i per l'altra... preferiria no haver-ho de fet.

- El segon, està clar, serà treballar suficientment dur com per arribar amb garanties a la segona setmana de Juliol que és quan hauré de presentar el projecte. Als que pregunten que si es pot rebre visitants externs, doncs no ho sé, ja us diré alguna cosa.

Res, tinc tres setmanes pelades per acabar amb tot. Potser que em posi les piles.

- Després hi ha un possible tercer repte, que serà escriure el meu primer paper. Seria resumir part de les idees de la tesi en el típic format "paper" i, sota el vist-i-plau del professor, que seria co-autor, enviar-ho a alguna revista per a que ho publiqui. Però suposo (i espero) que això serà més endavant.

Esperem que surti tot bé.

Los Pájaros

2010-06-14T13:35:00.001-04:00

Crec que Hitchcock va decidir rodar una película on els ocells fossin els protagonistes malignes quan li va passar el que a mi l'altre dia:

Deixo el cotxe ben aparcat en un carrer, just al costat d'un parc. Perfecte, ni zona blava, ni zona verda ni polles en vinagre.

Al tornar em trobo tots aquests regalets. El de davant no tenia excessives taques, i el de darrere tampoc. Seria un complot contra el meu pobre Peugeot? Què tramen els ocells del Maresme contra mi? Devien practicar Quorum Sensing els ocells, per esperar a ser suficients i llavors activar el comportament agressiu? Aplica la meva investigació en el comportament animal i els meus amics els ocells me'n volen avisar? I UNA MERDA, mai millor dit.

Com podeu veure va ser un bombardeig en tota regla, i pel que veig en aquesta última imatge, pot ser que algun tingués l'amabilitat de passar volant a ras del cotxe mentre es cagava, deixant una perfectíssima filera de destrucció massiva.

Alguna taca més hi ha, inclús al parabrisa. Un parell de petites el parabrisa van sortir amb una mica de l'aigua dels limpias i una passada, però us juro que hi havia una senyora cagada tan gran, que després de ruixar mig minut amb aquella aigua i desenes de passades amb els netejadors del parabrises, encara no ha sortit.

Si tu també creus que las palomas traman algo, ja sabeu el què. Cagar-se en el vostre cotxe.

LaTeX

2010-06-13T17:27:00.007-04:00

Endavant. Podeu fer bromes fàcils. Bromes de profidàctils i eines del plaer i la depravació. Però no estic aquí per parlar d'això.

Vaig pensar que estaria bé postejar una cosa per dilluns. Un dia odiat per qüestions de feina, potser se us farà deu minuts més curt llegint parides. I com que de feina ha anat el meu diumenge, del qual he passat gran part de la tarda dedicant-me a treballar una mica pel projecte, doncs què millor que parlar d'una de les eines essencials de la seva realització. Podríem considerar-ho també un progress update temàtic...

El nostre estimat turc va arribar dissabte a Barcelona, procedent de Niça. Des que va marxar d'Atlanta ha passat per molts llocs, com és habitual en la seva apretada agenda, però ara s'estarà un mes aquí, aproximadament. Li han aconseguit un àtic al Passeig de Gràcia, per sobre de la Diagonal, quasi res. I per la seva arribada va proposar que anéssim a sopar una paella a la Barceloneta, la colla d'Atlanta que estem aquí.

Un agradable sopar entre sis persones, on ell va pagar el vi, marca l'inici del currele (en serio) a Barcelona. I comencem forts, ja que al portar un temps sense veure'ns, vol posar-se al dia i ha manat un progress meeting per avui dilluns o demà dimarts.

La meva feina va bé. Ja corro vàries simulacions en paral·lel en el cluster, tinc la presentació del meeting preparada, i la tesi va fent: 105 pàgines que sense massa esforç passaran del es 110 aquesta setmana (sense tenir en compte que és una primera versió que caldrà tocar i probablement reduir).

LaTeX, el títol del post, no ve del material plàstic, si no de l'eina que faig servir per escriure la tesi. De fet, sent enginyer és com obligatori dominar-lo, i molt i molt convenient. No és un sistema d'edició WYSIWYG (what you see is what you get - lo que ves es lo que hay) com podria ser el Word. NOTA: que consti que les sigles aquestes no són una broma, existeixen...

El LaTeX és com un llenguatge de programació. Ho has d'escriure tot... si vols posar una imatge, si volscanviar un marge, etc... Per això, com per programar, has de saber la gramàtica, les comandes, què escriure per que acabi sortint el que tu vols. Un cop tens tot el codi, li dones a un botó que compila, interpreta el que has escrit i ho posa en un arxiu PDF.

Perquè és tan convenient fer servir aquesta cosa? Principalment per les fórmules matemàtiques. Imagina que en Word necessites, en algun punt, posar aquesta expressió que fas servir en un raonament:

No és una cosa massa bèstia, però no sabries com fer-ho, probablement. Vaja sí, fins que descobreixes la opció de Word de les fórmules matemàtiques, que et dóna bastantes eines. Fins que et toca posar alguna cosa de l'estil:

Amb LaTeX, un cop et familiaritzes amb el llenguatge, tot va bastant més fluid, tot i que et quedin carros com aquest, per posar la fórmula anterior:

\begin{equation}
Q_{R}(t) = \int_{r}\int_{\phi}\int_{\varphi}U(r,t)\, r^{2}sin\phi \,dr d\theta d\phi
\end{equation}

Per no nombrar la facilitat per escriure lletres gregues i altres símbols com fletxes, tan comuns per segons quines coses d'enginyeria. A Word has d'anar a "Insertar símbolo", trobar-lo i insertar-lo. Un pal si l'has de fer servir moltíssimes vegades. En canvi en LaTeX, per posar una lletra "pi" només cal que escriguis \pi en el codi.

Hi ha bastants més avantatges, ja que el tema de "programar" dóna bastanta més llibertat i automatismes. Per exemple, per començar un capítol nou només has de posar \chapter{Títol} i automàticament ja tens el títol amb un format predefinit. Si després t'ho repenses i li vols posar un capítol abans fent que aquest passi del capítol 2 al 3, no pateixis que la numeració s'adapta automàticament. I no pateixis que l'índex es farà i s'actualitzarà sol.

També hi ha l'opció de posar referències de capítols dins del text, que també s'actualitzaran soles si hi ha algun canvi! Igual amb la numeració als peus de les imatges i les taules, les quals també tenen senzilles comandes que creen instantàniament els respectius índexs.

Un altre afegit espectacular és el de la bibliografia. Hi ha programes amb els quals pots organitzar els "papers" o llibres que fas servir de referències i creen uns arxius que després LaTeX dóna el format adequat per posar-ho a la bibliografia (que per cert, ja t'omple unes quantes pàgines). A més a més, proporciona un senzill sistema per citar els documents de la bibliografia amb un número, que també s'actualitza sol a mesura que la bibliografia es modifica.

La flexibilitat és bastant gran. Vull dir, no només es poden fer tesis. Hi ha modes i plantilles per crear transparències, llibres, o inclús plantilles modificades per fer papers segons el model de la IEEE (una unió internacional d'enginyers) i tal, cosa que seria extremadament farragosa si es fes amb Word i amb altres.

Us haig de dir que em feia una mica de mandra al principi haver d'aprendre una cosa així, però val la pena. Era ara o mai, i ja està fet. La veritat és que les virtuds són bastant grans, així que...

...llarga vida al LaTeX i mort al Comic Sans!

Bafana bafana

2010-06-10T18:28:00.003-04:00

Ja em perdonareu, però es que soc un incondicional del futbol. M'agrada molt l'esport. M'encanta practicar-lo i soc també d'aquests que li agrada veure als professionals. Però per sobre de tots, per mi el millor és el futbol. I avui no me n'he sapigut estar...

Comença l'espectacle més important del món. Ja se que ara mateix molts podeu estar pensant en els jocs olímpics, però la audiencia acumulativa a nivell mundial dels jocs olimpics de Beijing va ser de 4700 milions de persones i la de la darrera Copa del Món de Alemania 2006 fou de 26290 milions.

Així doncs, la competició a nivell de nacions més important comença avui. S'estrena també Africa. Un continent oblidat per l'home, bé en realitat més que oblidat la realitat és que tan sols està explotat, expoliat i mutilat per occident. Sudàfrica, l'únic país mig-desenvolupat al continent (i només a segons quines regions) organitza la competició. Per mi, que soc un apasionat de veure tots i cada un dels partits, jugui qui jugui, és l'oportunitat perfecte per veure aquests petits països a nivell futbolístic.

Ademés no ho negem, sempre hi ha el partit del morbo! A França '98 l'innoblidable Iran 2 - 1 Estats Units, un partit de futbol on s'hi desprenia de tot, també el sempre recordat Argentina 2 - 1 Anglaterra de Mèxic '86, on maradona va pasar a l'historia venjant les Malvines.
Aquest any hi ha diferents enfrontaments que podrien pasar desaparcebuts però que vull deixar constància escrita de que valdran la pena. Els partits: Anglaterra - USA, l'Algeria - USA i un record especial pel Corea del Nord - Portugal, amb el regut d'aquell mítitc partit del mundial d'Anglaterra 66. Els que no sapigueu de que parlo, era un partit de cuarts que va quedar 5-3 per Portugal (anaven 0-3 a favor de corea a la mitja part).

En fi, alicients sempre hi ha. Però aquest any ademés s'hi ha afegit un altre més enllà del que és l'estrictament esportiu i es que per primera vegada s'emetrà en 3D. De fet un partit de cada dia, serà emès a nivell mundial per 3D. Ja sé que això ve de nou i que la majoria no ho gaudirà, però els que sabem que ens trobarem us podem ben assegurar que veure el futbol en 3D és el més proper a veure-ho al camp. És una pasada!

Per últim vull dir que les meves apostes per ser campió son: Espanya, Holanda i Anglaterra.

Que tingue molt bon dia!!

Vida i miracles d'una catalana al Maresme

2010-06-08T15:48:00.006-04:00

He tingut una idea, no sé que us semblarà, però com comentavem que havíem de buscar estrategies per al "NO TANCAMENT DEL BLOG" m'he dit a mi mateixa, Marta prorroga un dia més la vida del blog, fes tu una actualització. Potser creo tendencia i cada dia va actualitzant algú.

I com avui el xikitin o jefe o la criatura (com més us agradi) està de sopar i segurament no ens alegrarà el cafè de demà...aquí em teniu. Disposada a explicar una mica de la meva vida jijijiji
No sé com m'ho faig, però sempre em passen coses, així que compartiré amb vosaltres el que era ( i és...no em posaré negativa) una alegria que m'està portant algún mal de cap.

Em remonto al dia d'abans de que aterrès per fi l'Americà. Sempre que he necessitat utilitzar el cotxe he tingut la sort d'anar a casa dels papis i agafar-ho (fins ara només tenia moto).
Doncs fa uns dies els meus pares van decidir canviar-se el cotxe i ... qui heredaria el viejuno del clio?? SÍ!!! JO MATEIXA!!! Vale, és un cotxe vell, sense direcció assistida (faig uns braços cada cop que he d'aparcar) ni aire acondicionat, però jo estava encantada amb l'idea de tenir cotxe!

Bueno doncs dilluns vaig a recollir el meu cotxe i li comento al xikitin que si necessita que el vagi a buscar a l'aeroport o per la tarde o en qualsevol moment podia comptar amb mi i amb el clio.
Dit i fet, dimarts a la tarde quedem per anar a fer unes birres amb el Heavy abans del seu concert i baixo a Barcelona amb el cotxe. El deixem una estoneta a Marina i quan tots dos entren al concert jo torno al cotxe ...OHHH!! SORPRESA!!! Algú l'havia obert, s'havia endut la meva ràdio (que amb els anys que tenia no crec ni que la poguèssin vendre) i la motxilla de la criatura (amb les seves claus, ulleres, roba...vaja que tenia més valor la motxilla que la ràdio)
Fins aquí dius...això li pot passar a qualsevol, ha sigut mala sort. No passa res! Esperaré a que el xikitin es compri ulleres noves per tenir la factura i anar a fer la denuncia (a veure si el seguro ens dona algo i podem pagar les ulleres!) (Per cert, pares de la criatura, vaig estar a punt de pujar a saludar-vos aquella mateixa nit, però he de confesar que em feia una mica de vergonya, era tard i anímicament estava una mica "depre" per això del robatori...no m'ho tingueu en compte)

Passa el cap de setmana i cap problema amb el clio. Jo contenta de tenir aquí a la criatura, de fer una festa sorpresa. Tot anava bé...fins avui!! Vaig amb la Uma pel carrer per anar a jugar amb ella al parc i que em trobo...un vidre del clio trencat!! No s'han pogut portar res ( ja ho van fer feia 3 dies jejeje) de fet no sé com...però m'he trobat uns texans del xikitin al clio (que estic segura que l'altre dia no hi eren) i fins aquí la meva aventura amb el cotxe!! Quan tingui la denuncia feta, les ulleres pagades, la radio nova posada i sàpiga com han arribat els texans al cotxe...us ho explicaré!!!

Espero que mis historias no hayan aburrido a los lectores!!
P.D.: Amb el ritme que porto, el proper dia em trobo això:

P.D.2: No penseu que tenia el cotxe aparcat a qualsevol lloc. El tenia al costat de casa. I visc en una zona de carrers peatonals, al mateix centre de Mataró!!! En fin...

Bon dia a tots!!!

Progress Report VI

2010-06-07T13:40:00.005-04:00

Aaaaai amics, Barcelona! *sospir*

Molt ja sabreu que ja sóc per terres catalanes des de dimarts passat. A alguns us hauré vist, a d'altres poc ens faltarà. Bé sabrà el meu entorn més proper que vaig decidir xapar el blog un cop arribés a Barcelona. Però no havia de ser el mateix dia.

El projecte encara no ha acabat, i tinc coses pendents que potser us expliqui o comenti algun dia per aquí. De totes maneres, com podeu veure, la cadència de posts serà molt més petita (en principi) que quan era a Atlanta.

Les coses ja roden a la UPC. Vaig anar-hi per primer cop el divendres passat. Em va rebre en Josep Solé Pareta, el professor i amic del turc, que coordina tot aquest tinglado que tenim aquí. Després d'haver buscat durant una hora el meu carnet UPC que no feia servir desde primer de carrera, em van dir que era l'antic i no servia, per la qual cosa la tarja d'accés que tinc és blanca i temporal.

Tenim accés a una sala on podem treballar còmodes. Després em va rebre l'Albert Cabellos, qui em guiarà una mica pel procés de la tesi, i em va ajudar a tenir accés a la xarxa Wi-Fi i a altres serveis del departament d'arquitectura de computadors. Imagineu-vos, un friki teleco ara formant part i rodejat de gent encara més frikis. Diguem que els informàtics sempre van un pas més enllà en aquest aspecte.

Una de les gràcies és que també em van donar accés a un dels "clusters" del departament. Es tracta d'una agrupació de 73 ordinadors (la torre només, sense pantalla ni teclat) gestionada per xarxa, la qual es fa servir per simulacions i coses per l'estil. O sigui que desde el meu portàtil puc accedir-hi i controlar les simulacions. Encara no he aconseguit fer-hi córrer res, però promet. I té la seva gràcia, no m'ho negareu.

Le llaman "Salvat"

Doncs res! Ara cada dia a la uni, s'ha de finiquitar la memòria i començar a pensar en la presentació. Els tràmits ja s'han iniciat i suposadament, la segona setmana de Juliol és la idònia per la presentació, així que espero que en quinze dies ja tingui la memòria feta, només per ajustar, i ja encari la presentació.

Us mantindré informats.

Key West

2010-06-04T10:43:00.007-04:00

Deixeu que us relati un dels millors plans que es poden formular, quan les circumstàncies són propícies, és clar.

Situem-nos. Estic a Fort Lauderdale, visitant a un amic del bàsquet de fa uns anys. Ell està allà fent pràctiques per ser pilot. Assisteix a una autoescola d'aviació, i pot fer pràctiques ja sense instructor. Escull un aeroport que li agradi i s'hi va, a fer hores de vol.

Em va proposar fer servir hores de pràctiques per portar-me a mi i a una parella a Key West. Fent el camí llarg, Key West estava a una hora i mitja d'avioneta de l'aeroport on ell ha de sortir, el Fort Lauderdale Executive. Key West és una illa caribenya bastant turística que se situa al punt més al sud de Florida. En certs punts de la petita illa, estàs a menys de 100km de Cuba.

Així que a les 8:30 ja erem a l'aeroport llestos per prendre aire, i jo fet una mà de nervis. Ja sabeu de la meva aprensió innata a volar i aquest tipus de sensacions "fortes". No parlem llavors d'una avioneta per quatre passatgers, conduïda per un colega!

Però res, vam pujar-nos-hi, prendre aire, i els nervis van desaparèixer. Anàvem seguint la costa, passant primer per Miami amb tots els edificis a primera línia de mar, les petites illes interiors amb cases i iots presumptament de famosos, etc... Poc a poc arribes al final de la península, i el mar s'apodera del paisatge, donant pas a illes més grans o més petites.

Anant una mica per sota dels núvols té gràcia veure la sombra que aquests projecten sobre les illes i les barques, com alguns núvols sembla que vagin a menjar-se les illes deixant-les en l'absoluta foscor. I en general, molt de color, que el temps acompanyava i feia un sol de justícia.

Horitzó invisible...

Vam arribar a l'aeroport de Key West, parant a la zona no comercial, on podíem prendre un cafè a la zona per pilots. D'allà vam llogar unes bicicletes i havent d'esperar una mica, va venir un cotxe a recollir-nos, que ens va portar a la botiga de lloguer i ens van donar una a cadascú a 10$ per cap.

No esperava una bici de competició, però sí que el manillar fos més maco, no una mena de mega-manillar de latin king. I collons, sense frens a les mans. Com creieu que s'ha de frenar? Pedalant enrere! Si ja sóc poc hàbil amb les bicis per defecte, imagineu si em canvien una cosa tan bàsica. Perque el que em va costar arrancar va ser antològic, ja que imagineu: jo sempre em posava el pedal dret a l'altura per poder arrancar. Com ho fas si no pots tirar el pedal enrere a la posició que vols?

Moments verano azul

Per sort, poc a poc li vaig agafar el truc, i el meu amic i jo vam donar una bonica volta per la illa. Vam passar per davant d'un far/museu, de la casa/museu de Hemingway, etc... També hi havia per allà un bar famós per ser on Hemingway anava. Però com he dit altres vegades, estàvem més de guiris playeros que de turistes.

L'ambient és caribeny de república bananera una mica. Arbres de colors, cases de fusta també de diferents colors, palmeres per tot arreu... Em va encantar, anàvem en bici i m'hagués agradat fer fotos de tot, però la meva habilitat al volant ja us he dit que és limitada.

Després vam anar a la platja. S'ha de dir que la estampa és genial, amb el sol, la sorra blanca i l'aigua turquesa i cristal·lina. Però trepitjar sorra a l'aigua era missió difícil, ja que estava tot cobert o de pedres o d'algues d'aquestes que fan "asquito" al tacte. I la sorra és tan fina, que fa una mena de pel·lícula de fang i també fa una mica de cosa caminar-hi! Aixi que potser no vam escollir la platja adequada. Ara, per prendre el sol, genial.

Vam reunir-nos amb la dita parella i vam anar a dinar. El noi ens va portar a un restaurant que diu que és la mateixa merda que pots menjar a qualsevol lloc de la illa, però està en un moll al costat de l'aigua i que té la seva gràcia. Vam dinar bastant bé, sota la sombra d'un parasol (per sort) veient els vaixells i les motos d'aigua passar.

Començava a fer-se tard, així que vam decidir donar una altra volta per la illa, i anar a fer l'últim bany. Finalment, la parella es va empenyar en anar a un establiment a comprar Key Lime Pie, una mena de pastís fet amb limes especials del lloc. Com que no sabien on queia, vam anar preguntant i una mica donant la volta. Total, per al final deixar-se el pastís al tornar les bicis, un cas!

El retorn de les bicis va ser també bastant èpic, perque ens vam perdre i vam estar donant voltes bastanta estona. Anava una mica desnodrit així que se'm va fer una mica pesat... i para colmo de males vaig perdre la cadena de la bicis per la qual em van clavar 25$. No els culpo, així és com realment guanyen la pasta, però joder, ja els val.

Vam agafar l'avioneta un altre cop a les set de la tarda. Val a dir que ja no hi havia nervis possibles: jo estava destruït i vaig acabar dormint-me els primers deu minuts. Després ja vaig intentar fruïr del paisatge i tal. Per tornar vam tallar per terra per fer el camí una mica més curt, intentant esquivar les tormentes.

Cortinilla...

El dia ens va regalar imatges impagables, com la posta de sol tallada per una cortina d'aigua producte d'un ruixat. O veure extensions enormes de terreny que conformen el parc natural dels Everglades. O veure com el copilot li ensenyava al pilot a encarar l'avioneta a la pista d'aterratge sense veure més enllà del seu parabrises.

Per sort, al treure el mapa del parabrises, que tapava la visibilitat, l'avioneta estava quasi perfectament alineada amb la pista, i vam aterrar perfecte. La part d'aquí fins que vaig a dormir no té massa història... jo tenia mal de cap i estava cruixit i l'endemà m'havia de llevar a les 6 per anar a pillar el vol que em tornaria a Atlanta.

Creieu que vam anar de festa? Jo crec que no.

Everglades

2010-05-28T21:58:00.006-04:00

Los Everglades no son unos pantanos, sino una zona húmeda. Puede parecer una sutileza, pero los pantanos tienen árboles, t los Everglades sólo cuentan con algunas islas arboladas. Contrariamente a lo que muchos creen, las aguas tampoco están estancadas, sino que se deslizan muy lentamente hacia el océano. Se pueden ver caimanes, pero no llevan sombrero ni conducen zódiacs como pretenden hacer creer los carteles indicadores de las carreteras. [...]
Los Everglades son un ecosistema único e increíble, una selva subtropical que alberga diferentes especies como los amenazados cocodrilos americanos, los delfines nariz de botella, los manatíes, las garcetas blancas, las águilas de cabeza blanca y las águilas pescadoras.

L'activitat central d'avui ha estat anar a un lloc que fan passejos en hovercraft per aquesta cosa que no són ni aigües estancades ni pantans. És com un riu ple de matolls i plantes, insectes, algun cocodril, on les aigües es mouen, segons el guia, al ritme frenètic d'un pie cada 24 horas.

Hem pagat 25 pavos per un passeig d'una hora, que sincerament, no el valia. No per culpa de ningú... simplement és l'estació humida, molts ocells dormint, tot molt tranquil, calurós i humit. El hovercraft era cobert, el que li treia espectacularitat, guanyant en seguretat. Hem vist algun ocellet, molts insectes, i tres o quatre cocodrils despistats que dormien a la riba.

El guia era bastant "caçador de cocodrils sénior" amb a seva perilla plena de canes, la panxeta prominent i el conjunt d'explorador... bastant catxondo, que anava afent apunts cada dos minuts sobre la flora i fauna del lloc.

Amb l'entrada del tour teníem també dret a un petit show amb cocodrils, tremendo. Un noi es dedica a explicar i a mostrar, amb bastant d'humor, com agafar un cocodril, lluitar amb ell, i fer vàries coses que requereixen dos collons, com agafar el cocodril, sentar-s'hi a sobre, i posar el mentó entre les dues mandíbules.

Ha estat llavors quan els 25 pavos no m'han semblat tant mal gastats.

P.D.: no, aquest no era el meravellós pla a desvelar. El farem demà, ja us explicaré.

Miami

2010-05-27T21:02:00.005-04:00

Seré breu.

Ens hem llevat, inauditament, a les 8:30 del matí. Cap a les 10 ja érem entrant a Miami.

I ràpid cap a Miami Beach.

Ens hem estat a la platja fins a quarts de dues, i mirant la guia hem trobat que hi ha una ruta a peu curteta que passava per on érem, així que ens hem disposat a fer-la, trobant clars exemples d'art Deco (segons la guia)...

I l'antic City Hall (ajuntament).

Tot molt estiuenc i molt tranquil, més que res perque és un dimecres feiner. Hem pillat el cotxe i hem anat cap a un carrer que conforma una mena de ChinaTown però amb cubans. Es diu Little Havana. Però ni ens hem baixat... hem anat a casa a dinar, per la tarda relax i uns tirets a la pista comunitària. Suposo que a Miami hi ha més coses (m'ha fet cosa no veure la Española Way) però estem més de relax que de turisme cultural.

Ara estem veient els Suns - Lakers i sortirem una estona a un bar, però tornarem aviat, perquè demà hi ha plans bastant macos que no desvelaré ara (i Marta espero que tu tampoc!).

Salut!

Fort Lauderdale

2010-05-26T21:55:00.004-04:00

Hola familia!

Primer de tot: Dídac, et felicito fill. Vas petar-ho en el post d'ahir. Feel free de postejar algun cop més si et ve la inspiració.

Per la meva part, ahir vaig arribar a Miami. Bé, de fet, és Fort Lauderdale. Té un aeroport i està com a uns 40-50 km de Miami. El meu colega viu aquí aprop de l'aeroport, per això vaig escollir aquest.

Em va recollir ahir i vam anar a sopar a Hooters (sí, el de les cambreres que estan bones i vénen a buscar descaradament la propina) per veure els Lakers. S'ha de dir que va triumfar, ja que Hooters era un dels meus comptes pendents.

Costa de creure, però hi van families senceres... Tot i que podeu veure que les dues O que fan d'ulls de la mascota tenen una misteriosa forma mamària...

