Es veu que no va ser en va...

Alguns de vosaltres sabreu que entre el Febrer/Març i el Juliol passat, que ja havia acabat totes les assignatures de Telecos i estava esperant per venir aquí, vaig pillar un curro que em va sortir caigut del cel, on es pagava molt i la càrrega de treball era més que soportable (per les hores que era).

Treballava fent cosetes de programació que em manava un filòleg, fill d'un ex-alcalde de Tarragona, ni més ni menys. No eren coses d'una gran estètica ni complexitat: es tractava de ser pràctics i intentar adaptar coses ja fetes en Matlab, per ser una mica més user-friendly i afegir coses que ell considerés oportú.

La investigació és sobre fonètica i palatografia, una cosa que no és molt estudiada, però vaja, ja es coneixeran entre ells, els investigadors. Total que vam modificar un programa fet per un francès.

Avui m'arriba un correu i es veu que la versió que vam fer, el meu jefe li va enviar, i sembla que no li ha desagradat, perquè la ha posat a la seva web, juntament amb el seu programa original i altres eines. És una parida, i el programa probablement sigui una patranya a molts nivells, però mira, almenys puc dir que el meu nom apareix en una web que se suposa que encara que és personal se suposa que fa servei científic. Per a algú que no té res por ahí publicat, doncs té la seva gràcia.

Day 26: the return of the siesta

El dia que fa 26 començava ben aviat. A les 7 del matí. A aquella hora sonava el despertador. M'havia proposat llevar-me aviat per anar només de matins, poder dinar a casa i tenir tota la tarda per mi.

Vaja, el primer dia no va ser així del tot, però la millora va ser notable. Em vaig llevar a la enèssima sonada de despertador, havia de fer marujeo abans d'anar al laboratori i tal... però mira, encara vaig arribar a les 9:15 (el més aviat que havia anat rondava les 10:45). Era el primer a arribar (great success!), així que vaig treure la clau daurada que tinc del laboratori i vaig obrir. La veritat és que tenir una estona per treballar sol té la seva gràcia.

Per cert, el tems aquí és una bogeria. Abans de sortir miro a la tele quina temperatura feia al carrer. 50ºF... això em sona a poc. Faig els càlculs i em surt 11ºC. Ha d'estar equivocat! Doncs miro al portàtil i sí, 11º. El dia anterior al llevar-me més o menys a la mitja hora estàvem al doble, a més de 20º. De totes maneres, l'únic moment que tens de notar-ho és 5min de casa al laboratori, així que no li vaig donar més voltes. Jerseiet i tira que te va. De totes maneres, això em fa pensar que aviat m'hauré de comprar una jaqueta o un anorak. Durant el dia la temperatura ha estat més o menys agradable, de totes maneres.

Mínimes de 9º algun dia d'aquests. Nyam nyam!

Total, que fent coses vàries, menys aburrit del normal, es fan les dues. Com el Barça jugava a les 14:45 vaig decidir mirar mitja part al lab, i pirar a les 15:30 que dóna imatge de que no em regalo tant (home dius: si et veuen mirar el Barça quedes regalat igual... doncs no! perquè la meitat de la gent no passa pel meu cubicle mai, així que és totalment aliè al que jo faig o deixo d fer).

Així que a la mitja part a casa, el coreà estava veient la champions en multipantalla (o sigui tot en petit) ja que no tenim els partits contractats, i mentre feia el dinar ja vam tenir més conversa que en una setmana sencera (em va preguntar pel tema dels catalans i la independència). Entre pitos i flautes em vaig perdre quasi 20min de partit. Ja m'era igual, tampoc era un partidàs.

I llavors va arribar l'èxtasi, el súmmum: la siesta. Feia molt que no en feia una, i més encara una tant a gust (no negaré que el motiu era que dormia bastant per les nits). Fins que no torni el professor, la tònica serà aquesta. Lleva't aviat, dina a casa i fes siesta.

Per la tarda, res en concret. Vaig anar al súper buscant coses que no hagués provat, ofertes, i tal... i al tornar ja era tardet. Així que vaig baixar al minigimnàs del soterrani i vaig fer mitja horeta de bicicleta.

Sopar veient l'APM (que no falti), capítol de Los Soprano i a sobar aviat: calia intentar tornar a llevar-se no massa més tard de les 7.

Grip nova: història d'una paranoia

La veritat és que el tema aquest de la grip nova, grip porcina, virus H1N1, o com coi li volgueu dir, està sobredimensionat, si em pregunteu la meva opinió.

A Espanya l'allau de notícies al respecte, i la televisió i premsa sensacionalista sempre al servei de l'alarmisme general. Per sort, cada cop es va alleujant una mica més, sobretot quan surten personalitats i gent de la tele dient que l'han passat i no és més que una grip, res que una persona adulta sana pugui superar.

Als EUA no són menys, ni de conya. Els americans sempre ho han de fer tot més segur, més gran, més visible, més efectiu. Tant és així que el tema de l'higiene personal en llocs on et pots creuar a gent és un tema molt important.

Només arribar aquí, hi havia gent del laboratori que estava una mica refredada per culpa de que la refrigeració al laboratori estava espatllada, i el professor es veu que els deia, mig en broma i mig en serio: "com em passeu algun virus, prepareu-vos!".

I a la vida diària et trobes exemples clars a tot arreu.

• A la cadena de notícies CNN cada dos per tres parlen d'això (ara estan bastant ocupats amb el tema de les inundacions i tal, que per cert al supermercat ja pregunten si vols fer donacions a les víctimes), d'escoles on ha arribat el virus, dels afectats...
• A la universitat, fa poc, estava passejant i em van donar un pot de hand sanitizer que se suposa que elimina els microbis i és per evitar contagis.
  
• Als sabons de tots els lavabos que he anat últimament es pot notar un lleuger aroma a alcohol, que és per desinfectar, igual que la mostra que em van donar. Cosa que em recorda, certa notícia que vaig llegir: van haver de retirar el sabó desinfectant d'una presó perquè els presos s'emborratxaven amb ell i es produïen baralles.
• Igualment, a l'entrada de l'edifici on està el lab, i em sona haver-ho vist a algun altre lloc, hi ha pals amb una solució també desinfectant, que no cal posar-hi aigua.
• I finalment, a varis suros he vist un cartell, on et dóna certes recomanacions quan hagis d'estornudar, tossir, etc. La foto és d'un que hi ha just al costat del laboratori. És bastant gràfic, i curiós. Si has de tossir o estornudar, fes-ho en un mocador, O A LA MÀNIGA DE LA TEVA CAMISA. Precisament ho he vist avui a l'APM com ho comentava el bo d'en Cuní. I que o et rentes les mans amb el hand sanitizer o ja te les pots fregar amb aigua calenta durant 20 segons. Nice.

Podeu veure la referència d'en Cuní a aquesta guarrada (que levante la mano qui no consideri que estornudar a la màniga de la seva camisa o jersei no és una guarrada) al següent vídeo de youtube (minut 4:32).

Day 25: playing hooky

Rebentat com estava, el repte de llevar-me una mica més tard de les 7 del matí se antojaba difícil. De totes maneres, no desistia en l'intent d'aixecar-me no molt tard per anar al laboratori i tornar a casa a l'hora de dinar i no tornar, sense remordiments. Així que a quarts de nou em vaig llevar. Però em vaig trobar a en Josep Miquel a l'skype (molt d'hora) el qual em va dir, que si no em venia de gust no calia que hi anés.

El professor no hi és durant tres setmanes, i realment ha estat un dels dies que més pal m'ha fet llevar-me i tot. Així que vaig tornar al llit a dormir unes horetes més (ah! això és vida). Sigui com sigui, desde casa vaig dedicar-me a fer el mateix treball que faig al laboratori, però a un ritme inferior. O sigui, llegir.

Sembla xungo, però hi ha coses mooooolt pitjors. Algun dia intentaré explicar a què ve

El dia va passar monòtonament, marujeando i paper-eando. Però per la tarda em vaig activar, per anar al gimnàs (motivació alta). Em vaig fer el recorregut de la ruta pi fins que s'arriba al gimnàs. Un dia parlant amb la Maria (la noia a qui he succeït) em va dir que va conèixer a unes gents ben maques que juguen a volley. Així que em va passar uns correus... i per dilluns ja havien organitzat partit. Així que em vaig presentar allà per jugar. Va estar MOLT millor del que em pensava (en termes de passar-ho bé en un esport que no és el teu, i de fer-ho mínimament bé). La gent en sap una mica i els punts doncs s'allarguen, no és el típic sacar i fallar.

