Sobre el paper era un concertàs. Ja és casualitat que dels pocs discos de Jazz (i Blues) que tinc un sigui de Buddy Guy, una llegenda del blues que anava de "teloner". Teloner per dir algo, perquè de nom no n'hi falta.
Així que a les 7:30 vam encaminar-nos cap al Fox Theater, on es feia el concert. És un dels teatres més distingits de la ciutat i acull actes de nivell, i altres coses com a David Copperfield (no sé si considerar-lo de nivell).
El lloc és tremendo, amb una decoració com morisca per tot arreu, tot encatifat. Les paradetes de venta de begudes i crispetes estan sota arcs en forma de pica, del sostre pengen làmpades amb vitralls de colors... molt i molt guapo.
Arribes i l'escenari està custodiat per un castell morisc. El sostre és blau amb llums simulant les estrelles i efectes com de núvols. Us juro que a l'entrar em pensava que el lloc estava a l'aire lliure (i m'equivocava, perquè si no ens haguéssim mort de fred).
Vam arribar amb deu minuts d'antelació, els acomodadors ens van portar als nostres seients assegurant-nos que el ple era absolut... i tenia raó. A les 8, amb una puntualitat britànica expectacular, van sortir els músics que acompanyaven a Buddy Guy i van començar a tocar "Goin' Down" (que no és seva crec), igual que podria ser la cançó d'entrada d'un late show a lo Buenafuente. A meitat va sortir el xaval (73 anys però joder està com un xaval) entre escridassada general.
O sigui el ritme amb el que van començar, els solos que es va pegar, el "down down down down", tot... el cos em demanava que m'aixequés i comencés a ballar. Però malauradament estàvem asseguts i és una qüestió d'educació. Però prometia, joder si prometia.
Va barrejar cançons d'aquest pal, amb solos increíbles del tecladista i guitarres, amb blues més lent, més catxondo (tant per l'erotisme com per la gràcia) i amb moments de bogeria. Va tocar algo increíble, tocant amb les dents, tocant restregant-se la guitarra contra el cos, algo inhumà. Després vaig descobrir que era un medley de Jimi Hendrix (solazos amb el wah-wah):
Va durar una hora exacta. Ni un minut més. Em va encantar, tot i que hi havia una cosa sospitosa. A l'home li encantava fer paradinhas amb la banda, fer broma i tal. Potser una mica més de lo normal, però no li vaig donar importància. Per desgràcia no entenia gairebé res... aquests negres blueseros parlen amb un accent que dóna gust. I no només jo, sino que als meus colegues, més entrats en temàtica lingüística, els costava entendre'l.
Després d'un intermig de mitja hora, i haver montat tot el que necessitava el següent grup, i havent deixat a Lucille (la guitarra del senyor B.B.King) i una cadira estratègica col·locades. El procediment va ser el mateix: la banda va sortir, aquest cop amb molt millor material i més personal: havia trompetistes i dos saxos. Van començar a tocar una cançó també introductòria, tremenda, i va entrar B.B.King, però aquest home de ja 84 anys va entrar caminant lentament i escoltat.
Es va asseure, va agar a Lucille i va tocar uns quants acords sobre de la música que li tocaven. S'ha de dir, s'ha de dir. Està l'home ja molt cascat (o almenys ho estava ahir) i ha de tocar assegut d'una manera no massa ortodoxa. A més a més tocava lo just, notes aquí i allà.
És de fa dos anys, però us en feu una idea...Però joder, sent així, era increíble com donava la sensació de que estaves davant d'un patriarca en tota regla. Si Buddy Guy era energia a raig, crits mortals, solos agònics, B.B.King era el sentiment, la mesura, l'exactitud. Tocava pocs adorns a sobre la base que li oferien, però eren exactament el que necessitava la cançó, i veies que un home que ja ha viscut lo seu encara era capaça de treure coses amb cap i peus.
Ara, la veu era acollonant. No conec tota la seva carrera, però la veu era tremenda. La passió hi seguia sent, i a mi almenys m'ho va transmetre.
Llàstima, però, que el que semblava sospitós a Buddy Guy va tornar-se evident llavors. B.B.King s'allargava un munt entre cançó i cançó, parlant d'això i d'allò, explicant una anècdota o una altra, presentant a la banda, al d'aquí, al d'allà, al d'acullà... Al final va ser algo ja flagrant. Calculo que si es va estar una hora i quart a l'escenari, ell va tocar vint minuts.
Sé que està el pobre home vell i tal, però no m'ho esperava. Si m'haguessin avisat m'ho hagués près d'una altra manera. M'ho estava passant tant bé que els 20min de cháchara entre les dues últimes cançons em va arribar a desesperar una mica: era com un avi que es divertia explicant anècdotes als seus fills i néts (centenars i centenars d'ells) i de tant en tant es marcava un blues.
Al final feia molta gràcia com tirava grapats de pues a les primeres files de públic com si pisto als coloms es tractés. En serio, arriba a dir: "pites, pites!" i no m'hagués sobtat. Ja marxàvem i em feia ràbia perquè m'hagués encantat que s'haguessin unit els dos per fer algun blues o algo, com més cop han fet...
Total que l'experiència és inoblidable i que els 50 pavos estan ben gastats. He vist a dues llegendes i encara que el saborcillo final del pebre era una mica amarg, l'entrecot que havia degustat havia estat espectacular.
-----------------------------------
De regal, la cançó que més em va emocionar del concert de Buddy Guy, que em va posar els pèls de punta. I em vaig quedar tot ternesco...
Podeu veure també les paradinhes a les que em referia ;)
Entradas