Després vam llogar una peli i la vam veure amb dos colegues seus. Vam acabar anant a dormir a les tres, i el meu colega insistia en llevar-se abans de les nou. La raó? Poder aprofitar el dia a Miami i les hores de sol aprofitable. M'explico: per aquí fot una calor i una humitat bastant acusades. Comença aviat pel matí i dura tot el dia... temps durant el qual es va acumulant núbols producte de l'evaporació i acaba descarregant una bona tempesta a primera hora de la tarda.

Vaja, que ens hem llevat a les maleïdes dotze i mitja. Hem esmorzat i anat a la platja d'aquí Fort Lauderdale. Hem arribat a un quart de tres... i a les tres marxaven. Ha passat un núvol mortal i ha començat a ploure a bots i barrals, com se m'havia pronosticat.

15:00

En el temps que vam arribar a casa, ja havia parat de ploure. L'home viu en una urbanització com estiuenca, jardins i casetes de dos pisos. Ell viu en un segon pis, en principi per dues persones, però que de moment no hi viu ningú més que ell. Les equipacions de l'urbanització inclouen una bonica piscina, mitja pista de bàsquet callejero i pistes de tenis.

Com ha tornat a sortir el sol hem anat a les tumbones i hem fet una mica de piscina... de luxe. Prendre el sol (sí, espero perdre aquest groc Iniesta) i una piscineta... només em faltava el cocktail.

16:00. Sí, molta diferència en només una hora...

Després d'això, hem anat a dinar, hem estat una estona reposant i després hem anat a fer uns tirs. Finalment, dutxa i sopar. Ara acabarem de veure el Magic - Celtics i no crec que anem a dormir massa tard.

Esperem que demà ens poguem llevar aviat.

The times they are a-changin'

2010-05-26T04:59:00.003-04:00

Volia posar el títol de "Redempció", però aquest m'ha agradat més per anomenar el que vull fer avui.
Com que ahir vaig ésser criticat pel creador del blog i no voldria pas acabar d'aquesta manera tan negativa he pensat en fer quelcom diferent, us fotré el rollo, que algo que també se'm dona bé XD

CAPÍTOL 1: "Los hombres que no amaban las mujeres"

... ni a los hombre, ni a nadie!

Fa un parell de dies el Gobern de l'estat Español va regular la TDT HD (Televisió Digital Terrestre d'Alta Definició), obligant entre d'altres coses a que qualsevol TV de més de 26" hauria d'incorporar-lo de sèrie.
Alguns pensaràn que és una meravellosa noticia i/o idea, però jo us dic que això és com el fitxatge de Villa, ésta molt bé, però arriva tard!
Per posar-vos en context, TV3 va començar a emetre en proves en HD el 2008 i no ha estat fins ara que el gobern obliga a que la TDT HD sigui un estandard. I m'agradaria saber perquè no es va fer abans de que tothom es compres una TV, o un decodificador TDT? A cas no son ells qui han de velar per nosaltres? Qui s'han de preocupar perque les coses funcionin com deu mana?

Doncs jo us diré una cosa: L'inici de la TDT ha estat el timo més gran de l'historia i ho ha estat perque l'unic que es va fer es implantar una normativa de més de 5 anys i que no corresponia a les necesitats actuals. Pero en compte de solucionar-ho ho van deixar estar i ara tenim llocs on no veuen la TDT, una majoria de la població que no sap que es l'Alta definició, perque es van comprar una TV magnifica i gran que te un TDT desfasat i que l'únic que fan es veure lo mateix d'abans però pitjor! Pitjor perque? Perque tenen una TV amb una resolució de 1920x1080 píxels o 1366x768 píxels i que agafa una senyal que té de màxim 960x576 píxels. És obvi que tot aquest vuit l'omple la TV i per tant, perds qualitat!

No vull extrendre més però com a ultim exemple de coses mal fetes diré que fins fa unes setmanes TVE no emetia en HD a Barcelona i Madrid tot i que fa més de 2 anys que TV3 ja ho fa.

CAPÍTOL 2: "El Chicho que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina"

I és que hi ha dies que un mataria a tothom! I ja no només parlo de la tipica congestió de trànsit, els típics subnormals que a la zona 80, van a 70 pel carril esquerre o quan has de fer-li a entendre a algún venedor que l'únic que vols és que no et torni a tocar els collons o el rajes allà mateix sense importarte les conseqüències!

En aquest capítol volia deixar clar que hi ha coses que m'emprenyen i molt. He fet una petita llista, no sé si us hi sentiu identificats o no, però aquí hi és:

- Quan el Windows dels collons et treu la seva pantalla blava d'error crític

- Quan internet es penja just en el moment que has ompler un formulari enorme has escrit mil pàgines i al enviar es perd tot

- Els venedors que piquen a la porta de casa teva

- Quan algú et pregunta per una adreça i un cop li has dit veus que:
a) va per un altre camí
b) va a preguntar-li a algú altre

- Una Ministra de Cultura que diu: "No entiendo para que la gente quiere más velocidad en internet"

- Els del PP, deu meu, aquests si que no els soporto! Cada cop que obren la boca em donen ganes de ser el Charles Manson del segle XXI

- El tipic gilipolles que en un peatge fa qualsevol de les seguents coses:
a) No te la targeta a ma i triga la vida a treure-la
b) No arriba al forat perque no sap calcular i necesita moure o cotxe o sortir per pagar
c) Comença a tocar el claxon en senyal de que s'ha ficat a targes però només duu efectiu
d) Fa coses que son incomprensibles per mi i que fan que trigui la vida

Paro perque ja m'estic posant de mala ostia!

CAPÍTOL 3: "La reina en el palacio de las corrientes de aire"

No voldria acabar la meva trilogia de les queixes sense citar els reis de les corrents d'aire. Els paletes!

Vale, ja se que ara mateix no enteneu res però creieu-me això té una explicació. I allà va:

L'altre dia parlava amb la Maribel, la germana de la meva novia, la Yolanda. Es veu que te corrents d'aire a casa perque els cabrons dels paletes van fer una "chapuza" a l'hora d'instal·lar els marcs de les portes d'alumini d'exteriors. Jo em vaig indignar moltissim i volia fer la seguent reflexió:

La feina ben feta no és que no tingui fronteres és que sinó, si cobres i fas una feina de merda això és inmoral. Ja sé que vivim en una societat on això no val res però si us plau, tinguem una miqueta de vergonya, dignitat i respecte!
Hem convertit tot en la màxima de: "marica el último". I així ens va! Tot és igual mentres surtis guanyant tu, doncs em nego a creure en això!! És vergonyos veure com la picaresca és el més gratificant per a molta gent.

L'altre dia estava a una entrevista de feina i sento un que diu: "Bueno, yo me voy que aun me queda paro y no quiero que me cojan". COM HEM ARRIVAT A AIXÒ?! Com pot algú no caureseli la cara de vergonya al fer això? Com la societat ha permes això? Veure-ho com alguna cosa normal i acceptable?

En fi... jo se que ningú és perfecte i que et pots equivocar, però és una merda veure que hi ha gent que se n'aprofita del més feble. Algú que per vagancia o el que sigui prefereix acabar ràpid i malament a fer bé per allò pel que cobra.

I no voldria acabar sense fer una última reflexió. ODIO LES PROPINES! Em fa molta ràbia que algú vingui a casa teva a fer-te una feina i vulgui que li donis propines!! Que se'n vagin a la merda! A la resta no ens donen propines per fer la nostra feina, oi!? Doncs o tots o res!!!

Que tingueu molt bon dia!!!

Experiment sociologic III

2010-05-25T05:19:00.002-04:00

Bé, reconec que no és gens fàcil dirigir-me a vosaltres amb la serenor que això requereix però és que ahir dilluns es va complir aquella màxima de: "Els dies de festa fas més coses que els normals".

Ahir vam estar jugant 5h (bé, 1:30h vam estar al bar) a futbol, i clar... vam acabar rebentats i a la nit vaig fer l'últim, e innoblidable, pase de Lost a casa meva. Hi erem els de sempre però també el Marc, el Jordi i el Sergio.

Però no vull parlar de Lost, ni de futbol... tampoc de si les roses son efectivament vermelles o no. Avui volia fer un petit recull del que ha estat per mi aquest blog. Una barreja entre currar-me videos cada dia i llegir els viatge de la criatura. Aixi doncs... avui faré allo que ser fer... dedicar-vos un momentet a cada un, però amb una variant... hi ha un video que correspon a cada un, a vere si podeu endivinar per a qui anava cada video. Us donaré una pista, les persones que ho han de trobar son: Marta, Isabel, Joaquim, Jordi i Chechu,

Que tingueu tots molt bon dia!!! El que encerti més, tindrà dedicatoria especial demà!!!

Una abraçada Chechu i gràcies per deixar-me posar algo ;)

Grans invents de la era moderna (III)

2010-05-24T23:29:00.005-04:00

Pareu de llegir si no voleu ser partíceps d'un dels invents que han revolucionat la nostra manera de pensar i de veure, ja en ple segle XXI. En una sèrie de post que haurà fet les delícies dels més àvids bloggers culturitzats, juntament amb el can bottle top, i el servei de tesi. Avui...

BIRRA PER GOSSOS!!
I no, no és una cervesa especial per gent vaga, que potser tindria més sentit.

Tens un gos que dorm tot el dia? Que només menja pizza, que li creix la panxa per moments? Que no et porta la sabatilla perque esbufega només d'aixecar-se? És brut, mira la tele tot el dia i és desconsiderat amb tu?

Sí? Llavors saps, que amb tot aquest cúmul, li falta alguna cosa, encara li pots donar més perque se senti autènticament viu. Li pots donar, cervesa per gossos!

Els humans sabem que no hi ha res millor que una bona pizza, una bona cervesa i fer el vago en el sofà. Podem permetre que els gossos, els nostres millors amics, no puguin gaudir d'aquesta sensació? Ja us ho dic jo... NO!

Compra ara la cervesa per a gossos, en un còmode 6-pack per si has d'anar a casa d'uns amics a una festa amb gossos. Quedaràs de luxe! A més a més, no patiu per la qualitat, que els ingredients són 100% americans (normal, només a ells se'ls hi acudiria).

Què us penseu que beuen quan fan timbes?

La cervesa és sense alcohol (pobres gossos, els hi treuen el millor). De fet és com un caldo d'arrels (root beer) amb sabor a pollastre. Suposadament els va bé pel pèl i els afegeixen additius que els conserven les articulacions. Ho tenen a meitat de preu, 9.97$ per un pack de sis ampolles, però hòstia, jo no sé qui collons deu comprar això.

I ojo, que a Amazon posa ben clar "només per gossos". No fos cas que algú es creiés que és una broma i s'ho fotés ell... En fi, que en el món hi ha gent per tot; i mentre existeixin, seguirem veient-les de tots colors, i rent. Rient molt.

Si no teniu massa idees de què comentar, us proposo que mireu la secció "clientes que compraron esto también compraron..." de la web d'Amazon on venen la cervesa de marres, i feu elucubracions o perfil psicològic dels compradors. Pot ser graciós.

--------------------------
Tràmits de la universitat completats i maleta mig feta per Miami. Marxo a les meves 7 de la tarda per arribar per la nit. Oficialment estic de mini-vacances. Amb sort la pròxima vegada que postegi serà en una terrassa prenent un cóctel, o sota una palmera.

Disfruteu del vostre dia de curro!

En todas partes cuecen habas

2010-05-23T23:20:00.002-04:00

O també titolat: "de Joseps, Joans, i estafadors n'hi ha a totes les cases".

Aquesta setmana passada ha estat extranya. Més comiats, inclòs el meu (bonica festa el Dissabte, on vam fer sangria, vam riure molt i em van regalar una samarreta), una visita fugaç del professor, treballar amb el laboratori mig buit, fer exercici (cosa que portava dues setmanes sense fer), etc...

El cas és que dilluns, anant cap al laboratori vaig veure alguna càmara de la televisió enregistrant en un dels carrers adjacents al laboratori. Em va semblar que estarien gravant qualsevol parida per alguna notícia local sense importància, i no hi vaig fer massa cas.

Al laboratori ningú comentava res, fins que el divendres va venir el professor. En principi, quen va marxar fa una setmana, ja no l'havia de veure fins a Barcelona, per tant Miami quedava com sabeu ben tapat. Però va anul·lar una de les seves estades vés-a-saber-on i va venir dijous. El divendres ens va venir a saludar.

Llavors la Sepideh va dir, "estàvem comentant el cas del doctor Laskar?". I es van embarcar en una petita conversa dient que estava ben fotut, que tenia un projecte a mitges amb ell (i no és broma: es coneixen de fa temps i tenen alguns papers junts). Que ell ja sabia d'aquest tema d'abans i que la suma per llavors pujava a bastants desenes de milers de dòlars, i que la policia el seguia la pista i que estaven esperant a reunir més proves. Dantesc!

Llavors en Joan em va passar més tard un enllaç d'una web de notícies, i tots els fets i comentaris que no entenia últimament van cobrar sentit.
http://www.wsbtv.com/news/23578468/detail.html

El professor Laskar és un investigador de Georgia Tech, que té oficina al segon pis de l'edifici on estem nosaltres. Ell i tres persones més són acusades d'apropiar-se indegudament d'una quantitat que es rumoreja és de milions de dòlars. Ja han estat despedits.

El tema és greu i com veieu a la web hi ha un vídeo que van emetre durant el programa local de notícies de la Fox el dilluns. D'aquí que hi hagués càmeres, i algun policia més del normal. Són milions de dòlars, i això em fa pensar que a tot arreu hi ha de gent fill de puta amb aquestos temes, que no és una cosa exclusiva d'Espanya: el desfalc, l'estafa, el "pocerío".

I res, m'ha semblat un cas curiós. Si mireu el vídeo podeu veure el carrer del laboratori, entrevista a algun estudiant de Georgia Tech, i llocs que em són més que familiars.

---------------------------------------
En un altre ordre de coses, sembla que el professor marxa avui dilluns (per vosaltres) de nou, així que tinc via lliure per Miami sense remordiments o haver de confessar-ho, un possible meeting amb ell (el qual no tenia masses ganes) queda ajornat, i ja em puc dedicar tranquilament a finiquitar els temes aquí a la universitat, sense pensar si estarà el professor rondant o no.

La tesi va vent en popa. He acabat el sisè capítol, i només em queden dos. He arribat al centenar de pàgines, i confio finiquitar el tema durant la primera quinzena de Juny. Clar que quan torni a Barcelona imagino que durant un temps transitori no estaré massa centrat en la tesi, em sembla a mi.

Però això ja ho sabré quan arribi.

Experiment sociològic II

2010-05-20T23:44:00.005-04:00

O també titolat: "Pueden llamarme Dídac, pueden llamarme alma cándida, pueden llamarme experimento sociológico".

Em va semblar que en el comentari sobre el blog, d'ahir, em vas intentar fer un recordatori de la raó per la qual posteges cada dia una llista de dedicatòries. Ara hi caic! Vaig pensar que seria divertit no nombrar-te cap cop en vàries setmanes per veure com te'n sorties del toll, o més aviat pantà, en el que t'havies ficat.

S'ha de dir que la teva biblioteca del YouTube és digna d'admiració. Has conseguit treure tres o quatre vídeos cada dia sense quasi parpellejar. Com veus avui la menció a la teva persona avui és extensa i et lliures, doncs, de la dedicatòria. Si de cas seré jo qui penji vídeos.

-----------------
Des que vaig vendre la televisió els àpats no són el mateix. Però com tinc un portàtil, me'n porto el menjar a l'habitació i em poso qualsevol cosa per dinar. Com que de "la segona hora" només en fan un al dia, m'ha aficionat també a La Competència. Parlem de ràdio, eh!

En concret hi ha una secció que es diu "RACull de premsa", que repassen l'actualitat dels diaris imitant a en Justo Molinero, amb tota la gràcia dels anuncis, del "gitaneo". Apart de tota la gràcia que això pugui tenir, la música de fons és impagable. En serio, al principi em passava desaparcebuda, però arriba un moment que és impossible. La palma se l'emporta aquest mega-hit:

La tornada és totalment impagable. "Mis macarrones caldosos, son los que hago señores, etc..." i totes els ingredients que li posa. Té un aire retro, felicutre, una combinació mortal. En serio escolteu també la secció del programa que us he dit, no podreu evitar la risilla quan entri la tornada.

Però no acabaria aquí. Diguem que aquesta cançó és la més normal que posen. Les altres són, com ells diuen, canción taleguera, o algo així, en referència al talego. No sé nois, però tenen una gràcia, un salero, uns temes de drogues molt divertits.

Yo vengo de la isla de la isla del Japón, de fumarme 4 porros que mi novia me invitó (x2)
La grifa es una cosa que te pone ciego, te ve la pestañí te lleva pal talego (x2)
Dame chocolate que me ponga bien, estando yo entre rejas "me acordé a la vez?" (x2)
Talego talego, qué dolor (x2)
En una discoteca de Lloret de Mar vino una niña guapa y me invitó a fumar (x2)
Me puse tan ciego que no veía na, vino la pestañí y me volvió a pillar (x2)
Talego talego, qué dolor (x4)

Nota: pestañí = poli.
Amics, us invito a que busqueu altres cançons que també apareixen. Hi ha perles maques, maques.

I apa, prou. Ja teniu algo que fer avui.

-----------------------
Ja t'he citat i he posat vídeos al YouTube, Dídac. Ara et toca a tu fer la meva feina. Et proposo que un dia facis tu el post, que no siguin vídeos i apa. Que sigui algo que t'hagi passat, una història, alguna curiositat, dissertacions sobre els sexes dels àngels, teories de física quàntica, plagi del plagi de "lo que me saca de mis casillas", o qualsevol cosa que se't passi pel cap i tingui més de dos paràgrafs.

Proposo votació entre els habituals: Marta, pares, i ¿...? Sé que algun més llegirà, i per favor demano que s'afegeixi al referéndum i que aporti una prova d'identitat (Dídac no val anar firmant en nom d'altres per lliurar-te).

Et dono ja mateix privilegis per postejar, ets lliure. Si la gent vota que sí, ja saps que fer. Jo et recomano que ho facis un dia de nit en que l'endemà sigui laborable, la gent t'ho agrairà. I mira, ja posats, quan marxi a Miami, que no estaré molt pel blog, ja em perdonareu.

I res, em poso a estudiar una miqueta que potser demà ens reunim amb el professor. Que tingueu un maco dia de curro!

-----
EXTRA: posarem un tercer vídeo de YouTube, vull estar a l'altura. Bastant random.

Guanyador d'un concurs d'il·lusions òptiques d'aquest any

Parecidos Razonables

2010-05-19T23:26:00.004-04:00

Ja sé perquè Hank Scorpio i el doctor Hunt d'Anatomía de Grey s'assemblen tant:

Obvieu el fet que el senyor de la dreta sembla que estigui cantant una saeta...

Perque tenen un model comú: Van Gogh.

Perdoneu pels posts breus. El d'ahir era una broma i vaig aprofitar per treballar l'estona que no vaig dedicar al blog. Avui vinc d'un sopar de comiat i estic bastant fet pols. Prefereixo dormir ja que demà m'haig de llevar d'hora per acabar de netejar el pis. El meu company marxa d'Atlanta i hem de deixar el lloc presentable.

Gràcies per la seva comprensió.

------------------
EXTRA: alguns més, per a que estigueu entretinguts...

Experiment sociològic

2010-05-19T00:03:00.001-04:00

De veritat creieu que...

Las rosas son rojas,

y las violetas azules?

Discuss - Se abre el debate.

L'art del Mosh

2010-05-17T23:10:00.002-04:00

Mosh, verb que significa "entrar en una mena de dança violenta i embogida". Per abús de llenguatge, també se'n diu de la voràgine que es forma quan es balla així.

Perdoneu pel so
Aquest post teòricament anava després del dia de Nova York al qual vaig assistir a un concert dels genis de Opeth. Però a saber perquè no ho vaig acabar fent.

Sigui com sigui, allà vaig tornar a assaborir les mels del mosh. Una pràctica esportiva, lúdica, d'agermanament. Crec que ja us he dit mil cops que és una cosa tan extrema com maca. Simplement es tracta d'anar a un concert de heavy, ficar-se al barullo (normalment drets al centre, darrere de les primeres files) i deixar-se anar. No es tracta de donar patades ni cops de puny, ni anar a trencar la cara de ningú. No s'ha de fer mal, simplement empènyer o carregar amb el cos.

L'adrenalina puja amb la música, i l'alliberes en forma de MOSH.

Pot no semblar-ho, però allà dins normalment es troba cortesia. No són menys nobles els jugadors de rugby per practicar un esport de contacte, oi? Doncs igual. Tu vas movent-te indefinidament d'un lloc a un altre, empenyent i sent empès. Clitxes a algú que t'ha fotut un bon viatge, mai sense intenció de fer mal, i li acabes tornant. I si algú cau? Res, tots i cadascú dels presents a ajudar-lo a aixecar-se abans que algú prengui mal. Esportivitat i seguretat abans que res.

Corren males veus que a segons quins llocs, segons quins estils més extrems, pots trobar-te excepcions i capullos. Com a totes bandes. Però a mi no m'ha passat, serà que només jugo en lligues de joc net. Estic totalment en contra d'alguns estils on la gent va directament a donar patades i cops de puny... ells s'ho faran.

Com tot art o tot esport (si bé l'esport es pot considerar un art) sempre s'ha de reinventar. Innovar. Aprendre coses noves. Nova York em va ensenyar molt en aquest art tan peculiar. Del batallar i passar-ho bé. De fer broma. De compartir (amor i emputxades). Deixeu-me que us relati curioses pràctiques que hauria d'intentar importar, començant pel concert al que assistiré, si no moro de cansament, el dia que aterro a Barcelona:

Moshcópter: sí amics, la combinació d'helicòpter i mosh pot ser divertida i aparatosa. Necessites que et facin una mica d'espai. Entre dos, tres, o els que calgui (diuen que l'òptim és ser tres) us agafeu de les mans i es el corro de la patata infernal. Gireu cada cop a més revolucions i us acabeu deixant anar, sortint projectats els tres cap a tres víctimes d'una gran "emputxada". El resultat és espectacular vist des d'una relativa distància.
Slow Moshtion: si bé sabeu que els concerts de heavy poden combinar parts infernals amb passatges més aviat lents, melancòlics o folks. En el nostre cas, agafem el pròleg acústic de la cançó The Moor. En el cas del link, els primers 45 segons. Es tracta de fer un mosh a càmara lenta. Exageres el moviment, i carregues i empenys suaument a mode de broma. Jo, nens, vaig riure la tira. La complicitat entre la gent que acabes de conèixer al barullo és màxima.
Funky Mosh: podria considerar-se una varietat de l'slow Moshtion. Troba un moment amb ritme sincopat, funky, i emputxa a la gent seguint el ritme contagiós. Com a exemple, escolteu aquest fragment.
Mosh campal: imagineu una batalla campal amb dos bàndols. O gent col·locada a dos costats com ho faries per jugar al joc del mocador. Espera al punt àlgid on la cançó passa d'acústic calmat a èxtasi metàl·lic brutal. És el tret de sortida per a que els dos bàndols surtin corrent un cap a l'altre i es faci una explosió de vàries emputxades simultànies. El principi de The Moor o Leper Affinity, són propícies per això. Voleu un exemple a gran escala? AQUÍ.
TriMosh: aquest és fàcil. Esculls a dos companys, n'agafes a un de cada mà i els tres a la vegada us llençeu sobre alguna víctima o grup de víctimes. Senzill però eficaç.

Ja veieu, la creativitat és màxima. L'objectiu d'un concert és alliberar adrenalina i passar-s'ho bé. Al principi, un és una mica reticent, potser prefereixes assaborir la música. Però mentre puguis, practica el mosh. T'ho passaràs bé.

Haig d'aclarir que això es suma a moltes altres pràctiques existents. Jo mateix vaig ser partícep d'un dels famosos cercles de la mort. Bàsicament és el mateix però tothom gira en cercle cap a la mateixa direcció i emputxant-se. Sempre hi ha el personatge anomenat "salmó", que li agrada pujar el riu a contracorrent i emportar-se totes les hòsties.

L'home amb mascareta i flotador rosa al mig és opcional.
Res més, només volia compartir amb vosaltres aquest llegat i recomanar que si esteu a dieta i voleu abaixar algun quilet, us animeu a la pràctica del mosh. Fareu amics, suareu, alliberareu adrenalina i tonificareu els músculs.

Bona nit!

Progress Report V

2010-05-16T23:38:00.005-04:00

Diumenge per la nit. Sempre es pateix una mica de depressió dominical i més quan el cap de setmana ha estat com aquest. Tot i tenir un maldecap enorme divendres, que va fer que marxés a dormir abans de la mitjanit, dissabte em vaig llevar alleujat. Vaig estar treballant una miqueta durant el dia, a l'expectativa de l'acte central del dia.

Pel meu aniversari i el de l'Elías ens van regalar una entrada per anar a veure els Braves, l'equip de baseball d'Atlanta. La cosa no hagués tingut més relevància a no ser pel fet que l'entrada tenia accés a un buffet lliure i a tota la cervesa que puguis beure. Més que res perquè el beisbol és un esport aburrit com pocs.

A destacar del partit va ser l'ambient festiu i familiar abans i durant del matx, el papeig i la beguda que ens vam fotre, la sacada d'honor d'un home de cognom "Tonto" (en serio) i la pallissa que ens van fotre. Vam perdre 11-1, però a mi plim, que vaig sopar de gust mentre veia el partit i comentava les regles amb l'Elías. De totes maneres, quins collons: sabeu que juguen tres dies seguits contra el mateix equip? Doncs avui Atlanta ha guanyat 13-1. Quins collons! També posats, m'hagués fet gràcia veure al valencià que van fitxar, segons Marca, fa un temps, però que no apareix ni a la web oficial.