Vam fer crec que 5 partits, una mica més d'hora i mitja. I cap a casa. Crec que si segueixen fent això un o dos cops per setmana hi tornaré... si vaig més de 4 vegades al gimnàs a la setmana serà millor que no ratlli el bàsquet. Per tornar, doncs corrent, com a bon motivat.

Sopar amb litro de Powerade (a falta d'aquarius, buenas son tortas), capítol de Los Soprano (viciat) i a dormir, que no vull tornar a fracassar en l'intent d'arribar d'hora al laboratori (i menys fer campana).

P.D.: la nota curiosa del dia. He anat a mirar per la finestra què tal el cel, i m'he trobat que el carrer de davant del 100midtown estava tallat al llarg d'una illa de cases (block, en anglès). Em diu el Josep Miquel: "són una mica flipats, a la que passa res hi van tots". Doncs tenia raó, al cap de 20min ja havien tornat a obrir el carrer (6 carrils, tres per sentit, no és moc de gall d'indi). O sigui que greu no era; però joder, es que hi havia com 5 o 6 camions de bombers, i tants altres de la poli.

Se ve bastante... fatá. Dos pedres!

Days 23 & 24: true basketball

Dissabte.

Per no trencar amb les tradicions i oblidar-me de qui sóc, el dissabte em vaig llevar a volts de les quatre de la tarda. Plovia bastant, així que si dins el meu cap quedava cap resquici de sortir al món exterior i fer quelcom de profit, aquest va ser eliminat. Vaig dedicar-me a dinar (sense Coca-Cola, merda!) i a fer una mica de marujeo al ritme del mal de cap. Després alguna que altre sèrie, fer el vago, i actualitzar el blog i ja era el capvespre.

Des del dia anterior hi havia intenció de fer una quedada per anar a Opera, un local d'aquí bastant pijillo que es veu que està de puta mare. Però la rajada va ser general, i tot i intents meus de trobar a voluntaris alternatius, no hi va haver sort. Així que res, després d'una conversa inesperada per MSN donats els horaris internacionals, i un parell de capítols de Los Soprano me'n vaig anar a dormir.

Diumenge.

Una de les coses bones de no sortir és no llevar-te a les mil i tenir ressaca. Potser per això em vaig alegrar en part de llevar-me a les 12 en perfectes condicions. Vaig veure el partit del barça de bàsquet (quin castanyot, per déu. El Barça no va fer un partit per tirar coets, però lo del DKV va ser delicitiu. 38 punts!!) i dinar. Sèrie per fer la digestió, que si marujeo... i a les sis me'n vaig anar al gimnàs. Avui tenia intenció de jugar de veritat, i per sort ho vaig aconseguir.

[Si te la suda el bàsquet no cal que segueixis llegint XD]

Només arribar veig un partit en curs i a un parell d'americans de color a mitja pista. M'acosto a un i li dic si em puc unir a ells. No semblava molt engrescat, però eren 4 així que no els vaig anar malament. Eren un negrot rapat altot, dos figurins molt bons tirant i així una mica de playground (un d'ells amb unes rastes que riu-te de Bryan Grant; l'altre era una mica Dwayne Wade), i un negrot rapat i amb barba baixet però que estava fort.


Aquí es juga al rei de la pista, crec que a 15 punts, els de dos valen per un i els de tres valen per dos (Óscar style). Vam jugar quatre partits seguits. L'últim el vam perdre de dos, però ja era hora de marxar, així que de puta mare. En els equips que van jugant per allà trobes gent molt bona barrejada amb gent standard i de tant en tant et trobes alguna cosa bastant discreta. L'estil no és el que a mi m'agrada, però vaja, que m'acostumaré i d'aquí pot aprendre un moltes coses.

La diferència és que es juga molt més per l'atac. Defensar no és la prioritat. I més que quan et fots cap a dins les garrotades van que volen, i es piten poques. De totes maneres, hi ha poques ajudes, per tant es doblen poques boles. Així que el meu estil de defensa amb ajudes i esperar que em doblin boles al triple no és massa efectiu. De totes maneres vaig enxufar els tres primers triples que vaig tirar (que es van fer esperar, per això) i poc a poc ja em van anar donant boles. Es que al principi, joder, i ja m'ho esperava, no en rascava ni una.

Entre pitos i flautes, hora i mitja jugant segur, i sumeu-li 10 minuts anant i tornant del gimnàs fent footing. Res, que estava fet pols quan vaig arribar, i aquest matí ho he notat. La resta del dia va ser sopar, fer el vago i no anar a dormir massa tard, que en un principi avui dilluns m'havia de llevar d'hora.

Però vaja... que no és res desconegut que sóc un desastre i el tema de llevar-se aviat... cómo decirlo... que no es lo mío.

Day 22: House Partyin'

Divendres... Hi ha coses que sigui a Barcelona, a Atlanta, en Pekín o en Pokón, no canvien. Els divendres són una d'aquestes coses.

Et lleves pel matí animat pensant que ja arriba el cap de setmana, les últimes hores de treballar se't fan eternes, i ja pots anar preparant-te perquè la nit t'espera!

M'he llevat i m'he fet el dinar i tota la pesca. Arribo al laboratori passades les 11. Llegir papers, llegir papers, llegir papers. Dinar a la 1. Berenar a les 4. Als volts de les 6, cap a casa. Avui era possible que hi hagués meeting però al final res. I el professor se'n va tres setmanes, així que se suposa que ens podem relaxar una mica en aquest temps.

Durant el dinar he estat parlant amb la chinese gang del lab sobre anar a jugar a bàsquet. Ells estan per allà a volts de les 20:30 i que sopen abans d'anar-hi! Doncs amb dos collons, pasta i bistec a les 7 de la tarda. I amb la calma, cap al gimnàs. La veritat és que jugar amb gent que practica el bàsquet per afició, sense coneixements bàsics, es pot fer bastant pesat... però vaja que ho passes bé fent jugar als altres i rient, sempre surten anècdotes, o et pots riure de com li va la bola a la cara estúpidament. A les 10 tanquen així que cinc minuts abans cap a fora. Amablement en Pu Wang i la dona (Shin Liu crec que es deia) m'han portat a casa, que no està molt lluny, però s'agraeix.

I aquí comença la nit. Dutxa reparadora, i corre a comprar birra, per si de cas. Em poso en una caixa aparentment buida, i la caixera em diu que esperi. Em venen per darrere uns nois que no conec i:

- Perdona, estàvem aquí comprant vi però no portem documentació, tu en tens? Nosaltres no.
- Hostia, jo tampoc. Viviu aprop?
- No, no gaire.
- Ah, val, doncs ara vinc.

Ras i curt. Total que pujo corrents a casa a pillar el DNI i torno. Els compro el vi i m'ho paguen en efectiu. S'ha de dir que no eren críos, així que no em jutgeu! Em diuen que què faig aquesta nit, i com que els plans no estaven molts clars, m'ofereixen venir a casa seva, que fan una festa. Mòvil apuntat, per si de cas! Praveesh es diu el tiu. Hindú, òbviament.

Tornant a casa em truca en Josep Miquel i diu que estan al seu apartament, i amb la birra a cuestas me n'hi vaig. Estaven en Nemanja i l'Irina, Max i Anna, i l'amfitrió. L'Elías es va unir una mica més tard. Doncs re, aprofita per rapinyar birra de la seva... com que no tenien intenció de sortir, aviat es va pirar tothom, però l'Elías i jo ja havíem acordat anar de festa, així que ens vam buscar la vida.

Truquem als nois hindús i anem a casa seva. Està relativament aprop caminant. Són com 5 o 6 hindús vivint en una casa americana no massa cuidada, però que molava. Ens inviten al vi que jo mateix havia comprat i a una mica de pollastre que estava de puta mare, i que va entrar prou bé considerant que havia sopat a les putes 7 de la tarda. Parlant de Bollywood (pregunta obligada de si se senten identificats amb la imatge que dóna Slumdog Millionaire, encara que no l'he vist), de toros, de música es van fer els volts de la una i mitja. A Barcelona seria una bona hora per anar tirant, però aquí és horriblement tard. Vam provar d'anar al CosmoLava però estaven tancant: a les 2:15 tothom fora.

