Day 92.1: Boston pt.2

Divendres, 4 de Desembre. Primer dia sencer a Boston. Sencer, I LLARG (en el sentit positiu, en el sentit de profitós!).

Ens vam llevar a una hora còmode però prudencial. L'Héctor havia d'anar a currar de lo seu, però com els bons estudiants prefereix llevar-se tard i anar a dormir tard (les marmotes ja ho tenim això) i ens vam llevar a la vegada. Després d'un esmorzar en una hora en la que tots els americans ja probablement estaven dinant, ens vam posar en marxa. No podíem regalar-nos massa, que ja sabíem del dia anterior que a quarts de cinc ja es fa fosc i el tema de fer fotos es complica bastant.

L'objectiu primordial era fer-nos el Freedom Trail sencer. És un camí predefinit bastant famós que es recorre gran part de Boston, passant per tots els grans monuments que hi ha a la ciutat, amén d'altre belleses (arquitectòniques) que no consten en el mapa, però que valen la pena igualment. Tenint la guia de Boston que gentilment ens va deixar l'Héctor, no ens podíem perdre. Però vaja, que ens va anar bé per saber què és cada lloc... perquè de no perdre'ns ja s'encarregava una línea vermella al terra que estava present en tot el camí.

"Cada paso cuenta una historia"

Vam agafar el metro a l'estació del MIT i ens vam baixar a Park Street. És allà on comença la Freedom Trail, en un stand de mapes, informació i guies. D'allà surten varis recorreguts guiats on t'expliquen totes les curiositats, però vam preferir anar al nostre aire. De totes formes, tenia la seva gràcia veure gent vestida a la vieja usanza.

Sense comentaris...

Un cop feta la gràcia ens vam posar en marxa. La primera part travessa el Boston Common, ja comentat el dia anterior. Feia sol i tot brillava excepcionalment. Els esquirols corretejaven per la gespa i la tira de pares i nens patinaven sobre gel en una pista montada en un extrem del parc.


Amb aquestes que fas un revolt i arribes a la State House. Aquest edifici imponent de cúpula daurada s'erigeix per sobre del parc. Acabat de construir el 1798, i titllat per algú com "el centre del sistema solar", actualment hospeda les corts de Massachussets, així com la oficina del governador de l'estat.


Després d'unes fotos a l'edifici i a unes inscripcions que hi trobem davant, recordant a valents guerrers... girem a la dreta per baixar i anar directes a la Park Street Church. Fundada el 1809, encara celebra misses, i ha estat pionera en ideals abolicionistes i pel sufragi universal. És curiosa la dada en la que diuen que en el soterrani guardaven reserves de pólvora durant la guerra.

Pinacle del Park Street Church amb una placa del parc.

La catedral dóna sombra a un dels cementiris més antics de la ciutat: el Granary Burying Ground. Prenent el nom d'un graner (granary en anglès) situat allí quan el van construir, cap l'any 1660, en ell descansen en pau els fills predilectes de la ciutat. Destaquen les tombes dels pares de Benjamin Franklin, o la de Samuel Adams, ardiente patriota i un dels signants de la declaració d'independència. No ens enganyem, jo al tal Sam Adams el conec de la marca de cervesa, natural de Boston, com no.

"Aquí yace enterrado Samuel Adams: firma en la declaración de independencia, governador de la Commonwealth, líder y ardiente patriota"

A un parell de carrers de distància ens trobem la King's Chapel. Aquesta construcció més aviat modesta data de 1754 després de ser derruïda la anterior, que es va constuir el 1688. Es tracta d'una església no puritana (en una ciutat dominada en aquell moment de puritans) i és la raó per la qual va tenir bastants problemes per aguantar-se en peu.


Just al costat hi ha el cementiri que hi correspon: King's Chapel Burying Ground. De totes maneres, el cementiri estava en peu abans de la construcció de l'edifici, i inclús existia abans de que Boston es constituís com a tal. Va ser, de fet, l'únic cementiri de la ciutat durant 30 anys. Segons diuen allà hi resta la tomba més antiga de Boston. Hi ha diferents il·lustres personatges enterrats, entre ells el primer governador de Boston.

Visió del petit cementiri i d'una làpida amb una calavera molt simpàtica...