Després vam estar de festa pels apartaments, però ja és un tema diferent. I avui diumenge, doncs clar, campions de lliga amb 99 punts. Messi pichichi i Valdès, Zamora. Només m'hagués faltat ser allà per anar a Canaletes, entre altres coses.

-----------------
Però vaja que al que venia era a actualitzar el tema tesi. Amb el que portem de cap de setmana, s'ha començat el capítol 6 (de 8) i portem 87 pàgines del que és la primera versió. Dilluns passat vam tenir meeting, en principi perquè ja marxa gairebé tothom, inclòs el professor, i calia posar-se al dia.

En Luisca estava "apercibido de sanción" i ell marxava el mateix dia per la tarda, així que s'esperava que fes una bona presentació. Així és, va resumir tot el que ha fet del tema concret que maneja ell, i va fer una molt bona presentació de més de 45min amb la qual el professor va quedar satisfet, i van perfilar la línea a seguir.

El que no esperava és que sent set persones en el grup de nano ara mateix, haguéssim de presentar tants. Va presentar la Sana, una noia pakistaní que em dóna a mi que ho té una mica cru; en Joan que busca motivar un tema per ficar-se, però no va tenir molt èxit (i no perquè no ho fes bé, si no pel tema en sí) i van haver d'estar barallant-se una estona per treure alguna cosa en clar. En Max també presentava, en Ciccio també, tots més o menys positivament.

Jo vaig presentar 5 minuts, més per continuïtat que per altra cosa. El que vam treure en clar és que si el meu objectiu es presentar la tesi abans de l'estiu, estant el professor a Barcelona, hauria de ser abans del 15 de Juliol. Jo imagino que quan arribi a Barcelona la primera versió de la tesi estarà encarrilada. Però moldejar-la i perfeccionar-la, mai se sap el temps que pot portar (de primeres, ja crec que hauré de mig reescriure l'introducció). Així que caldria fotre canya... per no dir que cal preparar la presentació i tota la pesca.

Tornant al meeting, només comentar que hi vam estar quatre hores i vaig acabar una mica fins el monyo, sobretot quan ja portes moltíssima estona tancat i comencen a sortir diàlegs innecessaris, redundants, o simplement de lleure. Hi ha vegades que no cal allargar tant les coses.

------------------------
Ara aquests dies el professor no hi és així que jo puc anar al meu aire, anar al laboratori quan em roti i girar una mica els horaris si cal. Espero avançar molt aquesta setmana, i quan ell torni un dia d'aquests, poder presentar-li alguna cosa si va bé, marxar a Miami amb la consciència tranquila, i en res em planto a Barcelona.

Per cert, la vaig cagar a l'últim meeting dient que tornava a Barcelona el dia 1, en comptes de dir-li el 25 i tenir carta blanca per anar a on em rotés... perque preferiria no haver de dir-li que vaig a Miami de turisme.

Se us acudeix alguna excusa? Discuss.

Els negocis: noves adquisicions

2010-05-14T12:03:00.003-04:00

O també titolat: "unos se van, pero otros vienen".

Vaig comprar fa una setmana un petit equip de música per fer companyia al meu iPod. He estat tota la setmana pendent de l'enviament, veient com venia de l'altra punta del país passant per Chicago o Nashville.

I avui pel matí per fi ha arribat. Dormia quan han picat a la porta, i després de dutxar-me he baixat a buscar-lo.

Serà molt difícil suplir la marxa de la tele durant les dues setmanes que em queden, però amb això com a mínim ho alleugerirem una mica. I servirà per jubilar la cadena de música del neolític que tenia a Barcelona, i que petava moltíssim, però desgraciadament ja començava a fallar.

PVP: 149.99$
Mínim a Google Products (nou): 104.99$
A mi m'ha costat (nou): 59.64$

M'encanten les gangues, ja ho sabeu, i tenia entre cella i cella comprar-me alguna cosa per l'estil.

La caixa estava una mica desgastada i els plàstics una mica moguts, però està nou de trinca. La potència no reventarà els vidres, però és molt més que suficient per l'habitació. La raó és perquè és portàtil i pot funcionar amb bateria, petit i lleuger, ve amb una funda de viatge, que m'anirà de perles per portar-lo.

Res, fins aquí el post extra d'avui. Discuss.

Els negocis: sublloguers i ventes

2010-05-14T00:23:00.007-04:00

Si una cosa es desprèn de l'essència de les últimes setmanes de viure en un lloc, són les ànsies per començar a tenir-ho tot lligat, atar cabos, i no perdre o renunciar massa en el procés.

Jo vaig ser previsor i vaig començar a fer-ho fa temps. Eren principis d'Abril quan ja tenia maldecaps. El lloguer del pis en el que he estat vivint (i tots els de l'edifici), per norma general es firmen anualment. Bé, el començament pot variar entre Agost i Setembre, però en principi ha d'acabar el 31 de Juliol peti qui peti. Sempre hi ha excepcions, però no per casos com el meu, en que piro el 31 de Maig.

Pel que tinc entès, això no és una cosa aïllada. Per contra, és molt normal que estudiants joves i no tant joves es mudin a l'estiu per fer una internship, o gent que simplement necessita canviar de casa, potser perque de l'antiga el foten fora.

Y juntóse el hambre con las ganas de comer... Per això els amics americans van inventar el "subleasing" o sublloguer. Està bastant ben vist i estandaritzat. Jo m'haig d'encarregar de trobar a algú que pagarà el lloguer els mesos que jo no estigui; i hi estarà ell, per suposat.

Així que per l'Abril ja vaig anar a craigslist.org, un web boníssima on publiques anònimament anuncis, i realment la gent ho mira. Vaig posar un anunci amb totes les bones qualitats del meu apartament, pels mesos de Juny i Juliol, pagant el lloguer al complet. I també li vaig dir a tothom que coneixia, per si de cas, que sempre a la gent propera és més fàcil tractar-la.

Vaig rebre algun mail interessat, però poca cosa i les dates no coincidien. Poc a poc passava el temps i jo em posava una mica nerviós, em veia pagant 1300$ de lloguer que no aprofitaria. Els altres del laboratori que vénen a Barcelona també començaven a moure's i a rebre ofertes... inclús algú havia trobat ja el seu. Però clar, la clau estava en abaixar el preu. Sí senyors, vaig abaixar el lloguer 70$ (encara és poc, coneixo casos que ho han abaixat 200$) i al pas del temps les ofertes de succeïen.

Vaig tenir algunes visites, però cap tema prosperava i començava a posar-me nerviós. Per sort, em vaig enterar que l'administració de l'edifici buscaria lloc als subllogaters per allotjar a la gent durant dies en que ell necessitava venir a mudar-se però jo encara no podia marxar. Això va facilitar les coses, i les ofertes van pujar com l'escuma. Però llavors, quan semblava que encara anava per llarg, l'Elías em va dir que ell es mudava a l'edifici l'Agost i el feien fora de la seva residència, que si encara tenia l'apartament, que se'l quedava.

Dit i fet, en dos dies ja estava tot firmat, i jo tremendament alleujat per deixar de banda aquests maldecaps. Li haig de donar 140$ de la diferència dels dos mesos, però vaja, mal menor.

--------------
Ara que ja tinc el pis donat, necessito desfer-me de coses que no portaré a Barcelona. I el que més destaca és la tele. Si a això li sumem que llarg de dòlars no aniria, precisament, m'ha fet actuar amb agilitat, per guanyar liquidesa i treure'm de sobre aquesta llosa que a mesura que s'acosta el dia de marxar, pesa cada cop més.

Posant l'anunci a craigslist per 275$ (recordem que la vaig comprar per 300$) vaig rebre algunes ofertes. Amb una dona vaig parlar per telèfon i semblava molt interessada. Amb ella vaig acordar esperar una setmana, que encara volia disfrutar de l'aparatet uns dies més. Va passar la setmana i no contestava al telèfon, i quan ho va fer, va ser per dir-me que no pagaria més de 200$.

Després d'aquest mal tràngol, vaig reactivar el contacte amb les ofertes que tenia i que havia aparcat per aquesta ~~filla de puta~~ senyora, i quasi a l'instant una d'elles em va contestar, que estava molt interessada. Dit i fet, en un dia s'ha plantat aquí amb 250$ naps contantes y sonantes, i tele venuda.

La trobaré molt a faltar, i més aquests dies que jo encara estigui per aquí, però mira, un altre maldecap menys i diners frescos a la butxaca. I una dona simpatiquíssima! Hem estat parlant dels meus estudis, de la seva vida, de que m'agradaria Chicago, dels hispànics i els espanyols, etc... Sé que la meva estimada tele estarà en bones mans.

Aish!

I res, confio en que pugui treuré alguns pavos del convertidor VGA-to-HDMI, dels petits altaveus que tinc a l'habitació (als quals substitueixo per un iPod dock) i de la bateria, encara que si no els puc vendre aquests, els trobaré usos alternatius o els donaré, ja que el valor no passa dels 50$.

Segur que esperàveu un post divertit, entretingut, amè i us heu trobat amb un post que parla de les meves transaccions que potser no us interessen. Que n'és de dura la vida!

Festa Intersetmanal

2010-05-12T21:52:00.003-04:00

Doncs res nois, demà se'n va en José i ens proposa anar de festa a una discoteca on se monta una buena els dimecres. De totes maneres, està vist que no necessiteu passa perque us monteu vosaltres una bona festa en els comentaris.

Així que res, sento no poder oferir-vos més avui! A mode d'off-topic us poso un anunci que em va fer molta gràcia, i que sembla que va sortir d'un concurs d'aficionats...

Per cert, avui han marxat els que ahir vaig dir sense problemes. Sembla que el volcà se'ns ha tornat capritxós.

Ashes to ashes

2010-05-11T23:32:00.003-04:00

Ay! La cendra! Símbol de la mort, del canvi, de la conseqüència, i de les putades.

Em queden tres setmanes justes abans de tornar cap a Barcelona. De totes maneres, la fi d'exàmens i del trimestre augura molts canvis. De fet, vinc d'una mini-festa de comiat. I és que molta gent apura els seus últims dies aquí. Gent que marxa per tornar, gent que marxa per sempre més.

Mocadorada... de comiat, és clar.

O inclús gent que ha marxat. Us recomano, sobretot als menys ociosos, que llegiu l'última entrada del meu amic Héctor, que va estar a Boston. Pot ser que quan em quedi poc per marxar em senti com ell, encara que no sé si el fet de tenir tants lligams a Barcelona m'ho impedirà.

La festa de la qual vinc, d'estudiants responsables i adults, prenent pastís i refrescos, i gent cantant boleros, ha servit per despedir a n'Adrien, en Ciccio i en David, que marxaran demà, si poden. Perquè dic això? Aviam, podeu veure l'analogia amb el canvi. Què me'n dieu de les putades?

Doncs tenim un gran volcà anomenat... no sé, un nom del que prefereixo no recordar-me'n, que amb els seus núvols de cendra està sembrant el caos. En Luisca ha patit retards considerables en el seu vol d'avui, i a la seva noia li han cancel·lat, tot i que ho ha pogut recol·locar a demà, però fent escales imprevistes i demés. Està per veure què passarà demà amb els nostres entranyables amics.

El nostre amic...

Més enllà d'això, sembla que les despedides amb les respectives festes s'aniran succeïnt. I no patiu, que entre festa i festa ja encarrilo el projecte, no sóc tonto. De totes maneres, em permetreu que demà dimecres em permeti el luxe d'anar de festa per despedir al mestre José. I aniran caient... en Marko, en Josep Miquel, en Max, l'Anna, en Brandon, en Jeremie, en Rémi, etc... Per sort alguns d'ells els podré veure a Barcelona.

Arribat el moment, creuarem els dits per a que el meu retorn no tingui masses incidents, prou en té un amb tota la càrrega física i emocional d'una mudança intercontinental com per trobar problemes un rere l'altre.

Pregarem al déu dels volcans.

MONACO

2010-05-10T22:58:00.005-04:00

Us adverteixo que: poques ganes + poca inspiració = festival blogger. De totes maneres, potser fruït de la mala llet sense motiu potser em surten coses gracioses. Però no espereu la panacea.

Tenia alguns temes dels que parlar, però ja us dic que la mandra principalment em prevé d'extrendre'm o treure suc a temes que, a hores d'ara, millor reservar.

-----------------------
Com que fins fa una estona estava currant, potser que pari per una anècdota acadèmica. No fa massa, els grup dur de nanocomunicacions (els doctorands i professors relacionats) va preparar una proposta per rebre una beca bastant important. Van estar dies prop del col·lapse, nits en vela, en una mena de cursa que pot valer milions de dòlars (literalment).

Un pastizal (literalment)

Crec que us ho vaig explicar en alguna ocasió, igual que la gent d'aquests entorns té molta traça posant noms i buscant acrònims (algun de vosaltres m'ho va demostrar...). Doncs aquesta gent no serà menys i no se'ls acudeix sino posar de títol de la proposta:

MONACO: Molecular NAnoCOmmunications

Sí senyors, un nom maco de per si el van abreviar com a Mónaco, suposo que buscant la rialleta de les persones que evaluen si el projecte i que han d'adjudicar una pastíssima. Clar que el nostre professor i alguns dels inputats en el projecte tenen una reputació que els permet fer aquestes tonteries, també potser per en un futur tenir una manera de que es recordi.

-----------------------
Van passar uns dies i jo me'n vaig oblidar completament del tema. Fins que l'altre dia es comentava entre els del laboratori una de tantes que el nostre professor ha fet. Resulta que, en un dels seus atacs bromistes, va descobrir que un dels adjunts no sabia on coi era Mónaco. La qual cosa li va servir per riure-se'n bastant a la seva cara. Eh, però de bon rotllo. Ens va semblar a tots una mica fora de lloc, però eh, per altra banda ell es així i no hi havia cap problema.

L'adjunt en qüestió. En serio, la foto no li fa massa justícia, encara que té una retirada en viu molt marcada a "Marianico el corto". Ara, la dona que té no li treu ningú. Aquestos iranians...

El tema va continuar intern i crec que arribats al moment només els de nano sabíem del tema. Fins que l'altre dia que vam celebrar a casa del jefe el seu aniversari, el professor adjunt estava també i en un punt de la vetllada va deixar anar una puyita rotllo, que parlàvem de llocs on viatjar i li va dir:

- I a tu no t'agradaria viatjar a Mónaco? *risas* *risas*

Aquest home és un crack! Ara, s'ha de dir que no en va fer massa sang, va ser graciós i tot.

EXTRA: buscant fotos de l'home en qüestió pel seu nom complet, m'he trobat que un artista iranià es diu exactament igual, i és una barreja de Julián López i Jorge Fernández de la Ruleta de la Suerte, amb perilla. Curiós.

------------
I vosaltres, coneixeu acrònims graciosos, curiosos? Vaja, pregunto en plurar multitudinari, però realment espero només respostes de 2 o com a molt, 3 persones. Se abre la veda...

Day 233: Commencement

2010-05-09T23:28:00.004-04:00

Després d'un cap de setmana especialment amè i divertit, s'encara una setmana més. Només tinc paraules d'elogi cara els equips de futbol i bàsquet del Barça, és per treure's el barret. Sobretot amb els del bàsquet, perque crec que els del futbol em volien matar o alguna cosa similar, deixant-se marcar dos gols en aquell moment.

De totes maneres, no estic aquí per parlar d'això ni de la vergonyosa (ara més que mai) campanya del Marca, dient només que tonteries. Estic per parlar de divendres passat.

Un dia el qual jo no tenia excessives ganes de treballar. Vaig arribar a les 12 al laboratori, però no us enganyeu, he dormit menys del que cabria esperar aquesta setmana, i currar potser més del normal. Però no divendres, no aquell divendres.

Vaig arribar just a les 12, i sabeu perquè? Perque es jugava la semifinal europea de bàsquet. Sobra dir, doncs, que no vaig fer ni brot les gairebé dues hores següents, seguint el partit fet una mà de nervis. Després d'això vam dinar amb la calma i tot.

Després de dinar, vaig pensar que podria currar. Després m'ho vaig repensar i vaig veure l'altra semifinal. Després el porfessor va venir a explicar històries de les seves i fer una mica de comediant, com tant li agrada. No te n'adones que ja són les 18 i l'hora per marxar a casa. M'hauria quedat més, però hi havia compromís.

---------------------
Resulta que a les 19h hi havia la ceremònia del Commencement. Jo mai hauria endivinat, i crec que vosaltres tampoc, que es tracta de la graduació. Bonic false friend. Sí sí, la ceremònia de graduació, en aquest cas de màsters i doctorats, amb birrets, pontxos, discursos i plors de pares emocionats. Amb totes les de la llei.

Es feia al pavelló on juguen els del bàsquet, que recordem que és més gran que el Palau Blaugrana. El dia i hora encara no sap molta gent com la foten amb el cul: resulta que hi ha exàmens finals que acaben divendres a les sis de la tarda, i a les set ja tens la ceremònia de graduació (òbviament sense la nota de l'examen, i per tant sense saber si t'has graduat). Corre el rumor (irònic) de que els exàmens aquí són una broma. Bé, una broma acosta d'una evaluació continuada brutal. Tot i així, massa just de temps, potser.

Vam arribar mitja hora tard expressament, i ens vam quedar curts. No teníem excessives ganes de ceremònies pomposes, i aquella n'era una estona. Et donaven a l'entrada un llibret amb el programa, noms dels graduats, i molts etcèteres.

Veus mils de cadires posades de front a un escenari prou gran, on tots els graduats estan asseguts amb la seva peculiar vestimenta. A l'escenari, els jefazos de Georgia Tech seuen també amb pontxos de varis colors, segons càrrec, imagino.

El padrí de tot allò potser era lo més destacat. Tenien al premi Nobel de física del 1997 i actual secretari d'energia del govern d'Obama, Steven Chu. Va fer un discurs bastant avorrit, ja us he dit que no tenia massa ganes d'allò... i després un discurs del president de Georgia Tech. Els discursos es veien per la pantalla gegant, subtitolat, i a l'escenari també hi havia una intèrpret per sordmuts. Estan per tot, aquesta gent.

Després d'això i d'alguna actuació musical, fan allò de cridar un a un els diplomats, donar-los el paperet, donar la mà, foto, i pels doctorats, el professor que els ha portat els imposa una manera de banda de roba a joc amb el pontxo (ojo que els pontxos són obligatoris i valen una pastíssima, de fet normalment es lloguen, per mitja pastíssima). Aquell imposament va fer que donar-ho a tots els doctorats fos una tortura.

Imposició o escanyament a traïció?

Amb els màsters era més per feina, però n'hi havia com el triple, així que vam decidir marxar. Ens vam quedar amb les ganes de cridar-li alguna cosa a l'Elías o algun altre conegut que es graduava, quan el nomenessin. De fet, en el llibret posava que encoratjaven a la gent a no fer crits excessius per persones en concret, per a que tothom obtingués el mateix mereixement. I la gent s'ho va passar pel forro dels collons. Inclús teníem darrere un grup de fofimamis negres amb pancarta inclosa. Impagable.

Crec que ens vam perdre el moment en que canten l'himne, i després el moment en que tothom tira el birret cap amunt, però vaja, una cosa no paga per l'altre. Apart, teníem un compromís i no volíem arribar tard.

Vam anar a sopar tacos a casa un noi d'Almería que es diu Sergio, i calentar per una festa que la fi d'exàmens i la graduació feien que prometés i molt. I es va complir, perquè vam arribar a l'apartament de la festa, i *CENSURA* *CENSURA* *CENSURA*, per acabar anant a dormir (jo eh, hi ha gent que va empalmar) a les nou i mitja del matí. Un dia per recordar.

Estat d'alguns a l'acabar la nit...

Aviam a partir d'ara com està la vida pel campus. S'han acabat les classes, i la majoria d'estudiants normals tornen a casa. Els doctorands i gent com jo segueix igual o es busca feina per l'estiu, així que encara tindrem vida, però té pinta que tot serà una mica diferent.

Ja veurem!

Polillas, espelmes, i desig sexual

2010-05-07T00:39:00.003-04:00

És probable que al llegir el títol del post d'avui, el lector hagi pensat:

a) Aquest home és un desviat.
b) Aquest home està boig.
c) Tinc una curiositat brutal per saber quina relació poden tenir aquests conceptes, maleït degenerat.
d) Ninguna de les anteriors.

Ay, amics. Quins records d'exàmens test em porta aquesta introducció... Encara heu tingut sort que no he posat cap resposta del pal "no és veritat que alguna de les anteriors sigui falsa" quan la pregunta era selecciona l'afirmació INCORRECTA. Teníem un professorat molt recargolat, però això és un altre tema.

Bàsicament us parlaré d'una cosa que tenia a la recàmara feia temps, però sempre acabes pensant que ja ho posaràs un altre dia que no hi hagi gaire res a explicar. Avui és el dia. Llenço la pregunta:

No us heu preguntat perquè alrededor de fanals o espelmes hi ha tota mena d'insectes volant, com atrets misteriosament per la llum? Si sou una mica pispiretus, sabreu que té alguna cosa a veure amb el desig sexual. Està bé això de llegir els títols.

La gràcia és com me'n vaig assabentar. Quan estàs en un grup on s'estudia comunicacions moleculars, entre d'altres coses, poden passar aquest tipus de casos. El tema és que en un meeting, en Francesco (o Ciccio, llegeixi's Chicho) tot cofoi, quan li toca exposar, deixa un paper sobre la taula i parla sobre l'arna (polillas).

Resulta que el senyor està investigant models a la naturalesa que actuen com una mena d'antena per a comunicació molecular, per construir un receptor. Per exemple, receptors de feromones d'alguns organismes estan molt estudiats, i ell busca com fer teòricament que la recepció de feromones pugui causar un canvi de voltatge en l'interior d'una nanomàquina, i pugui interpretar-se com un missatge, per exemple, si l'emissor transmet feromones que varien en quantitat en el temps. Ja tindríem un senyal, comunicació entre nanomàquines.

Doncs buscant va trobar el paper científic titulat, traduït: Arna i espelmes: la flama d'una espelma com una provocació sexual en imitar la longitud d'ona infraroja del perfum sexual de l'arna (feromones). Sota aquest títol poc comercial, o infumable directament, s'estudia aquesta relació.

L'antena, selectiva en freqüència!

Es veu que les femelles emeten feromones sexuals amb una freqüència, fent que d'alguna manera es pugui considerar infraroja. I curiosament, l'emissió de llum i energia d'una espelma, a part d'alliberar ones electromagnètiques de freqüència visible, allibera ones infraroges de la mateixa freqüència. Per tant, i cito textualment, "l'arna mascle se sent molt atreta i mor intentant aparellar-se amb la flama de l'espelma".

Així que, resposta la pregunta. Sempre veureu insectes alrededor de certes llums perquè es creuen que són insectes famella que van molt sortides. És molt graciós perquè en aquest paper de fa ja unes quantes dècades, l'autor justifica l'atracció dels insectes per la llum de les espelmes, citant poemes de Shakespeare, una cosa impensable en un paper científic. El professor s'ho va mirar per sobre, va veure interessant com anècdota i va finiquitar el tema dient:

This is bullshit.

Miscelànea 5: Panoràmiques i més

2010-05-05T21:26:00.007-04:00

Sí, una cosa més relacionada amb el viatge que va acabar fa un mes! I les que queden...

Penjo un .zip amb totes les panoràmiques. N'hi ha de bones, de no tan bones, de quasi-repetides. Sigui com sigui, hi són totes.

http://www.megaupload.com/?d=CB6F4M06

Per baixar:

1. Entrar al link.

2. Posar les lletres i el número que veieu a on posa "here".

3. Clicar a "download file".

4. Esperar 45 segons i clicar a "Regular download".

-----------------------

I ja està. Com veieu estic un tant gos i no tinc masses ganes de fer res avui. Però de regal, us poso un sèrie d'anuncis d'aquella marca que tant m'agrada.

Pa-Pa-Pa-Pa-Pa-Pa-Power!

Brutal. Tot i que veure'ls tots seguits pot ratllar una mica...

---------------

EXTRA: Lavados de cara, per Gran Angular. Ho sento, ho havia de posar, que m'ha fet molta gràcia.

Day 196: Comiats i reencontres + OPETHazo

2010-05-04T22:15:00.008-04:00

[Atenció... TOTXO]
La definició d'agredolç, dia 7 d'Abril.

Com ja vaig dir en l'anterior entrega, la idea que va sorgir de matinar salvatgement i anar a veure l'Estàtua de la llibertat es va descartar aviat. Més tard, que aviat, perquè ens vam llevar a una hroa prudentíssima.

Clar, a les 12 com a molt tard havíem de ser fora de les habitacions. Els pares tenien el vol a una hora que no recordo, rotllo les 18h. Però és clar, vas amb la tira de maletes, cal facturar, i és vol internacional. No farem bromes i arribarem a l'aeroport unes tres hores abans.

Foto Newyorker aleatòria

Fent el check-out, parlant amb el simpàtic homenot de la recepció ens comenta que valdria agafar un taxi a les 14h com a molt tard, que ell ens concertava un cotxe privat si volíem, que costaria 65$ tot inclòs (gens malament, sabent que un taxi et costa 50$ + peatges). Ens va semblar bona idea per a que més tard no haver d'anar a buscar un taxi que potser no trobes.