Llavors va entrar en acció el pla C. El David m'havia dit que estava en una festa d'unes amigues seves a un loft prop dels apartaments i que quedava festa per estona, així que let's go. L'edifici estava guapíssim, era bastant modern tot, una mica rotllo Ikea. Ens obre un conserje negre jove, ens apuntem en una llista com d'invitats (WTF??) i ens acompanya fins el pis de la noia en qüestió. Era un loft guapíssim, ja li vaig dir a la noia en qüestió que no sabia la sort que tenia de tenir un balcó i poder obrir les finestres! A la festa estava el David, molta gent d'andalusia, un senegalès i un parell de francesos. Tenien rom, però no Coca-Cola, així que vaig fer la bona acció de la nit anant a casa a buscar les que tenia. Em vaig convertir en el salvador de la festa!! Així que vam rapinyar una bona quantitat de rom, total, era una garrafa de 1,75L.

La imatge de la marca de rom Captain Morgan és un pirata... Arrr! Què originals!

També a la festa vaig conèixer a un noi de Girona. Quim es deia. Molt bon xaval (una mica freak, però vaja, tal para qual). La festa es va allargar fins vés a saber quina hora. La veritat és que no me'n recordo, ni tampoc del tornar a casa. Només sé que a les 12 m'he despertat amb la boca seca i les lentilles posades. I no us espanteu, això és bona senyal.

En resum: molen les festes a cases alienes. La farra que ens vam pegar no va ser poca, i virtualment del gratelo.

I f*cking love that b*tch!

Al llevar-me avui tenia un missatge al mòvil d'un número que no conec ni de conya.
Deia així:

Today someone asked me if I liked u. I laughed & said "like?" ha that's funny! I fucking love that bitch!! Send to eight bitches u love

Es veu que aquí fan cadenes absurdes també, i et poden arribar en forma de SMS.
Doncs res, ja puc anar amb el cap ben alt pel carrer: sóc una "bitch" i tinc algú que li molo lo zorra que sóc.

Weird.

Day 21: first basketball dose

Récord d'endarrerir el despertador pel matí. Una hora i quart més tard del previst m'he llevat. De totes maneres he arribat poc passades les 11 al laboratori (podria haver estat pitjor, sabent que m'he fet el dinar i tota la pesca).

El dia al laboratori ha estat més aviat rutinari: llegir papers, bàsicament. El professor no ha vingut avui, i si li sumem la falta dels que estan estudiant i tenen permís per no venir doncs això no està massa massa animat. De totes maneres a dinar érem 6, récord setmanal. Parlàvem amb en Sun Zhi, que es casa, i li preguntàvem si estava nerviós. Ens ha contestat que amb tanta feina no tenia temps ni de pensar-hi! Joder sí que van apretats aquests doctorands... Apart es veu que els xinesos no fan despedida de solter... però imagino que ja tramarem algo.

Per la tarda, más de lo mismo. Passades les cinc ja estava prou ratllat i m'he pirat. A casa he estat parlant una estona amb el coreà: m'ha demanat el mòvil perquè aquí si perds la clau i demanes a recepció que t'obrin després de les 6 de la tarda, et cobren 25$, per la face. Així que no ens hem hagut de dir res més. M'ha donat també el número de casa (capullo de mi, no havia pensat en autotrucar-me) i hem instal·lat el telèfon, consens de que tindrem connectat aquell, i si ell vol parlar amb el seu que té a l'habitació ja ho canviarà quan li vagi bé. Després hem dissertat sobre on van a parar les olors si està tota la casa tancada i no hi ha finestres ni res, fins que hem pensat que "desaparèixer" és potser com millor es descriu.

I després, motivat de mi, me n'he anat al CRC. Sortia de casa ja de curt, i hi he anat corrents, per escalfar. A l'arribar m'he donat un passeig per les instal·lacions. A la primera planta (que queda soterrat de l'entrada general) hi ha sala de màquines, rocòdrom, unes sales d'squash i les piscines. El segon pis és la recepció i entrada, hi ha també el bar i l'entrada a les grades de la piscina. No hi ha tercer pis... perquè és com un pavelló sobre un altre pavelló, i el primer fa d'altura com a mínim dos pisos. No sé, no és fàcil d'explicar. Així que amb l'ascensor arribes al quart pis, i és on hi ha sis pistes de bàsquet, algunes sales per fer activitats vàries, i algunes taules de ping-pong. El cinquè pis és com una grada que rodeja tot el quart pis, i s'utilitza com a pista per córrer. La gràcia d'això és que dilluns, dimecres, divendres i diumenge es corre en un sentit, i els altres dies en l'altre. Es veu que és bastant habitual.


Un dia aniré amb la càmara fent fotos a tot una mica i ja faré una entrada més detallada. Amb la BuzzCard pots treure de tot: tovalloles, pilotes de bàsquet, fútbol, etc etc etc... així que "neither short nor lazy" (JA... JA... JA) m'he agenciat una pilota de bàsquet i a jugar (TENIA UN MONO!!!).

El protocol és el següent. Mires si alguna de les pistes no hi ha un partit jugant-se a tota la pista. Vas allà a tirar amb tota la gent que estigui per allà com tu. Amb sort, algun grupet et reclutarà per jugar, o pots intentar crear algun partit (clar que anat sol, no és fàcil). No sé ni com, estava tirant amb uns xinos quan han vingut tres nois i hem fet un tres contra tres. Quan hem acabat han vingut uns altres xinos i n'hem fet un altre.


A l'acabar ja eren passades les 8, lo que vol dir que ja portava casi hora i mitja allà. Estava cansadot, i com que havia decidit tornar corrents també a casa (motivat) doncs he anat tirant. Dutxa reparadora, molt de Powerade (joder no he trobat Aquarius al Publix!) i a sopar. A destacar queda que he vist l'APM del dimarts, i el capítol de Crackòvia... quin riure, i quina morriña!

El problema del comerciant

L'innovador estudi d'Adleman ha demostrat que manipulacions bioquímiques de l'ADN comunament utilitzades, poden fer-se servir per resoldre problemes computacionals aplicables a la vida real, iniciant-se així la computació biomolecular. (...) Els primer problemes solucionats són els tan famosos "problemes combinacionals". Un d'ells és el problema del comerciant.

Y. Benenson, E. Shapiro, “Molecular Computing Machines”, Dekker Encyclopaedia of Nanoscience and Nanotechnology, Marcel Dekker, 2004, pp. 2043 – 2055. (Traducció lliure)

Imagineu que sou directiu d'una empresa i heu de fer una gira de promoció per vendre el vostre producte. Heu de passar per Madrid, Londres, París, Gènova, Berlín, Istambul i Moscú. Només podeu fer una parada a cada ciutat. Tenint un quadre amb totes les distàncies, voleu saber quin itinerari seguir per recórrer el mínim de quilòmetres seguir.

Fins ara, el mètode més eficient per trobar la solució òptima, és calculant TOTES les possibles rutes. En el nostre cas: 7 ciutats, em sembla que són 2520 possibilitats. El nombre de possibilitats creix exponencialment a mida que creix el nombre de dades (més d'un bilió de possibilitats per 16 ciutats). El que es fa doncs és recórrer a la programació i als ordinadors per resoldre aquest problema computacionalment.

El que vinc a dir amb tot això és que ARA MATEIX suposadament se sap com resoldre problemes senzills de computació amb eines com seqüències d'ADN i enzimes concretes (a nivell molecular doncs, molt petit, petitíssim). Aquesta és la base sobre la qual es cimenta la investigació: les nanomàquines poden tenir capacitat per fer càlculs, i això s'utilitzarà per codificar missatges o resoldre adreces (saber a qui li hem d'enviar un paquet).

Per tant, una correcta comunicació entre màquines a nivell "nano" és factible.

Georgia Tech Mails

Doncs ja està, ja tinc els correus més o menys controlats.
Podeu enviar coses a:

sergi.abadal@ece.gatech.edu
sac3@mail.gatech.edu
sabadal@gatech.edu

I en principi hi ha una altra alias, però no funciona bé. Sigui com sigui, crec que ja m'apanyo bé amb tres! No us engayeu eh, totes van a parar a la mateixa "bandeja de entrada".

Sé que molts no ho faran servir, jo no ho faria... però vaja, em podeu enviar algo si voleu, per fer la gràcia.

Day 20: brownies y pescados frescos

Avui ha estat difícil llevar-me. Amb la conya de veure Los Soprano ahir se'm va fer tard, així que aquest matí, tot i que tenia el despertador bastant tard l'he anat retrasant una hora. Tant és així que he arribat al laboratori passades les 11.30h. El professor no hi era avui tampoc; demà sí, així que no tindré tanta llicència per regalar-me tant. Dinar, tuppers, tot a la bossa i allá vamos.

