Com ja sabran alguns, el passat dia 27 va començar la NBA.
Cada cop que poso la tele, anuncis i més anuncis et recorden que la millor lliga de bàsquet del món ha començat. I a l'haver la tira de partits cada dia, de ben segur que en fan bastants per obert (o almenys per la tele que tinc instal·lada) durant la setmana.
Així que allò que tan havia desitjat quan era una mica més petit, que és posar la tele a l'hora de sopar i que facin un partit de la NBA (joder, i en directe!) es veu complert ara. Per veure coses com aquesta:
Sí, medeix 1.75m
Hi ha vàries possibilitats: la cadena TNT fa sessions de dos partits un o dos dies a la setmana. De fet, l'estrena el dimarts la va emetre la TNT, donant el Celtics - Cavaliers i tot seguit la ceremònia d'entrega d'anell als Lakers, i el Lakers - Clippers. El canal de la NBA també fa coses d'aquest tipus, i no sé si hi haurà més canals així en obert. En "pay-per-view" s'ofereixen tots els partits, encara que fins el dia 3 de Novembre ho ofereixen tot en obert, de prova.
Així que amics meus, intentaré seguir una mica més d'aprop aquest espectacle que en diuen NBA, amb especial menció als equips on jugui un català, i als Hawks, que per alguna cosa estic on estic.
Parlant dels Hawks, ja tenim entrades per anar gairebé tot el lab a un partit. Serà el Atlanta Hawks contra els Portland Trail Blazers, on juga Rudy Fernández, del que diuen que és bastant tonto. I lo bo és que un dels xinesos ens va passar un contacte que ens deixa les entrades a meitat de preu, o casi, així que em sembla que serà el primer partit en viu, però no l'últim. En concret aquest cop hem comprat entrades que a taquilla valen 43$, per 20$.
El que no sé és si veurem un carajo. Estem a una fila bastant endavant... però de l'última grada. Però vaja... dios bendiga las pantallas gigantes.
...vaig llegir que hi havia un partit bastant important de Volleyball gairebé al costat, i perquè no? Vés a veure què tal i t'hi estàs una estona. El lloc és el O'Keefe Gym, i és on es juguen la majoria de partits de volley, i em sembla que algun cop s'ha fet algun acte rotllo ball, i algun concert. Total... que arribo i em trobo això:
Sí, malpensats, em vaig trobar un partit de volei femení, en un gimnàs a petar, i una pressió d'aquelles dels partits de bàsquet de territorial o categories que tots sabem que vas a jugar a pobles de mala mort on està tot el poble mirant el partit, a muerte. Només que aquí la majoria eren estudiants, i no avis passant el diumenge i pares dient "fill de puta" a la primera de canvi. Sigui com sigui, a la pàgina web de Georgia Tech on parlen d'aquesta instal·lació, orgullosament posen de manifest la "loud acoustics" del gimnàs. Encara que si la ocasió ho mereix ho traslladen al pavelló gran... clar que no conseguiràs el mateix ambient.
A petar...
Joder, i quin ambient! La banda/orquestra ara estava allà, feien una gran feina. La gent tenia com pompons roses que agitaven al ritme de "Ja-ckets!" (crec), portats per l'orquestra, cada cop que l'equip aconseguia un punt. També molava com feien putades quan l'equip rival sacava o quan feien alguna cagada guapa. Era tard i havia d'estar dret, així que quan Georgia Tech va guanyar el set que estaven jugant, em vaig pirar. Però em va agradar molt més del que esperava, així que probablement torni algun dia, i espero que acompanyat. Total, em sembla que lo més car que et pot costar són 3$.
Punt per guanyar el set, gravat des del mòvil. Per això es veu com el cul.
------------------------------------------------------------------------- No no, el dia no havia acabat. La festa americana del dia anterior no m'havia fet el pes i aquella nit tenia ganes de farrejar més ortodoxament. Vaig conseguir reclutar a l'Elías, com sempre, i després al Nemanja i la Irina (la parella de serbis; el Nemanja és el meu T-shirt brother, veure day 50). Tenien un cotxe llogat, vam anar a Virginia Highlands, suposadament una zona de bars i restaurants. Vam sopar en un lloc que es deia Moe's & Joe's, bastant típic... Parets ultra-carregades de coses, llums de neó vermelles, fusta... i per menjar, hamburgueses, pollastre, patates, i de beure birra. No té més. Ens va sortir prou barato...
Si ja solen ser parets recarregades, imagina't si la gent hi escriu coses...
Després vam tornar al 100Midtown, que jo tenia reserves alcohòliques per compartir. Es va unir la Gabriella, una de les noies mexicanes, i vam estar bebent i veient vídeos al Youtube (mireu Jeff Dunham, joder això sí que és un ventríloc!) fins que ens vam adonar que eren la 1:38 de la matinada. Una burrada, pels horaris que aquí es manegen. De pressa i corrents vam marxar a un "Irish Pub" que els serbis volien provar, i vam durar 10min perquè tancaven. Eren ja quarts de tres.
