Bon Nadal

No tenen res millor a fer? Aparentment, no.

No tens res millor a fer?

Dr. Owen Hunt == Hank Scorpio.

I tant que tinc coses a fer, però tampoc puc treure'm això del cap. Fa poc vaig començar a veure la cinquena temporada de Anatomía de Grey, que després d'un primer capítol excessivament pretenciós i fenòmens paranormals després, ha aconseguit tornar a enganxar-me. En aquestes que apareix un personatge nou, l'anomenat Dr. Owen Hunt, si no m'equivoco.

S'ha de dir que jo ja tinc una mania tremenda en identificar les veus del doblatge. I en aquest cas no va ser diferent... la veu em sonava molt. I el cas és que la cara també. I van ser pocs minuts els que van passar fins que era massa clar per no adonar-me. Era Hank Scorpio, dels Simpson. Aquell jefe tan enrotllat que contracta a en Homer, però que acaba sent un supervillano.

Treieu les vostres pròpies conclusions:

No ve al cas però... aquesta segona foto a la dreta, està cantant una saeta i "hasiendo palmas"?

I extret de eldoblaje.com, la prova definitiva. No imagino quin procés de selecció hauran seguit per la veu, i si realment el director de doblatge era un catxondo i també va pensar que s'asseblava molt a Hank Scorpio i que aquella ja era una bona veu. Qui sap.

Actor real, actor de doblatge, i personatge. BINGO!

Crónicas de un futuro jetlag

Més val tard que mai...

Escric desde l'avió. No tinc Internet, ja que imagino que als vols transatlàntics la magnífica WiFi de Delta no funciona. Magnífica ja que has de pagar 10$ per tenir Internet i només et dura el vol en el que estàs, que probablement no duri més de 2h (per exemple). Si volen treure'm els diners, que vingui "l'assafato" i m'ho digui a la cara... acabarem abans.

No sé quina hora és exactament. Si fos a Atlanta serien les 0:56; si fos Barcelona, 6:56. Però a l'estar a l'Atlàntic, prop de Portugal, probablement sigui una hora menys. No importa... el fet és que porto a l'avió més de 7 hores. Falten un parell!! Oh mira, ara mateix a la tele anuncien cocktails... molt apropiat. Així arribaré a l'aeroport a les 9 del matí i quan em rebin els meus pares aniré fent esses. Tal i com haurien de ser tots els reencontres familiars.

El Jet Lag "se antoja duro"... arribaré que seran les 9 del matí però per mi seran les 3 de la matinada. No sé ni quan ni com dormiré, però que la empalmada serà maja, probablement. "Tonto, però dorm a l'avió!". Gràcies pel consell... però tard. He dormit el que em sembla que han estat 20 minuts. No em reconec.

Però vaja, he estat entretingut. Avui ha estat, creieu-me, el primer cop que m'he assegut al costat d'algú. Val que no sóc un jeque árabe que acumuli tropecientosmil viatges (en anglès, a gazillion trips) però amb aquest són 6 avions que he agafat i el seient(s) del meu costat sempre han estat lliures. Coses del destí.

Doncs el cas és que s'asseia una noia al costat meu. L'avió s'endarreria al despegar, així que he pensat, dígali algo. Doncs com no era de Barcelona, venia de Pittsburg de fer una estada de doctorat en nanociència (és física). Sembla que m'estan nanoperseguint (val, no cal que rigueu). Hem parlat una bona estona, però després de sopar s'ha quedat roque, fet totalment comprensible. Hauria d'haver predicat amb l'exemple.

Tampoc és que m'agi aburrit. Porto un regiment de música, i amb el portàtil puc veure "The Office". De les tres pelis que han posat en tot el vol, no sé perquè he acabat mirant la que era per nens... però ojo que és del Robert Rodríguez. M'ha agradat i tot!

I res, després he escrit un post insuls, simplement per variar una mica. Ara en res serviran un succedani d'esmorzar i en una estona aterrarem. És extrany, perquè potser hauria d'haver comentat que dóna la casualitat que vaig al mateix vol que el Josep Miquel. Però està uns seients més enrere, i també s'ha quedat sobat. De fet les coincidències han estat vàries... té gràcia que havent comprat tots els bitllets fa la tira, i per separat, haguem acabat cinc persones del laboratori agafant l'avió el mateix dia.

Vaja, vaig finiquitant que ens porten l'esmorzar. No queda ni una hora per a que aterrem. Tinc ganes de veure-us... a tots!!

Interesting Hacks To Fascinate People

Abreviat IHTFP, sigles vam veure en un jersei i vam aventurar que significava I hate the fucking Parra, que com bé sabreu significa: odio a el puto Parra. Interessant regla nemotècnica per recordar les sigles.

Els que han seguit pel blog l'aventura bostoniana (més us val, amb la tabarra que he donat) sabran que dins l'edifici on treballa l'Héctor havia una exposició dedicada a això.

Bàsicament, pels estudiants del MIT, els "hacks" són una mena de bromes que els mateixos estudiants fan al recinte, i sense que ningú se n'adoni. Estàn permeses sempre que siguin intel·ligents, inofensives i mitjanament ètiques. Com ho aconsegueixen? Imagino que posant-se d'acord amb els vigilants, a vés a saber.