Avui em tocava començar a llegir-me papers de diferent temàtica: avui era sobre nanorobots i la seva aplicació mèdica. En un parlaven sobre com seria una xarxa de sensors per als diabètics, els quals detecten el nivell de sucre i transmeten alertes (en cas d'haver-les) a un telèfon mòvil que òbviament estaria preparat per la ocasió. Això permetria tenir que punxar als diabètics 4 cops a l'any, en comptes de 3 vegades cada dia per fer les mesures corresponents. Aquest és el punt de partida de moltes altres aplicacions similars, i en papers ja parlen més concretament de les funcions dels nanorobots i tal. Sí sí, ciència ficció... però no falta tant.

La simulació 3D dels nanorobots és un gran pas endavant

Amenament, doncs, s'ha fet l'hora de dinar. Hem dinat jo, en Josep Miquel, i tres dels xinesos (Brandon, Sun Zhi i Pan Zhou), els quals juguen els divendres a bàsquet al gimnàs. Aviam si em puc acoblar aquí per introduir-me al món del bàsquet de nou. Després de dinar, he trucat al servei tècnic aviam si em fotien d'una puta vegada la compta de correu. I en cinc minuts ja la tenia... cabrons, per això em van fer anar i venir l'altre dia? Després de comprovar que tot funcionés com toca, m'he posat el partit del Madrid de fons, i a seguir llegint. En Josep Miquel m'ha demanat si podia llegir un paper que ha d'entregar l'endemà al professor per si veia alguna falta, o que no s'entenia algun punt (vull dir, que no estés ben explicat; perquè en realitat molts punts jo els puc entendre encara). Això m'ha ocupat fins aproximadament les 5, que he pirat.

He agafat el trolley que m'ha portat al CRC (Campus Recreation Center), el gimnàs de la uni. És un tema bastant enorme... ja faré un mini-reportatge algun dia mínimament en detall. Només dir que és un edifici de quatre plantes, i només he pogut estar a la recepció i veure la sala de màquines i les piscines. Fora hi ha innumerables pistes per practicar bastants esports, o per altres coses. Avui per exemple la majoria estava ocupat perquè estaven assajant la fanfarria, imagino que pel partit d'aquest dissabte de futbol americà (tota una passió aquí). Veies la típica orquestra, secció de percussió, majorettes i cheerleaders "jamonas", etc... Val 24$ al mes per a gent de GeorgiaTech, i tot i que és mes car que a d'altres llocs (eh Parra?) em dóna a mi que val molt la pena.

Super Happy Slide d'una de les piscines del gimnàs

He tornat a casa a deixar-ho tot i berenar, però sense gaire temps a respirar, que havíem quedat per anar a un concert. L'Anna, una noia del laboratori, toca la flauta travessera a la orquestra simfònica de Georgia Tech, i avui tocaven, així que hem anat a veure-la. Gratis per gent de la universitat, i la resta pagava 12$. Es feia a un auditori tremendo, bastant gran, i l'escenari impecablement montat. La sonoritat molt bona.


La primera part era una espècie de Big Band (16 crec que eren). Havia dos pianos, bateria, dues guitarres, cantant, i després secció de vent (saxos, trompetes, trombons. I amb "director d'orquestra". Han fet 6 cançons, alguna més jazz (Pescados Frescos, de Armando Rivera???) i alguna més soul (inclús algo de Prince), però sempre una mica orquestrat per això de la secció de vent. Després d'un interludi, ha entrat l'orquestra al complet i han tocat quatre cançons, ja de música clàssica, òbviament (Verdi, Tchaikovski, Sibelius, Holst). Tenien un violinista solista invitat, "que lo ha petado bárbaramente". No sé molt ben montat.

La Big Band ha tocat això, del mateix pal, una mica més orquestra

I res, després del concert, flors d l'Anna, i endivineu... sí, FREE FOOD. Assortit de crackers i formatges, després fruita, i després brownies, galetes Oreo, etc... I per beure, ponche fet del suc aquell vermell, 7up i gelat (quina guarrada, dios!). Així que hem sopat tots de gust i hem tornat: no oblidem que hi ha gent estudiant per una mena de Selectivitat, i que molts demà es lleven aviat (jo no) ja que aquí per desgràcia lo de la Mercè no existeix.

I res més, un dia actiu i variat, en el que per sort el temps a acompanyat. De totes maneres, les conseqüències del temporal s'han fet notar: la setmana que ve hi havia un acte en el que tanquen el parc d'atraccions només pels estudiants de Georgia Tech i fan preu especial... ho han cancel·lat perquè com vau poder veure a les fotos, està tot inundat i estan treballant per restablir-se. Un festival!

Doncs apa, Soprano i a fer nones. Take care!

P.D: mireu quina cosa més graciosa m'he pillat gratis. Estaven fent promoció del Halo3 i regalaven ninots. Algo més per decorar l'habitació.

[EGO] My websites [/EGO]

Doncs bé, prova irrefutable de que estic treballant a Atlanta, en un laboratori de nanocomunicacions, i tal:

WEB DEL LABORATORI on estem 13 persones, i ens dirigeix l'home que us surt en primera instància, tota una institució.
PEOPLE és la gent que està i ha estat en el laboratori. Per allà estic jo! Busqueu banderes catalanes.
EL MEU PERFIL y ya no ase falta que dises nada más.

Si us interessa, a PROJECTS hi ha tots els projectes que s'estan duent a terme. En el de NanoCommunication Networks és on estic jo (veure PERSONNEL) i hi ha una petita introducció, etc.

Crec que estan fent una plana web per la contrapartida a la UPC d'aquest projecte. Si sortís per allà, òbviament ho publicaré. El meu ego de vegades pot no tenir límits, i això del blog és una bona excusa! ;)

Day 19: he visto la luz!! & Free Food

Senyores i senyors... Fa sol!

Efectivament, avui des que m'he llevat fins que he anat a dormir no ha plogut ni un moment! Ha estat a estones tapadot i a estones ha fet sol. Calor en general, i per fi pots sortir al carrer tranquil, sense paraigua.

El primer issue del dia ha estat la puta alarma anti-incendis. Tal com ahir em vaig trobar el paper de que farien un simulacre en les pròximes setmanes, aquest matí ha sonat DUES vegades... la primera, em llevo, veig que no passa res... torno al llit. Quan torno a conciliar el son, un altre cop. O la gent va amb compte, o tant "que viene el lobo que viene el lobo" i aquí hi haurà una desgràcia un dia. Perquè jo, personalment, ja passo. Sigui com fos, m'he llevat amb unes ganes enormes de seguir sobant, però amb la dutxa i tot plegat, el Josep Miquel em comenta que el professor no hi és i que si em fa pal que no cal que vagi al laboratori. M'ho hagués dit 15min abans, que hagués dormit algunes hores més.

Feia bon dia, encara sort

De totes maneres, eren quarts d'onze, i el dia anterior ens havia arribat un correu d'un seminari, que tindria lloc al migdia. Li he comentat a varia gent, però estan tots molt liats, així que he decidit anar-hi, per aviam què tal, per variar una mica, i pel menjar gratis. El tema del "Free Food" és bastant extès a les universitats americanes sempre que fan un seminari, una presentació oberta a un departament concret, i inclús alguns actes lúdics. De fet, de blogs que he anat seguint de gent que ha estat a Amèrica, el títol "Free Food" ha aparegut en més d'una ocasió. A Georgia Tech, en concret, quan anuncien actes d'aquest tipus, ja posen al final, "Free Pizza and drinks, as always". No sé si ara s'han conscienciat de què tampoc cal abusar i tirar menjar, i que de ben segur hauran aparegut autèntics experts del "Free Food" que només van a endrapar, però almenys en el d'avui et feient registrar-te anticipadament: total que he anat igualment sense registrar-me i he menjat gratis igual (m'han demanat de totes maneres que esperi a que tots els registrats hagin pillat).

Foto d'un edifici de camí al seminari: crec que és l'edifici de Bioenginyeria, per darrere.

Que no m'ho invento, que no!

La veritat és que impressiona veure com una persona, suposadament respectable, comença un seminari en una sala amb tres projectors, i ell amb micròfon, mentre és grabat, i veus com el 90% de l'audiència està menjant pizza i bebent Coca-Cola. Sigui com sigui, ha durat una hora, a mi no se m'ha fet llarg, però tampoc era interessant per mi: el tema no era gaire clarificant per a mi, les explicacions es centraven en temes que poc tenen a veure amb la nanotecnologia que se suposa que nosaltres toquem. Alguna idea quedarà rondant pel meu cap, per això. Amb aquestes coses mai se sap. El seminari es feia a un edifici inaugurat l'any passat, i està només dedicat a la nanotecnologia: el Marcus Nanotechnology Building. Desde fora està molt guapo.

