Problemillas: desde Boston

Petita actualització desde l'habitació de la casa de Boston del colega (he afegit el seu blog a "blogs amics", val la pena). El vol bé, he arribat inclús quasi vint minuts abans. Hem passejat unes quantes hores, el turmell bé. Hem visitat l'edifici on treballa el company i mola la tira. Ja faré algo més currat quan torni...

Però vaja, que es nota que estem amb un que fa mates. Us proposo un problemilla que ens ha deixat caure avui:

Suposem un circuit de longitud 1km. Si un cotxe fa una volta al circuit a una velocitat mitja de 30 km/h, a quina velocitat haurà de fer la segona volta si volem que la velocitat mitja en el total de les dues voltes sigui de 60 km/h?

Es veu que li van preguntar a un company en una entrevista de treball... Hagan sus apuestas.

Ron "con cola" Artest

Poc extranyat en veure com aquest blog s'ha convertit paulatinament en un lloc on ficar les meves neures més freaks i les xorrades que em vaig trobant per on passo, no podia permetre'm el luxe de deixar passar aquesta notícia. Com resa el títol del post, està relacionada amb el jugador de la NBA, actualment dels Lakers, Ron Artest.

Aquí tenim a Ron Artest fent-li carinyitos al seu nou company d'equip. Interessant pentinat.

I m'entra la risilla tonta cada cop que el nombro. Perquè? Perque no em direu que no és refotudament irònic que aquest home es digui Ron i ara hagi confessat que bevia alcohol durant les mitges parts quan jugava als Chicago Bulls. Es veu que bevia Hennessy, una marca de cognac. El guardava a la seva taquilla i tan panxo deia que "simplement anava a la licoreria i en comprava". Quin crack! Es devia conèixer les licoreries de mig país el noiet! La noticia original, aquí (segur que quan ho llegiu ja està a Marca.com).

Artest als Sacramento Kings. Interessant pentinat.

Aviam, no és que Ron Artest s'hagi caracteritzat per tenir el cap molt ben posat ni ser un noi càndid i bondadós. Però em sembla bastant vergonyós que ningú de l'equip se n'adonés, o pitjor, que se n'adonessin i sudessin. O vaja, potser pensaven: "si així les enxufa, com si es fot a fumar crack enmig del vestuari". Perquè durants aquells anys, els seus tres primers, tenia promitjos de 12 punts per partit, més de 4 rebots, 3 assistències i 2 robatoris. Sempre s'ha dit que és un "gos de presa" en defensa, on la clau és la concentració... i ja em diràs com s'ho feia amb uns xupitàmens a sobre (recordem que va ser millor defensor de la NBA la temporada 2003-2004).

Comparativa de cabezons amb Dennis Rodman. Interessant pentinat.

Després de la que es va montar quan a Charlie Villanueva, jugador en aquell moment dels Milwakee Bucks, el van pillar actualitzant el seu Twitter a la mitja part... no m'imagino el que hauria passat si això del senyor "Ron con cola" veu la llum.

Bueno, per sancions que no es digui... Es coneix que un cop el senyor Ron va anar a entrenar en bernús, un cop li va demanar un mes de baixa a l'entrenador per cansanci degut a la promoció d'un disc de la seva productora... sancionat per reventar una càmara de televisió, per picar-se amb un entrenador rival, per faltes antiesportives... però això no és res.

Artest a la perruqueria, on presumptament passa tot el temps en el qual no juga a bàsquet, s'emborratxa o dorm. Interessant pentinat.

Precisament a ell se li imputa una de les baralles més bèsties que s'han vist a la NBA, incloent al públic, que sempre forma part de l'espectacle. Allò va acabar amb Ron Artest sancionat per 73 partits, ni més ni menys. Va perdre 7 milions de dòlars a expenses d'això.


Ell comença fent una falta innecessària. A partir del minut i mig, comença lo bo. Linchamiento al 1:50, linchamiento2 al 2:45. Soy negro así que no me vaciles joder!

Lo dit, un crack! Algun dia hauré de provar això i fer uns jackies a la mitja part.

POSDATA: demà me'n vaig a Boston i és probable que no actualitzi fins dilluns o dimarts. Sigueu bons! Jo vaig a dormir... o no? Són les 1.04 de la matinada, el vol surt d'aquí 10 hores... i hauria de fer-me la maleta. Ah sí! I dormir... que no falti. Voy a ello.

