Bon Nadal

No tenen res millor a fer? Aparentment, no.

No tens res millor a fer?

Dr. Owen Hunt == Hank Scorpio.

I tant que tinc coses a fer, però tampoc puc treure'm això del cap. Fa poc vaig començar a veure la cinquena temporada de Anatomía de Grey, que després d'un primer capítol excessivament pretenciós i fenòmens paranormals després, ha aconseguit tornar a enganxar-me. En aquestes que apareix un personatge nou, l'anomenat Dr. Owen Hunt, si no m'equivoco.

S'ha de dir que jo ja tinc una mania tremenda en identificar les veus del doblatge. I en aquest cas no va ser diferent... la veu em sonava molt. I el cas és que la cara també. I van ser pocs minuts els que van passar fins que era massa clar per no adonar-me. Era Hank Scorpio, dels Simpson. Aquell jefe tan enrotllat que contracta a en Homer, però que acaba sent un supervillano.

Treieu les vostres pròpies conclusions:

No ve al cas però... aquesta segona foto a la dreta, està cantant una saeta i "hasiendo palmas"?

I extret de eldoblaje.com, la prova definitiva. No imagino quin procés de selecció hauran seguit per la veu, i si realment el director de doblatge era un catxondo i també va pensar que s'asseblava molt a Hank Scorpio i que aquella ja era una bona veu. Qui sap.

Actor real, actor de doblatge, i personatge. BINGO!

Crónicas de un futuro jetlag

Més val tard que mai...

Escric desde l'avió. No tinc Internet, ja que imagino que als vols transatlàntics la magnífica WiFi de Delta no funciona. Magnífica ja que has de pagar 10$ per tenir Internet i només et dura el vol en el que estàs, que probablement no duri més de 2h (per exemple). Si volen treure'm els diners, que vingui "l'assafato" i m'ho digui a la cara... acabarem abans.

No sé quina hora és exactament. Si fos a Atlanta serien les 0:56; si fos Barcelona, 6:56. Però a l'estar a l'Atlàntic, prop de Portugal, probablement sigui una hora menys. No importa... el fet és que porto a l'avió més de 7 hores. Falten un parell!! Oh mira, ara mateix a la tele anuncien cocktails... molt apropiat. Així arribaré a l'aeroport a les 9 del matí i quan em rebin els meus pares aniré fent esses. Tal i com haurien de ser tots els reencontres familiars.

El Jet Lag "se antoja duro"... arribaré que seran les 9 del matí però per mi seran les 3 de la matinada. No sé ni quan ni com dormiré, però que la empalmada serà maja, probablement. "Tonto, però dorm a l'avió!". Gràcies pel consell... però tard. He dormit el que em sembla que han estat 20 minuts. No em reconec.

Però vaja, he estat entretingut. Avui ha estat, creieu-me, el primer cop que m'he assegut al costat d'algú. Val que no sóc un jeque árabe que acumuli tropecientosmil viatges (en anglès, a gazillion trips) però amb aquest són 6 avions que he agafat i el seient(s) del meu costat sempre han estat lliures. Coses del destí.

Doncs el cas és que s'asseia una noia al costat meu. L'avió s'endarreria al despegar, així que he pensat, dígali algo. Doncs com no era de Barcelona, venia de Pittsburg de fer una estada de doctorat en nanociència (és física). Sembla que m'estan nanoperseguint (val, no cal que rigueu). Hem parlat una bona estona, però després de sopar s'ha quedat roque, fet totalment comprensible. Hauria d'haver predicat amb l'exemple.

Tampoc és que m'agi aburrit. Porto un regiment de música, i amb el portàtil puc veure "The Office". De les tres pelis que han posat en tot el vol, no sé perquè he acabat mirant la que era per nens... però ojo que és del Robert Rodríguez. M'ha agradat i tot!

I res, després he escrit un post insuls, simplement per variar una mica. Ara en res serviran un succedani d'esmorzar i en una estona aterrarem. És extrany, perquè potser hauria d'haver comentat que dóna la casualitat que vaig al mateix vol que el Josep Miquel. Però està uns seients més enrere, i també s'ha quedat sobat. De fet les coincidències han estat vàries... té gràcia que havent comprat tots els bitllets fa la tira, i per separat, haguem acabat cinc persones del laboratori agafant l'avió el mateix dia.

Vaja, vaig finiquitant que ens porten l'esmorzar. No queda ni una hora per a que aterrem. Tinc ganes de veure-us... a tots!!

Interesting Hacks To Fascinate People

Abreviat IHTFP, sigles vam veure en un jersei i vam aventurar que significava I hate the fucking Parra, que com bé sabreu significa: odio a el puto Parra. Interessant regla nemotècnica per recordar les sigles.