Jo vaig anar a imprimir-los els bitllets i una coseta més mentre ma mare feia les últimes compres del viatge (m'ho va prometre) en una boutique xino-hispana (mai desprecieu aquesta combinació). Un cop van haver acabat vam tornar a l'hotel que ja era hora de marxar.

Abans d'entrar em vaig fixar en una limusina aparcada en el carreró de l'hotel. No li vaig donar més importància i vaig entrar a agafar les maletes i ajudar-los a carregar-ho tot. Parlant amb l'home de recepció em diu que el cotxe ja espera fora... era la limusina! Es veu que no tenien més efectius, i que pel mateix preu els portarien amb limusina, tot i que no tenia aire acondicionat.

Foto Newyorker aleatòria

Ma mare no s'ho creia, li vam haver d'assegurar unes quantes vegades per a que reaccionés. Un cop va estar tot carregat i fetes les fotos de rigor (mama, podries passar-me-les) el senyor hispà se'ls va emportar a l'aeroport. Snif snif! S'havia acabat el viatge per ells! No podia sentir sino pena i enyorança ja, però aviat se'm va passar.

--------------------------------
Agafats el meu trolley i el portàtil vaig anar direcció a l'estació més propera del PATH. PATH és una mena de ferrocatas o rodalies, que funcionen per donar cobertura a Nova Jersei, i alguna població propera.

I perquè? Doncs ja ho veureu. Quan vaig arribar a l'estació m'estava esperant l'Ivan, un company de la UPC que està a Newark (Nova Jersei) fent el projecte. Com que jo tenia un compte pendent pel dia 7 i volia gastar el menys possible en allotjament, vaig demanar-li que em deixés dormir una nit a casa seva. Amabilíssimament em va acollir. Des d'aquí, gràcies.

La casa, ara farà un parell d'anys, cortesia de Google Maps.

La veritat és que em va dir que la nòvia va marxar després d'haver estat un mes i pico amb ell, i que ja li anava bé companyia de coneguts. Sigui com sigui, vam anar a casa seva. Viu en un barri tranquil de Newark, no molt lluny de l'aeroport homònim, de cases baixes i econòmiques. Però no podia pensar massa en allò, fotia una calor del dimoni.

Vam deixar les coses a casa seva i vam saludar al seu company de pis brasileiro. Vam decidir intentar trobar algun lloc proper on poder dinar i veure el Manchester - Bayern que feien i que venia de gust. Vam trobar un lloc a deu minuts caminant on per poc més de 35$ vam dinar de sobres amb pitcher de cervesa inclòs. I el que va sobrar encara m'ho fotria més tard per sopar. Vaig pagar jo, què menys!

No va haver temps de massa més. Vam tornar a casa, vaig agafar l'entrada i em vaig despedir. Tenia una cita, amb el metall. Vaig agafar el tren (nostàlgic, amb revisors i tot) que em va portar a Nova York i després el metro que em va atansar fins la sala de concerts.

Sabia que havien venut totes les entrades, el que no sabia és que el lloc fos tan gran. Perquè quan vaig arribar, la cua passava per sota un pont, tombava una cantonada i se n'anava un pèl lluny. Em vaig posar a la cua i pacientment vaig esperar. La cua avançava a un ritme decent, així que en menys de mitja hora ja era dins.

Ingenu de mi, portava un jersei pensant que potser al sortir faria fred. Me'l podia menjar amb patates, tirar-lo o deixar-lo al guardaroba que valia 3$. Vaig optar per aquesta última opció, encara que pagant amb monedes de valor no superior als 25 centaus, de tota la ferralla que els meus pares m'havien llegat.

Vaig pixar, em vaig comprar una cervesa per entrar en matèria i vaig baixar a la zona de batalla. S'ha de dir que els americans són bastant sensibles al contacte, així que amb una mica de morro em vaig col·locar en una posició que no estava malament, tenint en compte que havia entrat prou tard al barullo. De totes maneres, sabia que a la que el primer acord sonés, tot aquell pseudo-ordre quedaria eliminat.

Una de les notes destacades de la mitja hora d'espera fins que comencés la funció va ser l'aparició en un dels balcons VIP, de Mike Portnoy. Òbviament, va ser corejat i saludat, tot i que ell feia senyes de que ell no era el protagonista allà...

Un cop va començar el concert la bogeria va ser generalitzada. Com sempre, els primers minuts són per situar a la gent. Les noies que es fan les guays i no aguanten les emputxades marxen esperitades, els nòvios que van de protectors acaben fora també amb les seves noies, i els que volen gresca acaben avançant i anat cap al mig que és on hi ha l'acció.

A partir d'allà, barra lliure. Haig de dir que els mosh (barullos de gent emputxant-se els uns als altres) van començar des del minut 1, sense cap mena de miraments. Jo pensava que estaven bojos, que la gent no aguantaria tot el concert a aquell ritme... i mira tu, ràpid se'ns va passar.

Com sempre, m'encanta això. Descarregues adrenalina per un tub, sues tot i més, i emputxes, però amb un bon rotllo brutal. Que algú cau? Ràpid tots a ajudar-lo. Que algú perd una sabata? Tranquil que entre cançons algú cridarà per tornar-la. I va ser sempre de companyerisme, amb l'excepció del típic capullo que és creu el més dur de tots i va amb mala llet. Em refereixo a que... joder estàs fibrat i vas rapat, però no ets intocable nano, que estem en un concert de metal i estàs enmig de tot el barullo! Però vaja, no se li fa cas i punt.

Se sent com el cul, distorsionat. Però us feu una idea... inclús al principi si us fixeu podeu veure el capullo rapat. Jo estava moooolt aprop d'on aquest home grabava, més enmig i enrere.

L'altre tema negatiu va ser quan a mi em van emputxar en una direcció i em va agafar desprevingut, i a un altre noi igual però en direcció contrària. Amb tanta mala sort que les meves dents superiors van anar directes a parar al cap de l'altre, que es va cargolar de dolor durant 2 segons que van ser els que va tardar l'adrenalina a tornar-lo a activar. Per sort, la meva dent segueix intacta, i al noi només li va sortir un nyanyo.

Musicalment... no tinc paraules. Opeth és un dels meus grups preferits, sens cap mena de dubte. I diuen que fan una gira de vintè aniversari, on tocaran ells sense teloners. Només sis ciutats: Londres, Essen, París, Estocolm, Nova York, Los Ángeles. Vaja, sens cap mena de dubte em tiro a la piscina. Van tocar el seu emblemàtic disc Blackwater Park sencer i després una cançó de cadascun dels discos restants. Tres hores inoblidables.

Aquesta no la van tocar, però és nova i light. Així que a callar!

A l'acabar vaig sortir pitant a comprar-me alguna cosa per hidratar-me, i al metro per tornar i agafar el tren. Vaig tenir la tremendíssima sort d'agafar l'últim tren... si no hagués hagut d'anar a una altra estació a agafar un altre metro que fa un recorregut molt més llarg. Vaig arribar de mitjanit a casa de l'Ivan, em vaig dutxar i vam estar una estona parlant mentre jo sopava.

Ell va anar a sobar que tenia que matinar l'endemà per anar a currar, i em va deixar al meu aire veient la NBA i connectat a Internet. A una hora prudencial, vaig anar a dormir.

L'endemà vaig llevar-me tard, vaig fer la maleta, vaig embarcar-me en una odisea de tren + metro + metro d'aeroport d'hora i pico per arribar a la meva terminal. Vaig dinar una estafa de bocatas i vaig esperar fent panoràmiques fins que l'avió sortís. Vam sortir amb dues hores de retard, per això... Per sort, a l'arribar tenia als meus amics esperant-me i em van portar a casa en cotxe.

Hosti, no sabia que hi hagués un llibre...

Sospirava de pena, però satisfet pel mega-viatge que ens havíem marcat, les experiències viscudes, i amb les piles recarregades per tornar a la feina a enllestir els meus menesters.

Progress Report IV

2010-05-03T23:31:00.003-04:00

Cuál secuela de Rocky o Jungla de Cristal, aquí llega una nueva entrega del reporte de progresos de un proyecto de dimensiones épicamente nanométricas (bonito oxímoron me ha salido; y no, un oxímoron no es un Gormiti® ni ningún monstruo mitológico).

Prou!

Res, he pensat que posaria quatre bromes fines abans de començar a explicar la meva vida de fals escriptor de tesi de màster. Tot es remonta a fa una setmana. Dilluns 26 vam tenir progress meeting amb el professor. Aquesta sessió es va rumorejar que seria el divendres anterior, pel qual me'l vaig mig preparar per aquell dia, i després vaig tenir-ho al cap i a l'estómac durant tot el cap de setmana.

I ojo, que vam tenir sort i arribats a dilluns només els del grup de nano vam tenir presentació... la resta s'ho va anar saltejant altres dies. El professor aquell dia venia de reunir-se amb Barcelona i parlar de proposals vàries, així que estava cansadet. Apart en Josep Miquel i en Joan van presentar davant meu, i sabent que l'atenció que presta és inversament proporcional al temps que portem reunits, ja us ho podeu imaginar.

I va ser èpic com em va interrompre mentre exposava. Normalment ja talla tres o quatre cops no consecutius per comentar una anècdota, parlar amb en Josep Miquel, fer una broma, etc... I en principi no m'importa perque encara et relaxa, i et deixa situar-te. Però aquell dia va ser espectacular, no us exagero si us dic que em va tallar en més de 8 ocasions consecutives i d'altres saltejades. Vull dir, algo com:

- I clar, les bactèri-
- Per cert, us podeu creure que un viatge a Oklahoma val 10.000$ ara mateix? Una bogeria! Per favor, continua.
- Doncs deia que les bactèries emet-
- De veritat, una cosa espectacular. Josep Miquel, no podries mirar a quan van els vols per Nuremberg? Espero que més barats que aquest me'l pago jo... Per favor, continua.
- Doncs estava dient que les bactèries emeten unes partí-
- Això que has posat en l'índex de la tesi, ho hauries de treure. Per favor, continua.

Així en un bucle infinit. Al Joan a la cinquena ja se li escapava la risilla i en Josep Miquel em mirava com dient: "pobret". Tampoc podia fer-hi res. De fet, pensava: si t'ho torna a fer, deixa anar alguna broma o alguna borderia. I quan ho feia, pensava: millor a la pròxima.

Professor, si vostè o algú del laboratori veu això, no s'ho prengui malament. És una broma.

Quan finalment vaig poder acabar, ell va fer preguntes que ja havia fet, proposar coses que jo havia proposat en alguna altra sessió, etc. Li vaig donar un altre índex modificat i li va agradar molt. De fet, després em van felicitat perque semblava que el professor estava content, imagino que perque com jo, veu llum a la fi del túnel. Que segueixi sent així.

Un cop tret el pes i els nervis que aquestes presentacions comporten, he seguit redactant. Vaig complir l'objectiu d'acabar el tercer capítol abans que arribés Maig (almenys la chicha, he acabat de retocar-lo i ampliar-lo més tard) així que me'n vaig a Miami. De fet ja estan comprats els bitllets, 149$ anada i tornada, del 25 de Maig a la nit al 30 de Maig al matí. Perfecte despedida dels USA. Allà està el Kuki, antic company d'equip, fent pràctiques d'aviació. Hasta aquí puedo leer.

Tornant al projecte, ara mateix vaig per mitjans del capítol 4, que vaticino que serà curt i l'acabaré (com sempre, preliminarment i amb moltíssim per polir) en un parell de dies. El recompte de pàgines ja arriba als 70. I seguirà engreixant.

En un futur proper imagino que hi haurà un altre meeting amb el professor abans que marxi a mitjans de mes i no el tornem a veure fins Barcelona. Tinc més o menys que li presentaré, serà poc però s'hauran de preparar unes diapos. I res, del projecte, seguir redactant.

I res, fins que em doni la gana d'escriure sobre el meu progrés!
Bon dia.

Day 195: Night over New York

2010-05-02T23:13:00.007-04:00

Diumenge a la nit... moment per fer l'entrada del blog amb la que alguns començaran la setmana. És un bon refresc per superar els 30º i pico de xafogor que sofrim avui, que demà es convertirà en la mateixa calor però amb tormentes de les que fan por (tant que surten avisos d'inundacions per la tele) o el tedi de redactar text científic. Vamos allá, no?

Dimarts, 6 d'Abril. Últim dia sencer a la gran manzana.

Calia enllestir les últimes compres tan personals com per la família. Tant que la meva mare moria per anar a Chinatown amb promeses de rellotges i bolsos bonitos y balatos. En previsió de que allò no tindria res d'interès turístic ni cultural, i sabent que ells ja s'espavilaven (els xinos d'allà parlen menys anglès que ells) jo vaig decidir agafar un camí paral·lel i fer la meva.

Vaig dirigir-me de pet a la botiga de la NBA on havia localitzat un parell de samarretes. Me les vaig provar i comprar i vaig tornar cap al sud, al SoHo, zona que em va semblar res de l'altre món i plena de botigues barates o per joves. No en va hi havia una botiga Volcom, marca de la qual em venia de gust comprar-me roba, i millor a Nova York, així la tindria ja de record.

Em vaig comprar una samarreta amb un dibuix de l'skyline de Nova York, molt guapa. Un polo i una camisa van completar la compra, no gens barata però tampoc cara veient com està el dòlar i com solen ser els preus d'aquestes marques per Barcelona. De regal em van donar una gorra verda molt de rapero, però ja se sap que al caball no li miris la dentadura. Segons sé ha acabat com a souvenir per algú de Barcelona.

Amb una mica de pressa vaig arribar a l'hotel a deixar les compres. Havíem quedat allà a les dues per dinar i seguir amb el turisme. Vam dinar a l'habitació, un cop més menjar comprat del pseudojaponès que tant ens va agradar. Mentrestant escoltàvem l'exhibició de Messi al Camp Nou contra l'Arsenal. Llàstima que no s'hagi completat la gesta, veurem com queda al lliga, ja que està vist que el Madrid segueix amb la flor al cul.

Després ens vam dirigir al sud en busca de l'estàtua de la Llibertat. Malauradament, els senyors dels ferrys ja havien plegat i només vam poder fer una foto de beeeeen lluny. Va sortir la proposta de llevar-nos el dia següent ben aviat pel matí i fer-ho. No teníem fe ni res! Per fer el recorregut dels ferries amb calma i veure l'estàtua t'hauries d'estar unes quantes hores i l'endemà, el que seria temps, no ens sobraria.

Total que vam redissenyar la ruta i vam pujar pel cantó est de Manhattan, fins a just abans del pont de Brooklyn. No vam arribar a l'altura del pont, però vam poder fer alguna foto de l'altra riba, just abans d'endinsar-nos en el laberint de gratacels, per Wall Street.

No ens va costar massa estona arribar fins als edificis dels bancs, i la borsa de Wall Street. Estava tot bastant exempt de vida, i encara que volíem entrar, no vam preguntar perquè les forces de l'ordre no semblaven molt per la labor. Just al costat teníem l'església de Trinity i alguns cosa més amb el mateix nom, probablement.

El dia començava a fosquejar així que havíem d'anar en busca del pla principal. Aquell mateix dia havia comprat i imprès entrades anticipades per l'Empire State Building. Vam agafar un dels múltiples metros que ens anaven bé i vam pujar fins l'altura de l'esmentat edifici, refent un camí a peu que feia dos dies havia estat infernal i que ara vam disfrutar al no haver gairebé peatons. De fet, les vacances de Setmana Santa acabaven així que la majoria de turistes ja eren a casona.

Vam entrar a l'Empire, jo tot confiat amb les meves entrades pensant que gairebé no faríem cua. Ingenu de mi! Hi ha tres cues, de seguretat, de compra d'entrades i d'esperar per entrar al mirador. Doncs l'entrada anticipada només et lliura de la de comprar entrades, òbviament. Pots pagar un dineral per lliurar-te de la cua d'espera per entrar al mirador, però no val la pena.

Així doncs, la de seguretat la vam passar ràpid, la de bitllets ens les vam saltar, però la d'espera era tremenda. Jo ni m'imagino la tortura que ha de ser quan l'edifici estigui ple, perquè el dispositiu de cordills que hi ha muntat per fer cua és immens, i allà hi caben milers de persones fent cua, diria jo. Apart, quan sembla que ja estàs, et fan girar una cantonada i fer més cua. Pujar un ascensor i fer més cua per esperar l'altre, etc.

I ja us dic, vam ser molt afortunats de potser esperar 40min màxim. Però val la pena... surts al mirador (en el nostre cas de la planta 86, gran número) i és brutal. Com som llestos vam anar de nit, i és espectacular tota la ciutat il·luminada, tots els racons plens de vida per la nit. Sobretot impacta la zona de Times Square lo fortament il·luminada que està, com si allà algú s'estigués convertint en Superguerrer desprenent energia (digueu-me friki, però és el símil més adequat que he trobat).

Després de fer les quatre cantonades i algunes fotos per aquí i per allà, vam baixar a sopar, que em moria de gana. Vam menjar en un pseudoitalià fast food una mica de pizza i vam marxar ràpid cap a Times Square. És una plaça que de dia està molt bé, però home, de nit li dóna mil voltes! Tots els anuncis i les llums brillants li donen vida, i quina vida, a tota aquella extensió. Vam mirar les últimes botigues que es podien mirar i vam tornar en metro cap a l'hotel.

A l'hotel ens vam dedicar a començar a fer les maletes, a apurar l'enginy per posar la fletxa en un lloc sa i estalvi, i a apretar roba i demés per encabir les desenes de records i regals, que com a bons turistes, havíem aplegat al llarg de tota l'estada.

I no massa més, el turisme havia tocat al seu fi pel que al viatge respectava, sense haver arribat al límit del desmai, racionalitzant les forces, i a sobre amb els deures gairebé fets per l'endemà no haver d'anar a corre-cuita i amb escarafalls.

A mi també m'esperava la meva ració d'acció l'endemà, havia de reposar forces.

Grans invents de la era moderna (II)

2010-04-29T23:09:00.002-04:00

A la segona entrega de "grans invents de la era moderna", us presento una altra de les mil maneres amb les quals les bones persones en figura de nous empresaris intenten treure la pasta de persones molt necessitades, o molt incautes. Avui...

SERVEI DE TESI!!!
Què passa? Estàs decaigut? Acàs has de presentar una tesi d'aquí 48 hores i no tens res fet? Potser hauries d'haver fet cas d'aquells que fa sis mesos deien que potser que t'hi posessis, no?

No pateixis! Tenim el que necessites!
BestDissertation.com t'ofereix un servei de tesi complet, fiable, ràpid i barat. No home, que és broma. De barat no en té res.

Com el seu slogan clarament ens indica, stop thinking about failing! (Deixa de pensar en suspendre!). Tu només selecciona l'àrea a investigar, quantes pàgines voldries que tingués la tesi i la pressa que et corre. Si no t'importa esperar, podem oferir-te tesis a dos mesos vista.

Selecciona entre tesina de carrera, de màster, o de doctorat (ojo que és molt fort). Ens assegurarem que no hi ha plagi de res i de ningú, de que el que escrivim serà 100% original i fet per un doctor en la matèria seleccionada. Et donarem consell qualsevol dia, a qualsevol hora, si tens qualsevol dubte. No t'ho pensis més!

----------------------------------
Nens, que no és cap broma. Això existeix, podeu mirar-ho en el link que he deixat més amunt. El cost és per pàgina, totes les prestacions són certes (no ho he comprovat, però vaja, se'ls veu seriosos). El millor de tot és que diuen que "els preus són clars i honestos". Suposo que honestos es refereixen a que no tenen el mínim pudor en oferir escriure la teva tesi per una pasta.

Mirant així per sobre, una tesi d'unes 100 pàgines de màster (que als USA equival al que jo estic fent) feta a dos mesos vista es cobra a 1619.10$, preu d'amic. A cinc dies vista, per més de 2000$. Dóna que pensar, tant per un costat com per l'altre: algú sa mentalment que no hagi sofert ningun imprevist ho contractarà? Què passa amb les sessions de seguiment? Escolleixes tu el tema concret? Què cony fas el dia de la presentació, et faran ells el PowerPoint? I per l'altre costat... hauria de dedicar-me a fer tesi? Potser em guanyaria bé la vida.

No sé, m'ha semblat interessant comentar-ho. La web la tenia desde fa temps, però ara que estic escrivint la meva, crec que té la seva lògica. Com sempre, us invito a que discutiu i monteu un foro-chat a la secció dels comentaris.

Automaton Model for Quorum Sensing Bacteria

2010-04-29T03:09:00.004-04:00

Això és postejar per inèrcia... Simplement perquè tingueu alguna raó per comentar i muntar-vos converses a la secció de comentaris.

La raó d'avui: doncs que fins l'hora d'escriure aquestes quatre línies (ara mateix llegeixo les 3:11 AM) he estat currant. Tenia ganes de redactar del projecte, que feia dies que no podia, i què ha passat?

Lleva't tard + acaba una feina + dina + Barça + xivarri excessiu al lab + 2h d'històries i batalletes del profe = 0 pàgines redactades.

Doncs això, que després de sopar m'he animat, m'he posat un bon CD de heavy... i endavant. Us deixo un extracte (que segur que llegireu tots, SEGUR!)

- Gene expression approach: the biological explanation of the Quorum Sensing phenomena suggests that after reaching the critical population, the concentration of autoinducers forces a enzyme reaction that ends up modifying the gene expression, thus changing the behavior of the bacteria. When the concentration goes back to low levels, the regulation of the genes performed before is reversed.

Hence, the most direct way to model this would be modelling the gene expression. After that, the bacterium senses periodcally the environment and emits the consequent amount of autoinducers, in the same vein as it was modeled in the pre-Quorum section. When the concentration goes below the xed threshold, a state of reversing of the regulation of the gene expression should be entered, and then back to the OFF section to begin the process again.

As can be seen in the gure 3.3, the modi cation of the gene expression and its reversal process are shown as a black box. That is exactly the shortcoming of this approach: diff erent species have diff erent genetic material, and distinct behaviors require distinct changes in the gene expression. All in all, each case would require a concrete and complex model of the activation or repression of every gene involved. Regarding the other two states, their function is to control that the autoinducers emission is still above a certain level, and act accordingly.

Curioses obres d'art II

2010-04-27T23:33:00.003-04:00

Segona part de les curioses obres d'art que vam veure durant el viatge...

En el convento nos encanta la Ruleta de la Fortuna (Washington)

Vasija/Elvis (Washington)

Soldados sangrientos y un poco maricones, sobretodo el del medio (Washington)

El halcón melcancólico (Washington)

Perro lila de Satán (Washington)

Como dinosaurio, tengo el reto de estar siempre perfecta (New York)

Veus que fàcil és fer un post? Quatre fotos, quatre parides, i apa! Que no es noti que avui no tinc masses ganes... MADNESS!!

Day 194: MoMA mia!

2010-04-26T22:21:00.006-04:00

[WARNING! Totxo a la vista!]
Doncs després d'uns dies sense reportatges del viatge cual "callejeros viajeros", torna Nova York. I no ho vaig fer volent, que aquest fos potser el dia més complert per tot el que vam veure...

Ens vam llevar sense presses, esmorzar sense presses i quan ens va venir de gust vam posar-nos en marxa. Volíem agafar el metro més proper per anar al centre de Manhattan i començar a petar llocs propers. El dia giraria entorn la visita al MoMA, però amb molts altres al·licients, que no són pocs.

Vam parar a la Grand Station, molt maca i la qual hauríem visitat al llarg i ample si al fer la primera foto no veiés un missatge que deia "sin memoria" i comprovés que la meva mare al passar les fotos, havia posat a la càmara la típica targeta SDHC de pega (hauria de dir tros de plàstic dur) en comptes de la real. Maleïda la gràcia!

Vam intentar en el primer badulaque que vam trobar, i al sortir de l'estació vam preguntar a un policia un lloc on comprar. Per sort érem prop d'una botiga mòbils que ens va servir una de 4GB per 15$. Suficient.

Sortint d'allà vam anar al Chrystler Building, carismàtic com pocs. Vam entrar un moment, però al veure que no era obert al públic, vam marxar, que teníem bastant a fer.

Vam desfer el camí per on havíem vingut, en direcció a Times Square. Vam passar per davant d'un gran parc, vam mirar botigues d'electrònica de pakistanís per veure preus d'iPods, els quals havia pensat fa temps comprar (tenia un MP3 bastant desfassat i amb 8GB no tinc ni per començar, de fet tinc més de 50GB) però pels quals no m'havia decidit per una qüestió de preu, vam veure la torre de Zara, i una torre enorme de Bank of America, etc...

Poc a poc vam arribar a Times Square. Vull dir, poc a poc vas notant increment de cartells gegants de publicitat, fins que són a tot arreu i arribes a la plaça en sí, gran part peatonal, un excés pels sentits, rotllo Las Vegas. Era de dia, però no li restava espectacularitat per la gran quantitat d'anuncis i cartells de botigues. Després de les fotos reglamentàries i d'observar el curiós punt d'allistament a l'exèrcit col·locat estratègicament a la part sud, vam intentar creuar cap al nord.

L'intenció era fer la tàctica de l'espiral. Pujar fins la 56a per veure el Carnegie Hall, després a l'est fins el MoMA, i després al sud per veure la catedral de Sant Patrici, i tornar al centre de l'espiral per veure el Rockefeller Center i tal. Però la cosa no va sortir bé.

De fet, eren quasi quarts de tres i sabia que el MoMA era parada imprescindible, que tancava aviat i que l'endemà estava tancat. Per les hores, el calor, i la gana, dir-li a ma mare que espavilés a les botiguetes era una bomba de rellotgeria, així que el final vam pujar fins el carrer del MoMA, vam dinar al costat, i vam entrar el més aviat possible, per no tenir presses a l'hora de tancar.