Només girar la cantonada, trobem una placa commemorativa de la primera escola de Boston, la Boston Latin School. Fundada el 1635, en aquesta escola van estudiar 4 signants de la declaració de la independència, com ara Samuel Adams o el mateix Benjamin Franklin. Ara mateix només hi trobem la placa ja que l'escola es va demolir per ampliar la King's Chapel. Si hem de ser sincers, vam passar de llarg i no tenim foto de la placa...

Ens va sembla més interessant un edifici que hi havia just al costat. No surt a la guia ni forma part del Freedom Trail, però tenia un pati bastant maco. A l'entrada s'hi podia llegir: Old City Hall. Per tant, és l'edifici de l'antic ajuntament (el dia anterior havíem vist el nou, al costat de Quincy Market, bastant lleig i de nit, per això no hi ha foto) i feia patxoca. El tema curiós és que l'edifici en sí ara es fa servir com a restaurant, de fet és una steak house "de toma pan y moja". Ara que miro, l'edifici és molt gran i es lloga a empreses i tal.


L'anècdota graciosa és el burro daurat que hi ha a l'entrada. Jo no li trobo el sentit... i passo de buscar-ho a la wikipedia.

La pose va ser totalment a l'atzar: després vaig veure que m'assemblava a l'estàtua de Paul Revere, però sobre un burro.

Baixant pel mateix carrer arribem a una plaça on s'aglutinen dos edificis històrics. El primer que es veu és el Old South Meeting House. Tot i la forma descarada d'església que té, es veu que simplement era un lloc on els puritans es reunien per rendir culte... A la plaça, una placa explica que aquí va tenir lloc un dels episodis més importants de la història d'Estats Units. Aquí va ser on, els americans, cansats dels altíssims impostos que pagaven als britànics, van iniciar la revolució que més tard conduiria al redactat, signat i lectura de la declaració d'independència. S'anomena "Boston Tea Party" el grup que es va formar per la revolució, i té aquest nom ja que tot va començar quan s'estava discutint dels grans impostos que havien de pagar als britànics per obtenir el té que els esperava al port.


L'altre edifici, situat en una cantonada, és la Old Corner Bookstore. Construïda el 1711 com a una farmàcia, cap al 1828 es va convertir en una impremta i llibreria. Durant molt de temps va ser centre d'intel·lectuals i molts llibres ben valuosos es van imprimir aquí. Ara mateix és una joieria de diamants.


Girant per la cantonada de l'antiga llibreria, i passant una increíble botiga de vitamines, s'arriba a un dels punts culminants de la Freedom Trail. S'arriba a una plaça enana, creumanent dels dos carrers més importants de la ciutat, i d'on s'erigeixen uns quants gratacels i edificis imponents. Aquests edificis contrasten amb la verdadera joia del lloc: la Old State House. Aquí el govern anglès dirigia la ciutat abans de la revolució. És allà on el 1776 es va llegir la declaració de la independència a tots els bostonians.

Old State House en primer pla, amb les espatlles cobertes per gratacels.

Als afores de l'edifici hi va haver una matança cruel en 1770, durant enfrentaments entre bostonians i membres de l'exèrcit britànic (red coats = jaquetes vermelles). Apareixia a la guia, però tot i això només vaig poder llegir un trist cartell que anunciava que aquell es considerava el Site of The Boston Massacre.

Els "redcoats" anglesos...

Tot i perdre el rastre de la línia vermella durant uns instants, per les obres, vam rependre el camí i poc després vam arribar al Faneuil Hall (on hi ha el Quincy Market, del qual vaig parlar ahir). És on respirava més ambient nadalenc, i de fet, hi havia una petita orquestra juvenil cantant nadales. Curiós! Realment és una plaça molt gran on hi ha l'edifici que porta el nom de Faneuil Hall, construït originalment en 1742 com a un petit centre comercial. Però va acabar convertint-se en un lloc bastant polític, on la gent protestava pels impostos, s'organitzaven actes i tal. Hi ha una estàtua de Samuel Adams en reconeixement a tot el que va fer en aquell lloc. El 1763 va se cremat, però restaurat el 1805 per acabar sent l'edifici que encara es conserva.

El Faneuil Hall és l'edifici de la dreta en primer pla.