L'objectiu del post és explicar-ne alguns. Primer, els que estaven a l'exposició, si me'n recordo:

- El cotxe de la poli: una de les tradicions dels "hacks" aquestos és fer-los ben visibles. I el lloc més emblemàtic i visible del MIT és la cúpula. Doncs un dels primers que s'hi va fer va ser el 9 de Maig del 1994 (últim dia de classes del semestre). Els bromistes van montar, a escala real i peça per peça, el xasís d'un cotxe de la policia de la universitat, amb llums i tot, i ho van fer de nit, així que pel matí els estudiants s'ho van trobar allà fotut. A dins del cotxe hi havia un maniquí vestit de policia, amb una pistola de juguet i una caixa de donuts. Tremendo! LINK.

A l'exposició hi havia el que diuen que és exactament la rèplica original:

- Nerd Crossing: sense que ningú se n'adonés, van posar aquesta senyal en comtes de la típica senyal de pas de peatons:

"Pas de freakis" diu la senyal. Es pot veure com és el prototip de freak enginyer: ulleres, cartera, maletí d'electrònica, i una disquette gran, dels antics.

- Fire Hose Drinking Fountain: aquesta també estava a l'exposició. La història ve de que uns dels presidents del MIT va dir una vegada:

Getting education from MIT is like taking a drink from a Fire Hose.

Jerome Weisner

Que vindria a significar que rebre l'educació que t'ofereix el MIT és com beure d'una manguera antiincendis. Una mica bèstia, però bona analogia. Doncs un matí del 1991, molta gent que va anar a beure d'una de les fonts del campus es va trobar això:

• Altres destacades:

- Un R2D2 gegant: millor que ho vegeu per vosaltres mateixos:

Doncs sí, van transformar la cúpula en el cap del R2D2. Era el primer dia dels finals de primavera, i faltaven dos dies per l'estrena de Star Wars: La Amenaza Fantasma.

- El casquet volador i la brigada antihacks: aquest doble "hack" és del 96. Els responsables van convertir la cúpula en una mena de casquet volador a ratlles. Realment no és un "casquet volador", és un beanie, un tipus de barret especial que fa anys i panys era popular entre els nens, però que ara és més aviat un símbol de frikisme (geekiness).

La gràcia afegida era que ja sabien que vindrien representants d'un departament de la universitat a desfer la broma, per la qual cosa van "hackejar" la furgoneta que fan servir. Van enganxar una pegatina a sobre del nom original que deia MIT Hack Removal Team (equip d'eliminació de bromes del MIT) i portava unes pegatines-logo de les bromes més importants. Al darrere portava una pegatina dels hackbusters, a l'estil de "Los Cazafantasmas" (ghostbusters). I a davant posava, del revés: "HACK REMOVAL", com a les ambulàncies. Un festival.

- Mega-Tetris: en aquesta broma ultra-currada, els estudiants van fer que les finestres de l'edifici més alt del MIT s'iluminessin d'una manera centralitzada. L'objectiu primari era que servís de mesura de la potència del soroll, ja que es va fer el 4 de Juliol, dia de la independència i on és típic tirar focs artificials. Però això s'alternava amb altres usos, com representar "IHTFP" en codi morse, o el tetris mencionat. Per rememorar-la, algú va crear un joc de "Tetris at the green building".

La broma es va repetir algun altre cop però per figures predefinides. Com quan van donar dos òscars a El Indomable Will Hunting, que està rodada en part al MIT, i precisament la trama gira entorn a Will Hunting (Matt Damon), un conserge del MIT amb especial habilitat per les matemàtiques:

- Dónde está mi despacho?: el primer dia de feina del president Charles Vest, l'any 1990, l'home va anar a la seva oficina per començar a treballar i es va trobar això:

Havien tapat cuidadosament la "entradilla" i la porta del seu despatx, d'una manera espectacularment precisa. Com? Doncs amb un suro gegant ple d'anuncis i papers. Resulta que aquells dies estaven molt atrafegats al campus ficant suros a molts llocs. Quan van treure el suro i el president va poder entrar al seu despatx, s'hi va trobar una ampolla de xampany. És bastant espectacular veure l'abans i el després.

-------------------------------------------------------------

Si en voleu veure més, en aquesta web n'hi ha la tira. Està la de la rèplica del mòdul lunar del Apollo a la cúpula, l'ull de Sauron en una de les claraboies de la universitat, el casc de Halo3 i un rifle a l'estàtula de John Harvard, un piano a la cúpula, el "hack" dels jocs de taula... la tira!

Sírvanse ustedes mismos.

Days 94&95: Boston pt.5

Diumenge i dilluns: aquest post serà un refregit dels resums, una mica ampliat, per acabar amb la saga de Boston (potser postejaré alguna parida més un altre dia, però vaja, la chicha està tota venuda).

El diumenge va transcórrer plàcid i tranquil. Ens vam llevar molt tard, i entre que vam preparar el dinar, i dinar i tot, el sol ja es ponia així que fer turisme per no poder fer fotos no era una opció factible (ja estava pràcticament tot vist, potser faltava fer fotos a algun racó).

La idea de l'Héctor era anar a patinar sobre gel al Boston Common. A mi em feia una mica de pal la veritat, i a més tenia el turmell una mica carregat i em servia una mica d'excusa. El Parra era una mica neutral, però ell havia d'anar al Best Buy (una cadena de botigues tecnològiques) per comprar-se un cable pel portàtil... així que vam acabar anant de compres.

Vam anar a un centre comercial que estava a tir de pedra, també atrets per la idea de comprar Levi's barats. La promesa de Levi's a 20$ era molt temptadora però no era el cas. Tot i el 10% de descompte si mostres el passaport (es veu que a Macy's, que és una mena de El Corte Inglés, si no ets americà i ho demostres et fan descompte) i una targeta que ens van donar del 25% de descompte per la cara, el preu original rondava els 40$. Per mi no era suficient ganga com per comprar-me uns pantalons perquè sí (els descomptes no eren acumulables).