Maquinitas... de los años 40

Avui m'estava llegint una conferència que va donar el senyor John Von Neumann l'any 1948. Parla de neurones, i de la lògica que hi ha en els autòmates. Moltes de les coses que diu tenen vigència avui en dia i són base per moltes altres coses... menys quan parla dels computadors que fan servir, que òbviament serien tard o d'hora obsolets.

This difference between a millimeter object and a micron object causes the ENIAC to weigh 30 tons and to dissipate 150 kilowatts of energy, while the human central nervous system, which is functionally about a million times larger, has the weight of the order of a pound and is accommodated within the human skull. [...] we should also remember that this huge apparatus is needed in order to handle 20 numbers of 10 decimals each, that is, a total of 200 decimal digits, the equivalent of about 700 binary digits -merely 700 simultaneous pieces of "yes-no" information!

Traducció lliure, imprecisa i probablement incorrecta:

Aquesta diferència entre un objecte de l'ordre de milímetres i un altre de l'ordre de micres fa que el ENIAC pesi 30 tones i dissipi 150 KW d'energia, mentre que el sistema nerviós central de l'ésser humà, sent funcionalment un milió de vegades més potent, té un pes de l'ordre d'una lliura i està allotjat dins de l'esquelet. [...] cal recordar també que aquest gran artilugi ens permet manejar 20 nombres de 10 decimals, o sigui, un total de 200 dígits decimals, que equivalen a aproximadament 700 decimals binaris -res més que 700 sí's o no's a la vegada!

L'home està comparant una màquina (l'ENIAC) feta a partir de "vàlvules de buit", considerats els primers diodes (o deixo passar electricitat o no). Dita màquina era la vanguarda en aquell moment, "lo petava!". Però clar, les vàlvules de buit no són microscòpiques que diguem, i per programes complexos se'n necessiten moltes. Per això que aquesta màquina, que se suposava tenia un poder computacional enorme (5000 sumes i 350 multiplicacions per segon), ocupava 167 m2 i pesava el que pesava.

Aquí el amiguete ENIAC...

Llavors clar, sempre la comunitat científica s'ha enmirallat en la naturalesa i en la màquina més complexa mai creada: l'home. Així doncs es proposa comparar l'ENIAC amb el que seria el sistema nerviós central. I surt escaldat, ja que la dada (encara que aproximada) és tremenda: una màquina de 30 tones és un milió de vegades inferior que un sistema que pesa de l'ordre de 70000 vegades menys.

Ha plogut molt desde llavors, i les màquines són cada vegada més i més petites i més potents. Però sembla que no ens aturarem aquí: ens acostem cada cop més a la igualtat que potser John von Neumann va somiar algun cop.



POSDATA: diu la llegenda urbana que Filadèlfia, on estava la màquina instal·lada, sofria apagades generals cada cop que es feia funcionar l'ENIAC, pel seu gran consum. Algunes dades pràctiques:

- Pes d'un elefant: 7 tones.
- Consum ENIAC durant el que dura la peli "Crepúsculo - Luna Nueva": 325 kWh
- Consum mitjà d'una familia espanyola AL MES: 363,5 kWh
- Cost mitjà d'un pis a Barcelona de 162 m2: aprox. 550.000€

Day 87: Barça - Madrid, "er clasicou"

Després de fer bondat el que quedava de Black Friday, el dissabte s'havia presentat també com a dia d'estudi i descans. Com a mínim fins la nit...

Es veu que es tradició que durant aquestes dates, on se suposa que tothom està a "casa seva" amb la seva familia, és que a la lliga universitària de futbol americà es juguin els derbis de diferents estats, . Vaig començar a sospitar quan, veient a la ESPN els resultats o horaris dels partits, et trobabes amb "Virginia VS Virginia Tech", "Florida VS Florida State"... i coses per l'estil, més de l'habitual.

Aquí no són menys, i aquí a Atlanta el derbi per excel·lència es jugava a les 8 de la tarda. "University of Georgia - Georgia Tech". Jugaven aquí a Georgia Tech (per cert, aquí als USA l'habitual és posar el nom de l'equip visitant primer; es llegiria "EQUIP1 juga al camp d'EQUIP2"). Es veu que sent estudiant, que se sol poder entrar gratuïtament, havies de demanar tanda i entrar a la loteria, igual que quan a can Barça hi ha menys entrades que gent que les vol, en ocasions especials. La rivalitat, de totes maneres, brutal. Jo vaig veure el partit per la ESPN i el camp estava a reventar. Va ser una bona excusa per trobar-nos uns quants per veure'l. El partit, molt més entretingut del normal, i boig... però vam perdre. Bah, de totes maneres també era excusa per fer unes birres fins tard.