El Museum of Modern Art, mundialment famós, té com 5 pisos i una quantitat obscena d'art modern sobretot. Modern clàssic, com Picassos i Van Gogh's, o modern modern com una performance en què dues persones, una vestida de princesa japonesa, seuen enfrontades davant d'una taula, amb tot un decorat i focus apuntant-los, sense moure's ni un maleït milímetre.

Vam veure-ho absolutament tot, almenys mon pare i jo. Ma mare va despedir-se cordialment per anar al seu ritme (infernal, ara sí), a inundar-se d'art modern fins que li donés un patatús! Hi havia vàries d'Andy Warhol, que tenien la seva gràcia, i després hi havia obres incomprensibles d'aquelles que penses... "sí, jo també ho podria haver fet, i no m'haurien pagat una milionada".

Sí, és una foto a un quadre.
No, no he fet zoom per a que només es vegi un color.

Ara que hi caic, no vam veure absolutament tot. Hi havia una exposició de Tim Burton que l'entrada principal no cobria i que estava esgotada completament. Tenia bona pinta, però a mi l'home aquest que ara mateix només versiona pel·lícules existents amb en Johnny Depp tampoc és que m'entusiasmi. Buah, això em recorda cert capítol de South Park... en 15 segons el deixen fi!!!

Una de les altres coses impactants era l'exposició de l'última planta, on vaig veure més gent despullada per metre quadrat que en uns vestuaris mixtes. És com una performance en gran, i em va impactar la part on per passar hi ha un tros molt estret, i hi ha dues persones despullades a costat i costat, enfrontades. Per passar per allà has de fregat, peti qui peti, els dos cossos. No sé què voldria demostrar l'artista, que algú m'ho expliqui. En serio.

Després de rebre el desbordant entusiasme de la meva mare i passar per la botiga de souvenirs i arrassar menys del que esperava, vam tornar al carrer. Ens vam dirigir la 5a avinguda. L'objectiu desitjar per mi era la botiga de la NBA, a la qual li tenia especial ganes des que l'anunciaven com nova al progrma del Jordi Robirosa sobre la NBA de fa ja uns quants anys.

Però no sabíem a quina altura quedava, així que vam anar cap al nord. Al veure que cap allà no era, em va donar igual, el passeig és maco i veus aparadors tremendos, algun edifici bestial, i botigues incomprensiblement plenes: a una de roba jove hi havia una cua per entrar que passava de la cantonada i es ficava pel carrer perpendicular.

Vaig decidir que com anàvem bé, arribaríem fins on comença Central Park, pararíem allà un moment per reposar i tornaríem a baixar per l'altra vorera, més tranquila i on pots veure els edificis de l'altre costat. Vam parar a una plaça de davant de Central Park. Curiosament, la botiga d'Apple aquella tan famosa estava allà, i em feia gràcia veure com era.

Vam entrar al cub de vidre amb el símbol d'Apple i baixar les escales de cargol per veure una habitació rectangular a petar de gent provant l'Ipad o els altres productes. Estan TOTS per provar, i molts d'aquests dependents tan cools de l'empresa de la poma. Vaig estar provant els iPods, però seguia sentint que era massa pagar 299$ (més taxes) per un Touch de 32GB, tot i que era autènticament temptador.

Llavors vaig pensar que no havia gastat la carta del meu regal d'aniversari, que ma mare m'havia reiterat que estava encantada amb el viatge, i al veure-la al sortir del MoMA, quan em va insistir que volia fer-me un regal, doncs ja no em va tanta pena. Així que sense mirar enrere, em vaig fer amb l'aparell diabòlic (el qual vaig pagar amb targeta, la qual el dependent va passar en el seu iPhone i on m'hi va fer firmar amb un pseudobolígraf, molt currat, per impressionar, imagino). Ara mateix puc dir que és una bona compra i que ja he caigut per segona vegada, per comprar uns altaveus amb conexió per l'iPod, això sí, nou de trinca a un 33% del seu preu original.

Tot cofoi vaig sortir de la botiga i ens va posar rumb al sud per anar a la botiga NBA. Vaig disfrutar-hi com un nen l'estona que vaig poder, perquè ja eren quasi les 7 i tancaven. Mirant tot tipus d'equipament, paridetes, no sé, un autèntic paradís si no fos pels preus abusius de la majoria de coses. 180$ per una samarreta oficial, per molt autèntica que sigui, em sembla una estafa. Vam comprar regals per a certs familiars i jo vaig apuntar mentalment un parell de coses per provar-me i comprar l'endemà.

Ja una mica fets pols, vam seguir al sud, fins trobar-nos la Saint Patrick's Cathedral. Imponent, entre tots els gratacels, és impecable. Tot i estar fent-se de nit, estava oberta, una cosa que em van dir no era habitual. Vam fer un petit passeig per dins per admirar l'arquitectura, i llestos.

Just davant, el primer edifici de la Rockefeller Plaza et saluda amb una escultura d'un home aguantant tot el pes del món a les seves espatlles. Diria que és una referència a la mitologia grega, però tampoc tinc ganes de buscar-ho. Algú m'ho confirmarà.

Tombant pel carrer 50, vas directe al cor de la Rockefeller Plaza, per admirar el Rockefeller Center. És increíble la vida que respira, hi havia gent per tot arreu, a les terrasses prenent una cervesa, passejant, o patinant sobre gel. Sí, estant a primers d'Abril i tenint temperatures que aquells dies van sobrepassar els 30ºC en alguns moments, la pista de gel seguia operativa. Ningú dels tres tenia ganes ni cames per fer-ho, però almenys algunes fotos sí que vam fer.

La meva idea llavors era tornar a Times Square per admirar-la de nit, però estàvem reventadíssims i vam decidir anar al metro més proper i donar el dia per acabat, turísticament parlant. Vam passar casi sense voler-ho pel Radio Music City Hall. En aquest mega-teatre, curiosament, van fer l'altre dia el draft de la lliga de futbol americà. Aquests americans treuen glamour i espectacle d'on no hi pot haver!

Sigui com sigui, vam agafat el metro i cap a l'hotel. Vaig comprar sopar en el pseudojaponès al que vam anar el primer dia, vam sopar de puta mare, barat, i a l'hotel. I res més, entre pitos i flautes era bastant tard, i ens aniria bé descansar per afrontar en garanties el dia i mig que encara ens quedava. Jo em vaig dedicar a trastejar una mica amb la meva nova joguina, tot feliç i content, provar pijadilles vàries i carregar els primers CDs de música, OPETH per ser més exactes.

No oblidava que, a aquella hora dos dies més tard, els estaria veient.

No em toquis!

2010-04-25T19:55:00.002-04:00

Aquest entranyable tema de M.C. Hammer em servirà per explicar-vos una anècdota, amb enllaços i 100% lliure de Rick's, que em va passar dissabte de matinada amb l'amable vigilant de seguretat.

Res, la festa estava a les acaballes, i per combatir la gana assassina que assalta durant aquests temps, vam decidir anar a Checkers, beneïda hamburgueseria que m'ha salvat de la inanició en comptables ocasions.

Baixem al lobby i ens disposem a sortir quan les portes automàtiques no s'obren i ens gairebé ens fotem amb el vidre als nassos. Una de les noies, ni curta ni mandrosa, va decidir emputxar com qualsevol porta normal. Resulta que té un mecanisme d'emergència per obrir-se com ho faries amb una de les típiques.

Amb tot això que el de seguretat s'acosta per darrere i A MI especialment, d'entre la quasi desena que érem, em crida l'atenció i em diu:

- Però esteu bojos? És que a casa teva fas això també?

Cosa que em va sentar com una patada al cul. Primer, perque m'ho digués a mi. Segon, perque si la porta no s'obre, alguna cosa hauràs de fer per obrir-la. Tercer, perque joder ni que fos tan greu. I quart, perque mira, a casa meva tinc portes normals, no son automàtiques, i sí les obro emputxant com imagino que fa tothom que viu en casa normals. Ara m'imagino com seria viure en una casa plena de portes correderes i/o automàtiques.

Total, que bastant indignat contesto:

- Quins collons! Si la porta no s'obre, què haig de fer, menjar-me-la?

I ell, personatge bastant peculiar i desdentat, per cert, es limita a repetir-me que si és el que faig a casa meva. Llavors, pensant que potser m'he passat al cridar-li "quins collons" tot i que em titllés de boig i tal, vaig al seu costat, li toco lleugerament el braç com a senyal de bona voluntat, i és quan ell, amb una actitud bastant Laportiana, aixeca un dit d'una manera bastant perdona-vides i em diu:

- No em toquis!

Llavors em vaig cabrejar de veritat, vaig repetir el "quins collons" i me'n vaig anar fora. Em sembla bastant curiós que hi hagi gent que no accepti ni el més mínim contacte, vagis de bona fe o no. Joder, pinta amenaçadora no en tinc, i és una puta porta, no li faré una clau de judo, si és el que aquell senyor es pensa. Tot i que probablement no ho sigui, m'ho vaig prendre d'una manera bastant (tirant a molt) personal. Ara que hi penso, potser és un home bastant homòfob i potser es va pensar que perdo oli (que es porta molt per la zona).

Quan se'm va passar el cabreig, vaig tornar per disculpar-me i li vaig donar la mà, i no me la rebutjar, com és habitual en una persona adulta. Després vaig intentar explicar-li que hauria d'entendre que segons a quins llocs el mínim contacte quan es parla de bona fe és normal, intentant repetir el gest a poc a poc com exemplificant... i em va a tornar a perdona la vida i a dir-li que no el toqués.

No li vaig donar més voltes i em vaig pirar. Has de tenir una vida molt aburrida i estar bastant fet pols... allà et quedes, pringat.

I van ser feliços i van menjar moltes hamburgueses.

Feliç Sant Jordi

2010-04-23T11:21:00.002-04:00

Que els que sou a Catalunya gaudiu d'un feliç Sant Jordi.

Rosas para ellas (y ella) y libros para ellos, pero eh, sin mariconadas.

Curioses obres d'art

2010-04-22T23:12:00.004-04:00

Recopilació de maques i curioses obres d'art:

Enga todos a la iglesia con los ojos paentro (Atlanta)

Enculada de toro a noi mirant a la meca (Washington)

Lo gay no quita lo valiente (Washington)

El cantautor ratllat (Washigton)

El deforme fill de Déu (Atlanta)

Qui diu que la pintura i l'humor estan renyits?

Progress Report III

2010-04-22T00:01:00.004-04:00

Doncs sí, després d'aquest dia sabàtic de blog, esperàveu més Nova York? Doncs... ja!

En comptes d'això porto el que sembla que és el tercer Progress Report de la era Atlantina/blog (no ens enganyem, hi ha gent que no li importa on sigui per tal de tenir un blog per entretenir-se). Bàsicament necessito un descans d'escriure parrafades eternes cada nit, que porten el seu temps. No us enganyeu, m'agrada fer-ho, però tot amb mesura.

Des que vaig arrivar de Nova York, s'han succeït festes i events esportius. Tenia la vaga sensació que se'm faria difícil agafar un ritme de treball productiu al 100% per la gran quantitat de fases finals de competicions que es juguen ara i al Maig, i no m'equivocava.

Una foto de Central Park i va que xuta...

Clar que el fet de que el professor marxés de viatge dos dies després que jo arrivés no ajudava massa... bueno, en part sí i en part no. El dia després d'arribar vaig anar al laboratori amb un Cheesecake per compartir amb tots, i li vaig oferir al professor un tros, que va negar alegant que està a règim, però poc vaig haver d'insistir per que l'acceptés.

De fet, li vaig dir que li portava, però ell va dir que ara venia a menjar-ne. ALERTA! Això va significar hora i mitja d'històries que en principi ens han d'ensenyar de la vida, bromes (algunes molt bones, no ens enganyem) i demás entremeses. Va aprofitar per a alguns donar-nos algun consell pel futur pròxim. A mi em va dir que tornés a treballar amb normalitat, i tots vam acordar després que ho deia per aparentar que ens tenia molt en compte i tal, i que no era ni molt menys vinculant.

De totes maneres, diguem que ja entrava dins els meus plans fer-ho. Però a la meva manera. Vaig estar recuperant el ritme, però a hores canviades, i m'està costant una altra setmana tornar a agafar horaris sans i estalvis. Ara que ja ha arribat de nou, suposo que no tindré més collons que fer-ho.

Tot i els diferents obstacles, festius o no, que impedien un rendiment òptim, no es pot dir que m'hagi estat tocant els collons. De fet:

1) Tinc les diapositives llestes pel següent Progress Meeting, que es va ajornar a dilluns que ve. I el discurset fet i retocat, esperant que el memoritzi. No serà cap bomba, però almenys que vegi que el que serà la memòria agafa estructura, i també es mostren alguns resultats, que imagino que tampoc l'impressionaran. De totes maneres, no hi ha res que l'hagi de fer enfadar o pensar que no estic currant, així que estic tranquil

2) La memòria avança. Avui mateix he acabat el segon capítol (de 8), i entre aquestos, índexs, títols, bibliografies (que ja sumen més de 40 títols) i mandangues vàries, porto exactament 50 pàgines. I és el que faré durant aquestes dues setmanes, a no ser que el professor cridi "firmes" i mani fer alguna cosa diferent, que en principi no hauria de passar. De fet m'he marcat com a objectiu haver escrit el tercer capítol (sempre sense ser definitiu, tot i que revisat sí) abans de l'1 de Maig, dia del treballador i que curiosament estem forçats a celebrar [tot i ser jo un vago] perquè el professor ens invita a sopar a casa seva, ja que el seu aniversari no va ser fa massa.

------------------------

Què passa si he escrit el tercer capítol abans de l'1 de Maig? Doncs que me n'aniré a Miami a veure un colega, un cap de setmana a escollir (probablement sigui l'últim) de Maig. No fos cas que m'herniés!

I res més, si voleu llegir sobre Nanotecnologia i una introducció al Quorum Sensing, només heu de fer que demanar-me'l i encantat el podeu imprimir per després poder cremar-lo per Sant Joan.

Bona nit!
P.D: els comics són de dotorands, però vaja, serveix. Bueno no, de fet el de la perilla sembla no haver-se graduat encara.

Day 193: Oh my lord! A-men!

2010-04-19T23:48:00.003-04:00

Diumenge, 4 d'Abril. Easter (festivitat de pasqua).

Casualitats de la vida, el primer dia sencer que passaríem a Nova York queia en diumenge, i festivitat de pasqua oficial aquí als USA. Això volia dir que en comptes de milions d'establiments oberts a cada carrer en trobaríem milers... jo gairebé no en vaig notar la diferència.

Una de les coses que teníem a la llista de "obligat fer" era assistir a una missa com més negre i més gospel millor. A Atlanta hagués tingut gràcia, però no hi vam estar diumenge. On vam passar un diumenge era més aviat forçat anar a missa... crec que a Las Vegas el més semblant a una església és on es casen els borratxos adictes al joc, i els criminals fugitius que necessiten una cerimònia ràpida i poques preguntes.

Així que el barri de Harlem, Nova York, semblava el més indicat per realitzar tal sacríleg acte que és aquest de prendre's una missa com si d'un espectacle es tractés. Ens vam llevar aviat (o era la meva intenció) ja que la missa començava a les 11, en segones sessions, i jo temia que no ens deixéssin entrar un cop començat. Després de tardar 15min en entrar a la parada correcta del metro (teníem al costat de l'hotel un parada com amb 5 línies de diferents colors) i de recórrer una quantitat ingent de parades, vam arribar a Harlem.

Menció apart es mereix el sistema de metro de Nova York. Línies superposades, exprés, creuades, de tots els colors, números i lletres, amb parades on conflueixen infinites línies... una jungla. Però s'agraeix l'eficiència, no excessiva, però que fins que no surts de Barcelona dones per suposada (del metro parlo eh, Rodalies em consta que no és exactament així). I s'agraeix el servei ininterromput.

Però vaja, que vam arribar a Harlem. Jo tenia apuntades com tres o quatre esglésies i temia que seria un fiasco perquè no ens deixarien entrar. Pensava que seria com una discoteca on hi van els famosos, on hauries de conèixer a algú per entrar-hi. Res més lluny de la realitat: hi havia esglésies a cabassos i a la primera que vam intentar, ens van rebre amb els braços oberts i sense aire acondicionat.

Com veieu, Jesús va fundar aquesta església (telepàticament, suposo) el 33 D.C. desde Jerusalem, i n'és el cap, bisbe, pastor i autoritat!

Per fora era bastant cutre, però molt cuidat per dins. El reverend feia una mescla de gospel i rap i crits blueseros, acompanyats d'un amén cada dos per tres. Va ser el millor moment de la cerimònia, ja que després va començar a fer el sermó normal. Se sentien pocs, però se sentien els típics crits de la gent dient-li al reverend quanta raó té, o alabant a Déu. Poc després el reverend va canviar el xip i va començar a fer el club de la comèdia, imitant a la seva dona i coses així... i la gent s'ho passava teta.

I és que em dóna a mi que això és un descans enorme per ells. Diumenge, arreglar-se al màxim per anar a missa, veure als veïns, pregar i passar-ho bé a la vegada, fer vida de comunitat. Imagino que molta d'aquella gent no devia anar sobrada de diners i me la veig treballant com a burros tota la setmana. Es nota l'ambient festiu doncs, en diumenge, que desprèn la gent.

No era on vam anar nosaltres, però es maca o no?

Vam marxar quan la calor se'ns va fer insoportable i ja portàvem una bona estona. A fora, el barri de Harlem ens esperava amb un sol de justícia, radiant. Serà un barri pobre, però l'avinguda Malcolm X es veia maca. Cases estretes típiques, molta gent pel carrer (turistes catalans i espanyols inclosos), esglésies molt maques. Vida, en poques paraules.

Vam anar baixant xino-xano fins al que és l'extrem nord de Central Park. Ens hi vam endinsar rodejant el primer llac enorme que vam trobar, direcció sud sempre que vam poder. Vam estar caminant com una hora per després veure que no havíem recorregut, longitudinalment, ni una tercera part del mateix.

Suficient per trobar al tío Phil, que es fa càrrec de Will Smith a el príncipe de Bel Air.

Jardins, boscos, llacs, carretera per ciclistes, camp de golf, pistes de bàsquet, una autèntica burrada de parc. Sembla increíble que estigui ficat tan dins d'una de les zones cèntriques d'una ciutat tan enorme i tan habitada. És més, hi ha molts llocs (ja et dic, només havent estat en un terç... lo que em faltaria per veure!) en els que ni senties sorolls de cotxes. Un meravellós oasi en un desert d'asfalt immens.

Vam sortir de l'oasi quan vam veure l'hora que era, i adonar-nos que teníem una gana bastant descomunal. A la zona nord-oest del parc, sortint, no hi havia cap zona per menjar a la vista, a part de tenderetes de hot-dogs plens de gent fent cua i a preus sospitosos. Així que vam preferir el agafar el primer metro que vam trobar per anar a una zona més cèntrica.

Concretament vam arribar fins una estació al carrer 34, tocant al Madison Square Garden, on juguen els New York Knicks, tan famosos com actualment penosos. Només sortir de la parada vam topar amb un restaurant cinqüentero. No ens ho vam pensar un instant i vam dinar allà, agradablement, sense ser car, i típicament "americà" tot.

Amb les piles carregades, el camí a recórrer era fàcil. Seguir la 34 fins arribar a l'Empire State. El camí era fàcil de seguir, però no de recórrer... Estava tot a reventar, suposo per l'assenyalat del dia, l'hora, l'allau de turistes i demés raons. Vam anar poc a poc passant els carrers, entrant a botigues, mirant regals, i de tant en tant pujant el cap per veure gratacels. Vam passar pel costat d'un Macy's completament enorme (Macy's és una cadena de centres comercials a l'estil de El Corte Inglés).

Una mica farts del bullici, vam arribar finalment a l'Empire State, que havia de ser parada obligada. Havia, és clar, perquè amb la de gent que hi havia pels carrers, no m'hauria d'extranyar gens que la cua per entrar a l'edifici arribés fins a la cantonada, i desde fora deien que 45minuts. Em vaig enterar l'últim dia, quan hi vam poder entrar, que aquells 45min serien solament per arribar al control de seguretat, que més enllà esperaven dues cues que podrien haver allargat el procés un parell d'hores més.

Òbviament, vam passar del tema. Portàvem dins d'un maremàgnum de gent bastanta estona, amb calor i la panxa plena... només faltava que ens poséssim a esperar més d'una hora, drets. No teníem cap pressa, la nostra estada a Nova York acabava de començar. Així doncs, vam tombar a l'esquerra, a la quinta avinguda, per anar direcció sud per trobar el Flatiron.

Per sort, la quinta avinguda en aquell tram, on sospito que hi havia un mini-barri coreà, estava totalment lliure de peatons i podies caminar tranquilament, al teu ritme. Després de fer algunes compres més, vam arribar a la plaça del Flatiron. Vam seure al Madison Square Park una estona i vam admirar la plaça i l'edifici en sí.

La nota curiosa aquí és una exposició que hi ha en marxa, en la qual un artista d'aquests tan conceptuals i trencadors es va dedicar a posar escultures a escala real de gent despullada, al llarg, alt i ample de la plaça. A l'entrar a la plaça en veus un, suposo que a mode de mostra. Els altres els has de trobar amagats per tot el paisatge.

Vaja, amagats, alguns estan a la vista de tothom... però no és tan senzill. Si et dic que va haver trucades a la policia dient que hi havia algú a la teulada d'un edifici, despullat, amb intenció de suicidar-se? Doncs sí, hi ha varis ninots a les parts més altes dels edificis de la plaça. Em va semblar bastant chorra però a l'hora em va fer gràcia i no vaig deixar de buscar ninotets.

Què dir del Flatiron? És un edifici molt maco, alt i important. M'encanta el tipus d'arquitectura, vull dir, els adorns presents a tot arreu de l'edifici. No sabria com explicar-ho, però em va semblar un edifici amb glamour. Fetes les fotos de rigor, vam agafar el metro. Estàvem una mica cansats de la patejada que havia suposat al matí baixar de la 128 a la 110, entrar a Central Park i arribar-nos a la 96.

Vam arribar a l'hotel que començava a fosquejar. Teníem sorpresa: pel matí, a l'haver anat a queixar-me sobre l'estat del meu llit inflable, em van dir que seríem els primers en canviar d'habitació tan bon punt quedés lliure una amb dos llits dobles. Dit i fet, al tornar, ens van avisar que teníem l'habitació del costat per nosaltres, que ens mudéssim.

No sabeu com vaig agraïr tenir un llit per mi. Vull dir un llit de veritat. Entre que vam canviar totes les coses d'una habitació a una altra, es va fer l'hora de sopar. El pare i jo vam anar en busca de teca, tenint en compte que era un diumenge festiu i de nit... vam acabar en un succedani de lloc de fast food, vam comprar hamburgueses, algo mexicà, i algo mig saludable i cap a casa.

Un cop acabats de sopar, jo em vaig dedicar a veure la final de la lliga universitària de bàsquet (partidàs), escriure al blog i fer unes gestions per no haver de dormir sota un pont el dia extra que em quedava a la big apple.

I a dormir aviat, que New York és molt New York i ens quedava tela de coses per fer i veure.

Day 192.2: Última parada, New York

2010-04-18T23:07:00.004-04:00

Un cop vaig haver-me secat les llàgrimes de l'emoció en el retrobament amb la fletxa...

Era hora d'agafar les maletes i anar-nos-en a l'hotel i començar a conquerir la gran manzana. Un cop vam tenir la maleta i la fletxa vam sortir de la terminal en busca de la parada més propera de taxis.

Després d'haver rebutjat una oferta d'anar amb un taxi clandestí (o això em va semblar, perque no es normal que t'ofereixin un taxi dissimulant i en veu baixa) vam agafar el primer que vam trobar. El conduia un noi xinès, bastant jove, i el qual no semblava tenir una experiència excessiva a la professió.

En quant vaig donar-li l'adreça, va començar a fer-me tot de preguntes sobre la localització de la mateixa, com bonament vaig poder. Òbviament no em coneixia Manhattan massa bé, al no haver-hi estat mai...

El problema residia en que de carrers que es diuen Nassau n'hi ha a Manhattan, a Brooklyn, a Queens, etc etc etc i resultava que on anàvem nosaltres era un carreró amagat. Li va preguntar per telèfon a la que devia ser la seva noia, perque ho busqués, i em dona a mi que no li va ser de gran ajuda, al veure que treia el GPS.

Aquí ja va venir una mica les traves de la incompetència que havia sofert durant el passar dels dies, i que semblava que no acabaria, però almenys ara era de bon rotllo. Jo patia per la meva integritat i per arribar al destí, per això quan el vaig veure amb seriosos problemes, li vaig posar el GPS al vidre. Li vaig posar la direcció. Vaig haver d'apujar-li el volum. Vaig haver de mirar en un mapa que tenia, per confirmar. Un show!

Finalment, vam travessar el pont de Brooklyn. Suposo que per agraïr la meva bona fe, l'home ens va donar senyes de llocs per anar i visitar, encara que venia ja preparat amb nombroses recomanacions. Quan gairebé passava una hora des que vam agafar el taxi, vam arribar al carrer Nassau. El taxista s'ho va currar anant a preguntar a varis llocs on era l'hotel, però va acabar desistint i ens va deixar allà a que ens apanyéssim.

Cortesia de Google.