L'edifici en qüestió: foto oficial per davant i pròpia per darrere

Total que a la una "se levanta la sesión" i jo he agafat un plat, tres trossos de pizza i cap a casa. Amb una mica d'amanida i paentro. Però juro que prou pizza durant un bon temps (sempre que no sigui gratis i puc evitar-ho). A l'arribar a casa m'havia arribat la cartera que havia encarregat. Curiosament té els colors del St. Just, el logo de GeorgiaTech brodat, i una abella (mascota) també brodada por ahí. Hi ha un lloc especial pel portàtil, un per l'mp3, i és gran. La maleteta anava bé, però si portava un jersei, paraigua, papers, tuppers, ja em superava una mica.

Amb la calma he anat desfilant cap al laboratori, on entre MSN i el partit del Barça se m'han fet les 6 ràpidament. Abans de marxar m'ha arribat un correu de que ja disposo d'espai web, així que he fet uns retocs a la meva web i l'he pujat, ja podeu veure el perfil que tinc al departament. I el Josep Miquel m'ha cedit (o diguem que he heredat) un telèfon del laboratori que està atrotinat, i encara que a dures penes, funciona. Així que cap a casa, previ pas pel supermercat. Després de berenar, i com que feia bo, he anat a fer la ruta pi. Aquest cop casi la clavo, m'he equivocat per un carrer només, no la liada de l'altre dia. Han estat 32 minuts, prou bé. Ja porto tres dies seguits corrent mitja hora. Aviam el que dura!


Un cop a casa, em trobo el coreà. Tot i que no parlo molt amb ell, ja us dic sempre que es bon nano i tal, i avui m'ha donat bona prova: es veu que ha trencat un dels meus gots enanos sense voler, i el tiu ha anat a l'Ikea i me n'ha comprat dos d'enormes. La veritat és que em va de perles!
I fins ara, que marxaré a dormir, lo únic destacable és que aprofitant que havia de tornar la planxa al Josep Miquel, m'he agenciat els "pantalones de pijama con calcetines que hacen de zapatillas" que havia comprat a Amazon (rebaixats un 65%) i que li arriben a ell perquè fem servir una compta que té Premium i bla bla bla... O sigui que calentet me'n vaig a sobar.

Floods: the proof

Unes fotos AQUÍ.

La I-20 és l'autopista interestatal que creua Atlanta d'est a oest, i la I-285 és una autopista que rodeja la ciutat. Six Flags és un parc d'atraccions enorme a l'oest de la ciutat... d'on venia la tormenta.

Keep Moving

L'altre dia al passar per l'entrada de la residència, subcoscientment em vaig parar a fer la foto de la senyal que hi veieu. Jo pensant: és obvi que és una porta automàtica, i és obvi que per a que s'obri has de seguir caminant.


Podríem pensar que aquest senyal sobra de obvi que és... però resulta ser més necessari del que creiem:

Day 18: floods

Plou, plou, plou...

Bon dia a les 10:15h (hora pretesa: 9h. Diagnòstic: fracàs) però ben actiu per fer-me el dinar, treure una rentadora, dutxa, esmorzar, etc etc, i en una hora estar al laboratori. Beneïda llibertat! Sé que no m'hauria de regalar massa, però vaja...

Poc a poc els informàtics de la uni van posant-se al dia. Avui ja tenia IP: puc conectar-me al laboratori amb cable, i no haig de dependre de la WiFi, a la qual haig de fer log-in cada cop i arriba a ser emprenyador. Apart ja puc imprimir coses amb la impresora que tenim al laboratori.

El dia de feina no ha estat molt llarg, i al meu ritme, però vaig llegint i assimilant... lento pero seguro. A finals de semana ja seran moments més crítics: però per ara estic tranquil. Així doncs el dia ha transcorregut entre MSN, papers, la breakroom, i poc més. Per la tarda anava fent, però cada cinc minuts girava el cap per veure com el temps canviava, i sempre em donava la sensació que cap a pitjor.

Petit núvol sobre la "H" que és la residència

The Pi Trail

No sé perquè als enginyers se'ns considera "freakies" així en general.

Ah sí, és per coses com aquesta. The Tyler Brown Pi Mile Trail. En resum, és una ruta d'exactament "pi" milles de distància (3.14 milles, aproximadament 5.05 Km). Ho vaig descobrir en el antic blog d'en Lluís (des d'Atlanta), un dels meus predecessors. I avui m'ha vingut al cap per el tema d'anar a córrer per aquí aprop.


És una ruta que dona la volta al campus. M'ha agradat molt, perquè en general hi ha molta vegetació i arbres per aquí, i encara que les voreres no són les més amples del món, avui no hi havia gens de trànsit i s'anava bastant tranquil. Avui per ser el meu primer cop no l'he fet exactament com hauria, però imagino que repetiré i acabaré fent-la com déu mana. Per les voreres hi ha com pintat amb spray el que serien línies de guia, però de tant en tant es van perdent i n'hi ha de varis colors, així que encara haig de desxifrar si vull seguir-les. Com que no recordava exactament el recorregut, he anat fent com he pogut.

En blau l'original, en vermell el que he fet jo. MsPaint powered!

Cada marca blanca en el recorregut és una marca de 1/4 de milla. Al terra veus una placa avisant d'això, en daurat i tal. Molt currat per ser una ruta per fer footing. Es veu que Tyler Brown va ser president de la Student Government Association a Georgia Tech, i que un dels seus projectes era tenir una ruta ben il·luminada i segura per a poder córrer, ja que ell feia footing pels matins assiduament. Va morir servint al seu país a la guerra d'Iraq, i d'aquí a que li dediquessin.

Es passa aprop dels estadis i he vist instal·lacions que encara no havia vist... això és enorme i patejar per patejar, de moment no ho faré. Avui han estat 30min, aviam si ho vaig millorant.
Tot això em recorda que haig de comprar-me Aquarius. Anar a córrer no és el mateix sense Aquarius (i altres coses!).

Days 16 & 17: take it easy

Em llevo dissabte pel matí... és aviat, les 11:30. Per mi es molt aviat! Es nota això que als USA tanquen aviat les discoteques i tal. Em fa mal el cap de la ressaca, però estic content per haver sortit el dia anterior. Era com un compte pendent després de tres setmanes sense catar la festa atlantina.

"Take it easy", doncs. A les 12:30h comença el bàsquet. Acaba, dino, siesta. A les 16h comença el Barça. Pallissa. Havia de fer la compra, i podria haver fet moltes activitats, però miro per la finestra i segueix plovent. I amb força. Així que res. Podria haver anat al mini-gimnàs que hi ha al soterrani a córrer una mica... bah, ja ho faré un altre dia. Així que mirant vídeos per Internet, sopant, buscant ofertes per Amazon, eBay i miscelànies vàries se'm fa mitjanit. I torno a tenir son, així que cap problema, ja veus tu. Me'n vaig al llit.


El dia d'avui apuntava a una cosa similar. Tenia una cita obligada amb la final del Europeu de bàsquet a les 15h. Per lo demés, dia lliure. Feia una dia horrible com de costum, però em vaig dutxar i vestir just pel que pogués passar. En una estona que havia parat inclús feia un "amago" de aclarir-se el cel, he anat al súper. Mira, ja he fet algo de profit. I de tornada he mirat a la bústia: m'havia arribat la primera compra: un cable d'alimentació amb endoll americà (2.99$, a good deal). Després de dinar coses que porten temps a la nevera i cal començar a ventilar-se, partit. Partidàs. Aquesta selecció nostra de bàsquet és una passada. Després he estat pel MSN parlant amb gent diversa. En quant ha estat visiblement tard per ells i han marxat, jo em disposava a fer algo per intentar enganyar al cervell i tenir la sensació de que la panxa no creix.


He estrenat les wambes noves... pensava anar al gimnàs del soterrani, però pels volts de les 19h d'aquí havia deixat de ploure i els núvols no semblaven massa amenaçadors. Així que m'he armat de valor i m'he disposat a sortir al carrer a córrer. Havia pensat de fer la "Tyler Brown Pi Mile", així que dit i fet he buscat el mapa de la ruta, he intentat memoritzar-lo i a l'aventura. La veritat és que després d'uns 20 dies sense fer esport o exercici físic que no sigui caminar, pensava que duraria deu minuts. Però he fet la ruta en mitja hora, i encara que estava bastant fotut a l'arribar, ho considero tota una victòria: el ritme ha estat prou bo.