Resultava, tot i això, que era un centre comercial bastant gran i ens vam donar un bon passeig. Jo em vaig acabar comprant uns pantalons de xandall i un record de Boston, tot bastant rebaixat. Apart de que a Massachussets la roba no té taxes, al contrari de Georgia, on et carreguen el 8% en cada compra. Així que em va sortir tot bastant bé.

Ens vam trobar al Martu també fent compres, i quan tothom va estar llest de lo seu, ens va invitar a sopar a casa seva, i de l'Elena. Vam comprar un cheesecake de la "Cheesecake Factory" per tots, encara que la idea ja estava d'abans i probablement l'haguéssim comprat encara que haguéssim anat a sopar a casa. Està deliciós, però es paga!

La neu del dia anterior encara resistia i feia un fred de mil dimonis! I en aquestes que nosaltres vam anar a casa a deixar les compres i vam marxar cap a casa d'aquest parell, que està a un quart d'hora de la casa on ens allotjàvem. Es tracta d'una planta baixa molt espaiosa on hi poden viure tres, però ells dos ja es sobren, i no em va quedar clar si buscarien company de pis o no (per diners no serà). El Martu ens va preparar pollo a la cerveza, amb arròs... molt apanyat.

La troupe... bona gent, millors anfitrions!

Vam fer uns riures amb unes birres després de sopar, però no vam tardar massa en marxar. Vaja, que no van tardar massa en fer-nos fora amablement. Però és que clar, lo dolent de diumenge és que l'endemà és dilluns, i tots ells tenien que fer coses. Vam arribar a casa no massa tard, però entre pitos i flautes, vam anar a sobar que eren les dues i pico.

L'endemà, el dia que feia 5 de viatge, ens havíem de llevar aviat per aprofitar l'últim matí. I l'objectiu era entre les 8 i les 9. Però amb l'hora a la que ens vam anar a dormir, queda prou clar que era un objectiu difícil. I no el vam assolir: ens vam llevar a les 11:30 amb dos collons cadascú. El despertador va sonar múltiples vegades però vam fer cas omís dels intents del Parra per mobilitzar-nos i vam seguir dormint tots.

L'Héctor havia d'anar al laboratori a treballar, però ell ja ens va deixar clar que li agradava llevar-se tard i quedar-se també fins tard, així que crec que no li vam transtocar massa els plans.

Vam esmorzar a corre-cuita i vam sortir amb les hores justes per fer el que volíem. De fet, si ens volíem llevar tan aviat era per no haver de retallar hores als edificis realment macos del MIT, però sincerament, amb visitar el Stata Center i el Kilian Court, ens ha sobrat. Per bellesa, i ho sento molt, prefereixo Harvard. Vam sortir doncs, directes cap al MIT, amb el mapa entre mans. Increíblement, la neu de feia dos dies encara aguantava prou bé en alguns racons.

Bé, més aviat era gel ja, no hi havia manera de fer boles ni res (merda!). Vam passar primer per l'Stata Center, per fer les fotos de dia (la que deu sortir el primer dia deu ser feta en aquesta franja) i dels voltants. Després ràpid cap a l'edifici de la cúpula, visible gairebé de tot el campus.

Edifici de davant de l'Stata Center

L'entrada a l'edifici de la cúpula es fa com per un costat, i dóna justament al pas de peatons més concorregut de la universitat. Si travesses arribes com a un pavelló bastant chulo però una mica antic, i als camps de futbol i tota la pesca. Tornant, entres ja al que ens interessava.

Entrada lateral de l'edifici, amb el pas de peatons que em referia.

És un edifici enorme, amb els sostres impresionantment alts i amb columnes clàssiques. Imponent. L'Héctor ens va parlar del Infinite Corridor, que és un passadís que recorre de punta a punta l'edifici, i té 250m de llarg. I sí, es fa llarg. Hi ha tot de despatxos, de professors o administratius, i la tira de suros on les associacions pengen els seus cartells Destaca per exemple la del cinema del MIT; és un cinema amb un projector dels clàssics, i el porta íntegrament alumnat del centre.

A l'arribar al punt mig, s'obre una sala on les organitzacions hi van a fer publicitat, o demanar coses. En aquell moment hi havia com un mercadillo de figures, a saber de què. No teníem temps per avergiuar-ho. Aquella sala dóna al Kilian Court. És la part central davantera de l'edifici de la cúpula. Té un jardí immens, que un costat dóna al riu amb vistes espectaculars, i per l'altre dóna a l'edifici de la cúpula, amb vistes espectaculars de l'edifici imponent. Llàstima que justament aquell dia hi havia una bastida a la cúpula, per fer vés a saber què.

Vista des d'un mateix punt, de l'edifici de cara, i del jardí i el riu i les vistes de l'altra riba.

Es veu que allà és un fan les ceremònies de graduació dels estudiants del MIT, els pares al jardí de cara a l'edifici de la cúpula. Deu ser tremendo graduar-se així, m'imagino. Vam fer fotos del lloc i ja no teníem massa més a fer així que vam anar cap a la botiga del MIT. Vam estar allà una bona estona mirant, i el Parra va arrassar amb tot (ofertes vàries i 20% de descompte gràcies a l'Héctor).