I és curiós, perquè portàvem setmanes intentant montar un plan per anar a "Opera" que se suposa que és la discoteca que està de moda, la més gran i la més cool dels voltants... i un dia que queda mitja hora de festa, i acabem anant de l'improvís. A l'entrada ja ens van avisar que quedava mitja hora i eren 10$ d'entrada sense copa... però com tots sabem, els porters se les saben totes, així que per 20 pavos vam entrar els 5. Mira, per catar el lloc i acabar la nit, doncs prou bé.
El lloc és com l'Apolo, però la part de dalt és molt més gran, i el DJ està en una plataforma molt més alta. A més a més, té un parell de nivells intermitjos i la decoració està cuidada i nova (bastant DeLuxe). Però només vam estar a la pista, així que no puc dir algo en profunditat.
I per més inri, ballant per allà veig una noia i penso... vesteix molt com la "gent de pasta" de Barcelona, però ho deixo córrer. Fins que veig que el grupet es posen a cantar "alcohol, alcohol, hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual" i jo m'hi uneixo. Pam! Doncs no eren un grup de 6 ó 7 catalans?! Són tots ESADE que estan estudiant a la Emory University. Joder, quina puta coincidència. Aviam si es manté el contacte.
I res, ja tancaven... així que cap a casa. Com no, hi havia gana... aquest cop la Gabriella ens va treure del "apuro" ja que tenia pizza sobrant en el seu apartament. Yeah! Panxa plena, a dormir.
L'altre dia mirant a Google Maps alguns llocs, per curiositat, per mirar si trobava alguns llocs que m'havien dit, em vaig topar amb aquesta interessant localitat:
¡Resaca, en el estado de Georgia!
A Wikipedia podeu trobar tot d'informació sobre aquesta fascinant vil·la situada al Nord-Oest d'Atlanta. Té gairebé mil habitants (supera de llarg a Ultramort, Girona, que per nom hauria de ser superior i superlatiu; amb 163 habitants) i ha estat escenari de combats històrics, com la Battle of Resaca, durant la guerra civil! Suposo que devien anar tots amb bastant mal de cap a combatir (jajaja que bona sí senyor sóc tot un humorista).
També destaca la carretera que porta el seu nom, en part: la Resaca-Lafayette NW Road, que porta cap a Lafayette (sí, Parra, aquí també tenim Lafayettes, som així de guays).
Localització respecte a Atlanta
Veient en general el mapa m'ha impressionat la capacitat dels americans d'aquesta zona en posar grans noms a les ciutats: Marietta, Conyers (no apte per menors), Cumming (que algú busqui "to cum" al google... i feu-ho sols, i no a la feina), Cornelia (nom perfecte per a una anciana, o la pronunciació guiri de Cornellà). Un que també em fa molta gràcia és Chattahoochee, i no sé perquè.
També són bastant originals: tenim un Oxford, un Rome, un Woodstock... un Commerce (és com si lo poso a una ciutat de nom... "Manzana").
Sorprenentment, com vaig comentar al final del dia 50, em vaig llevar al migdia, com una rosa... tot i la quantitat de sangria i cervesa que creia haver consumit. Millor.
Uns dies abans, m'havia arribat al correu un anunci que parlava del Georgia Tech Men's Basketball. Es veu que feien una mena de presentació aquell mateix dia, incloent un "scrimmage" (no cal que ho busquis, estimat lector,ja ho explico més tard), gratis. Se suposa que l'objectiu d'això és que la gent hi vagi i compri els seus passis de temporada (posen un paper en els seients preferents amb el preu i tal, el pots agafar i portar-lo a administració, i el seient és teu per tota la temporada).
Era a les sis, hora prudent... així que després de llevar-me i veure la pallissa del Barça al Joventut, vaig dinar amb la calma, i després de dutxar-me em vaig enfundar el meu jersei de Georgia Tech (per no donar el cante) i vamonó! Feia sol, però fresca. És un temps que m'agrada (dada prescindible).
La veritat és que havia proposat l'activitat a la gent del laboratori, però a ningú li va fer gràcia, així que, pels meus collons, vaig anar sol. Total, l'Alexander Memorial Coliseum, on juguen els de Georgia Tech, està a dos minuts, literalment, dels apartaments. De fet, vaig sortir a les 17:55 de casa i quan vaig arribar encara no havien començat.
L'estadi desde fora
L'Alexander Memorial Coliseum és un pavelló bastant gran, amb acomodament per 9.191 espectadors (per posar una referència, al palau blaugrana hi caben 8.250...). Va costar una milionada i mitja, concretament 1,6 milions, i en un parell d'èpoques es van jugar partits dels Hawks aquí, crec que de tranisició. Està tot molt ambientat amb els colors dels "Yellow Jackets", tot molt blanc i daurat. Massa i tot, hi havia estones en que em molestava tanta llum i lluantor.