Però clar, tan esforç m'ha deixat mort de gana, així que he parlat amb en Josep Miquel i hem decidit demanar una pizza a "Papa John's". Entre que hem creat un compte nou i una oferta que tenen: Pizza Gran + Pizza Mitjana + Pastís per 18$ (joder, sembla que no però et deixes la pasta en propines), o sigui a fucking great deal. Ha sobrat la tira. Tinc la mitjana per obrir i mig pastís per demà dinar, sopar, o el que calgui. This is America.


I això és tot. A estones lliures he anat ficant cosetes al menú de la dreta, fent-me el perfil, etc. Accepto suggerències, queixes, comentaris... que es noti que la gent entra aquí, home!

Per cert... abans a les notícies he vist per la tele avisos d'inundacions aprop d'Atlanta. No sé si l'encertaran massa perquè aquí des d'aquesta tarda està tot bastant tranquil... ah no, espera, que torna a ploure, i ara a tronar amb força.



De... puta... mare...

Day 9: PP USA X Saturday

Un gran dia, musicalment parlant.

Com el dia anterior havia anat a sobar cosa de les 5 del matí, fins prop de les dues no estava llevat i dutxat. Vaig dinar amb ganes i fort sabent el que m'esperava. La tàctica per entrar va ser la mateixa que el dia anterior. Apura una mica per no haver de fer cua, i directe al primer grup.

En aquest cas, el primer grup m'encanta, així que vaig intentar no apurar tant i arribar 15min abans per pillar un lloc decent a la pista. CIRCUS MAXIMUS eren els primers en tocar. A diferència del divendres, hi havia 5 grups i tenien més temps per tocar. Així que m'esperava una hora i quart del millor Progressive Metal. Els havia vist a Barcelona i em van encantar, i si recordeu el dimecres Mid-week Mayhem havien fet un concertet alternatiu. En aquesta ocasió van tocar els seus millors temes, clavant-los tots, i fent "breaks" a les cançons, canvis de temps, que ens pillaven a tots de sorpresa, i que em van encantar. Crec que va ser el concert que no era dels caps de cartell on vaig veure més gent. Genial.


Ja m'havia trobat a tota la troupe a la pista, i a l'acabar vam anar aviam si trobàvem a algú famós per fer fotos. Per allà rondava el bateria de KAMELOT, de qui el Mario és fan. També vaig conseguir que el Javier em presentés a la banda DIMENSION, uns mexicans de qui tinc els discos i són bastant bons. I foto al canto. Conèixer-los ens donaria després "pingües beneficios".

Més tard tocava ORPHANED LAND. És un grup israelí, que en els discos barreja el progrssive metal amb la música oriental i la barreja queda de puta mare. Apart tenen fragments en hebreu i coses així. Als compadres no els interessava, així que vam anar a buscar menjar. A l'anada ens vam trobar al cantant de CRIMSON GLORY (Wade Black, ex-Leatherwolf), i vam parlar una estona amb ell, un tío molt enrotllat. Ens vam fer una foto memorable, aviam si me la passen. Els llocs de menjar estaven xapats així que vam tornar. A la tornada ens vam trobar a la meitat dels de FUTURE'S END, i també vam estar xerrant, i foto por aquí, foto por allá. A l'arribar a la zona de concerts encara era aviat i vaig anar a seure i veure un parell o tres de cançons. Eren del CD que treuen ara i no les coneixia, però em van agradar. Més tard em vaig trobar al guitarrista i ens vam fer una foto.


Van tenir uns problemes de so i van tornar a començar una de les cançons, allà va ser quan vaig pirar. Vaig anar a buscar a aquesta gent i a fer la primera birra. Quan estava a punt de començar PAGAN'S MIND vam anar el Javier i jo a la pista. Portava molt de temps intentant veure a aquesta gent, però havien vingut un parell de cops de teloners de grups que a mi sincerament me la portaven fluixa. Un concert de moltíssima força que se'm va passar rapidíssim. El momentàs va ser al final, quan van tirar les baquetes, i endivineu qui en va pillar una. Joder, només em faltava un guant de beisbol, ho pillava tot! Molava molt, amb calaveres i tal, però vaig decidir regalar-li al Mario: jo ja tinc la de CRIMSON GLORY, molt més memorable, i el Mario és bateria i va saber apreciar el gest.


Vam anar al garatge, al cotxe del Randy. Havien comprat pizza i vaig pillar un parell de slices, que em moria de gana, amb una mica de birra. Ells ja anaven forts amb l'alcohol, volien veure BRAINSTORM, que tocava el següent, amb el puntillo. Van entrar a pillar lloc bastant aviat, jo vaig preferir donar un tomb. Vaig veure que la sessió d'autògrafs de ROYAL HUNT estava acabant i que pràcticament no hi havia cua. Així que és quan vaig anar i em vaig fer la foto amb el grup sencer: vaig conèixer allà a un noi de Costa Rica, una noia de Puerto Rico, i a un noi colombià. Aviam si em passen les fotos aviat. Ja començava BRAINSTORM així que m'hi vaig anar de cap, a on era el Mario i en Randy. Aquests alemanys, amb qui m'havia fet foto amb dos el dia anterior, perquè aquest parell en són amics, destil·len energia a cada nota. Molta força. Em van agradar molt. Un dels amics del Mario venia amb el seu fill, que no devia tenir més de 8 anys, també fan de BRAINSTORM. El baix va tenir el detall de tirar un parell de púes a on estaven ells, per ser col·lega i per a que el fill tingués un gran record. Al Mario li havien donat una personalment.


Després, vaig anar a la zona de les botigues aviam si veia alguna ganga d'última hora. Recordava que els de FUTURE'S END havien dit que tenien samarretes en el seu stand. Com que hi ha la data, i posa Atlanta i tot, doncs la vaig comprar. El propi Lance King em va atendre, i me la va rebaixar a 10$. I ganga ganga... em va regalar una samarreta d'un festival, que tenia per allà tirades. No em puc queixar, vaja!

FATES WARNING seguia i era el plat fort del dia. Com a caps de cartell, ens esperaven dues hores. Aquest grup, ja mític (10 àlbums i més de 25 anys en actiu) el coneixia, però no va ser fins que vaig saber que anaven al festival que em vaig endinsar en la seva música. Gran elecció. Realment m'encanten ara, i tal com van tocar i tal, encara més. Entenc que tinguin una base tan sòlida de fans a Europa i segueixin endavant després de tants anys. M'hagués agradat tenir una foto amb el cantant, bastant mític. A destacar l'aparició en una cançó d'un tecladista que toca en el grup alternatiu REDEMPTION, que comparteix baix i vocalista amb FATES WARNING. Destaca, perquè recentment s'ha sabut que pateix "Multiple Myeloma", un càncer bastant fotut, amb un índex de supervivència molt baix... però que aparentment està superant. Un lluitador, certament. Seria una gran pèrdua, l'últim CD de REDEMPTION, que surt el mes que ve, és de lo millor del gènere en anys.


Seguint doncs amb la tradició del cap de setmana, al final de tot van tirar un bon grapat de púes. No vaig pillar una... ni dos... sinó tres. Estava "on fire"! Em vaig quedar una i les altres dos de regal al Brandon i a en Javier. Però la nit no havia acabat. Tristos perquè hagués acabat el festival, vam estar rondant per fora una bona estona. Vam fer fotos amb qui poguéssim trobar, a les últimes i tal. I els "pingües beneficios" van venir ara. El noi de DIMENSION regalava promocionalment cds i samarretes. En Javier, en Mario van rebre un cd, i jo tinc una samarreta. Llàstima que em vagi bastant petita. En Brandon em va regalar un cd del seu grup. Un detall.

Vam anar un altre cop al lloc de menjar 24h. Aquest cop em vaig cruspir un entrepà de pa de motlle, amb pernil dolç, formatge i "huevos revueltos". Estava boníssim, però a casa se'm va repetir com poques coses al món. Ja m'era igual. L'endemà era diumenge i podia fer el vago tot el dia si volia i reposar forces. Em van portar a casa, i ens vam despedir bastant emotivament. Estarem en contacte.

Resumint: el festival ha estat una gran experiència i una gran forma de començar la meva estada als USA. Ho he dit molts cops, és únic per la gent, el bon rotllo, la possibilitat de conèixer músics relativament famosos, i per mi, per la música que s'hi toca. Perquè el Progressive Metal és una part important de la meva vida. Oh, què bonic!