De camí cap a la botiga vam veure un detall que ens fa veure que el MIT no és només una universitat amb molts detalls freaks, sinó que els elements externs també s'enfreakeixen (m'acabo d'inventar la paraula, però sona bé, no?). En un dels carrers del voltant hi havia caravanes/xiringuito que representen algun restaurant i venen menjar per la gent dels laboratoris propers. En un concretament, hi havia això:

Tenien dibuixat el gràfic de la funció: W = f(h)

Temps d'espera a ser servit en funció de l'hora! Què grans... i encara demanaven si algun MIT podria fer que això fos dinàmic. Tot pel client!

Anàvem bé de temps, però tampoc calia abusar. Així que vam anar rapidet a casa, a dinar, despedir-nos de la tropa present, acabar d'empaquetar-ho tot, i marxar. La tornada va ser una mica atrafegada, ja que semblava que tot se'ns posava en contra: boca de metro sense màquina de bitllets, boca de metro amb màquina de bitllets que no accepta targeta, bus parcialment erroni... però no ens va enraderrir gens i vam arribar tal com ho teníem més o menys previst.

A l'aeroport em va fer gràcia que durant la revisió d'equipatge, li preguntessin al Parra si portava res sota el jersei (que li venia un pèl gran), sense fiar-se gaire. Com s'esmeren! Tenia que embarcar deu minuts abans que jo... i quan jo vaig arribar a la meva porta estaven instant als del meu vol a embarcar, així que vam arribar clavats.

El viatge se'm va fer curt... entre la siesta, la revisió de fotos pertinent, i passar-me el Super Mario World d'una vegada (molt freak, sí, però i lo que entreté?) no me'n vaig adonar que ja aterràvem. En Josep Miquel, tot un gentleman, em va venir a buscar a l'aeroport i en un obrir i tancar d'ulls ja érem al 100Midtown.

El resto es historia...

FIN

Day 101: Laughing Skull Lounge

Wow, ja fa més de 100 dies que vaig arribar a Atlanta. Com passa el temps... en cinc dies estaré volant de nou cap a Barcelona, tinc ganes ja!

Faré un post curtet ja que l'experiència ha estat molt agradable.

Una mica sobre la marxa hem decidit avui diumenge que aniríem a veure l'stand-up que fan al Vortex. El Vortex és una de les millors hamburgueseries d'Atlanta (no n'he provat moltes, però puc donar fe que estan molt bones, vam anar amb el Parra quan va venir) i apart fan quatre o cinc cops per setmana, actuacions humorístiques, sobretot monòlegs.

El Nemanja, el noi serbi, quan marxi a Barcelona (està fent el doctorat allà) no tornarà ja a Atlanta, i no volia marxar sense veure què tal era. El nom de "laughing skull lounge" ve de que el local Vortex està decorat amb esquelets i demés. Així doncs, si vas al lavabo, tirant una mica més al fons del passadís hi ha com una sala on monten l'espectacle.

S'ha de dir que per ser diumenge a la segona sessió no érem molta gent (han comptat 22). El lloc és molt petit, cosa que s'agraeix per lo proper que és l'artista. I a sobre suma-li que esta molt buit. Més proper encara!

El show valia 15$ més taxes i dues consumicions obligatòries (gràcies a déu la cervesa era més que una mitjana i valia 4$), però crec que ha valgut la pena. Ha durat una mica menys de dues hores. Primer han anat sortit 3 ó 4 comediants locals, a fer els seus 10 ó 20 minutets.

Després venia el plat fort, Gary Gulman (de Boston, mira tú por donde). Òbviament ningú de nosaltres el coneixia, però, igual que alguns dels teloners, eren tremendos. Es veu que aquest home ha sortit actuant a Comedy Central, i a programes com The Tonight Show o el show de David Letterman. Encara que no coneixeu els programes ja us dic que són de canals generalistes estatals, i bastant coneguts. O sigui que el tiu no era un mindundi.

Ara, també m'ha semblat exagerat que una parella vingués de Florida, 11 hores de viatge en cotxe segons diuen, per venir-lo a veure. El tema ha sortit espontàniament, ja que l'home preguntava cosetes al públic i es referia a ells. A mi m'ha preguntat "quin és l'element de la taula periòdica que més t'agrada" al qual he respòs una frikada en comptes de dir qualsevol parida com el carboni i que ell fés la broma. Suposo que el volia posar a prova (o fer-me l'interessant).

Al final a la parella de Florida els ha invitat a una copa enmig del show, i els ha dit que els enviaria un CD firmat, gratis a casa. També en viu, tot un detall! Un altre detall ha estat preguntar al públic si hi havia algun tall d'algun monòleg seu que els fes especial gràcia, per explicar-lo. Molt gran!

Us deixo algun vídeo, el monòleg ha tingut trossos molt molt bons!

Molt bons els trossos de les cheerleaders, i del grapefruit (el pomelo)

Day 93: Boston pt.4

Dissabte: "When Harvard, burgers, and nightlife unite", o "Las dos caras de la moneda bostoniana: de lo académico a lo ocioso".

Una de les regles d'una bona marmota és que quan és cap de setmana, s'ha de dormir un bon grapat d'hores. No importa que estiguis de viatge, no importa que estiguis en casa aliena: s'ha de reposar.

Amb raó que quan em vaig llevar jo els meus companys ja estaven tots abaix, esmorzant o fent el vago... Era una hora en la que tots els americans ja han dinat. I jo, per portar la contrària, doncs a esmorzar.