Aquesta és meva! Feta amb el mòvil i després juntant amb el programa de panoràmiques
Per ser una mena de presentació, també era una mica d'assaig dels partits normals. La banda/orquestra estava en el seu lloc habitual, en un dels "gols", i la veritat és que lo petan bastant... amb bateria i tot! És com estar a la Fonteta de Sant Lluís (on juga el Pamesa) o al Martín Carpena (on juga l'Unicaja), famosos per les seves fanfarries. També em va fer gràcia com aquests criden el compte enrere quan s'acaba la possessió o als finals de parts (que no quarts).
Curiós detall el del director d'orquestra.
Hi havia, com no, cheerleaders (una mica soses, no va haver ni espectacle de mitja part... però vaja, complien, i anaven ballant en la línea de fons al ritme de les cançons que la banda). Que no falti tampoc la mascota, típica en tots els partits de bàsquet dels Estats Units diria jo... ho feia bastant bé i tenia la seva gràcia: anava fent-se foto amb els nens, fent-los gracietes, animant...
La meitat de les cheerleaders (l'altra meitat va marxar a la mitja part). Ojo que també hi ha cheerleaders pavos!
Doooncs un cop vaig haver donat la volta de reconeixement i tal, tímidament vaig seure... potser era a la quarta o cinquena fila, seients acotxats, amb lloc per posar la beguda, prou bé. El partit estava a punt de començar. L'scrimmage consisteix en un partit d'exhibició i com d'entrenament. Juguen entre ells. Fan dos equips de 7 ó 8 jugadors, uns amb la primera equipació d'entreno i els altres amb la segona. Els noms dels equips: "Blue" i "Gold" (uy, quina imaginació! A que no sabeu de quin color anaven?). Tot i això, jugaven amb marcador, àrbitres, i tota la pesca. Per cert, 4 àrbitres! Tres a la vegada seguint el partit i un descansant, i cada X minuts van rotant. Com se les gasten!
Temps mort vist desde la cinquena fila
Una de les coses que em va impactar i que no entenc és el tema del temps. Les possessions són de 35 segons, encara (joder, és que no se suposa que a USA es premia l'espectacle?) i almenys en aquell partit van jugar dues parts de 20 minuts, a temps corregut. Pel que fa el joc, ni fu ni fa. Una mica anàrquic, a vegades brillant. Però joder són unes males bèsties. Vaig veure uns mates i unes chapes contra mate, ufff! Impressionant... si crec que la meitat de l'equip es feia el mate a peus junts de sota la cistella.
De totes maneres, em sembla que Georgia Tech no és massa bona a nivell estatal. Vaig estar mirant les samarretes retirades i l'única que vaig reconèixer va ser la de Matt Harpring, que si no recordo malament va jugar als Orlando Magic. Bueno, mirant ara a la wikipedia m'he enterat que Stephon Marbury (alias Starbury, o també xalat dels collons, véase algunas razones aquí) o Chris Bosh també són noms il·lustres.
Borrós "hall of fame"
A la segona part, vaig anar a donar la volta al pavelló per fer alguna foto més i per veure el partit "TV-wise", és a dir, de la banda on es col·locarien les càmeres, se suposa, i on estan els seients de peu de pista. Em vaig ficar en primera fila, darrere de la taula de resultats (cosa que no podré ja fer mai més, em sento afortunat).
Vistes de primera fila.
A l'acabar el partit, es veu que feien firma d'autògrafs i demés, però jo vaig pillar un poster i vaig pirar, però això no acaba aquí, perquè...
L'altre dia, buscant l'anunci de McDonald's tan odiós del "grana padano", em vaig trobar un curt que vaig veure fa uns mesos, i que em va encantar llavors i m'ha tornat a encantar. El poso aquí, per omplir si d'això:
I en "vídeos relacionados", un que em va cridar l'atenció, té la seva gràcia:
El perquè del títol? Doncs dels dos vídeos, el primer en principi es va presentar com a candidat en un concurs de curts que patrocina Schweppes, i per això surt la marca algun cop (detall, quan és feliç, està bebent Schweppes, molt aguts!). Es veu que va guanyar alguns premis. El segon és de la marca Doritos amb una promoció que fa de Guitar Hero (vale, això era fàcilment deductible...).
Si teniu algo similar que us hagi impactat, us invito a que ho publiqueu de comentari.
Un divendres que no passarà a la història com el dia que més vaig currar, precisament. I mira que vaig estar hores pel lab... crec que el dia que més.
Però entre cerca de papers, mirar preus de vols, mirar bitllets per la NBA, actualitzar el blog, menjar... ufff! no donava temps a currar! Però no em sento culpable, al laboratori es respirava ambient de cap de setmana, i cada deu minuts veies a gent voltar, conversar, fent broma... així que tampoc ajudava a les meves poques ganes de fer alguna cosa de profit.
Sigui com sigui, suposo que estàvem tots amb el cap pensant en la nit. L'Anna, la noia italiana del laboratori, ha tornat a Itàlia, i el divendres va montar una festa de despedida (o "see ya" party, o "silla" party) i déu n'hi do! Realment la noia torna el pròxim mes de Gener, en una nova estada de doctorat, ja que diu que treballa molt millor aquí que a Itàlia.