Els que han seguit pel blog l'aventura bostoniana (més us val, amb la tabarra que he donat) sabran que dins l'edifici on treballa l'Héctor havia una exposició dedicada a això.

Bàsicament, pels estudiants del MIT, els "hacks" són una mena de bromes que els mateixos estudiants fan al recinte, i sense que ningú se n'adoni. Estàn permeses sempre que siguin intel·ligents, inofensives i mitjanament ètiques. Com ho aconsegueixen? Imagino que posant-se d'acord amb els vigilants, a vés a saber.

L'objectiu del post és explicar-ne alguns. Primer, els que estaven a l'exposició, si me'n recordo:

- El cotxe de la poli: una de les tradicions dels "hacks" aquestos és fer-los ben visibles. I el lloc més emblemàtic i visible del MIT és la cúpula. Doncs un dels primers que s'hi va fer va ser el 9 de Maig del 1994 (últim dia de classes del semestre). Els bromistes van montar, a escala real i peça per peça, el xasís d'un cotxe de la policia de la universitat, amb llums i tot, i ho van fer de nit, així que pel matí els estudiants s'ho van trobar allà fotut. A dins del cotxe hi havia un maniquí vestit de policia, amb una pistola de juguet i una caixa de donuts. Tremendo! LINK.

A l'exposició hi havia el que diuen que és exactament la rèplica original:

- Nerd Crossing: sense que ningú se n'adonés, van posar aquesta senyal en comtes de la típica senyal de pas de peatons:

"Pas de freakis" diu la senyal. Es pot veure com és el prototip de freak enginyer: ulleres, cartera, maletí d'electrònica, i una disquette gran, dels antics.

- Fire Hose Drinking Fountain: aquesta també estava a l'exposició. La història ve de que uns dels presidents del MIT va dir una vegada:

Getting education from MIT is like taking a drink from a Fire Hose.

Jerome Weisner

Que vindria a significar que rebre l'educació que t'ofereix el MIT és com beure d'una manguera antiincendis. Una mica bèstia, però bona analogia. Doncs un matí del 1991, molta gent que va anar a beure d'una de les fonts del campus es va trobar això:

• Altres destacades:

- Un R2D2 gegant: millor que ho vegeu per vosaltres mateixos:

Doncs sí, van transformar la cúpula en el cap del R2D2. Era el primer dia dels finals de primavera, i faltaven dos dies per l'estrena de Star Wars: La Amenaza Fantasma.

- El casquet volador i la brigada antihacks: aquest doble "hack" és del 96. Els responsables van convertir la cúpula en una mena de casquet volador a ratlles. Realment no és un "casquet volador", és un beanie, un tipus de barret especial que fa anys i panys era popular entre els nens, però que ara és més aviat un símbol de frikisme (geekiness).

La gràcia afegida era que ja sabien que vindrien representants d'un departament de la universitat a desfer la broma, per la qual cosa van "hackejar" la furgoneta que fan servir. Van enganxar una pegatina a sobre del nom original que deia MIT Hack Removal Team (equip d'eliminació de bromes del MIT) i portava unes pegatines-logo de les bromes més importants. Al darrere portava una pegatina dels hackbusters, a l'estil de "Los Cazafantasmas" (ghostbusters). I a davant posava, del revés: "HACK REMOVAL", com a les ambulàncies. Un festival.

- Mega-Tetris: en aquesta broma ultra-currada, els estudiants van fer que les finestres de l'edifici més alt del MIT s'iluminessin d'una manera centralitzada. L'objectiu primari era que servís de mesura de la potència del soroll, ja que es va fer el 4 de Juliol, dia de la independència i on és típic tirar focs artificials. Però això s'alternava amb altres usos, com representar "IHTFP" en codi morse, o el tetris mencionat. Per rememorar-la, algú va crear un joc de "Tetris at the green building".

La broma es va repetir algun altre cop però per figures predefinides. Com quan van donar dos òscars a El Indomable Will Hunting, que està rodada en part al MIT, i precisament la trama gira entorn a Will Hunting (Matt Damon), un conserge del MIT amb especial habilitat per les matemàtiques:

- Dónde está mi despacho?: el primer dia de feina del president Charles Vest, l'any 1990, l'home va anar a la seva oficina per començar a treballar i es va trobar això:

Havien tapat cuidadosament la "entradilla" i la porta del seu despatx, d'una manera espectacularment precisa. Com? Doncs amb un suro gegant ple d'anuncis i papers. Resulta que aquells dies estaven molt atrafegats al campus ficant suros a molts llocs. Quan van treure el suro i el president va poder entrar al seu despatx, s'hi va trobar una ampolla de xampany. És bastant espectacular veure l'abans i el després.