El dia era nuvolat i fred. Es més, plovia fi a estones, un dia perfecte per no fer l'ou. Però el viatge no seria etern, i era savi moure's i no deixar-ho tot per un diumenge ressacós i un dilluns amb presses pel viatge. Així que després d'arreglar-nos i tota la pesca vam pillar el metro i gairebé eren dos quarts de tres quan ens vam plantar de nou a Harvard, just en el mateix punt on el dia anterior havia acabat la festa i ens disposàvem a anar cap a casa.

Aish, Harvard!

L'objectiu era fer una ruta més extensa per dins de la mítica universitat, fer fotos (perquè els edificis, tela) i deleitar-nos amb les històries que l'Héctor ens explicava.

Vam començar entrant just pel mateix punt que ho vam fer la nit anterior, girant per on ens vam creuar a les noies atletes amb roba interior. Els edificis són de vés a saber quan, d'aquesta arquitectura de maó vermell i ventanals pintats que tan m'agrada, combinat amb grans extensions d'herba i arbres enormes. Crec que el dia gris no espatllava el paisatge... crec que resultava més autèntic. Encara que els dits del meu peu no opinessin el mateix.

M'imagino gent estudiant a la gespa durant l'estiu (a Espanya imaginaria gent fent la siesta).

De primeres l'Héctor ens va explicar que cada edifici del campus té el nom d'un dels presidents que ha tingut la universitat al passar els anys (crec recordar). Excepte un, ja que un dels presidents tenia de cognom quelcom que es pronuncia com "Whore" (ramera, en anglès) i es diu que no volien tenir un edifici que es digués "Whore House" (casa de putes).

En això que veiem una munió de gent entorn d'una estàtua. Mira quina sort! Eren turistes amb un guia. Ens vam unir a l'explicació, un justament estaven explicant això de la casa de putes. També explicava l'origen de l'estàtua, el que representa i tal. L'estàtua representa a John Harvard, que segons deia la placa, va fundar la universitat. Però es diu que també és "l'estàtua de les tres mentides". Recordava les tres raons a mitges, així que m'he dedicat a buscar-les:

• La placa diu que John Harvard va fundar la universitat. És mentida, la universitat va ser fundada abans pel govern colonial. Harvard simplement va legar una biblioteca. De fet, la universitat tenia un altre nom al principi.
• La placa també diu que es va fundar el 1638, i en realitat va ser al 1636.
• I la última i més flagrant, és que l'home de l'estàtua no és John Harvard. L'home va morir sense retrat, i quan li van fer l'estàtua, ell ja era mort. L'escultor va fer servir com a model a un amic seu.

Quin peu més brillant... té color com groc or (en femení, orina)

Doncs res, el guia també explicava que la gent sol frotar la mà en el seu peu, ja que diuen que porta sort. I no deu mentir ja que els peus estaven ben i ben llimats, d'un color brillant. Així que vinga tothom a fer-se fotos. Jo vaig voler fer una foto amb la llengua ben aprop. El motiu? El senyor guia ens va recomanar rentar-nos bé després de fer-ho, ja que es diu que els estudiants, farts de tant turista i tanta merda, s'hi pixen per les nits. Així que volia fer la gràcia, però amb tant de japonès fent-se foto i el poc temps que teníem, millor sudar. De totes formes, era el final de la ruta guiada, així que els donguin.

Vam anar tirant endins, doncs. Vam anar a parar en una mena de plaça rodejada de quatre edificis, un d'ells una mena d'església. Fotos als respectius. L'Héctor ens va explicar que algun d'aquells havia de ser la biblioteca, que algun dia li agradaria entrar (no està permès si no ets de Harvard o vas amb algú de Harvard).

La història diu que el propietari, en el seu temps, era un home realment enamorat dels llibres, i en tenia una col·lecció alucinant. En una d'aquestes que va anar personalment a la busca d'un llibre únic a la Gran Bretanya, i valia una pasta. La tornada la va fer amb el Titanic... i tots sabem la història d'aquell vaixell. Ell estava en un bot salvavides, del que se suposa que acabarien tots salvats... fins que va donar-se compte de que s'havia deixat el llibre. Llavors el molt burro se'n va tornar sol, a buscar el llibre al vaixell. No se'n va saber mai més res.

Sálvate tú...

La dona, desconsolada, com va passar en aquests casos, va donar la biblioteca a la universitat. Però en un gest d'amor, va posar la condició de que no es podien emportar la biblioteca a cap altre lloc que no fos l'edifici, i que el propi edifici, per fora, era INTOCABLE. Per la primera condició, es rumoreja que en aquell temps volien emportar-se la universitat a una altra banda. De la segona condició, se n'extreu una altra anècdota bastant bona.

Biblioteca?

Es veu que no fa molts anys, al voler ampliar la biblioteca, van intentar, amb l'ajuda d'un equip d'advocats, veure si el contracte era consistent. Volien fer algun afegit a l'edifici, construir més plantes... alguna cosa per ampliar-lo. Però no van trobar cap forat, per tant, l'única acció que els quedava va ser... seguir construint en subterranis. I la biblioteca és enorme, pel que deu tenir la tira de subterranis. És per això també que hi volia anar l'Héctor.

Vam entrar en un dels edificis per intentar fer una foto desde dalt, de tota la "plaça". Resulta que vam entrar en un dormitori femení. Ho vam notar perquè la poca presència que vam trobar era femenina i ens va mirar bastant raro. Com tampoc tenia finestres accessibles a les vistes, vam pirar ràpid... no sense abans comprovar que a l'arc de l'entrada, si parlaves de cara a l'arc des d'un costat, el de l'altre costat et sentia. Curiós!