S'ha de dir que el primer cop que em van dir "see ya" party, jo vaig entendre "silla", però sembla que no només jo, si no la resta d'europeus, perquè lo que a mi em va semblar una broma va acabant sent realitat. En el correu electrònic d'invitació ja posava silla party, al pastís que s'havia preparat per la ocasió es llegia "silla"... and so on. Pffffffffff...
Sí sí, no m'invento lo de "silla"... Gran foto
O sigui que a les 9 a l'apartament del Max i del Luisca. Vaig arribar puntual, dels primers. Menjar a punta pala (pizzes, pasta, truites de patates, etc etc) i una palangana i una mega-olla amb sangria (recepta amb canela, rico rico y con fundamento) eren els principals reclams. Va començar a arribar gent i gent... tots els del laboratori i les seves respectives parelles, la penya espanyola, part de la penya iraniana, penya mexicana... vam tenir pics d'entre 25 i 30 persones. Valga'm déu, quina festassa!
Nemanja i jo, T-shirt brothers... (Em miro al Nemanja, la samarreta que porta... veu que em fixo i es riu, i em diu: "Pull & Bear". Ho sabia! Es la mateixa samarreta!!)
La chinese gang van ser els primers en marxar, suposo que auspiciats per la falta de música internacional: tot era espanyol o pop comercial en castellà, cosa que no va evitar que la resta de gent ballés la tira. La sangria s'acabava, i això es notava a la pista de ball... van haver un parell d'incidents relacionats amb el tema. Bogeria! Com mola...
Tot i que estava sent un èxit, la gent va començar a emigrar cap a una altra festa. És també conegut que un dels que va posar l'apartament (en Max) havia de treballar molt i volia anar a dormir; era passat mitjanit, tot un èxit!
La troupe mexicana ja m'ha adjudicat el títol de Daddy Yankee, per la cara... així que no puc defraudar als fans. Foto i autògraf.
La festa a la qual els supervivents vam acabar marxant era a una casa, prop del campus. I segons m'havien dit, hi havia 150 assistents confirmats. I quan vam arribar, doncs ja t'ho pots imaginar... festa americana autèntica. Casa de dos pisos amb porxo al darrere i jardí enorme. Doncs TOT A PETAR. A dins la casa hi havia un DJ i uns barrils de cervesa, que ja estaven a les últimes quan vam arribar. I no sé com la gent estava dins de la casa, fotia una calor asfixiant de la tira de gent que hi havia.
Fora s'estava bé, estava també a reventar però encara et podies moure. La veritat és que jo em vaig aburrir una mica... la gent estava més per la conversació, sense beguda (perquè no tenien, no perquè no volien) i a fora sense música ni res. Que jo digui això és bastant extrany, però en aquells moments preferia una discoteca. I estar amb els col·legues, que amb la broma ens vam acabar mig despersant.
El Effendi Chechu y la homenajeada en la fiesta americana
Total, que a volts de les 2:30 ja érem a casa de nou, a dormir que havia estat un dia llarg (que no intens). Lo bo d'aquestes hores és que el dia següent et llevaras a les 12 i no és necessari tenir ressaca... i s'agraeix ja que les ressaques de sangria poden ser mortals.
Encara amb el sopar del dia anterior recent, em vaig llevar ben aviat pel matí. Tenia un reto mañanero. A quarts d'onze, concretament.
Dijous i Divendres eren els dies designats pel professor per posar-se al dia (recordem que havia estat tres setmanes fora) amb els diversos grups dins del laboratori, amb meetings típics per cadascun d'ells. El grup de nano, en el qual m'incloc, no seria menys... inclús seria més.
Aprofitant la visita del professor Eduard, que està dins del grup de nano a Barcelona, havíem de fer una reunió amb ell. Així que meeting + reunió = fes un meeting amb ell inclòs. Gran associació d'idees.
Aquests meetings són una cosa informal. El professor pot badallar, jugar amb la Blackberry, interrompre't, explicar anècdotes, fer bromes, etc... mentre cada membre de l'equip explica els seus progressos. En aquesta ocasió comptàvem doncs amb l'invitat especial que podia donar idees, incisos, etc... Diguem que tampoc canviava molt perquè ell estigués.
Sigui com sigui, aquest va ser el primer meeting on jo vaig exposar. Em va semblar assenyat exposar-li alguna cosa després de que ell hagi estat tres setmanes fora, i de portar un mes efectiu de treball aquí. Simplement em vaig limitar a fer unes transparències on feia una mica de pluja d'idees. Llegint papers o tèsis o llibres o el que sigui, totes les idees o aplicacions que se m'ocurrien acabaven apuntades, i després de descartar les tonteries, es desenvolupaven una mica. Una mica de fogueig, diguem-ne.
Digues-li pluja d'idees, digues-li fogueig.
De totes maneres, em vaig preparar el discurs a consciència i tenia bastants nervis, que van desaparèixer veient la patxorra amb la que transcorria tot. Vaig exposar i no em vaig encallar gaire res (great success!) i al professor Akyildiz hi ha idees que li van semblar bones encara que dubto que se'n recordi de cap, simplement perquè són potser coses a més llarg plaç.