Però si aquest derbi es pot considerar clàssic, res comparable amb el partit del Barça - Madrid de diumenge. Aquí la gent el coneix com "el clásico" (o er clasicou, amb aquesta gran pronunciació americana) per als que vaig preguntar. Vaig intentar fer un reclutament massiu per anar a veure'l al Taco Mac. Èxit apostoflant... vam acabar sent 4 ¬¬. Matana, l'angoleny; Elías, el panameny; i en Marc i jo.

Foto d'una part del lloc, i unes quantes de les teles. La de l'esquerra en primer pla era la nostra.

El partit aquí començava a les 13h, a la mateixa hora que els Atlanta Falcons de la NFL. És per això que em vaig llevar aviat i vaig anar a mirar que no haguéssim de fer cua o algo per l'estil, que ja m'han dit que passa. Però, per sort, cap problema. Taco Mac, és un restaurant bastant típic americà, així una combinació d'esports, birra i menjar sureny: tacos, pollastre fregit, etc... I com no, tot a lo gran: pels esports tenen 50 teles per cobrir-ho tot, i el que poden, en alta definició. Per les birres, presumeixen de ser la cadena amb més varietat de birra: aquesta sucursal té 140 cerveses de barril i més de 280 cerveses diferents en ampolla.

Carta de birres, et pots tornar boig...

Doncs res, pollastre fregit i una Estrella Damm (crec que era de les úniques catalanes i espanyoles que tenien, com comprendreu no em vaig mirar a fons la carta) per veure el partit. Estava nerviós, MOLT nerviós... cridant com un energumen la meitat de les vegades. Teníem un lloc bastant bo (vaja, era difícil no ternir-lo, pràcticament tens una tele personalitzada per taula), però llàstima que no ens podien posar l'àudio perquè jugaven els Falcons, i Taco Mac és com un official headquarters per veure els partits.

Vegeu el detall de "Barcelona" abaix, i "Brewed in Barcelona", a dalt.

Puta bogeria quan marca Ibrahimovic, i joder nervis i més nervis quan expulsen a Sergio Busquets (vaig cridar "que tonto que ets" vàries vegades, ben alt). A l'acabar els 90min, final feliç, i tots els nervis es van concertir en alegria. Què gran quan un home s'acosta i ens diu en català:

- Ha anat just eh?!

Tremendo, no l'havia vist en tota l'estona, però està clar que l'home sabia qui havia estat cridant i aplaudint varis cops abans. Però una pena, perquè m'havia fet moltes il·lusions ja que em van dir que l'any passat hi havia la tira de gent amb la samarreta del Barça, i aquest diumenge, ni rastre.

Res més, a caseta a acabar el diumenge. Siesta, i tenia cita per jugar a volley una estona. Tot anava bé, massa bé! Ja tardava doncs en apuntar-me a una patxanguilla de bàsquet i fer-me mal al turmell a la primera jugada. Gràcies a déu que no és res greu i no crec que tingui massa problema per patejar-me Boston a partir de dijous.


I gràcies a déu (un altre cop, i sent ateu!) perquè la primera perspectiva del sistema sanitari d'Estats Units ha estat un maleït fracàs: per anar al centre sanitari de Georgia Tech i dir-me amb mala cara que estan curts de personal i que haig de demanar cita; i per trucar i que em diguin amb una mala llet extraordinària que no accepten CAP assegurança (quan la pòlissa de la meva em diu que vaig sempre abans que res al centre sanitari de la universitat).

Potser m'ha anat bé i tot, perquè al final no ha estat res de l'altre món... I per anar a que m'ho mirin, potser em facin una radiografia i em clavin una pasta per no res... doncs mira, MILLOR PASSO.

Una crema BEN GAY

Doncs res, diumenge per la nit, jugant a bàsquet al gimnàs... zasca! Esquinç de turmell. Tot i que res greu, per precaució se li aplica gel, i el Josep Miquel s'ha ofert a portar-me el que faci falta. Li demano una turmellera i una crema antiinflamatòria. Arriba i em diu:

- Hi havia una crema genèrica i marca un pèl més cara, però que crec que et va més.

I em dóna això:

No s'ha rigut ni res el mamon!

Fora bromes, em sembla que tenint un parell de dies el turmell en alt, posant-m'hi gel i la crema, i amb algun ibuprofeno, tindré la cosa molt millor cara el viatge a Boston. De fet, tot i que no està desinflat del tot, camino gairebé sense problemes. Ja veurem!