Vam sortir d'allà per fer fotos de l'església més bé. Després vam anar atravessant el campus pels diferents edificis de residències (recordem que a la gran majoria d'universitats obliguen als estudiants a estar a una residència de dins del campus, com a mínim el primer any) fins que vam arribar a potser un dels edificis més famosos.

El dining hall de Harvard és un edifici antic i enorme, el qual alguns qualifiquen com sortit de la película de Harry Potter. Obra en hores molt específiques cada dia, així que els estudiants que vulguin disfrutar del menjar d'aquí i no deixar-se la pasta en altres llocs, han de quadrar bé els horaris per anar-hi. Per altra banda, no pots entrar si ets de Harvard o vas amb algú de la universitat, així que tampoc hi vam poder entrar. Vam fer fotos desde fora, i vam intentar reiterades vegades que algú ens fes una foto decent als tres amb l'edifici sencer al darrere.

En serio, aquest és el setè intent. La gràcia és que surtin les cares amb l'edifici de fons. No volem ni una foto dels nostres cossos sencers amb un seto al costat, ni de cos sencer amb un tros de l'edifici. Volem el puto edifici sencer i alguna part reconeixible de nosaltres. NO ES TAN DIFÍCIL!

Després d'això, amb el fred en augment, vam entrar en un edifici del costat que em sembla que era bastant d'enginyers. A l'entrada hi havia això:

Segons em van explicar aquell parell, es tracta de la banda de Möbius. És una topologia especial que no té "ni dins ni fora", no té cares. La manera de desmostrar-ho és que posant el dit en qualsevol punt, podries recorrer tota la superfície lliscant (si ets contorsionista, clar) i tornar al principi.

Efectivament, era d'enginyers. Freaks. Hi havia una sala d'ordinadors, molt cars tots tenia la pinta, i una biblioteca que només podies entrar si eres de Harvard, com no podia ser d'una altra manera. Vaja, que aquí hi havia un torn per entrar... així que ni de conya.

L'edifici dels freaks. I algun que altre freak.

Vam sortir per la part del darrere per marxar. Era tard i fosquejava. Havíem d'anar a dinar, i jo ja començava a notar els peus mooolt fred. La pluja començava a augmentar en força també. Després de caminar uns 20 minuts vam arribar al O'Sullivan, un restaurant on es diu que es fan les hamburgueses més bones de tot Boston. De fet es veu que es van tornant el títol entre aquest i un altre lloc. Tenien una barra amb taburets rotllo Frankfurt pedralbes, però una mica menys estressant, i també lloc per seure.

Tot i la hora que era (ni de de dinar ni de sopar, joder que no eren ni les 5) el local estava bastant ple. Ens van portar les respectives hamburgueses amb les patates fregides més grans que mai m'hagi trobat. L'hamburguesa no era molt grossa (tot i que el tros de carn era generós), però realment deliciosa.

Quan vam sortir ja era fosc. I feia un amago d'aiguaneu! Si es que per fred no seria. Quan vam arribar a la parada de metro, ja començava a ser neu de veritat, però en flocs minúsculs. A l'arribar a casa ja nevava, i feia un fred de mil dimonis. Quallaria la neu?

Arribàvem en una molt bona hora per començar a fer el sopar i a calentar motors per la nit. Però com així de llestos, entre que fem l'amago de jugar a un joc on-line que ja no recordo el nom, i demés parides, es va fer tard com el dia anterior. No tant, perquè tan burrus no som, però jo hagués preferit començar a beure amb una mica més de calma.

Quan vam sortir, ja hi havia neu pel carrer, però vam anar per feina a agafar un taxi. Aquesta vegada era un senyor més simpàtic i vam parlar del Barça i tota la pesca. Vam agrair-li amb 5$ que ens portés a cinc i vam arribar al bar. El bar estava al costat del teatre que vam veure el primer dia i ens va cridar l'atenció. A l'entrada vam conèixer a un amic dels bostonians i la seva parella, i a unes amigues (diguem-los-hi "zorrachas", per consens) de la noia, aparentment de Nova York.

El bar estava molt bé, tot i que una mica buit, ja que l'hora era perfecte perquè estigués en el punt àlgid de la nit... i no era així. Vam prendre una copa i, intentant escurrir el bulto i esquivar "el acoso" al que estàvem sent sotmesos, vam pujar a dalt que hi havia taules de billar gratis. Vam estar allà fent el tonto fins que van tancar i ens vam disposar a tornar a casa.

Els tres mosqueters i les novayorkeses simpàtiques

Si a l'entrar ja estava tot nevat, al sortir encara més, i nevava amb relativa força. Ens vam disposar a tornar cap a casa, sempre buscant un taxi, però la missió no era gens fàcil, ja que òbviament tothom volia un taxi (i el tema de ser 5 aquí no ens ajudava gens). Vam començar a caminar direcció a casa, que serien uns 40min. Per sort havia begut el suficient perquè tenir les wambes mullades per la neu no em fos cap problema, i vam anar tirant.

Com era de preveure, a la primera que vam poder, vam iniciar una guerra de boles de neu, sense parar de caminar en la direcció correcta. L'Héctor es va emportar un bon tret a la cara, dels que fereixen més l'orgull que el físic... i la veritat és que va ser brutal. Com a nens! Al cap de cinc minuts ens vam trobar a un taxi que amablement ens va aceptar. Era el prototip de conductor indi simpàtic (no tant potser com el de "Como Conocí a Vuestra Madre", però fa el fet) que per 20$ ens va acostar a la porta de casa. Va ser potser més car que els trajectes anteriors, i probablement ell es quedés els 20$ íntegres, però ningú va fer el més mínim esforç de queixar-se. Ho necessitàvem.