Per altre banda, també vaig fer una mica d'associació d'idees d'unes coses existents amb altres coses existents, del que s'està treballant ara. Va ser potser aquí on a ell se li va ocórrer algo per anar-me encaminant.
Així doncs, un cop acabat em va dir que li alegrava veure cert progrés (desde zero no es pot fer altre cosa!) i que també li alegrava veure com m'interessava el tema dels "automata". Així que en dos minuts em va dir tropecientas coses relacionades que puc fer... tot relacionat amb aquest tema. Per tant, se estrecha el cerco del tema de la investigació, encara que segueix tot molt obert. Queda molt per concretar.
¡Mi amigo el autómata de estados finitos y su implementación con DNAzyme! ¬¬
Apart de mi, en Josep Miquel també va exposar. Com sempre, amb una naturalitat bastant increíble i bastantes idees que li van ser molt del grat del professor. Apart que li serveix també com una mica d'agenda i de recordatori de metes que han d'aconseguir... "Bravo", com diria el professor.
En Luisca encara està començant així que no tenia res que exposar, ell està tirant per les quantum comunications, així que poca broma... jo tardaria mesos en tenir una mica de base per poder ficar-me per aquí. Ell ja està mig ficat, en dues setmanes. En Max tampoc va exposar res perquè al pobre l'estan fent anar de cul.
A l'acabar, el professor ens fa recordatori una mica de la visió estratègica del departament, a comentar amb el professor invitat, perquè això es coordina també amb Barcelona. I per deferència a l'invitat, demanem unes pizzes per dinar (nyam nyam, menjar gratis). En principi per nosaltres 6, però es va unir després tot el laboratori (merda! menys pizza gratis, digues-me egoista). Per amenitzar el dinar, el professor es va dedicar a explicar amb termes matemàtics la relació "amor - temps" [ Am = f(t) ] d'una parella amb un gràfic a la pissarra i tocs d'humor "made in Akyildiz". Apa, tots a riure (per mi, 80% risas verdaderas, 20% risas de conveniencia) i adiós muy buenas.
Eren passades les dues, així que més de tres hores allà tancats... déu n'hi do. Com que li tocava al següent equip reunir-se, i que el professor estaria ocupat, vaig anar a casa a acabar de dormir, a reposar una mica, i per la tarda a cultivar l'art de la conversació (tothom sap que sóc un gran conversador, ja-ja) i al gimnàs, em convé fer esport.
Día curt intel·lectualment parlant, però intens i exitós. Esperem que la cosa segueixi pel bon camí.
És el que té perdre el costum del post diari sobre què ha passat, que petites coses es van perdent. Per això intentaré fer un recull de coses interessants parides o simplement explicar les meves frustracions o anècdotes.
Primer de tot, parlar del efecto Menéame. "Menéame" és una pàgina web on qualsevol pot penjar una notícia que li sembli graciosa i la gent que entra al portal la pot votar, com el "me gusta" del Facebook. Si s'obtenen un nombre determinat de "meneos" la noticia passa a portada. Al ser una web MOLT transitada, l'efecto menéame comporta un augment de visites bastant gros quan algú t'hi publica, i ja no et dic si aquesta noticia arriba a portada.
Parlo d'això, perquè el company Soucheiron va penjar lo del Dumb Blonde a la dita pàgina, podeu veure-ho AQUÍ. Tot i que només va rebre 30 vots, que no va entrar en portada ni res per l'estil, el dia de la publicació vaig rebre 600 visites úniques, quan lo habitual és entre 15 i 30. No és el mateix per "pàgines vistes" que computa el nombre de vegades que la web ha estat mostrada a la gent (per tant un visitant pot tenir vàries pàgines vistes) que va passar d'un habitual 40-80 a gairebé 700.
La piràmide de l'efecte menéame
Abans tenia pocs i bons amics perquè em visitaven molt cops cadascú, i ara sembla que tingui moltísissims amics però bastant passotes perquè la mitja de visites/persona ha baixat la tira. Quines coses!
Canviant de tema, parlem de diners. Últimament estic comportant-me i crec que el gast mensual quedarà bastant ajustat a lo que hauria de ser. "Bien por mí!" De totes maneres, no sé si durarà gaire perquè ja estem planejant vàries opcions d'oci que costen lo seu.
Primer estic mirant d'anar a Boston a visitar la colònia UPC... això pot costar 200 pavos (prou bé, vistes tarifes prop dels 350$) més tot el menjar i activitats... Això seria a mitjans de Novembre, per no congelar-nos del tot, a falta de que el meu advisor em doni el vist i plau per faltar un parell de dies (que en principi no hauria d'haver cap problema, tampoc crec que ho notés). Esperem també que els susodichos telecos ens facin lloc en els seus hogars, que si no els gastos pugen molt.
També estem mirant aquí al laboratori el tema de truere entrades per la NBA, que encara que puguem trobar coses a meitat de preu, depèn del lloc a l'estadi; ens poden clavar bastant. Suposo que prosperarà... si no, de moment em puc conformar anat a veure gratis la presentació de l'equip de Georgia Tech, demà. Total, està a 2 minuts (literalment) caminant des dels apartaments.