-------------------------------------------------------------

Si en voleu veure més, en aquesta web n'hi ha la tira. Està la de la rèplica del mòdul lunar del Apollo a la cúpula, l'ull de Sauron en una de les claraboies de la universitat, el casc de Halo3 i un rifle a l'estàtula de John Harvard, un piano a la cúpula, el "hack" dels jocs de taula... la tira!

Sírvanse ustedes mismos.

Days 94&95: Boston pt.5

Diumenge i dilluns: aquest post serà un refregit dels resums, una mica ampliat, per acabar amb la saga de Boston (potser postejaré alguna parida més un altre dia, però vaja, la chicha està tota venuda).

El diumenge va transcórrer plàcid i tranquil. Ens vam llevar molt tard, i entre que vam preparar el dinar, i dinar i tot, el sol ja es ponia així que fer turisme per no poder fer fotos no era una opció factible (ja estava pràcticament tot vist, potser faltava fer fotos a algun racó).

La idea de l'Héctor era anar a patinar sobre gel al Boston Common. A mi em feia una mica de pal la veritat, i a més tenia el turmell una mica carregat i em servia una mica d'excusa. El Parra era una mica neutral, però ell havia d'anar al Best Buy (una cadena de botigues tecnològiques) per comprar-se un cable pel portàtil... així que vam acabar anant de compres.

Vam anar a un centre comercial que estava a tir de pedra, també atrets per la idea de comprar Levi's barats. La promesa de Levi's a 20$ era molt temptadora però no era el cas. Tot i el 10% de descompte si mostres el passaport (es veu que a Macy's, que és una mena de El Corte Inglés, si no ets americà i ho demostres et fan descompte) i una targeta que ens van donar del 25% de descompte per la cara, el preu original rondava els 40$. Per mi no era suficient ganga com per comprar-me uns pantalons perquè sí (els descomptes no eren acumulables).

Resultava, tot i això, que era un centre comercial bastant gran i ens vam donar un bon passeig. Jo em vaig acabar comprant uns pantalons de xandall i un record de Boston, tot bastant rebaixat. Apart de que a Massachussets la roba no té taxes, al contrari de Georgia, on et carreguen el 8% en cada compra. Així que em va sortir tot bastant bé.

Ens vam trobar al Martu també fent compres, i quan tothom va estar llest de lo seu, ens va invitar a sopar a casa seva, i de l'Elena. Vam comprar un cheesecake de la "Cheesecake Factory" per tots, encara que la idea ja estava d'abans i probablement l'haguéssim comprat encara que haguéssim anat a sopar a casa. Està deliciós, però es paga!

La neu del dia anterior encara resistia i feia un fred de mil dimonis! I en aquestes que nosaltres vam anar a casa a deixar les compres i vam marxar cap a casa d'aquest parell, que està a un quart d'hora de la casa on ens allotjàvem. Es tracta d'una planta baixa molt espaiosa on hi poden viure tres, però ells dos ja es sobren, i no em va quedar clar si buscarien company de pis o no (per diners no serà). El Martu ens va preparar pollo a la cerveza, amb arròs... molt apanyat.

La troupe... bona gent, millors anfitrions!

Vam fer uns riures amb unes birres després de sopar, però no vam tardar massa en marxar. Vaja, que no van tardar massa en fer-nos fora amablement. Però és que clar, lo dolent de diumenge és que l'endemà és dilluns, i tots ells tenien que fer coses. Vam arribar a casa no massa tard, però entre pitos i flautes, vam anar a sobar que eren les dues i pico.

L'endemà, el dia que feia 5 de viatge, ens havíem de llevar aviat per aprofitar l'últim matí. I l'objectiu era entre les 8 i les 9. Però amb l'hora a la que ens vam anar a dormir, queda prou clar que era un objectiu difícil. I no el vam assolir: ens vam llevar a les 11:30 amb dos collons cadascú. El despertador va sonar múltiples vegades però vam fer cas omís dels intents del Parra per mobilitzar-nos i vam seguir dormint tots.

L'Héctor havia d'anar al laboratori a treballar, però ell ja ens va deixar clar que li agradava llevar-se tard i quedar-se també fins tard, així que crec que no li vam transtocar massa els plans.