No s'assembla una merda (de fet no recordo com era) però simpàtic sí que ho era...

I res més, vam arribar a casa, on l'Héctor es va emportar un altra bola de neu, aquest cop a traició (mola ficar-se amb l'amfitrió). Després de fer el tonto per casa una estona (no fa per mi anar de festa i anar a dormir a dos quarts de tres), vam anar a sobar. No hi havia pressa, el dia de demà no tenia plans turístics i, sense aquesta pressió, no cal forçar la màquina.

Day 92.2: Boston pt.3

Com ja vaig explicar en el post anterior, vam anar a dinar que encara no havíem acabat de fer el Freedom Trail. I al sortir del restaurant, ja era de nit, sense ser una hora excessiva. Ens vam disposar a acabar el que havíem començat, encara que la qualitat de les fotos que féssim en principi acabés deixant una mica que desitjar.

Vam tornar a atravessar la part de Little Italy per la qual havíem tirat enrere per anar a dinar, passant de nou per la Old North Church i el seu monument als caiguts en diferents guerres (una placa d'aquestes militars per cada mort), i pel Copp's Hill Burying Ground.

A mi que em perdonin, però semblen "lentejuelas"... De gitana o de dança del ventre...

Vam seguir camí al riu, trobant-nos entremig en un petit pavelló on prepúbers es divertien jugant un partit de hockey gel, probablement de lliga infantil. Seguint la interminable línia vermella, vam atravessar un dels ponts de la ciutat, camí a un petit port.

Little Italy de nit, decorat ja per nadal.

I és que la següent atracció del Freedom Trail estava bastant lluny de la resta, i es tracta del USS Constitution, un vaixell clau a la guerra del 1812 contra els anglesos. Se li va posar el sobrenom de Old Ironsides ja que deien que en una batalla les boles de canó disparades per l'enemic rebotaven com si el vaixell estigués fet de ferro (iron és ferro en anglès). La descripció que dóna la web denota grandesa, explicant lo molt que el vaixell va navegar en els seus temps.

La pena és que al ser tard ja havien tancat la visita guiada, i fer-li una foto al vaixell era impossible per la falta d'enllumenat. Sigui com sigui el Parra va fer unes fotos de les vistes.

Al darrere, edificis de l'altre costat del riu. En primer pla, si amplieu, s'intueix el vaixell.

L'últim monument era el Bunker Hill Monument, un pinacle que commemora la batalla de Bunker Hill, a la qual van nombrar "la batalla decisiva" ja que va marcar un punt d'inflexió a la guerra de la independència. Curiosa l'anècdota que s'explicava a la guia, en la qual deia que degut a falta de municions, un dels generals va dir "no dispareu fins que els veieu el blanc dels ulls". Amb dos collons.

Un cop vam acabar de fer totes les fotos tocava tornar a casa. Podíem torna enrere per on la línia vermella ens guiava, fins a trobar un lloc des d'on, amb tota seguretat, tornaríem. O bé podíem sudar de la línia i confiar en els mapes que teníem: estàvem a la riba correcte del riu i si triàvem bé el camí podríem arribar a casa estalviant-nos una burrada de temps.

Però clar, com era d'esperar, ens vam mig perdre. De fet, la culpa és meva, per insistir i fiar-me de l'instint. De fet, no anàvem malament fins que a cert punt vam girar a la dreta en comptes de a l'esquerra. Llavors vam estar caminant un quart d'hora en direcció contrària, i quan vam preguntar, vam saber que havíem de refer aquest quart d'hora per anar pel bon camí. També s'ha de dir que la noia a qui li vam preguntar es va fer la picha un lío, però ens vam acabar aclarint.

Patejant una altra mitja hora vam arribar a un punt ja a Cambridge, bastant proper diria jo. Però mai sabrem quant de proper, perquè ens va trucar l'Héctor i ens va fer anar a una estació de metro, que justament ens queia bastant a la vora (per sort).

Diga-li metro, diga-li chusta. La veritat és que sí, era un vehicle a raíls, que a trossos anava per sota terra (s'ha de dir que alguns trossos sobre terra tenien la seva gràcia), però també és veritat que anava MOLT lent i feia molt més soroll del que seria desitjable.

És un puto híbrid! Un híbrid VELL.

Sortosament el trajecte duraria un parell d'estacions i ens baixaríem prop de la Prudential Tower, l'edifici més alt de Boston. Vam anar a veure per fora una església que hi havia a la plaça que donava a la parada de metro, i que era prou maca. En aquestes que se'ns acosta un senyor bastant simpàtic i ens pregunta d'on som i tal, i que ell és portuguès (punt nº1). Parlem de Madeira, que ell és de les illes i tal, i després ens diu que és pescador (punt nº2). Poc després ens demana 30$ (punt nº3) per pillar l'autobús i al dir-li que no marxa com un llamp. Era simpàtic per la pasta! No ho hagués dit mai... Res, que si reunim els tres punts ens trobem inevitablement a Padre de Família, als entranyables pescadors portugesos pobres i desgraciats. Potser és que a Massachussets (vaja, la sèrie la situen a Rhode Island, just al costat de Massachussets, punt nº4) és habitual...