Encara que, el meu status aquí (estic una mica alegal, perquè sent estudiant no tinc status d'estudiant, si no de staff, paraula que com tots sabeu ve d'estafa) és frustrant ja que no em permet optar a entrades gratis per veure el futbol americà, el bàsquet i d'altres coses universitàries si no pago una quota anual de 123$. Haurem d'esperar a d'altres oportunitats.
-------------------------------------------------------------- EXTRA: chapeau per la biblioteca de Georgia Tech. He mirat per Internet si tenien un llibre que m'interessa llegir per la investigació. Al ser bo i bastant de referència, els dos exemplars estaven agafats (un fins al Setembre del 2010... què fan aquests flipats?). Però he vist una opció amagada de demanar-la a una altra biblioteca.
I es veu que amb el BuzzCard tens accés a la biblioteca, al servei de préstec, i a aquest servei. És com la congregació de les biblioteques importants de tot Georgia (la majoria d'universitats, algun institut, i vés a saber). Des d'allà pots demanar exemplars que estan repartits per totes les biblioteques, i te la porten a la que tu pertanys. Aquest matí he fet la petició i sembla que ja està de camí a la biblioteca de Georgia Tech. Nice!
I que podria subtitolar-se: "primer sopar d'empresa" o "que paga el jefe" o "aprovecha que vienen visitas para comer gratis" o etc... crec que ja agafeu la idea.
Dimecres.
El tema és que havia vingut de visita l'Eduard Alarcón, un professor i investigador de la UPC, amb els que estem treballant conjuntament: el projecte nano també està en marxa desde Barcelona, i amb els contactes que tenen amb l'Ian es fan esforços conjunts. Però per a més inri, l'Eduard era sots-director de Relacions Internacionals quan jo vaig demanar per marxar fora, per tant ell va portar el tràmit, i vaig parlar amb ell vàries vegades: és curiós com canvia llavors el tracte, d'un directiu que ha de manejar un centenar de casos com el meu, a la d'un "company de recerca" diguem-ne.
Sigui com sigui, al tractar-se del grup de nanotecnologia, vam ser el grup de nano (Luisca, Max, Josep Miquel i jo) que vam haver de fer grans sacrificis per anar a sopar amb el professor i l'Eduard. Així doncs, a les 6:10 de la tarda havíem quedat aquí al laboratori per anar a la Cheesecake Factory. Vam arribar a volts de les 7 amb un cotxe llogat (Zipcar, interessant) i ells ja estaven allà.
La Cheesecake Factory és una cadena de restaurants bastant gran i coneguda als Estats Units, tenen prop de 150 sucursals. Solen ser locals grans, fan banquets per festes. Es menja molt bé, que tinguin moltes sucursals no vol dir que sigui menjar ràpid... al contrari. El servei és molt bo (a nosaltres ens va servir un negre gay amb molta gràcia i salero, cosa que va ser objectiu d'algunes bromes) i el menjar excel·lent, tenen la tira de plats i tot tenia molt bona pinta. De fet, els col·legues que vaig fer al ProgPower me'l van recomanar. I no és d'extranyar tampoc que havent una visita i que hagis de quedar bé, hi haguéssim anat.
Ens vam asseure a una terrassa, no feia excessiu fred, però de totes maneres tenien calefacció així que fins i tot podies arribar a passar calor. La llàstima és que la terrassa doni a un carrer bastant gran. No estava massa transitat, però a estones podia arribar a ser molest.
Es nota que el professor és un home de menjar, ens va demanar dues amanides i unes pizzetes per entrar en matèria, sabent que els plats principals són enormes. Només cal dir que el Max va venir una mica més tard, i amb el que vam demanar entre 5, ell va tenir menjar de sobres. Jo em vaig demanar un fish & chips, no es pot desperdiciar l'oportunitat de menjar peix en condicions acceptables aquí.
Fish & Chips a la americana: 15,95$ sense taxes.
Però òbviament, l'estrella aquí és el postre... Tenen més de 30 varietats de cheesecake. Vam demanar tres porcions diferents de Cheesecake. Jo vaig menjar amb en Max un que tenia un color vermell per dins que no sé que era, i que per fora tenia xocolata blanca (Stefanie's Ultimate Red Velvet Cheesecake). Uffff! Tremendo. S'ha de provar... i no sé si tardaré molt en tornar a fer-ho, perquè tenen una part que és com pastisseria i pots demanar per emportar. Els altres es van demanar una de Pumpkin & Pecan (??) i una de Dulce de Leche, la qual va fet gràcia sentir tant al professor com al cambrer dir-ho amb accent americanerrrr.
Stefanie's Ultimate blablabla (perquè li foten un nom tan refotudament pretensiós?): 5,95$ sense taxes
I la part bona és quan arriba el compte i el professor agafa la tarjeta i paga... perquè fent càlculs així ràpids, el sopar hagués sortir perfectament per una quantitat entre 30$ i 40$ per cap. Última hora: m'acaben de confirmar que van ser 165$ + propina... aproximadament 200$ al cap i a la fi. We're in the money!