Després de donar-li els 50$ de rigor (que tampoc em van semblar tants, donat la longitud i temps de trajecte) vam trobar l'hotel a mig carrer d'on ens havien deixat. Com arribàvem, no us ho perdeu, 20 minuts abans de l'hora de check-in, ens van invitar a deixar les maletes i a tornar més tard.

Aquí vaig veure una de les grans diferències amb Washington, que suposava un gran alleujament. En el que vam tardar en arribar a Broadway, que era el següent carrer en paral·lel vam trobar una pizzeria, un lloc de bocatas, dos de sushi, un restaurant italià i un McDonald's. Per trobar tot això a Washington, hogar de memorials, monuments, zones ajardinades i edificis del govern, t'havies de passar la vida. O conformar-te amb el primer lloc que trobaves.

Dit i fet, vam ficar-nos en un lloc de sushi ràpid, on vam menjar sushi i tallarins. El portaven uns indis, però tot era molt més autèntic que a la meitat de llocs de sushi que puguis anar a Barcelona, per exemple. Allà t'intentaran colar que el que ho prepara és japonés, ficant a un xino... aquí almenys eren honestos! Total, que vam quedar molt satisfets... hi tornaríem.

Vam tornar a l'hotel, que quedava a mig minut, i finalment ens van donar habitacions. Ens va atendre un home que devia ser dominicà, bastant amable, però al pobre li va tocar al papeleta d'explciar-nos que feia dos dies que havien migrat l'hotel a una cadena hotelera i que anaven de bòlit, i que no ens podien oferir la habitació de dos llits dobles. Ens donarien una de llit triple i un llit inflable. Vaig sacrificar-me pel bé comú i vaig acceptar... tampoc tenia ganes de barallar-me.

Foto real de l'hotel, de l'habitació que no tindríem...

L'hotel en sí era estretíssim. A la majoria d'espais no hi havia ample per posar dues persones una al costat de l'altra longitudinalment... clar que estava en un carreró, i sabent que la densitat a Nova York és una cosa innata. De totes maneres, tenia 20 pisos i acomodava habitacions que podrien haver estat "putos cuchitriles" i eren "habitacions molt acollidores". Vam desfer maletes i fer lloc per quan van venir a portar el llit i inflar-lo.

Vam estar descansant una estona, jo navegant amb el WiFi gratuït (com s'agraeix!) i planejant les primeres visites a la ciutat. Després d'una estona vam espavilar i ens vam posar en marxa.

L'hotel queda a menys de cinc minuts de la borsa i a dos minuts de la zona zero. Vam decidir anar a la zona zero, que seria una cosa ràpida ja que ja m'havien avisat que no hi ha res d'especial... però hi vam anar a mirar les obres i a imaginar-te el caos que devia passar aquella zona després dels atemptats.

Com que els famosos outlets 21Century quedaven allà mateix, i me n'havien parlat de manera tan fervent, vam anar a fer una ullada i a mirar la primera tanda de regals neoyorkins (quina gràcia que fossin uns calçotets). Hi ha com quatre plantes de roba posada una mica a granel, com a mínim a meitat del preu original. Vam fer una mirada ràpida, ja que era bastant agobiant i a mi les marques que es manejaven no em feien excessiva gràcia. Però jo entenc que en certes circumstàncies allà et pots fotre les botes.

Al marxar, vam decidir pujar per Broadway, i anar a Chinatown, que no ens quedava excessivament lluny. Com que començava a fosquejar, no era una mala opció ja que podríem sopar allà o a Little Italy, que és adjacent al barri xinés. L'objectiu principal d'anar-hi era pentinar la zona i investigar sobre el tema dels rellotges i els bolsos d'imitació barats, per fer regals a tot quisqui.

Entrada al pont de Manhattan, des de Chinatown.

Però vam arribar que tot tancava, cosa bona i dolenta donat que començava a tenir gana. El barri és impresionant pel canvi que suposa. De sobte, deixes de veure gent americana per no parar de veure xinesos per tot arreu. Absolutament tots els establiments són xinesos o seus en xinès de marques habituals americanes.

Ma mare anava flipant bastant cada cop que passàvem prop de qualsevol restaurant on la cuina estava a la vista i veia a algun xinès aleatori manejant un wok o olles de les quals sortia una quantitat ingent de vapor. Després de proposar entrar en un parell, va trobar el definitiu: un lloc on l'especialitat és la HotPot.

Tracta de que et posen un camping gas, literalment, amb una olla amb brou normal o picant. Això té un preu fix, i a partir d'allà tu demanes els ingredients que vulguis: carn, peix, verdures variades, tot ja trossejat. Tens un bol, un cullerot/colador, una cullera i els pals reglamentaris. Llavors, tens el brou bullent i hi vas posant els ingredients al teu gust i fent-los al teu aire, com si d'una fondue, raclette, o la típica pedra de pagès, es tractés.

La veritat és que va ser una bona idea, sana i entretinguda a la par que barata. Però l'esperit d'aprofitar-ho tot i treballar incansablement dels xinesos es feia patent. Escolta, era un local petit i tenien les taules que tenien, grans i petites. Que havien d'acomodar a diferent gent a la mateixa taula? Cap problema! Vam sopar davant d'una parella jove xino-americana que ens va fer una mica de professors, al veure que anàvem de cul al principi.

A l'acabar de sopar, vam acabar de donar una volta i vam refer el camí per tornar a l'hotel. Calia descansar, que l'endemà li fotríem canya a la gran ciutat, i a cada dia que passava, el pes del total del viatge es feia patent.

Hagués caigut rodó a dormir si no fos per un acte més de imcompetència, o de Murphisme en la meva contra. Resulta que quan arribem a l'habitació i m'estiro al meu estimat llit inflable, per descobrir que estava molt desinflat, i que tocava amb vàries del meu cos al terra. Em sentia com un vagabund, salvant les distàncies és clar, però dormint sobre un plàstic ronyós que no impedia que sentís el dur terra sota meu.

Era mitjanit i vaig anar a recepció aviam què hi podien fer. Com no, estava ocupat el recepcionista, ara intentant trobar lloc per una parella que no havia tingut la sort que nosaltres de que ens poguessin acomodar tot i el canvi d'amos. Quan van acabar li vaig informar del meu problema, va intentar trobar l'inflador i després va trucar als de manteniment.

Com tenia per llarg, em va dir que pugés tranquil a l'habitació, que ja trucaria i ens ho arreglaria. Va passar una hora i ningú va trucar, però jo estava molt cansat i no tenia ganes de liar-la i importunar de pas als pares. Tenia son igual i no em va costar massa conciliar el son.

Ja els cantaria les quaranta l'endemà. O no.

Day 192.1: Broken Arrow [Història d'una fletxa]

2010-04-15T22:40:00.009-04:00

Dissabte, 3 d'Abril. Transició a la gran manzana.

Efectivament, dia de transició. Quan vaig comprar el vol, ja farà bastant, vaig pensar de pillar un vol al migdia per dues raons: no forçar molt l'hora de sortir de l'hotel a Washington, i arribar a una bona hora a Nova York per començar a donar canya de bon principi, perquè teníem molt per fer. Perquè aquest títol? Ja ho veureu.

La primera raó, almenys, es va complir. No vam tenir cap problema en llevar-nos una miqueta més aviat del normal, sense abusar, esmorzar les sobres dels dies anteriors, fer les maletes i marxar. Vaig anar a donar les claus i a pagar el que faltés per pagar, excepte l'Internet, que els vaig dir que no pensava pagar-lo. Naturalment ni es van molestar a discutir-m'ho... hagués tingut guasa, si no.

Per 25$ vam arribar a l'aeroport, bé de temps, però sense ser exagerat. La distribució era una mica diferent dels altres aeroports, cosa que em va descol·locar una mica: primer havíem d'anar al mostrador a dir que teníem una maleta per facturar. La noia, que passava de tot, se'm va quedar mirant al veure que no tornava a agafar la maleta... ja que es veu que l'havia d'agafar amb la pegatina que li havia enganxat, i anar a una altra banda a deixar-la perque l'escanegessin.

L'escanejador em va fer esperar a que la maleta passés, com si sospités de mi, però s'ho va repensar. Joder que no foto tan males pintes (vaja, era ell el negre amb rastes, esprimatxat i mandíbula inquieta). Ah, i la dona d'abans, passava tant de tot, que diria que no m'han cobrat la maleta facturada (són 25$ eh, és gravíssim!). Ja s'apanyaran, perquè a mi ja no m'hi veuran més per allí.

La part bona va venir a l'anar a passar el control de seguretat. Recordeu quan vaig comentar com vam passar el control de seguretat a Las Vegas per una fletxa de record? Doncs com era de preveure, la persona al càrrec va fer venir a un supervisor per mirar-se la fletxa. Jo esperava que no hagués cap problema, però la supervisora, una dona negra jove però amb bastants aires, em diu que no m'ho poden deixar passar. La resta va anar així:

- Li explico que a Las Vegas ens van deixar, i la raó: que la fusta era molt dèbil i es trenca amb facilitat. Em diu que no.
- Li dic que som una família i és un souvenir, que no tenim cap intenció de matar a ningú. Em diu que no, però més tallant. Bé, en aquell moment, començava a tenir ganes de fer-la servir per fer mal.
- Li dic que sí, que té molta lògica que em deixin entrar una fletxa per via aèria a la puta capital del país, on hi ha polítics i el president, però no per deixar-la sortir. Em diu que li és igual el que facin als altres aeroports, que allà mana ella i que no pot deixar-la passar.
- M'empasso les ganes d'enviar-la a la merda i li pregunto què puc fer. Em diu que miri de facturar-la, tan panxa. Que segurament poden treure la maleta facturada i embutir-la allà. Tot això sempre mirant altivament, que ella és la llei, no fos cas...

Doncs deixo als pares allà i surto del control, per tornar a on es facturen les maletes. Explico tot el percal, però em diuen que no poden treure la maleta, que probablement estigui a l'avió ja (eh, sense ni mirar-s'ho), però que parli amb l'home al que li he deixat per l'scaner. Ell em diu que no, però treu cinta d'embalar, la fixa una mica amb els plàstics que portava, i m'envia de volta als mostradors, a preguntar un altre cop i intentar facturar-la. Li explico el percal de nou a un treballador que hi havia solt, oferint ajuda, i em diu que parli amb la supervisora de la línea aèria.

La dona, MOLT atenta, em garantitza que es trencarà en el moment que la fiquin on l'equipatge. Em pregunta quan surt el vol, i faltava només mitja hora... pel qual la dona va posar el turbo. Va treure la caixa més gran que tenien, i no cabia. Va pensar vàries formes, i em va dir que es trencaria, al qual jo li vaig respondre que preferia intentar-ho i tenir-la trencada que deixar-la allà... Li devia arribar al cor això, perquè va agafar un plàstic que tenia per allà, una mica de cinta aïllant, li va fer el segon remiendo del dia, una etiqueta per facturar-la i apa. Em va desitjar sort i tot, i jo li vaig donar les gràcies mil cops. A sobre, tampoc m'ho van cobrar (chollaco!).

Total, que una mica Broken Arrow (fletxa trencada). Com la peli perquè em van tractar com un terrorista amb armes nuclear, i simplement perquè broken és com acabaria l'arrow a l'arribar a Nova York. Ingeniós, eh?

Bueno, que amb tot això tenia 15 minuts per passar el control i arribar amb els pares a l'avió. Vaig colar-me (amb permís) de tota la cua del control i amb els pares ben ràpid a la porta d'embarcament, on vam entrar els últims. I amb el cinturó donat, caient-me els pantalons tota l'estona... molt còmic tot plegat.

A l'avió, anecdòticament em van canviar el seient per un dels d'emergència perquè el que s'asseia allà no li venia en gana seguir les indicacions en cas de catàstrofe. Doncs res, més lloc pels meus peus. En una hora arribàvem a Nova York, volts de la una. Se'm va passar rapidíssim: entre que prens vol, et porten una Coca-Cola, els típics snacks, i que em vaig estar una estona fent les primeres panoràmiques, ja aterràvem.

A l'aeroport John F. Kennedy, després de caminar una bona estona per sortir d'allà, vam arribar on surten les maletes (un cop més, just al costat de la sortida, que pots pillar qualsevol maleta i pirar-te en un taxi). Vam recollir la maleta, i atenció, LA FLETXA, LA QUAL ESTAVA INTACTA. ¡Chúpate esa, rígido sistema americano!

Casi ploro.

Day 191: Finiquitant Washington

2010-04-14T22:30:00.008-04:00

Divendres, 2 d'Abril. Últim dia sencer a Washington.

La veritat és que la patejada post-museu que ens vam marcar el dia anterior per veure els monuments del National Mall ens van deixar una mica tocats. Tot i haver dormit bastant, i haver-nos près el matí amb molta calma, el pes dels gairebé 10 dies de trajín començava a desgastar-nos.

Vam esmorzar el que astutament havíem comprat el dia anterior. I per sort, teníem Internet, raó també per la qual vaig estar trastejant més estona del normal, mentre els pares es dutxaven, s'arreglaven, feien ioga, etc...

Una de les creuades d'ineptitud que vaig haver de soportar va ser per imprimir unes entrades pel tour nocturn per la ciutat. Tot i que després vaig descobrir que l'inepte era jo. Les entrades, les vaig comprar per Internet el mateix matí, amb por de que s'acabessin, i vaig anar anar abaix aviam com podríem imprimir-ho (jo portava el pdf en un pen).

Vaig pensar que el més fàcil seria que m'ho imprimissin a l'stand que té la companyia d'autobusos a recepció. La noia, una mica estúpida, em va dir que preguntés a recepció, el qual em va enviar a un business center al costat del lobby, que era una estafa a 49 cèntims el minut (i 49 cèntims la pàgina impresa) per utilitzar un ordinador, el qual el port USB no funcionava. Emprenyat vaig tornar a recepció i, després d'esperar una bona estona que l'home parlés per telèfon (joder que lo meu era un moment) m'ho va imprimir i es va disculpar. Encara sort.

Bé doncs, sent gairebé la 1 vam dirigir-nos al metro, per anar al centre i acabar de veure edificis que tinguéssin la seva gràcia. Sense saber-ho, vam parar a la Union Station, una gran estació d'on surten trens, metros, autobusos, hi ha un petit centre comercial, etc... Després de fer fotos a l'edifici, el qual era bastant maco, vam dirigir-nos al sud: el capitol ens serviria de referència.

Baixant per First street [el primer carrer a l'esquerra i a la dreta del capitol són First, i a partir d'allà 2nd, 3rd, 4th... pels que creuen hi ha A, B, C, D... i en principi els carrers en diagonal tenen noms d'estats, sempre amb excepcions] vam passar per entre dos edificis del Senat, el Russell Senate Office Building i els Hart i Dirkseh Senate Office Building. Com no, l'arquitectura segueix sent d'un neoclàssic que t'hi cagues, amb arbres blancs al davant. Va resultat un passeig bastant agradable, ja que aquell carrer restava tallat al trànsit.

Passat el tram ens quedava el capitol a la dreta, i a l'esquerra, el primer edifici al qual entraríem: el United States Supreme Court. Després de passar l'obligatori, i ja típic control de seguretat, entres en un edifici també neoclàssic, tot de marbre. El vam fer ràpid, veient desde fora la sala de la cort suprema, una escala de caragol que deu ser bastant famosa, i un mini-museu, que entre d'altres coses, retia homenatge a la primera dona que va entrar a la cort suprema.

Al sortir, vam seguir pel carrer per acabar just davant del capitol i fer-li alguna foto de més aprop que l'altre dia:

L'objectiu era la Library of Congress Jefferson Building. Apart de ser un edifici imponent i digne de ser visitat, és famós principalment per servir de residència a una quantitat ridículament gran de material escrit. Segons Wikipedia: 32 milions de llibres catalogats, 61 milions de manuscrits, un milió de diaris, 13.7 d'impressions i fotografies... etc. Una autèntica barbaritat. Després del control de seguretat, s'entra a una gran sala central.

Aquell dia estava tot a reventar, i ens va fer potser una mica la guitzar perquè hagués estat bé veure-ho amb calma. Apart eren més de les quatre, i no trigarien en tancar. De totes maneres, fent una ullada ràpida vam veure desde fora la sala d'investigació i traducció, la bíblia de Gutemberg (o sigui, el primer llibre mai imprès) i l'impressionant sala. Vam pujar a la part de dalt, on hi havia vàries exposicions a les quals vam fer cas nul. Després vam intentar passar a la sala d'investigació, a la qual s'entra per dalt, però anaven a fer una visita guiada i no ens van deixar entrar (quina merda és aquesta, jo només volia fer una ullada ràpida, i ells ni havien començat). L'edifici en sí no tenia massa més a oferir-nos i estàvem una mica ratllats així que vam marxar.

Per la cua que hi havia per entrar al Capitol i la hora que era, volent dir que tancarien en breus, vam passar d'anar-hi. Tornant sobre els nostres passos, vam anar a seure en un parc que hi havia passat els edificis del senat, a descansar, a mirar els arbres i els pètals caiguts, i a acabar de fer gana (vaja, jo ja en tenia molta).

Després d'haver vist als típics esquirols de per aquí, vam tornar a Union Station per dinar ipso facto abans de morir d'inanició. Vam trobar una pizzeria de primeres i ens hi vam ficar a dinar. Havíem de fer temps fins a quarts de 8, que començava el tour en autobús que havíem comprat. Mentre ens portaven el dinar, vaig anar a canviar el paper imprès per tickets de veritat, i va ser quan vaig descobrir que en realitat havia comprat un tour en bus sense sostre descobert, al mateix preu.

Em podria excusar de mil maneres, però que una mateixa companyia posi un tour amb un bus normal i un altre descapotat, al mateix preu, i amb noms similars i sense fer referència explícita a que et pots fàcilment equivocar, em va semblar una mica engañabobos. De totes maneres, no va estar gens malament.

Vaig tornar per menjar-nos el dinar. Va ser quan a ma mare se li va acabar la bateria, i va decidir que se'n volia tornar a l'hotel que estava reventada i no aguantava un tour que hauria de durar tres hores. Vaig intentar doncs fer una mica de reventa (la broma costava 39$ per persona) però, al no aconseguir-ho, vam decidir que ella podria anar a l'hotel en taxi i descansar tant com vulguéssim, que els homes ens encarregaríem de fer fotos i vídeos del tour nocturn.

Dit i fet, a un quart de 8 entregàvem les entrades per pujar al bus. Podria extendre'm explicar el tour, però millor que no. Només dir que el guia era un home molt simpàtic i culte. No va callar gairebé durant tot el trajecte, sense fer-se pesat, que també té el seu mèrit. Cada racó d'on passàvem tenia la seva historieta, moltes de les quals, desgraciadament, ja no recordo. Apart, l'autobús era molt còmode i equipat, així que no vaig trobar a faltar l'airet que et pot passar si vas descapotat en un bus turístic.

Vam fer un primer recorregut passant per davant del capitol, que ja començava a estar il·luminat, i passant per diversos carrers fins la Casa Blanca. Allà vam fer la primera parada per fer-nos fotos. Era l'altre costat de l'edifici, al qual no sabíem que es podia accedir i quedar molt més aprop que per on vam anar el dia anterior. Tot i que encara no era negre nit, l'edifici ja estava il·luminat, i l'estampa tenia la seva gràcia.

Tornada a l'autobús i en marxa, aquest cop cap al riu per agafar l'autopista que ens portaria a l'altre costat i al costat del cementiri d'Arlington, fins al Iwo Jima Memorial. Si heu vist la películ·la, o el cartell, sabreu que l'estampa més típica és la d'uns quants soldats aixecant una bandera. Resulta que Iwo Jima és un illot proper al Japó i que era crucial durant la guerra per repostar els avions. Per aquesta raó merament estratègica es va lliurar una batalla de grans proporcions, i quan els americans la van conquerir i hissar la bandera, va ser quan l'instantània va passar a la posteritat. El punt curiós és que tots o la majoria d'aquests van morir durant els contraatacs japonesos de dies posteriors, i que estan tots enterrats al cementiri que el turó del memorial vigila.

Un altre bon aspecte d'aquesta parada resta en que es pot fer una bona foto de tota la ciutat, encara que de nit perd una mica d'encant ja que només veus els monuments importants il·luminats.

La següent parada va ser davant del Memorial a Lincoln. Se'ns recomanava fer-n'hi fotos de nit, i de pas, anar al Vietnam Veterans Memorial que està al costat. Són uns quants murals on hi ha, per ordre cronològic de mort o desaparició, tots els perduts en combat a la guerra del Vietnam. Al costat, hi ha el mateix però en dones (generalment infermeres). Apart, hi ha uns llibrots de proporcions inhumanes amb una llista alfabètica per si vols trobar un nom específic en els murals. Fet anecdòtic: hi ha una plana sencera de "García". Aquests americans volien tots els immigrants fora, però quan els interessava...

La quarta parada va ser a l'altra banda del Tidal Basin, en el Jefferson Memorial. Tot i les innumerables fites i qualitats de l'home (ex-vicepresident, ex-president, redactor de la declaració d'Independència, inventor, arquitecte, introductor dels macarrons i les patates fregides al país), el seu memorial segueix sent poc visitat, en detriment del "germà gran" Lincoln. De nou, per entendre aquesta referència us recomano mirar el capítol que els Simpson van a Washington.

Sigui com sigui, aquest memorial, tot i ser més petit i semblar un edifici amb barret dels jueus, o calva incipient, té d'inquilí una imponent estàtua i a mi em va sembla tant o més espectacular que l'altre, tot i que potser l'ubicació no l'ajuda massa.

L'última parada va ser al Roosevelt Memorial. D'aquest home se'ns va dir que el seu memorial és el més gran i té quatre sales, dos per cada mandat. Està plagat d'estàtues seves bastant mítiques, frases amb molt de ganxo, cascades i bonics arbres. També s'ha de dir que té una estàtua a l'entrada d'ell en cadira de rodes: això és així perquè l'associació de gent en cadira de rodes es va queixar de que l'home, tot i haver tingut la pòlio i haver necessitat crosses o cadira de rodes gran part de la seva vida, tenia totes les estàtues tan campants. Doncs els van fer cas.

Acabat això, l'autobusero ens va portar de nou a l'estació, a tres hores i mitja després d'haver començat el recorregut, d'un tour que està molt bé però que no costa els 40$ que pagues, jo crec. A més molts dels assistents li van donar propina, que se la mereixia, però jo no pensava pagar ni un centau més.

Total, que vam agafar el metro, vam comprar alguna cosa per beure i a l'hotel. Allà ens esperava la mare descansant, li vam explicar com va anar el viatge mentre jo sopava pasta que havia sobrat del dia anterior, i vam anar a dormir no massa tard. L'endemà havíem de fer les maletes i marxar cap a Nova York!!!

Jo ja en tenia moltes ganes... i estava molt nerviós, però dir que em va costar adormir-me seria mentir. Tot i el relaxat tour en bus, estava massa cansat per collonades.

Day 190: Guiris a Washington DC

2010-04-13T23:40:00.007-04:00

Dijous, 1 d'Abril. Feliç April Fools!

Ens vam llevar, no massa aviat, no cal forçar. Uns van fer ioga amb el programa de pagament, que era gratuït, i uns altres van fer abdominals i flexions perque se sentien una mica culpables per la falta d'exercici específic.

Vam menjar de nou l'esmorzar que ens van portar a l'habitació, amb broma inclosa: 10$ extres per posar cafè mitja en comptes de petit. Una cosa que nosaltres no havíem demanat, ja que ho havíem fet tot com el dia anterior. Semblava que tota la incompetència del dia anterior no ens deixaria en pau encara. L'altra broma és que encara no teníem Internet. Feliç dia dels innocents, cabron!

Quan vam estar ja llestos, vam dirigir-nos al bus turístic que tantes penúries ens va fer passar el dia anterior. Quin inconvenient tindríem avui? Doncs que estava a reventar. Ens vam haver de quedar drets a dins fins que en una parada va baixar bastant gent i vam poder seure. L'objectiu era baixar a la parada de Georgetown per agafar un tour en barca que donava una volta pel riu Potomac, i podies veure el paisatge i sobretot els cirerers florits. O això posava el meu tríptic, que el 28 de Març ja servien el tour.

Doncs pregunto a la conductora i em diu que fins el 15 d'Abril res, que aquell era el fulletó de l'any passat. Però quina mamonada és aquesta? Sigui com sigui, no li vaig donar més importància i vam triar un pla alternatiu: agafar el Metro i montar-nos la festa pel nostre compte. Vam baixar a la primera parada que tenia un metro aprop i vam començar les peripècies vàries.

Primer de tot vam decidir anar a veure la Casa Blanca. Vam anar per la part de davant, on es veuen les columnes, i fer fotos des de l'enreixat més proper (se suposa). Està bastant bé per passejar, té un parc enorme davant, i el carrer que passa just per on es fan les fotos està tallat al trànsit, així que dins el bullici general pots respirar una mica tranquil. De totes maneres, se segueix veient bastant lluny i hi ha molta gent fent-se fotos.

Amb tota la pesca, aviat no era, i com teníem gana vam decidir dinar abans de fer alguna cosa que portés molt temps. Vam dirigir-nos a Chinatown, que quedava prop del museu que volíem mirar, i que el dia anterior vam veure que estava plagat de llocs per menjar. El teatre on van disparar al president Lincoln (la història té la seva gràcia) i la casa on va morir ens venien de pas, així que vam voler fer-hi un ull. Per veure el teatre i una representació dels aconteixements hi havia unes hores concretes, i per la casa era "qui primer arriba, primer entra" i hi havia una cua maca. Així que vam sudar.