Four Loko

Cert. Als Estats Units venen merda de lo más variopinto.

M'ho van oferir els de Houston durant el festival, després de provar-ho ells i fer cara de fàstic.
És una beguda energètica, tipo red bull. És una beguda alcohòlica feta de malta, tipo whisky. 11% d'alcohol, com podeu veure. Sabor a guaraná i no sé què més.
La llauna és enorme, crec que eren uns 750ml aproximadament.

Estava bastant dolent. No lo prueben en sus casas.

Day 15: back and forth & first party

Ahir divendres va ser un dia de menys a més.

Em despertava animat però encara amb el regust amarg del dia anterior. Seguia fent mal temps. Tot i així, vaig conseguir llevar-me abans que altres cops i arribar al laboratori només mitja hora més tard del que intento que sigui la meva hora d'entrada.

Només arribar deixo les coses i marxo. Tenia que fer tràmits: necessitava un paper de la universitat per la beca Vodafone, i volia passar pel servei tècnic aviam si consegueixo tenir un e-mail de la universitat en condicions. Paper OK, els del mail em diuen que és problema del departament (ECE) al que pertanyo, que ells creen l'espai pel correu. Perfecte, perquè portava una puta setmana esperant a que els del ECE em fessin el compte.

Arribo de nou al laboratori. Escanejo els papers i els envio a Vodafone. Una cosa menys (i un problema menys). I com que estic mosca envio un correu als del ECE aviam què passa (ells en un mail posen que tingui paciència, que intenten crear els comptes al moment però que no sempre poden...), i com m'imaginava, em tenien oblidat. A l'instant veig que el compte està creat i que haig d'anar a activar-lo visitant en persona a algú en concret. De puta mare, doncs a patejar.

Els del ECE estàn ficats en un edifici enorme amb una forma similar a un quesito del trivial, l'edifici Klaus. Arribo a la oficina de qui pertoca i m'activa el compte al moment. Li pregunto què passa amb el correu i diu que és problema dels del servei tècnic. Ja m'estava començant a tocar els nassos el tema. Doncs vaig a servei tècnic, comproven unes dades i em diuen que és culpa del ECE, un altre cop. Vete a la mierda ya! Sigui com sigui, encara m'han de donar espai web, una IP per imprimir des del portàtil, etc... així que imagino que ho aniran arreglant sense que hagi de tornar a patejar.


Després m'han trucat d'una web per informar-me sobre la compra que vaig fer el dia anterior. M'havia comprat una motxilla de GeorgiaTech gairebé a meitat de preu que el preu de mercat, perquè només els quedava una. El problema eren els 9$ de gastos d'enviament. Seguia sortint a compte, però si comprava una mica més els gastos d'enviament em sortirien per 6$, així que em vaig pillar una sudadera també molt bé de preu. Doncs em van trucar dient que la sudadera estava esgotada i que m'enviarien la motxilla només, mantenint el preu de 6$ de gastos d'enviament. Puta mare.


En quant al laboratori, he estat llegint el PFC de la noia que va estar aquí l'any passat, i començo a veure coses clares. Una de les víes que puc agafar és Molecular Automatas, que seria intentar dissenyar una màquina a nivell microscòpic que faci funcions similars a alguna bacteria i que ens pugui ser útil per les nanoxarxes (si no m'equivoco). Després en Josep m'ha obert un altre camí, que seria en lo seu: intentar trobar aplicacions amb nanorobots utilitzant dispositius nano-electromagnètics (per dir-ho d'alguna manera, antenes nanopetites). Per lo demés, vaig veure el partit d'Espanya, vaig dinar sol per primer cop (hi havia meetings i la gent va dinar a les tantes) i a les 6 cap a casa. És el primer divendres en molt de temps que em sento alleujat de saber que és cap de setmana.

Aquesta la volen imitar i fer servir per transport d'informació

La notícia és que per llavors havia sortit el sol, i començava a "despejar-se"... portàvem 3 o 4 dies horribles de pluja i cel completament tapat.

El Luis Carlos m'havia dit que a les 4 començava una festa mexicana que duraria tot el dia, en un pis de la residència. El truco i ell em comenta que anirà sobre les 8. Quedo amb ell i l'Elías, el panameny del lab, i hi anem. Resulta que era el dia de la independència de Mèxic dels espanyols. A l'arribar vaig conèixer a bastanta gent: Ana (no recordo la nacionalitat), Gabriela, Ruth, mexicans; Marco, José, Laura, Pedro, espanyols; Christian, de Trinidad i Tobago. Després es van unir més mexicans. Vam sopar menjar mexicà, i cervesa i licors per després: jo havia portat un bourbon que havia comprat a la licoreria que tinc aprop (es mereix un post apart, realment això del alcohol). Realment haig de canviar el xip, ja que a les 21h ja estàvem bebent i a les 23:30h vam marxar perquè es considera ja tard, i que cal anar cap a la discoteca.

Vam anar a un local que es diu CosmoLava. Està aprop de la residència, i és una combinació de terrasses de fusta i sales petitetes, en diferents pisos. Realment estava molt bé el lloc. Una cosa que em va sobtar és el tema dels porters i els "soborns", i es veu que és normal aquí. Hi havia dues portes, la principal i suposo que una que pots entrar i sortir si vas segellat. A la principal ens cobraven 10$ per persona, i a la del darrere el porter em va dir com confidencialment, que discretament ens deixaria passar si li donàvem d'una tacada 50$ entre tots (érem 10 persones). Dit i fet, CASH i cap a dins.


La veritat és que em va agradar molt el lloc, aviam si repetim algun dia. Aquí els preus normalment són 5$ la cervesa i 6$ o 7$ una copa. Els gots son petits i hi posen molt de gel, així que no sabria dir si compensa gastar-se els diners en un whisky per exemple.

Res més, entre les 2 i les 3 ja tancaven així que cap a casa a dormir. Aquest matí tenia ressaca; crec que és la primera que me n'alegro de tenir ressaca. Ja he estrenat la juerga a Atlanta.

ProgPower Photos

És dissabte pel matí, tinc una mica de ressaca i em fa pal fer cròniques o coses currades. Aprofitant doncs que m'han enviat unes fotos del ProgPower, les poso i tal. Més tard ja escriuré algo més.

MetalDave, no recordo el nom, Javier, famós que no conec, Brandon, Randy, servidor, Mario

Me & Brandon

I inaugurant la galeria de "Chechu i los fabulosos jevis", una foto amb en Mark Boals, cantant en el festival amb ROYAL HUNT. Sublim, aquest tiu, que ja té els seus anys, ha cantat en una burrada de grups, destaca Yngwie Malmsteen.

No cal que presteu atenció a la meva cara de morat, extasiat, o vés a saber què

Day 14: rollercoaster mood

Dícese del estado de humor extremadamente cambiante, a semejanza de una montaña rusa.

Realment no es pot dir que el dia d'avui hagi estat d'aquest pal, però alguns "ups & downs" hi ha hagut. Pel matí, com ahir, m'he llevat una hora més tard del que estava programat. Com havia dormit bastant, estava bastant content. Miro per la finestra i fa núvol i plou. De puta mare...això ha fet decaure una mica el meu ànim, juntament amb el càrrec de consciència que suposa arribar al laboratori estimadament poc abans del migdia. Parlo amb en Josep Miquel i em diu que hi ha poca gent i que amb aquest temps, no és extrany que alguns es repensin el sortir de casa.

M'explico: suposadament, en el món de la recerca la llibertat (vigilada) és un privilegi. Així que si no hi ha reunions o classe, tu ets responsable del teu temps, i esculls gastar-lo com millor et convingui. Òbviament, es recomana un mínim d'horari, un mínim de dedicació. Per això, amb el títol de "nouvingut" que innocentment ostento, crec que és suficient arribar tard. No cal regalar-se i el quart dia sudar d'anar i quedar-me a casa.

De totes maneres, m'he dutxat, m'he permès el luxe de cuinar un parell de talls de carn per acompanyar el que em va sobrar del dinar del dia anterior; i tot empaquetat, agafo el paraigua i cap al laboratori. Quan he sortit feia un dia tal que així:


De totes maneres, mentre em preparava havia plogut bastant més, així que em considerava afortunat i tot. He arribat als volts del migdia, i fins l'hora de dinar m'he barallat amb un paper especialment dur. Pensava que era per falta d'energia, així que m'he alegrat quan era hora de dinar.