Al sortir, el professor va marxar a casa i nosaltres havíem de portar a l'Eduard a l'hotel. Ell ens va oferir fer una copa, encara era aviat... i vam acceptar. Vam fer una cervesa a la terrassa de l'hotel (déu n'hi do amb l'hotel) i vam estar xerrant durant una estona.
Llàstima que fes fred per anar a la piscina del terrat...
Maca velada... i arribant a les 11 a casa. És lo que té sopar a hores americanes.
Ahir estava llegint un paper bastant interessant, d'un tema que va sorgir parlant amb el "nanoteam" així sobre idees del Josep Miquel. Va sortir la Nano-electromecànica, concepte que expicat per ell semblava bufar i fer ampolles. És per això que em va semblar interessant i em vaig posar a buscar...
Em vaig topar amb un grup de recerca de la Universitat de Berkeley que maneja el tema bastant bé. Un dels papers que hi vaig trobar tenia just aquest nom: "Nanotube Radio". La idea principal és que fent servir un tub de dimensions "nano" fet d'un material anomenat grafí (graphene) i que està a tot arreu en aquests móns de déu, s'aconsegueix reproduir la funció de fins a quatre components d'una ràdio convencional.
Heus aquí un nanotub, suposadament...
Fins ara, la miniaturització d'una ràdio ha vingut donada pel tema de fer cada cop més petits els components. Això es pot fer, però fins cert punt. D'això se l'anomena Top-Down Approach, que en anglès seria "de arriba a abajo". Tu tens un aparell i estàs a dalt de tot, i intentes anar fent-lo petit, cada cop més avall.
---------------------------------------------------------- Sigui com sigui, anem per parts. Com funciona una ràdio?
Se sap que l'oïda humana pot arribar a percebre senyals fins a 20kHz. La parla se sol comprendre fins a 4 kHz. Això vol dir, que quan la nostra veu passa per un micròfon, el senyal que es capta té moltes components: una d'elles es repeteix 1000 cops per segon (1 kHz), una altra 2000 cops (2 kHz) i així infinitament entre 0 i 4 kHz. Aquest és "l'ample de banda".
Quan una emissora de ràdio emet, el que fa és passar aquest senyal a una freqüència determinada, més alta, mitjançant un procés que es diu modulació en freqüència (o freqüència modulada: FM). Com sabeu, per la ràdio convencional, aquest nombre està entorn als 100 MHz, 100 milions de repeticions per segon. Les emissores paguen per poder emetre a cert CANAL de freqüència (el que sintonitzem a la ràdio, aquesta freqüència a la que l'emissora passa el senyal), amb cert AMPLE DE BANDA, de manera que mai dos canals se solaparan. Això és clau per explicar la recepció.
Una ràdio rep, mitjançant una antena, senyals que viatgen en tot el ventall de freqüències que ens interessa. Més tard, un filtre deixarà passar NOMÉS el senyal de la freqüència que nosaltres haguem seleccionat. Més tard un amplificador variable augmentarà la potència del senyal perquè ho poguem sentir bé (sí sí, quan pugem el volum estem tocant aquest amplificador). Finalment, un demodulador tornarà a passar la veu o la música o el que sigui a la seva freqüència original, que farà que ho poguem sentir a través d'un altaveu.
Tant el filtre de sintonització, com l'amplificador com el demodulador són circuits electrònics, actualment. Quan comentava el tema de la miniaturització, passava per fer cada cop més petits aquests circuits. Però arriba un moment, que per temes físics i atòmics fins i tot podríem dir, s'arriba a un límit. Pel cas de l'antena succeeix una cosa semblant: no la podem fer infinitament petita perquè llavors perd la seva capacitat de detectar senyal en aquestes freqüències que ens interessen.
---------------------------------------------------------- És aquí doncs, on la nanotecnologia, o com vulgueu dir-li ha de trobar noves solucions. Estant en el laboratori, parlant amb la gent, i llegint papers, es parla molt de novel solutions, de novel paradigms, és a dir, de solucions i models nous, trencadors, que no tinguin res a veure amb el que ja sabem del món; noves veritats.
La gràcia de la investigació d'aquesta gent és que amb un tub de 500nm de llarg i pocs nm de diàmetre, ha conseguit crear l'efecte simultani d'una antena, del filtre, de l'amplificador i del demodulador. El circuit consisteix en el nanotub acoblat a un electrode, i molt aprop d'un altre electrode. Una font de corrent dóna energia a tot el circuit.
La font carrega d'electrons el nanotub, cosa que el fa sensible a camps elèctrics oscil·lants. Quan una senyal de certa freqüència fa incidència sobre el nanotub, aquest vibra, fent passar electrons a l'electrode que té encarat, creant un corrent que justament segueix la forma del senyal. Ja tenim la recepció. Per tant, podem dir que actua d'antena.