Vam esmorzar a corre-cuita i vam sortir amb les hores justes per fer el que volíem. De fet, si ens volíem llevar tan aviat era per no haver de retallar hores als edificis realment macos del MIT, però sincerament, amb visitar el Stata Center i el Kilian Court, ens ha sobrat. Per bellesa, i ho sento molt, prefereixo Harvard. Vam sortir doncs, directes cap al MIT, amb el mapa entre mans. Increíblement, la neu de feia dos dies encara aguantava prou bé en alguns racons.

Bé, més aviat era gel ja, no hi havia manera de fer boles ni res (merda!). Vam passar primer per l'Stata Center, per fer les fotos de dia (la que deu sortir el primer dia deu ser feta en aquesta franja) i dels voltants. Després ràpid cap a l'edifici de la cúpula, visible gairebé de tot el campus.

Edifici de davant de l'Stata Center

L'entrada a l'edifici de la cúpula es fa com per un costat, i dóna justament al pas de peatons més concorregut de la universitat. Si travesses arribes com a un pavelló bastant chulo però una mica antic, i als camps de futbol i tota la pesca. Tornant, entres ja al que ens interessava.

Entrada lateral de l'edifici, amb el pas de peatons que em referia.

És un edifici enorme, amb els sostres impresionantment alts i amb columnes clàssiques. Imponent. L'Héctor ens va parlar del Infinite Corridor, que és un passadís que recorre de punta a punta l'edifici, i té 250m de llarg. I sí, es fa llarg. Hi ha tot de despatxos, de professors o administratius, i la tira de suros on les associacions pengen els seus cartells Destaca per exemple la del cinema del MIT; és un cinema amb un projector dels clàssics, i el porta íntegrament alumnat del centre.

A l'arribar al punt mig, s'obre una sala on les organitzacions hi van a fer publicitat, o demanar coses. En aquell moment hi havia com un mercadillo de figures, a saber de què. No teníem temps per avergiuar-ho. Aquella sala dóna al Kilian Court. És la part central davantera de l'edifici de la cúpula. Té un jardí immens, que un costat dóna al riu amb vistes espectaculars, i per l'altre dóna a l'edifici de la cúpula, amb vistes espectaculars de l'edifici imponent. Llàstima que justament aquell dia hi havia una bastida a la cúpula, per fer vés a saber què.

Vista des d'un mateix punt, de l'edifici de cara, i del jardí i el riu i les vistes de l'altra riba.

Es veu que allà és un fan les ceremònies de graduació dels estudiants del MIT, els pares al jardí de cara a l'edifici de la cúpula. Deu ser tremendo graduar-se així, m'imagino. Vam fer fotos del lloc i ja no teníem massa més a fer així que vam anar cap a la botiga del MIT. Vam estar allà una bona estona mirant, i el Parra va arrassar amb tot (ofertes vàries i 20% de descompte gràcies a l'Héctor).

De camí cap a la botiga vam veure un detall que ens fa veure que el MIT no és només una universitat amb molts detalls freaks, sinó que els elements externs també s'enfreakeixen (m'acabo d'inventar la paraula, però sona bé, no?). En un dels carrers del voltant hi havia caravanes/xiringuito que representen algun restaurant i venen menjar per la gent dels laboratoris propers. En un concretament, hi havia això:

Tenien dibuixat el gràfic de la funció: W = f(h)

Temps d'espera a ser servit en funció de l'hora! Què grans... i encara demanaven si algun MIT podria fer que això fos dinàmic. Tot pel client!

Anàvem bé de temps, però tampoc calia abusar. Així que vam anar rapidet a casa, a dinar, despedir-nos de la tropa present, acabar d'empaquetar-ho tot, i marxar. La tornada va ser una mica atrafegada, ja que semblava que tot se'ns posava en contra: boca de metro sense màquina de bitllets, boca de metro amb màquina de bitllets que no accepta targeta, bus parcialment erroni... però no ens va enraderrir gens i vam arribar tal com ho teníem més o menys previst.

A l'aeroport em va fer gràcia que durant la revisió d'equipatge, li preguntessin al Parra si portava res sota el jersei (que li venia un pèl gran), sense fiar-se gaire. Com s'esmeren! Tenia que embarcar deu minuts abans que jo... i quan jo vaig arribar a la meva porta estaven instant als del meu vol a embarcar, així que vam arribar clavats.

El viatge se'm va fer curt... entre la siesta, la revisió de fotos pertinent, i passar-me el Super Mario World d'una vegada (molt freak, sí, però i lo que entreté?) no me'n vaig adonar que ja aterràvem. En Josep Miquel, tot un gentleman, em va venir a buscar a l'aeroport i en un obrir i tancar d'ulls ja érem al 100Midtown.

El resto es historia...

FIN