Vam arribar a Chinatown, d'on havíem vist l'arc de l'amistat, el dia anterior durant la ruta en bus. Després et trobes les botigues més típiques americanes, amb els rètols en xinès, cosa que té la seva gràcia. Ara, ja et dic jo que els locals per menjar eren de tot arreu menys xinesos, almenys pel carrer que vam estar nosaltres.

De fet, i potser per fer la gràcia, vam entrar a dinar a un restaurant anomenat LA TASCA. La decoració del bar era molt castiza, i bastant creíble, una mica el rotllo de "Los Serrano". El menjar és a base de tapes: la cambrera, americana, ens va preguntar si estàvem familiaritzats amb el concepte i tal, i vam riure bastant. La relació qualitat/preu molt bé: per 20$ + propina, buffet lliure de tapes, algunes molt bones, altres no tant. I per beure, al ser dijous, la gerra de sangría (enorme) a meitat de preu.

Ojo a la carta de Sangries... com sempre, als USA, la màxima varietat possible...

Resumint, que ens vam fotre les botes. Satisfets i una mica adormilats, vam anar al museu (no sé si va ser molt encertat fer-ho en aquest ordre, però bé!). Es tractava del Reynolds Center: American Art Museum / Portrait Gallery. És un altre dels museus gratuïts... de fet, en són dos en un mateix edifici.

Per una part hi havia pintura i escultura d'artistes americans, i per altre, una galeria de retrats i bustos varis. Al ser una cosa mastodòntica de quasi quatre pisos, vam acabar bastant cansats i sense veure-ho tot. Encara que els noms no són mundialment coneguts, i havia sales d'art modern i folklòric bastant bones pel meu gust, i ma mare, com no, va flipar bastant en colors.

Havent acabat amb el museu, ja era bastant tard. Vull dir, que eren quasi les 18h i tots els museus i coses interessants tancaven. Llàstima, perquè teníem els arxius nacionals aprop i m'hagués fet il·lusió veure'ls. Estàvem bastant cansats, però era massa aviat per anar a l'hotel, cosa que se'ns va passar pel cap.

De totes maneres, vam acordar donar-ho tot i fer el recorregut del National Mall. Des del Capitol, passant pel Monument a Washington i acabant en el Memorial a Lincoln, hi ha una esplanada de gespa on passejar està de puta mare. Així doncs, vam agafar el metro per acostar-nos al màxima a la zona.

Com el Capitol ja l'havíem mig observat el dia anterior, la parada de metro estava més aprop del monument a Washington que una altra cosa. Tot i el ressol que ens venia de cara, el passeig va ser molt agradable. Feia bon dia i veies molta gent estirada a la gespa, o jugant amb el frisbie o a futbol americà. Però també gràcies al ressol, va poder fer més d'una bona foto del Monument a Washington.

El monument està en un turonet. Quan va ser construït, era l'edifici més gran del món, fins que es va construir la Torre Eiffel. Es va fer durant dos períodes diferenciats, i es nota pel canvi de tonalitat de les totxanes. En principi, cap edifici de la ciutat, per decret, devia excedir la seva alçada... i per assegurar-se'n, es va fer una llei per la qual les cases no podien excedir en certs metres del doble de l'amplada del carrer on eren construïts. Per això en general tot Washington és de tall baix, i es veu el monument a Washington desde molts llocs sense gaire esforç. De totes maneres, es veu que ara ja hi ha alguns edificis que el superen en alçada, però la simbologia hi és.

Seguint pel camí, s'arriba al Memorial de la WWII (segona guerra mundial). Hi ha dos grups de pilars, un del Pacífic i un altre del Atlàntic, i cada pilar té gravat el nom d'un estat. Naturalment, jo em vaig fer la foto amb el de Geòrgia.

Una mica més enllà, comença una piscina rectangular que et porta fins al Memorial a Lincoln, i que la única funció que té és reflectir els monuments i que nosaltres, els turistes, poguem fer fotos. El que deia és que dona pas al arxiconegut memorial a Lincoln, el típic monument amb escalinata i grans columnes. Com no, tallat a la pedra de sobre les columnes, es troben els noms dels estats originals de quan es va fer la construcció.

Dins del que és la seva casa, el senyor Lincoln seu en un tro gegant de marbre. Gran visió, i gran home per venir a demanar consell (veieu el capítol dels Simpson a Washington si no, que concorregut que va). Desde la zona de les escalinates, et sens una mica insignificant davant de tanta grandesa. Veus tants i tan espectaculars monuments, que et vénen ganes de plorar. Però és el que jo penso... quants monuments i coses especials s'han perdut per tota Europa per les guerres. La veritat és que els americans, en certes regions, han sabut conservar el que és seu.

Acabada la reflexió de la menudesa del ser humà, va ser moment per adonar-se que el sol ja es ponia, que era tard i que estàvem reventadíssims. Ens vam acostar al carrer transitat per taxis més proper que vam poder, i vam agafar-ne un esperant no trobar l'embús de proporcions mastodòntiques que vam trobar el dia anterior.

Quan vam haver arribat a l'hotel, ma mare va dimitir de la seva condició de persona i es va estirar al llit, fer-nos encarregats de comprar el sopar i l'esmorzar del dia següent. Per sopar, ho teníem clar: aniríem a l'italià del primer dia, que fan menjar per emportar. Així ho vam fer, demanant tres plats pels tres, com vam fer per sopar el primer dia. I per esmorzar, vam anar a una pharmacy 24h d'aquestes que venen de tot: preteníem així esmorzar igual a l'habitació, però al nostre aire i estalviant-nos perfectament 20$.

Tot i això, en quant vam arribar i vam obrir els paquets amb el sopar, ens vam marejar i tot de la quantitat immunda d'amanida i pasta que teníem al davant. I de regal, pa i mantega! Us puc assegurar que vaig posar-ho tot de la meva part per menjar el màxim possible, però va sobrar una quantitat bulímica de pasta, i bastanta amanida. Ho vam deixar tot a la "fresquera" (allà on els meus pares es fumaven el tabac, sent una habitació de no-fumadors - què pispiretus!) que ja ens ho fotríem vés a saber quan.

Després de treballar una estona en les meves coses (diria que sense Internet, la broma encara durava) me'n vaig anar a dormir... A dormir extranyat que, sent el dia dels innocents als Estats Units, no hagués captat cap notícia falsa ni a la premsa ni a la tele. Sí, bromes pesades per part del servei, sí, algunes... però això m'ho van fer indiscriminadament més d'un dia. No compta.

Bona nit!

Dita Popular

2010-04-13T01:09:00.003-04:00

Diuen:

The only difference between men and boys is the cost of their toys.

O en català seria:
L'única diferència entre els homes i els nois, és el preu de les seves joguines.

La vaig sentir durant el tour quan vam passar per la zona de les embiaxades i es parlava del poder que es movia per allà. I res, ja podeu venir totes les dones a donar la raó a aquesta dita d'autor anònim.

Day 189: Art i vistes a la capital

2010-04-12T23:37:00.010-04:00

Dijous, 31 de Març. Efeméride de mundial importància.

Després d'haver descansat tot i més, tocava moure'ns. Tot i això, ens vam prendre la nostra calma en llevar-nos, preparar-nos, esmorzar i marxar. Vam demanar l'esmorzar a l'habitació a canvi d'uns preus abusius, però sólo se vive una vez, que diuen. No em va importar que no fos precisament un esmorzar opípar, més que res perquè amb el que havíem endrapat la nit anterior, tenia corda per estona.

Vam comprar tres tickets per un bus turístic que curiosament tenia una parada davant de l'hotel. Constava de trenta parades, i amb el bitllet pots pujar i baixar tants cops com vulguis durant dos dies consecutius. Molt pràctic... o això creia. Si voleu saber les parades exactes i tal, aquí s'explica. I un mapa.

Així doncs, cap allà a les onze vam pujar al bus, al segon pis descobert, i endavant! El principi va ser una mica desastrós: feia un vent fresquet i a la segona parada ens vam estar-hi quasi 20min parats. Vaig considerar-ho simple mala sort.

Quan vam arrancar de veritat, ja va ser tot bastant més rodat. Vam passar per davant de la Washington National Cathedral, molt maca. I també per la zona de les embaixades (Embassy Row). Aquest primer tram és per barris residencials, de cases baixes i maques, rotllo els bons barris de Londres. La flora és tremenda, amb els cirerers i els arbres de les magnòlies donant molt de color. Com deia, passàvem per la zona de les embaixades, on de cada edifici veies la bandera del país que representaven. Em sembla que hi havia més de 150 embaixades per allà.

Aquest primer tram també va ser el més aventurer de tots. M'explico: l'audio-comentari del bus t'avisa que quan el bus estigui en marxa, no t'aixequis i mantinguis totes les teves parts del cos dins l'estructura de l'autobús, i no és cap broma. Els arbres estan tallats JUST perque hi passi el bus de marres, i algunes branquetes et passen roçant o inclús tocant. I els cables elèctrics passen a res, que sents aquell soroll tan característic d'alguna cosa que passa prop a gran velocitat.

Anyway, després de passar per davant la casa on viu el vicepresident, vam arribar a Georgetown. Si la capital és una ciutat bastant de pasta, Georgetown és el barri "piju". Les cases segueixen sent del mateix pal, però l'ambient de compres i de restaurants destila pasta gansa, sense ser opulent. Com podria un poble de costa rotllo Begur. De totes maneres, no vam passar ni aprop de la universitat, que va acollir a il·lustres com Bill Clinton o al mateix Felip de Borbó.

Passada tota aquesta zona vam passar aprop del Lincoln Memorial, just per tombar i creuar un altre cop el riu Potomac per arribar-nos al cementiri d'Arlington, on estan enterrats la tira i mitja de soldats de diverses guerres. Té el seu encant pels memorials i per veure totes les tombes d'un blanc impolut per diversos turons.

Sense parar-hi, perque amb la broma portàvem una bona estona, vam tornar enrere per acabar de nou al costat del memorial a Lincoln. Degut al Cherry Blossom Festival, la zona estava plena de cirerers florits, però també ple de turistes, cosa que feia modificar el recorregut del bus d'una manera absurda. Així, vam passar per la zona dels cirerers (Tidal Basin), veient al lluny el Jefferson Memorial i el Washington Monument, per tornar un altre cop enrere fins al Lincoln Memorial i tornar endavant en una mena de bucle.

No us poso fotos de les coses importants, perquè òbviament, les vam visitar en profunditat en dies posteriors. Us poso això, que vaig veure en una de les innumerables parades per culpa del trànsit. Joder, tanta gent hispana vivint als USA, i han de traduïr-ho micos retrasats. Ni el traductor de Google crea ja abominacions així.

Quan vam aconseguir trencar el bucle, amb bastanta patxorra, pel trànsit, vam passar a la zona dels museus de la Smithsonian. És una barbàrie, constituïda per més de 15 museus, tots gratuïts, a la zona que s'anomenta National Mall, que separa el Washington Monument del United States Capitol.

Era l'hora de dinar, així que vam parar a expenses de veure que el bus no avançaria massa ràpid. Ens vam endinsar al Air and Space Museum, que diuen que és el museu de l'Smithsonian més visitat i famós. Era enorme, gratuït, i bastant cara al jovent, s'ha de dir. Hi havia tot de naus i maquetes, i nosaltres no estàvem per aquest rotllo. Però hi havia lavabos i lloc per menjar allà dins, així que vam anar al que ens interessava.

Havent dinat, ens vam ficar per la gespa del National Mall en busca d'un museu que ens fes més el pes. La meva mare, després de Las Vegas, tenia ganes d'art, així que el més proper era National Gallery of Art. Gratuït, com no podia ser d'una altra manera, el National Gallery of Art consta de dos edificis, un d'enorme i un altre de més petit, on hi trobes de tot, una autèntica bogeria.

Van Goghs, Da Vincis, Goyas, Monets, Cézannes, Gauguins, Picassos... la llista és llarga i si saps d'art, segur que haguessis trobat barbaritats vàries. Ma mare, almenys, va flipar una estona llarga. I tot pel mòdic preu de 0$. Després de passar per la botiga de regals de rigor, vam anar a l'altra ala del museu. Començàvem a estar una mica fets pols (això de veure museus, cansa...) però vam treure forces de flaquesa per seguir, ja que tacanven en menys d'una hora. Lletja costum de tancar els llocs a les 17h... bé, és gratis així que no em queixaré...

La ala est tenia obres més modernes, i escultures, i una exposició d'art religiós espanyol que al final no vam veure per falta de temps, i ganes. Sortint d'allà, vaig convèncer als meus pares d'arribar-nos a davant del United States Capitol, i seure una estona a la vora del petit llac que hi ha davant l'imponent edifici.

No va durar massa el relaxament, ja que hi havia una parada per on passava el bus turístic no massa lluny d'on érem. Ja passava gairebé una hora de l'hora que l'últim bus hi passava (sent només les 18h) quan en vam veure un. Davant l'oportunitat de poder agafar-lo i acabar de fer el recorregut, deixant-nos just davant de casa, vam aixecar-nos i córrer cames ajudeu-me per atrapar-lo.

Vaig arribar a temps per preguntar si era l'últim, que el conductor em digués que sí, i pujar a corre-cuita en un lloc no gaire recomanable per fer-ho. No sé si va ser una sort o un càstig, i ara veureu perquè.

El bus ens portà per l'altra zona dels musueus i edificis històrics, incloent, però no limitat a: la cort suprema, l'embaixada del Canadà (la més propera al capitol), els National Archives (on hi ha l'original de la declaració de la independència), el departament de justícia, el museu d'història natural, i l'edifici d'hisenda (part del tour d'on vaig treure la frase sobre les banderes i els impostos).

Tot això és un tram de no més de 6 ó 7 illes de cases, cosa que et fa veure la quantitat d'edificis importants que hi ha en no-res d'espai. I que ho féssim amb un autobús en una hora i poc, et fa veure que la situació del trànsit no era benèvola. A més a més, a aquella hora feia un resol matador. Però no li vaig donar més importància.

Els arxius...

Després d'una estona més i una volta bastant tonta vam arribar just davant de la Casa Blanca, però en una part molt allunyada, d'on només pots veure, petit i amagat, una part de l'edifici. Va ser quan vam tombar a la dreta en el següent carrer, que passa rodejant la Casa Blanca, quan va començar la tortura.

No us exagero que vam estar més de dues hores per travessar dos maleïdes illes de cases. Al principi m'ho vaig prendre amb filosofia però al final estava fins els pebrots. Hi havia un embús de tres parells de collons, suposo que per una acumulació d'hora punta, època turística, i a un imbècil que se li va espatllar el cotxe just en el carril d'enmig, provocant un caos mortal.

I feia ràbia perquè estàvem a un parell de parades de la nostra, i ens resignàvem a montar el numeret per baixar enmig de l'embús i agafar un metro que no coneixíem. Simplement, no en tenia cap ganes.

Estàvem esgotats físicament i psicològica, però quan l'autobús va sortir de l'infern que va suposar aquella zona i va recuperar una marxa més normal, vam decidir no baixar a la parada de l'hotel i esperar a parar un altre cop a Georgetown i sopar allà. Jo estava mort de gana quan hi vam arribar, però no era plan de ficar-nos en el primer lloc que trobéssim. Després d'un curt passeig vam descartar varis restaurants que tenien pinta de ser horriblement cars i ens vam ficar en un tailandès bastant cool. Apart posava que si era el teu aniversari "you eat free", així que no ho vam dubtar.

Amb tot el cabreig que portava de l'embús, quan (1) vaig llegir les condicions del tema aquest de l'aniversari i (2) al preguntar al cambrer i veure que (3) l'home no s'aclarava una merda, (4) demanar com ell ho va explicar, i veure com (5) tornava per dir-me que ho havia fet malament, li vaig posar una cara de: "no em toquis les pilotes que vinc calent" i vaig anul·lar tot el que havia demanat per demanar un plat normal i a prendre pel cul.

A sobre l'home insistia en que ho acabés fent com ell deia, que equivalia a pagar un segon plat d'una petita llista a meitat de preu, cosa que no compensava en absolut i m'acabava sortint més car. Li vaig tornar a fer la mirada de les pilotes i va deixar d'insistir, i va tornar al poc amb una amanida per compte de la casa (petita, clar està). Mira, al final cabrejar-se va tenir premi.

Vam menjar fideus, sopa i sushi per un preu que podria haver estat molt més alt veient com se les gastava la gent per allà i vam marxar a passejar per Georgetown. Vam veure alguns aparadors, algunes cases, i després de comprar bombons en una geladeria on un imbècil amb pinta de prepotent es va fer el simpàtic, vam agafar un taxi i cap a casa. Va ser al taxi quan vaig pensar que m'hagués quedat a gust si els hagués enviat a la merda (sense raó) o escupit a la cara, però ja sabeu que aquestes coses, igual que la frase justa en una discussió, s'acudeix al cap d'una estona.

Com podeu imaginar, quan a l'hotel els de l'entrada van fer allò d'obrir la porta sense donar-te ni temps a dir gràcies al conductor, la propina que els vaig donar va ser ni mirar-lo a la cara. No em malinterpreteu, jo estava feliç i content per tot el que havíem vist durant el dia, però ja m'havient tocat prou els collons, volent i sense voler, aquell vespre.

Bueno, no. A l'arribar a l'habitació vaig descobrir que no teníem Internet, tot i haver pagat 34$ el dia anterior per tenir-ne els tres dies. Vaig anar al lobby, on hi pots tenir una hora gratuïta, i tampoc. De fet era curiós perquè a la zona on hi ha endolls i la gent s'hi posa, hi veies a tres o quatre, que clickaven nerviosos cada mig minut, i anaven mirant de reüll a l'altra gent aviam si tenien connexió. Vaig avisar a recepció del que passava, i me'n vaig tornar a l'habitació. Em vaig estirar al llit a veure la tele, vaig fer una mica de feina de fotos i blog, i me'n vaig anar a dormir, que l'endemà seria un altre dia, i un gran dia.

Reitero que, tot i les contrarietats (i que ens haguéssin empatat a l'Emirates), l'entorn era bestial per haver passat el dia del meu aniversari. I que sabent que no tinc la capacitat de veure'm a mi mateix sense un mirall, estic segur que em vaig adormir amb un somriure a la cara.

Day 188: Odisea a Washington

2010-04-12T00:18:00.006-04:00

Situem-nos a dimarts dia 29, a la nit.

Arribem a l'aeroport amb la mare i el fill, de Sacramento. En un curt trajecte de quinze minuts la dona va ser tan amable com per dir-me que si mai vaig a California els digui res (Dídac, aquí podries tenir un contacte), i tan embaucadora com per donar-me una targeta de contacte de la seva empresa de venta de sushi al por mayor.

Arribats a l'aeroport i haven pagat 10$ de taxi (sempre senten bé aquestes coses), imprimim la nostra tarja d'embarcament i en un moment estàvem passant el control de seguretat. La gràcia va venir en el moment de passar les bosses per l'escàner. No us vaig explicar que ma mare, en una de les bastantes arrancades consumistes i de "hem de comprar records per tot cristu" (i no m'ho neguis o farem un recompte de tot el que vas portat) va comprar una fletxa en un poblat dels indis orginaris de les terres del gran canó, que de fet són propietaris de les terres i fixen totes les condicions de turisme i tal.

Doncs clar, sent tan mamons com són els americans amb la seguretat, això tenia premi segur. I sí, ràpid van avisar a un supervisor per venir a veure la prova del delicte. Després d'examinar-ho amb cura, ens diu que cap problema, que la fusta es doblega fàcil i que creu que no podríem ser perillosos amb ella. Clar que un grup de tres turistes, família, és difícil que planegin atemptar sobre res o ningú, amb una puta fletxa que no està ni afilada. De fet dubto que la punta sigui de pedra. Però recordeu aquesta anècdota per futures referències.

Claro que puedes llevarte tu pececito... pero tendré que confiscarte el agua...

Vam anar a una pizzeria a sopar, a la qual vaig pensar que els preus de les pizzes eren acceptables per ser dins a un aeroport. I de sopar, em vaig menjar les meves paraules en veure que la pizza era d'un tamany similar a la una broma. De mal gust. Paradòxicament, estava molt bona, i vam demanar una amanida que, per sort, era més gran que les que preparen pels barrufets.

A l'acabar vam anar davant la porta d'embarcament i ens hi vam instal·lar durant les dues hores que ens van sobrar. Estàvem cansats de tot el dia, i jo almenys tenia ganes d'agafar el portàtil i trastejar amb les fotos i aquestes coses. Sortosament, l'aeroport ofereix WiFi gratuït, cosa que va facilitar les coses.

A tres quarts d'una de la matinada vam embarcar i aixecar el vol. Aquest duraria gairebé quatre hores, fins a Cincinnati, a l'estat d'Ohio. Si li sumes les tres hores de diferència de canvi horari, vam arribar aproximadament a les 7:30 del matí. Jo havia dormit tres hores, sent generosos... i en diferents fases. Ja sabeu, allò de dormir molt i descansar una merda.

El procés de trobar la porta d'embarcament de Cincinnati va ser ràpid. Teníem una hora per esperar, jo vaig dedicar-me a avançar feina amb les fotos o redactant, amb una dubtosa lucidesa producte del cansament. A les 9 i poc embarcàvem, i ja rumb cap a Washington.

Vam arribar a quarts d'onze, vam agafar un taxi el més ràpid que vam poder i cap a l'hotel. El taxista, bastant bon home, ens va explicar coses de la ciutat, ens mostrava els monuments pels que vam passar. Ens va dir que veníem perfectes pel Cherry Blossom festival, que faria un temps de puta mare, i que... "ah! sou d'espanya? Hi ha hagut un atemptat per allà, i morts". I jo, que intento estar informat, flipo i li pregunto que a on. I em diu... a Rússia. Es veu que, tot i ser Pakistaní, l'haver viscut 22 anys als Estats Units ha mermat la seva capacitat per la geografia. O és la conclusió que jo trec.

Ens va deixar a l'hotel, on vaig tenir que donar 1$ de propina a un home que t'obre la porta al taxi abans de que puguis reaccionar i que sense demanar-te permís, et baixa les maletes. Allà vaig decidir que ja no donaria més propina a gent que m'obrís la porta o fes coses que jo no demanés... i així va ser, per disgust seu.

Arribàvem aviat, així que no imagineu la patada a la boca que vaig sentir quan el recepcionista, que podria ser ben bé un majordom anglès, va dir que no tenien llesta l'habitació i que hauríem d'esperar. Eren poc més de les 11 i va dir que probablement fins la una res. Se conoce entonces, que nos quedamos traspuestos.

Jo gairebé em quedo adormit als sofàs del lobby, però vaig preferir conectar-me a la hora gratuïta d'Internet que t'ofereixen a recepció (una puta basura). De fons sentia les obres que feien a tot el maleït hotel. Va ser llavors quan vaig entendre perquè ens van sortir tan barates les nits de Washington.

Quan vaig rebre la trucada de que ja tenien la nostra habitació, quasi ploro. Vam pujar les maletes a la nostra habitació, bastant maca i amb una televisió amb canals en alta definició, cosa que no té cap importància però a mi em va arribar al cor. Havia pagat un recàrrec de 9$ per nit per a que em féssin un upgrade d'habitació, i crec que ens va anar bé, perquè teníem alguns problemes d'espai i l'habitació normal era 2/3 d'aquella.

Em vaig pegar una dutxa reparadora (recordem, portava més de 24h sense fer-ho) i ens vam quedar tots roque. Ens vam despertar a les 7 de la tarda, morts de gana, i vam anar en busca d'un restaurant on apaivagar aquesta gana. No vam caminar ni una illa de cases per trobar el Bucca di Beppo, un restaurant italià que m'havien recomanat.

Vam haver d'esperar mitja hora per sopar, però va valer la pena, i tampoc teníem massa forces per buscar un altre lloc. Les parets del local estaven repletes de referències italianes: equips de futbol, monges, dones lleugeres de roba, Danny DeVito (???), etc... Per 100$ ens vam atipar. De fet, se suposa que dels plats en poden menjar fins tres persones, i vam demanar-ne tres. No en va quedar ni una engruna, i encara vam tenir els sants collons de comprar uns cannoli i portar-los a l'hotel.

Un dels quadres: aportacions italianes a la cultura americana. Aviam quantes identifiquem. Començo jo: Pavarotti dalt a l'esquerra. En veig més, però aviam si les dieu valtros.

Sí, perquè sent les 9 de la nit, en comptes de donar un volt pel barri i començar a gaudir de la capital, vam decidir per unanimitat anar a l'hotel, relaxar-nos, descansar, i començar a fer turisme el dia següent amb les piles recarregades del tot. Home, el tute del dia anterior, dels avions i el que se'n va derivar, va ser bastant brutal.

¡Como para habernos matao!

Vegas' random pics

2010-04-09T01:50:00.005-04:00

Holaaaaa, Carluuuuuus!

Ja sóc a casa! Vull donar les gràcies a l'Ivan per acollir-me l'últim dia de Nova York. Avui he marxat de casa seva a un quart de tres. He arribat a l'aeroport a quarts de cinc. He dinat i he trastejat amb el portàtil.

El vol s'ha endarrerit quasi dues hores, però al final hem arribat només amb una hora de retard (visca els marges horaris de les companyies aèries!). I vull donar gràcies a en Josep Miquel & Company per venir-me a buscar a l'aeroport i donar-me de menjar.

En principi la meva idea avui era redactar un post seguint amb la saga de les vacances, però a l'aeroport i a l'avió he acabat fent altres coses, i ara se m'ha fet bastant tard i no crec que estigui molt lúcid com per redactar massa. Prefereixo fer-ho el cap de setmana, o per dilluns, amb calma.