És el millor que he trobat... jo volia el que un deia que a Portugal era metge...
Un cop fet el tomb, vam dirigir-nos cap a la Prudential Tower. De camí l'Héctor ens va comentar que Phoenix tenia un carrer principal de 100km... No té res a veure amb l'acció, però vaja, em va impactar. Vam entrar a la torre i a dins hi ha un centre comercial al primer pis. La resta són oficines, excepte a l'últim, on hi ha un bar/restaurant bastant sofisticat, amb vistes de tota la ciutat. Estava a petar (era d'esperar) però vam entrar un moment a veure-ho tot una mica i fer un parell de fotos (la idea original era prendre una copa, però ni de conya). Preciós.

Vistes impresionants. Aquesta torre de l'última foto és el segon edifici més alt de Boston.

Un cop vam sortir jo estava fet pols (no sé el Parra) i el que volia era anar a casa i sopar, comptant que acabaríem sortint per la nit, i eren ja més de les 7. Vam tirar doncs cap allà, però abans passant per un parell de llocs que l'Héctor ens volia ensenyar. El primer d'ells era un església, com no. En aquest cas té la seva gràcia perquè és una Christian Science Church. Es tracta d'una congregació que vetlla pel cumpliment dels valors cristians a la ciència... sense ser la cienciologia. Bastant maca.

Més endavant vam passar per un barri bastant guapo on hi ha les botigues més cares de la ciutat, algunes galeries d'art, i unes cases típiques americanes de ciutat, del rotllo Nova York, del tipus que haureu vist en infinitat de sèries i pelis. De fet, l'Héctor ens va dir que alguna d'aquelles s'havia fet servir com a la casa ficticia d'Ally McBeal.
Abans de creuar l'enèssim pont del dia, vam passar gairebé sense donar-nos compte per davant de Berklee, una universitat privada de les més prestigioses del món en quant a música es refereix. És de les més prestigioses del món i d'allà han sortit infinitud d'artistes... Al di Meola, Juan Luis Guerra (no és Pedro Guerra, llàstima), Steve Vai, Joe Satriani, Johnny Ramone són alguns exemples. Encara que el que té més significat per mi és que d'aquí van sortir els tres membres fundadors de Dream Theater (el meu grup preferit, si n'haig de dir un). Vam veure que l'endemà feien un concert amb una orquestra que tocava bandes sonores de vídeojocs... però al final no vam anar a veure-ho.
I finalment, creuem el pont. Allò volia dir que no quedaria molt per arribar, se suposa! Les vistes de nit són impresionants... i si no, mireu una de les joies panoràmiques de la corona:
Feu click per ampliar! La torre alta de la dreta és la Prudential Tower.
El pont és el que et deixa just al MIT, i vam entrar a l'edifici de la cúpula, però si de cas aquest edifici ja l'explicaré el dia que vam fer les fotos. Ara sí doncs, vam arribar a casa, a una hora prudencial per sopar i començar a calentar per sortir. Bueno, resulta que entre pitos i flautes vam començar a beure molt tard (quina broma, potser eren les 11 de la nit) ja que per llei tots els locals de l'estat tanquen a les 2 de la matinada. Això sí que és una broma!
Així doncs vam acabar sortint a correcuita a agafar un taxi perquè si no arribaríem i ens tancarien. El problema és que érem 5... i això pel taxi està chungo. Chungo? Què va! Preguntes... i el taxista et diu que si li dones 5$ extra, cap problema. Suposo que ja us havia explicat aquí que amb porters de discoteca, taxistes, i tota aquesta gent, sempre es pot negociar. De fet tots els taxis que vam pillar van ser d'aquest estil... sent 5 i pagant una mica més.
Total que per 4 pavos cadascú en 10min ens vam plantar al local. Era un lloc petitot i bastant pijillu, però no s'havia de pagar entrada i s'hi estava bé. Allà ens vam trobar amb l'Elena, el Martu, la Núria (una altra química) i algun altre col·lega que no vaig tenir el gust de conèixer.

Així doncs, en res ens van tancar i havíem de tornar a casa. Com que ja havien tancat tot, i eren les 2, tampoc teníem excessiva pressa per anar a casa... així que per estalviar, l'Elena, l'Héctor, el Parra i jo vam tornar caminant. La gràcia del trajecte és que podíem passar per dins de la universitat de Harvard i així ens l'ensenyaven. Tornada rodona!!
Saps que ets dins de Harvard perquè entres a un recinte rodejat per una tanca de ferro, molt cerimoniosa. De totes maneres, el primer que ens vam trobar no va ser molt cerimoniós que diguem: dues noies corrent en roba interior (amb la calor que feia!) per davant nostre. Vam deduir que seria alguna prova d'alguna fraternitat i tal... Molt maco!
El lloc és preciós, molta natura i edificis antics, tremendos. Però de la part turística de Harvard ja en parlaré quan toqui. De la part festiva també destaca la curiositat que ens va explicar l'Elena, que ens va dir que hi ha una fraternitat només de rosses, estupendes totes. Diu que semblaven una mica fleumes, però joder, és Harvard... dumb blondes no serien!
I res, la resta del camí de tornada el Parra ens va deleitar amb la seva història èpica per arribar a Purdue sense morir pel camí. Se'n podria fer una peli! Vam arribar a volts de les 3, reventats (jo, com a mínim) i com a bons freaks vam agafar cadascú el seu portàtil per fer tasques corresponents... com la meva, actualitzar el blog. Poca conya! Després uns bons riures i a dormir a les tantes.
Total, l'endemà era dissabte, ningú havia de fer res especial... i ja se sap: "tard aniràs al llit, tard et llevaràs"! Sobretot si ets una puta marmota.