Arribats a aquell punt, el següent monument ja dista una mica més: fins al moment estaven tots un darrer de l'altre, sense respir. Seguint la línia vermella, t'endinses per algun carreró interessant. Es travessa una espècie de mercadillo a l'aire lliure on es podia comprar peix fresc (especialitat de la regió), fruita i de tot amb molt bona pinta. Passat això hi ha un pont on pots mirar enrere i trobar vista general de tots els edifics que havíem passat:


Després del pon, t'endinses en el barri de Little Italy. Les cases s'ajunten i es fan més petites i acollidores, tot prèn un caire totalment de barri, del típic que podries conèixer a tothom si hi visquessis. Està ple de bars i restaurants italians, la majoria amb pinta de romàntics i cars. També és famós per alguna pizzeria, i sobretot per les pastisseries.

Sobretot Mike's Pastry, pastisseria artesanal típica i mítica, molt gran i sempre a petar, famosíssima. Allà vam comprar uns cannoli, un pastís originari de Sicília i molt famós aquí. Podrien definir-se com pasta de lionesa enrotllada, replena de nata o xocolata de l'estil d'un braç de gitano. Vam portar-los als amfitrions com a agraïment.


Passejant pel barri et trobes el següent pas de la Freedom Trail: la Paul Revere's House. Data del 1680, és de fusta, bastant lletja. Però és l'edifici més antic del centre de Boston que encara es manté en peu. Allà hi va viure durant part de la seva vida Paul Revere, patriota i famós per fer de missatger durant la guerra d'independència.


Seguint per recorregut hi ha gairebé juntes un parell d'esglésies, enmarcades en el tranquil barri (en serio, el relax era total). La primera d'elles no figura en el recorregut, però valia la pena der-li una foto. Just davant la vigila una estàtua de bronze de Paul Revere a cavall, suposadament representant un dels seus viatges com a missatger.

Podeu veure com la diferència entre la pose de l'amic Paul i la meva sobre el burro és totalment nul·la!

Entrant pel carrer peatonal on hi ha l'estàtua s'arriba a la Old North Church. Va obrir les seves portes al 1723, considerada l'església en peu més antiga de Boston, i durant els seus dies, la més alta de totes, cosa que va jugar un paper important durant la revolució. El pinacle, al ser tan alt, ha estat arrancat un parell de cops durant llurs huracans, però ha estat sempre reconstruït. Ara es conserva com a església episcopal (fa gràcia el jardí de darrere, dedicat a St. Francesc d'Assís).


Carreró amunt s'arriba a un altre dels cementiris famosos. Aquest s'anomena Copp's Hill Burying Ground. El nom ve d'un sabater anomenat William Copp, i alberga les ànimes d'artesans i mercaders. Data de 1659 i va ser durant un temps el cementiri colonial més gran de Boston. La seva posició privilegiada, amb certa alçada i vistes al riu, el va convertir en lloc de posicionament de canons i tal.


Curiosament, llegint la guia, sense previ avís et trobes que just davant hi tens la casa més estreta de Boston: MENYS DE 3m. D'AMPLE. Em va semblar molt curiós i estic segur que a moltíssimes guies no ho posa, el que es perden els turistes!!

I penses: l'entrada estarà al davant o al darrere. Doncs no! Està al costat! Per això la poses davant i la fas uns quants metres més ampla, capsigrany!!

En aquell moment ja passaven les 4 i estàvem morts de gana. Sense pensar-nos-ho, vam tornar directes a Little Italy, i vam trobar en un carreró un restaurant senzill, petitet, que només feien entrepans, pasta i pizza. Perfecte, just el que buscàvem! Per 10$ vam dinar un entrepà que em va treure la gana durant la resta del dia, quina manera de menjar! Així dóna gust...

Desgraciadament, un cop vam sortir ja era de nit (maleït sia, no eren ni les cinc i mitja!). Pels nostres collons que igualment acabaríem el Freedom Trail...

Sí, vas ser llarg, però et vam conquerir! Aquesta placa servia per senyalar els llocs especials. Podeu veure també els llambordins vermells que indiquen el camí.

La patejada duraria encara unes quantes hores, i les temperatures començaven a baixar. No ens podíem queixar tampoc, el dia havia estat assoleiat i la temperatura, respectuosa: semblàvem tenir la meteorologia al nostre favor.

Però la resta... amics meus... l'explicaré un altre dia. És tard i necessito dormir per intentar no llevar-me a les 11 i anar al laboratori després de dinar, cosa que ha passat els dos últims dies.

Demà més. I fotos nocturnes, algunes genials. ¡VAS A FLIPAR, PALABRA!

--------------------
No dubteu en clickar en les panoràmiques per veure-les en gran.