I el plan B són fotos de Las Vegas... Fixa't tu quina complicació!

Hotel MGM, dels primers...

Zona d'hotels pijus...

Panoràmica, de pijus a no tan pijus...

Vestíbul del Bellaggio...

París - Las Vegas...

Venetian...

I la última, responent a una petició:

Sort que lo que passa en Las Vegas, es queda allà, que si no...

Jersei nou

2010-04-08T02:32:00.007-04:00

Fa molta calor, senyors. No sé si podré dormir gaire.

Pensar, almenys, no puc. Així que penseu vosaltres.
Endivineu: on he estat avui?

Pista: a "Cómo conocí a vuestra madre" l'odien a mort.

Day 187: Viva Las Vegas

2010-04-06T00:05:00.013-04:00

Dilluns, dia 29.

Aquest dia es pot descriure com anar a dinar a un restaurant amb barra lliure, havent-te llevat amb una poderosa ressaca.

El dia anterior ens havíem llevat exclusivament per anar a l'excursió del gran canó, i vam arribar a casa més de 8h més tard de l'hora que havíem marxat. Amb el temps i les ganes justes per sopar i anar a dormir.

Al dia en qüestió ens vam llevar encara una mica cansats, de mal humor i amb presses. Però sincerament crec que l'ocasió era massa bona per deixar-la escapar. Sigui com sigui, no teníem moltes opcions: havíem de deixar lliure l'habitació a les 11 amb tot el que això implica. Bàsicament, fer les maletes i revisar que estigués tot en ordre.

Un cop esmorzats, dutxats i tot fora, vam deixar les maletes a càrrec d'un senyor de l'hotel, que imagino que esperava almenys un dòlar de propina. Al donar-li les gràcies el bon home em diu, "you're welcome, I guess". Amb aquesta resposta, tant cortès com una patada als collons (al meu parer), vam marxar cap a la ciutat de les ressaques per excel·lència.

Vam dir adéu a l'esfinx i la piràmide i vam agafar un monorail direcció a la resta d'hotels. Resulta que el nostre és el segon i gairebé inaugura l'strip de Las Vegas, que és el carrer on la majoria d'hotels es troba. Vam passar per davant de l'Excalibur, un castell bastant de cartró-pedra, reminiscència d'un parc d'atraccions.

Curiosament, a l'altra banda del carrer, una Estàtua de la Llibertat i una muntanya russa et veuen passar: és l'hotel New York, New York. Com alguns haureu deduït, aquesta és la tònica de Las Vegas. Hotels temàtics amb un nom bastant suggerent del que et trobaràs, i una imitació de les coses més destacades o conegudes de la temàtica, valgui la redundància.

Així doncs, més endavant vam trobar un arc de triomf i una torre Eiffel [Paris - Las Vegas], una plaça veneciana i gòndoles [The Venetian], un col·liseu romà [Caesar's Palace] i etc. Per altra banda, tens la part pels turistes adinerats, que combina els casinos més refinats amb galeries d'art i arquitectura més adient [Bellaggio, Vdara, Aria]. Finalment, l'altre extrem s'allunya de les temàtiques i el luxe per deixar-se emportar per la decadència més absoluta. Hotels cutres i setenteros sense remodelar (i orgullosos), còctels barats, i màquines escura-butxaques; sense cap altre al·licient més [Flamingo].

Amb un dia ens va donar temps de fer un tast de tot aquest ventall de possibilitats. Deia que vam passar prop de l'hotel New York. Seguint la complexa ruta d'escales mecàniques i passarel·les, vam seguir, passant per l'hotel Montecarlo. Més endavant, arribem a un cluster d'hotels més luxosos. No recordo l'ordre que vam seguir, però el que recordo és que vam veure alguna galeria d'art curteta i vam fer fotos de la gran arquitectura i de les fonts que per allà funcionaven.

Va ser una de les ocasions on vam entrar dins d'un d'ells, el qual hospedava un centre comercial, ple de botigues de luxe i terres de marbre. Un agradable passeig intern (i acondicionat) que ens va portar gairebé a l'entrada del Bellaggio. Aquest enorme hotel també és dels luxosos, és ENORME i resguarda com una exposició de figures de jardí que et fan protagonista de "Mamá, he encogido a los niños", amb formigues monstruoses, flors immenses, i estris de jardí més semblants a bulldozers que a innocents pales. L'estil és italià com de palau, i a fora nombroses limusines esperen prop del increíble llac on, diuen, fan jocs de fonts. Nosaltres no ho vam veure.

En comptes de veure l'espectacle, ens vam anar a dinar, que estàvem cansats i feia bastanta xafogor. Ens vam endinsar al centre comercial de l'hotel Planet Hollywood, més funcional i variat que el centre comercial pijo que acabàvem d'abandonar. Ens vam ficar en el primer lloc acceptable que vam veure per dinar, que va resultar ser una hamburgueseria hawaiiana. Destacable que les hamburgueses eren bastant sanotes i la degustació de birres que em vaig demanar: quatre quasi-xarrups de cervesa per 4$.

Val a dir que em vaig demanar un parell de cerveses hawaiianes que van resultar ser horribles. Omplo la banyera d'aigua de l'aixeta, m'hi tiro un pet, deixo que fermenti, i el resultat és millor, segur.

Passat el tràmit vam seguir amb la volta per la ciutat. L'objectiu era arribar al Venetian, per veure com les góndoles passegen pel canal. Però encara ens quedava tros: primer vam passar per davant de l'hotel París. L'arc de triomf i la torre Eiffel acompanyen una terrassa cafè bastant parisina i algun altre edifici que no vaig saber identificar. D'aquí vaig fer fotos i em va quedar aquesta curiosa panoràmica, que ni volent podria tornar a repetir.

París després de prendre LSD.

Més enllà d'aquest hotel comença una mica la part decadent de Las Vegas, pel meu gust. Els repartidors de flyers de llocs d'striptease (com a mínim) es multipliquen, el soroll de les escurabutxaques arriba al carrer, tot es fa més estret i els sentits s'aguditzen més, si és possible. Potser el més tipic i setentero és el Flamingo, amb un flamenc de neó molt gran a la porta.

Després d'una parada tècnica a un dels mil Starbucks que hi ha a tot arreu (tot a doble del preu normal, per cert), i de comprar a preu d'or uns vestits en una paradeta, vam passar pel costat del Caesar's Palace. El típic i mític hotel romà, tan imitat i parodiat als Simpson, és ENORME. El vaig veure per fora i lluny, i no s'acaba mai. Té un coliseu i tot, on es veu que fan concerts i tal. Hauria estat bé entrar-hi, però queia lluny, era tard, i començàvem a no veure res clar.

I aquí encara li falta el coliseu...

Finalment ens arribem al Venetian, on vam fer fotos, vam veure els gondolers i vam marxar ràpid. La nota curiosa és que del museu de cera de l'hotel va sortir un actor famós. Ho vam notar al veure moltíssima gent curiosejant i fent fotos. Al principi no li vam fer massa cas, però al tornar ja no hi havia ningú i el vam veure. Llàstima que no fes ninguna foto. Segons em van dir, era un actor d'una sèrie actual, i de cognom "Seger", o "Sager". No sé, els viciats a les sèries americanes ja em dirà qui és. Jo no el coneixia.

A mi em dius que aquesta foto és de Venècia i m'ho crec...

Ja havíem vist patejant tots els hotels que ens calia. La següent acció consistia en agafar un monorail que ens portaria a veure de lluny els que ens faltaven per veure, i tornar-nos prop del nostre hotel. Dit i fet, vam fer al complet el recorregut del monorail, veient l'Encore (vermell, molt guapo amb el sol baix), el Hilton o l'Stratosphere (que em recorda a la torre de Seattle, i les habitacions estan moooolt amunt).

Baixant del monrail ja per tornar al nostre hotel, el cansament es va apoderar finalment del nostre cervell, fer-nos comprar un cóctel de rom amb coco en un recipient de plàstic de mig metre de longitud, tan cutre com típic per aquells entorns. Almenys passaríem més contents el que ens quedava de "tute".

Arribem a la nostra estimada piràmide i la meva mare i jo ens vam permetre el luxor (quin gran joc de paraules) de rebre un massatge en una màquina que llança dolls d'aigua a pressió. Renovats, doncs, vam agafar les maletes i ens en vam anar a l'aeroport. Punt curiós: a la cua una dona ens pregunta si anem a l'aeroport i ens ofereix la possibilitat d'anar amb ella i el seu fill al mateix taxi per pagar la meitat. Què llestos són aquests americans! El fill complia els 21 anys i la mare molt amablement li regalava el viatge a Las Vegas, i les 21 cerveses reglamentàries que un s'ha de prendre a aquesta edat (recordem: edat legal per beure als USA).

A l'aeroport ens hi vam estar una bona estona. Els detalls els deixaré per un altre dia, que crec que he redactat una barbaritat i tampoc cal que us estigueu la vida llegint, així que només afegiré una cosa típica de Las Vegas, per quan marxes:

"Lo que pasa aquí, se queda aquí."

The Panoramic Canyon

2010-04-05T23:43:00.004-04:00

Fotos panoràmiques del gran canó, sense cap ordre aparent!

Day 186: The Grand Canyon

2010-04-04T22:04:00.011-04:00

Diumenge, dia 28 de Març.

Podria resumir-ho en una línia, dient: IM-PRESIONANT. Però com sabeu que el meu estil és més aviat escriure parrafades sens fi, doncs no m’agradaria faltar-me al respecte a mi mateix.

Ens vam llevar pel matí, amb calma. Vam esmorzar i preparar-nos sense massa presses ja que una camioneta ens venia a buscar a les 11:45, a la porta de l’hotel. Van endarrerir-se més d’un quart d’hora i després d’alguns problemes assignant seients a gent que no tocava, vam arrancar. Vam tardar una hora i pico en arribar al mini-aeroport d’on sortien els busos i avions del tour, ja que havíem de recollir gent d’altres hotels i fer una estona d’autopista.

Un cop allà, ens van pesar i assignar seients (per equilibrar l'avioneta), i puntuals a la 13:15 ens vam pujar a l’artefacte volador en qüestió. Una mica apretats anàvem crec que 13 persones (bon número per volar), en uns seients enanos. Jo no pensava en la por que em podia donar volar en l’avioneta fins que vam alçar el vol i les primeres turbulències van fer acte de presència. Però després la cosa ja es va estabilitzar, i observar el vast desert i la presa Hoover em van tranquilitzar.

Presa Hoover, que data de 1936. Una autèntica barbaritat per l'època.

Un audio en un sudamericà lent, com si fóssim idiotes, ens anava explicant les dades curioses dels llocs on passàvem. Per exemple, Las Vegas significa “los campos” (no me n’havia donat compte mai) just perquè van trobar un oasi bastant maco dins el desert i hi podien plantar coses. I l’estat es diu Nevada, paradòxicament en un estat amb un gran desert, per les serrallades nevades que envolten dits deserts. I per últim, que la quantitat de “concreto” (ciment) que es va fer servir per construïr la presa, és la mateixa necessària per construir una carretera de dos carrils de costa a costa dels Estats Units.

Figura que ningú va avisar i a mi em va semblar bastant evident. Rat penat o Fènix? Discuss.

Inicis del canó desde l'avioneta.

Passats uns quaranta minuts, vam arribar a l’inici del gran canó. Des d’allà apenes es podia contemplar la majestuositat que poc després tindríem l'oportunitat d'observar. Havent aterrat i aplaudit, vam passar a un edifici on comprar regals, però no amb massa temps perquè ja ens cridaven per l’HELICÒPTER.

Sí nens, amb majúscules. Tot i durar cinc minuts, crec que ha estat una de les experiències més bèsties que he tingut mai. És estable i l’estómac no et va amunt i avall, per tant jo que sóc tant vertiginós (beneïts abusos de llenguatge) i tant poruc no vaig tenir res de por. Al contrari, quan l’helicòpter va passar roçant una de les vores i el canó de repent queia meeeeeetres i metres avall, no vaig poder fer més que cridar de l’adrenalina. Bé, jo i tots els passatgers de cabina.

Vistes desde l'helicòpter...

És com una d’aquelles pelis Imax on tens pantalles per tot arreu i seient es mou. Igual d’espectacular, ja que no és que el pilot fos tímid i anés calmat, si no que feia les piruetes que se li esperen. Després d’aquests cinc minutazos aterrem a la base del canó. Hora de fer algunes fotos.

Sense temps per parar, ens vam ficar en una barca comandada per un xino pesat que suposo que la primera paraula que va aprendre en anglès era everyone (pronunciada “ebeliuán”) perque el molt pesat no parava de repetir-ho. Va donar unes dades curioses del canó, que ara no recordo, però que al moment em van semblar interessants, tot i no entendre’n la meitat. Gairebé totes anaven referides a mides, com la distància del punt més alt del canó al més baix, l'amplada del mateix, etc.

L'aigua baixava marró, ja que el corrent és fort al baixar de les muntanyes pel desgel. I és una pena, perquè segons tinc entès, quan l'aigua va blava, o com a molt, verda, el conjunt guanya molts enters. De totes maneres, tampoc ens queixarem, el canó és una cosa increíble i que ningú hauria de perdre's, baixin com baixin les aigües. De fet, estant avall el coll sempre apunta amunt, i amb la boca ben oberta, que no falti.

Ma mare i el riu de la xocolata, tot sota la gran "W".

Un cop acabat amb això, vam tornar a pujar a l'helicòpter, que ens va tornar a la part de dalt del canó. De nou, uns grans cinc minuts, però no impressiona ja tant al ser un recorregut cap amunt. No m'extranya, però, perquè el llistó estava MOLT alt. A l'arribar agafem un bus, que ens portaria a les dues últimes parades del tour.

Deprés de deu minuts de trajecte i d'alguns comentaris del guia de l'autobús, bastant inútils, vam arribar a la primera parada. Era del pal:

CONDUCTOR: Veieu allà al fons, aquella roca vermella? Al costat, amb una mica d'imaginació, veureu una princesa índia. Si us fixeu, té la cua aquí... blablablabla.

TOTHOM: Aaaaaaahhh, sí sí, claaaaaar...

TOTHOM (pensant per dins): no veig una merda.

Arribem a la primera parada, on hi ha un lloc per menjar, botigues de souvenirs, i llocs per fer fotos. Pagant, pots accedir a una plataforma que s'endinsa una mica al canó i té tot el terra de vidre, de tal manera que estàs com suspès en l'aire. De totes maneres, 30$ per persona en un lloc que no pots fer fotos, em sembla una bona estafa (ells et fan les fotos i te les venen, si no m'equivoco). Entre altres raons, no vam entrar per això. De fet, hi ha taquilles i no pots entrar amb res que no sigui la teva roba, i amb uns esclops especials que et donen, per no ratllar el vidre.

A mi em donaria una mica de respecte estar allà penjant amb el terra de vidre...

Sense pagar, estàs en una de les vores del precipici, allò que si no vas en compte, caus metres i metres com un Homer qualsevol. Però les fotos que pots fer són impressionants, i miris on miris, veus una extensió inacabable de canó. Irrepetible.

Foto desde l'emplaçament dels "pobres".

La segona parada, ofereix un altre lloc per menjar i més vistes increíbles. Pel restaurant d'aquí teníem un val per un dinar a base de pollastre, arròs, verdura i purè de patates. Un cop vam haver engolit la teca sense gairebé respirar (eren quarts de cinc) vam fer algunes fotos més, i ens vam pujar al següent bus que ens portaria de nou al camp base.

Vistes des del segon punt. Es podia anar fins aquell monticle vermell.

D'allà, avioneta fins al mini-aeroport, aquest cop sense cap mena de turbulència, fluidíssim. I un cop allí, gairebé sense temps a res, ens vam fotre en un autocar bastant còmode que ens va portar de tornada a la porta de l'hotel. Eren ja quarts de vuit.

A l'hotel, personalment, jo no tenia forces ni ganes de fer gaire res. Així que vam pujar una pizza i unes birres a l'habitació, vam sopar i a descansar força. L'endemà prometia ser llarguet: havíem de deixar l'habitació abans de les 11, estaríem tot el dia voltant per Las Vegas, i el vol a Washington sortia més enllà de mitjanit. La previsió era que molt, no pararíem.

I ja us ho puc confirmar que el trajín va ser maco.

-------------------------

Actualitzo desde Nova York. El vol bé, l'hotel bé a mitges, i el primer dia per Nova York, no molt turístic, però tampoc calia. El segon dia ha estat més turístic i hem patejat bastant, ja us posaré un informe detallat... però això serà... qui sap quan.

Si ningú es mira el blog estant de vacances! Potser que allargui una mica a esperar a que torneu tots a currar i a tenir que buscar maneres de passar l'estona i ser tot l'improductius que sabeu que podeu ser (ja se sap que amb confiança, un pot fer el que es proposi).

Impostos i banderes

2010-04-02T23:23:00.004-04:00

Em va fer gràcia el comentari que va fer la guia automatitzada quan vam passar per davant de l'edifici d'hisenda, a Washington:

Un amic holandès em comentava que els impostos per ells són com la seva bandera: quan declaren es posen vermells (d'ira), blancs quan veuen el que els toca pagar, i blaus (de blue: tristos) quan ho fan. Doncs nosaltres, els americans, ens assemblem molt. Tenim els tres colors, però és que a sobre, veiem les estrelles.

----------

Avui hem finiquitat amb Washington. Hem vist el tribunal suprem i la biblioteca del congrés. Per la tarda-nit, recorregut en bus i fotos nocturnes. Demà al migdia, volem a Nova York!

Bona nit, i que us cundeixin les vacances!

Day 185: Atlanta – Las Vegas

2010-04-01T23:00:00.003-04:00

Dissabte.

El dia de transició entre les dues primeres ciutats va resultar més profitós del previst. Si alguna cosa ha evolucionat i millorat molt ens els últims temps és la transició entre vols nacionals aquí als Estats Units, o dins d’Europa. I és que dins la cultura americana, el tema d’agafar avions és bestialment freqüent i casi una religió. El check-in online i d’altres avançaments, també per les maletes, fan tot el procés més rapid.

Sigui com sigui, vam quedar a les 12 a l’hotel. Jo em vaig llevar abans i vaig deixar mig llesta la maleta. Teníem el vol a les 19:17 i el fet de no poder fer el check-in online no ajudava a tenir molt temps útil. Bueno sí, la veritat és que són moltes hores per fer coses, però quan tens entre cella i cella anar a l’aeroport tot canvia.

Ma mare tenia molt clar què fer: anar al Museu d’Història d’Atlanta (Atlanta History Center). No és que mostri la història d’Atlanta, si no que és el museu d’història americana que hi ha a Atlanta. Com que la parada de metro queia a 25min caminant del lloc en qüestió, vam agafar un taxi, el qual ens va portar en un moment i a bon preu, al meu parer.

Val a dir que jo no sabia què trobar-me i tal, la informació que portava era mínima. I la sorpresa va ser molt grata. Vam passar amb el taxi per Buckhead, el barri pijo del centre d’Atlanta. Si a Little Five Points vam trobar cases molt guapes, lo d’aquí era de “jusgat de guàrdia”. Jardins enormíssims i cases de luxe regnaven pels carrers tranquils i serpentejants. Entre elles, vam saber que la mansió de l’alcalde corria per allà.

Total que en ple barri piju ens trobem en el museu aquest. Una senyora molt simpàtica ens rep, ens cobra les entrades, a uns 15$ i ens hi fotem per dins. Passem de l’edifici on acabàvem d’entrar i on eren totes les exposicions, i sortim per la porta del darrere, on estava el que en realitat calia en aquell moment, que és una mica de natura.

Feia un dia de puta mare, ni un núvol i sol espatarrant, i vam anar a parar a un bosc d’arbres altíssims que funcionava com a extensió del museu. Hi havia una exposició de construccions de diferents èpoques. Pots veure i entrar en dues cases de nines a escala real (sí sí, gent d’antuvi contruïa cases a mida dels nens perque hi juguessin, com els sobra la pasta...); una granja, casa d’amos i d’esclaus d’un ranxo; i una casa de gent rica de mitjans de segle, però aquesta amb guia.

Casa de nines victoriana... Nines monstruosament grans...

No vam poder entrar a la casa senyorial pel tema d’horaris, però ja en teníem prou. També vam passar per la casa que actua de restaurant, dins del museu. Va resultar ser una mena de “casa de campo” on les velletes i les seves nétes, totes amb vestits aptes per anar al hipòdrom a l’event aquell britànic de les mega-pameles, anaven a dinar, prendre un té helado, riure molt agudament, i tenir conversacions d’aquelles que només tenen els rics.

Casa a la que no vam poder entrar.

Els preus i haver d’esperar ens van tirar enrere, òbviament, i vam intentar anar a un lloc que servien fast food a l’edifici principal del museu. Tenia la seva gràcia, simulava un bar dels anys cinquanta on prendre un batut. I també va tenir la seva gràcia quan el pobre noi de la barra ens diu que no tenia absolutament res de menjar, que se li havia acabat tot. Almenys era graciós i ma mare li va treure conversa acabant parlant en castellà (bueno, ell ho intentava).

"Nótese" el reflexe del neó del mostrador, típic sesentero.

Per acabar, les exposicions. Hi havia molta teca i no molt de temps, així que “sin prisa pero sin pausa”. A destacar l’exposició de la guerra civil americana (la veritat és que té el seu punt atraient; no sabia que a Lincoln el van matar 4 dies després de guanyar la guerra) i dels jocs olímpics, d’on vaig saber que el campus sencer de Georgia Tech servia de villa olímpica i d’on vam fer fotos a tota referència de Barcelona que vam trobar.

Bonica història de Unionistes contra Confederats.

Baaaaarrrcelooooooonaaaaaaaaa!!!

Una mica a corre-cuita vam agafar un taxi i cadascú a casa seva. Jo vaig dinar a dures penes mentre acabava de fer la maleta i altres tràmits. En Josep Miquel (qui, si no) ens va recollir i cap a l’aeroport. Quan vam haver arribat allí, no vam tenir cap problema, i inclús vam haver d’esperar a l’hora d’embarcar. A l’avió, l’agradable sorpresa del WiFi gratis durant el vol va fer que tot passés una mica més ràpid, ja que la broma del viatge eren quatre hores i pico: vaig poder avançar una mica de feina del blog.

Un cop a Las Vegas, festival dels sentits. Només sortir de la porta de l’avió et trobes amb màquines escura-butxaques, que s’estenen gairebé al llarg de tot l’aeroport. Per sortir, cap problema i va ser ràpid, sortosament. Un punt a destacar és que aquí necessites el passaport per retirar la maleta facturada. Ho dic perquè a Atlanta les cintes estan al costat de la porta, i es ben fàcil pillar una maleta qualsevol, agafar un taxi, i pirar-te amb el botí.

Parlant de taxis, per anar a l’hotel ens va sortir prou barat. Em pensava que seria una estafa, però no. A més a més tenen allà un dispositiu montat espectacular: dos paios amb walkies anaven dirigint a tothom i abastint una fila de fins a 20 taxis, que anaven sortint i entrant. No m’imagino la pasta que pot guanyar un taxista en una nit.

Ens allotjem a l’hotel Luxor, nom d’una antiga ciutat egípcia. Com a la majoria d’hotels de Las Vegas, d’un temàtic que t’hi cagues, el nom és molt apropiat. A l’entrada et trobes un obelisc i l’esfinx. Els taxis passen per sota l’esfinx per deixar-te a l’entrada de l’edifici principal, el qual és una piràmide negra amb un focus que surt de la punta. Per dins, gairebé tot està decorat a lo egipci, i la veritat és que és un hotel impresionant pel desplegament, i bastant cutre pels acabats. Però vaja, ens estem dues nits aquí i gràcies.

A l’habitació, llençols amb motius jeroglífics, armaris molt acord amb la situació i quadres de pedra escarvada a les parets. Als passadissos, la moqueta segueix tenint motius egipcis, amb escarabats daurats i tota la pesca.

Llençols!

Vam deixar les maletes per marxar a flipar una estona més. L’impressió de que és un hotel cutre es va extendre en veure tota la mena de gentussa que desfilava, a cada qual més estrafalari o més borratxo. Molts habitaven les escura-butxaques o jugaven en taules amb croupiers més lletges que pegar a un pare amb una sabatilla. Les “zorres” amb vestits dues talles per sota del que els cal feien cua a les dues discoteques que hi ha dins del recinte, o anaven passejant amb gots que portaven vés a saber quin cóctel de merda decadent que feien en algun tenderete.

Reducte de borratxos, freaks, i zorras.

Vam anar a que ens estaféssin 40$ per dos bocates ínfims, unes ales de pollastre i una mica de fruita perque moríem de gana. Un cop ens vam recuperar del xoc inicial, vam donar un petit passeig i vam tornar a l’habitació, a mirar una mica la tele, trastejar amb els ordinadors, i a dormir. Calia reposar forces, que l’endemà ens esperava el gran i majestuós Grand Canyon.

I, en realitat, com que escric això després d’haver-lo vist, us dic que és una puta passada. Enough said.

----------------------------

Publico el post, que el tenia fet desde feia un parell de dies però que no havia posat per no trepitjar el post de la felicitació i tots poguéssiu tenir un moment tendre. I va i ahir ens quedem tot el puto dia sense Internet a l'hotel. No veuran un duro aquestos. Ahir i avui ens hem dedicat a Washington DC sense pietat (i la ciutat ens ho ha tornat en forma de embús monumental). Demà més, que això no t'ho acabes, i passat cap a Nova York.

Bona nit! Bona dia i que passeu bones vacances.