A falta de gent, hem dinat el Josep Miquel i jo... la resta feia la seva vida. A la tornada, un altre cop a llegir papers, fins les 3, que ha començat el partit d'Espanya. L'he anat veient mentre intentava desxifrar el paper d'abans. Veient que no avançava, no he pogut inclús disfrutar de la segona part. M'he ratllat una mica per aquest tema: en aquells moments penses que tot serà igual de lent i que estaré parat mesos i que serà tot una merda. Després, en quant ha acabat el partit, he berenat una mica i m'hi he posat en serio, veia que el paper potser era massa concret per mi, i he decidit no donar-li més importància. Llavors m'he posat a llegir la part que em toca d'un projecte d'una companya, i m'ha entrat tot tant bé que he recuperat l'humor.

Diagrama d'un mal-de-cap

Total, que prop de les 7 me n'he tornat a casa. He fet una mica de maruja, i algun tràmit. Intercanviant un parell de correus amb el professor per un tràmit m'ha tornat a entrar la "vena suïcida" però més tard he comprès que varis factors no jugaven al meu favor, però que crec que la culpa no és tota meva. Així doncs, tants alts i baixos i al final m'he quedat igual. Potser m'ha acabat arreglant la jornada el fet d'haver comprat per internet una motxilla i un jersei de GeorgiaTech realment a molt bon preu, "visto lo visto". El que no sé és quan m'arribarà... amb això mai se sap.

Sigui com sigui, no passa res... demà serà un altre dia: només me'n queden aproximadament 250. Intentarem que els alts superin els baixos.

P.D.: per cert, ahir de matinada, va sonar l'alarma d'incendis un parell de cops. Suposo que devia ser la broma d'algun graciós. Amb el dormir no s'hi juga!

Graduate Gollums

Foto de la curiosa orla/póster que hi ha a un dels passadissos de la planta on està situat el laboratori. CSIP és el Center for Signal & Image Processing, també de Georgia Tech.


Imagino que això de posar una foto de Gollum és una manera de castigar a la gent que no va proveir una foto adequada per la orla. Atenció a la gran varietat de Gollums que tenen, per això.

Day 12+1: another stormy day

Anècdota per començar: m'han dit que aquí són molt supersticiosos amb el nombre maleït, que inclús molts gratacels no tenen planta 13 precisament per això. Imagino que per això la sort s'ha cebat amb mi avui, però vaja, res greu.

----------------------------------------------------------------

Pel matí, más de lo mismo. El despertador sona i el vaig endarrerint. Avui he arribat gairebé una hora más tard del que jo tenia previst al lab. El dia no augurava res bo, així que després de dutxar-me i esmorzar, he empaquetat tot i he agafat el paraigua que m'havia comprat el dia anterior. Bona elecció. De camí al laboratori, me n'adono del fenomen que es la boira o els núvols baixos pot arribar a molar, i a Barna és difícil trobar-s'ho (igual de difícil que trobar gratacels).


Un cop al laboratori, he anat llegint papers a la vegada que veia el partit d'Espanya, el Barça després, i escoltava música, parlant per MSN. Tot i això, no ha estat un mal dia productivament parlant. Hem dinat just al descans d'Espanya, per casualitat, no perquè jo hagués dit res... portava un tupper dels que m'havia deixat el Josep Miquel (bona elecció) amb arròs sobrant del dia anterior. (Nota mental: portar coberts el pròxim cop...).

Al ser Dimecres, els doctorands tenen classe amb el professor, així que a les 16h marxen la majoria. Així que jo, a l'acabar el Barça, he pirat cap a casa. Plovia moderadament, però sort que havia agafat el paraigua. Arribo a casa i bereno, que això de dinar a la una no fa per mi, i miro fora. Segueix plovisquejant. Tenia que anar a Atlantic Station, que està a uns vint minuts caminant, i penso que seria millor esperar aviam si deixa de ploure del tot.


Al cap d'un quart d'hora, veient que segueix plovisquejant, m'armo de valor... i al toro! Al sortir me n'adono que casi ni plou i que no cal ni paraigua, però el porto, aquells núvols d'allà no fan massa bona pinta. Dit i fet, a uns cinc minuts d'arribar, la mala pata fa acte de presència. Comença a ploure cada cop més fort i quan veig que començo a mullar-me sí o sí decideixo resguardar-me en el porxo d'una casa (que dona directament a la vorera, si fos una d'aquelles amb jardí encara sortiria algú amb una escopeta). I joder si faig bé. La següent mitja hora no vaig tenir més remei que esperar a que deixés de caure aigua com si la tiressin amb mangueres i deixessin de caure trons a escassos Km de distància. I tot amb la por de que vingués l'amo de la casa i em fotés fora i se li anés la olla (mai se sap amb els americans). Total, que quan amaina una mica em torno a armar de valor i vaig cap al centre comercial. Però òbviament els bassals fan acte de presència, i sense adonar-me trepitjo un de ple i "ahí ya la hemos liao". Amb els mitjons i les wambes ben remullades arribo al meu destí.

Atlantic Station és més que un centre comercial. És com un petit poble, amb carrers i tot, i en comptes de cases tens botigues. Als afores hi ha vivendes que formen part d'aquest petit poble/centre comercial/centre recreatiu. També té cinemes, un gimnàs, un supermercat enorme, i més als afores, un Ikea (al que he anat ja un parell de cops).


Total, que vaig a H&M, recomanat pel Josep Miquel i del qual tenia un val de 50% en el segon article. Res. Vaig a una botiga de calçat, i tampoc res que em faci el pes. Però vaig a una botiga d'esports, i pels meus collons que la meva odissea no seria en va. Vaig decidir comprar-me unes wambes de bàsquet, perquè necessito fer esport, ni que sigui córrer, i no pensava esperar un dia més a tenir-les. Si no vaig a córrer, que no sigui per falta d'apparel. Tot i portar els mitjons tot ben mullats, vaig fer treure al noi que m'atenia un parell de números d'un parell de models. Pensava que tindria problema amb el tema de les talles, però Nike ja fa temps que posa tot tipus de talles al seu calçat. 85$ i cap a casa; no eren les més barates, ni les més cares, però tal com stà el dòlar, jo considero que és una bona compra.

I tot feliç i fent xof-xof al caminar me'n torno a casa. Uns altres 20minutets, però sense ploure ara. Ara que hi penso, crec que si no m'he engreixat 5kg encara és per aquests farts de caminar i estar dret que em pego. "No hay mal que por bien no venga", diuen. A l'arribar em trobo al Josep Miquel al lobby. Em diu que han quedat amb el LuisCa, el David i en Max per anar al Vortex. Miro la bústia i es veu que tinc un paquet; el demano a recepció i el pujo a dalt. Resulta ser la "chequera" del compte de Bank Of America. Em fa molta gràcia tenir-la. Sé que no la faré servir mai, però m'imagino tenint un accident de cotxe i dient-li a l'altre (a la vegada que em trec un boli de la butxaca de la camisa, escric a la xequera, trenco el xec i li dono):

- Toma. Creo que con esta cantidad será suficiente para reparar esa abolladura, amigo.

Clar que no dono molta impressió de macho amb el dibuix adorable d'un gosset

Total que ens dirigim al Vortex. És una hamburgueseria bastant bona, de la de seure i ser atès, i que els plats estiguin més cuinats que en un simple Burger King. Tan bona que estava a petar i ens feien esperar entre 25 i 45 minuts. Amb la gana que tenim, decidim anar al TacoMac. Vindria a ser el mateix, però fan més tacos i demés menjar mexicà. Apart vaig observar que hi ha moltes teles retransmitint esports i tal, i en Josep Miquel em va dir que aquí feien els partits importants del Barça, així que... apuntat queda. Em foto un bocata de pollastre rotllo KFC, amb patates, i una cervesa gran. La veritat es que estava per llepar-se els dits, i no em va sentar com el cul, o sigui que li dono el visto bueno per tornar un altre dia.


Al tornar a casa, em compro uns pantalons de pijama ultrarebaixats per 8,40$ a Amazon (em podria haver portat uns de Barcelona, però vaja, per lo que m'ha costat...) que apart venen amb uns mitjons d'aquests que fan com de sabatilles, així que perfecte. I tot i que no arribava a mitjanit, em vaig quedar sobat amb la llum oberta i sense posar-me el despertador... fins les putes 5 de la matinada! Pixum de rigor, posa't el despertador (encara que no serveixi de res després) i ara sí, a dormir amb totes les de la llei.