Depenent de la intensitat de la font, el tub serà sensible a unes o altres freqüències. És com una corda de guitarra: amb la font podem tensar o destensar el nanotub (que fa de corda) de manera que vibri per freqüències més altes o baixes (més agut o més greu). Així doncs, la part de filtre sintonitzador està solucionada. Aquest procés es considera "sintonització fina" i ens dóna suficient llibertat com per sintonitzar qualsevol emissora de ràdio. Òbviament, quan el nanotub rep senyal que no és de la freqüència adequada, es queda igual.
Nanotub estàtic i nanotub vibrant quan està ben sintonitzat
El fet que les freqüències siguin aquestes i no unes altres molt més baixes o molt més altes, ve determinat per la longitud del nanotub. A més curt, més ràpid vibra, per tant freqüències més altes. Per tant, el que es fa es construir-se un nanotub molt llarg i després escurçar-lo aplicant una font de corrent molt potent, que va treient àtoms de la punta del nanotub. Aquesta és la "sintonització burda", que es faria en el procés de fabricació.
Tant l'amplificació com la demodulació jo no sabria explicar-la en termes profans. De totes maneres, en el paper tampoc s'explaien en aquest tema. Fan servir les matemàtiques que surten de tots aquests raonaments per explicar l'amplificació i la demodulació.
Res, aquesta és l'equació del senyal de sortida I(t) en funció de l'entrada γ(t). Es produeix amplificació ajustable i demodulació per dependre la sortida directament de l'entrada, i per fer-ho en un factor que pot ser molt més gran que 1.
------------------------------------------------------- I això funciona?
Segons ells, han aconseguit transmetre i rebre, amb una configuració semblant a la que ens expliquen, àudio entre dos nanotubs situats a varis metres de distància entre ells. Han aconseguit, en viu, sintonitzar i escoltar l'emissió, passant-la abans per un altre amplificador extern i posant-lo en un altaveu.
És més, han penjat vídeos on graven el so i es veu com sintonitzen el nanotub i aquest es posa a vibrar. Òbviament ho han fet amb un microscopi dels que estan fora de l'abast de MOOOOLTA gent. En el primer que mostren, van fer servir la cançó "Good Vibrations", dels Beach Boys. Quins cachondos!
El nanotub vibra... i com els surt bé l'experiment... good vibrations (JA-JA)
És cert que aquests experiments es fan en condicions sempre molt favorables (en el buit) i que queda molt per recórrer i investigar. Però, sigui com sigui, això demostra que és real la comunicació ràdio (ones de MHz) entre dos elements de mida nano. No té perquè fer-se servir per implementar nanoradios per escoltar música, òbviament. Pot tenir molts altres usos, com col·locar-ho en les nanomàquines a mode d'interruptor. La comunicació en MHz és favorable en termes de penetració en els materials: poden atravessar parets, teixits, el cos humà... de manera que per exemple, un metge desde fora, podria enviar ones d'aquest tipus per activar/desactivar remotament les nanomàquines del cos d'un pacient. O inclús enviar comandes per a aquestes nanomàquines.
Sí amigos, las empresas de productos cosméticos saben que las mujeres saben lo que queremos los hombres. Les presento...
El tinte color rubia tonta / rubia de pote!
No se conforme con llevar un color rubio natural, lleve un rubio que haga que la gente piense: "¡Joder qué rubiaza! Seguro que es más tonta que pellizcar cristales."
Mentre fèiem turisme i la tira de fotos, l'Albert em va comentar que li havien explicat una manera de "fer" fotos panoràmiques amb qualsevol càmara.
És un programa que es diu AutoPano. El que fa és comparar diferents fotos. Si resulta que aquestes se solapen un 30% o més, les junta... de manera que si fas vàries fotos seguides en horitzontal pots tenir imatges panoràmiques. És realment útil per aquelles ocasions que dius: "merda, no m'hi cap tot en una sola foto".
L'Albert ho va fer amb la seva càmara, i avui les ha penjat. S'ha de dir que queden de puta mare, i que no és gaire difícil de fer (fer-ho bé ja és un altre tema). Un dia ho provaré amb el meu mòvil.
L'estadi Bobby Dodd, on juguen els Yellow Jackets.Capacitat: 55.000 espectadors.
Edifici històric de Georgia Tech
L'edifici del CRC (gimnàs)
L'edifici Klaus del ECE (Electrical and Computer Engineering)
El Russ Chandler Stadium
Clickeu a sobre per veure-les en tot el seu esplendor! Sembla realment fotografia professional!
Serà per càrrecs de consciència, serà perquè m'he plantejat molts cops netejar moltes coses, serà perquè ahir vaig estar-me tot el dia a casa sense fer res de bo (passant una ressaca, més bé), serà per la falta de plans alternatius, serà perquè he dormit 12h i em sentia fresc i amb ganes...
Però avui, m'he llevat decidit a fer de Maruja, amb totes les de la llei. Ja faig una mica de ama de casa tots els dies, però avui m'he superat. Drap en mà, m'he repassat tot el que tingui una mica de fusta. He netejat el microones (joder, com ho necessitava el pobre), la vitroceràmica, he fet una mica de flis-flis als sofàs, he rentat llençols i motxilles, és probable que després planxi infinitud de samarretes... però el més important i del que em sento més orgullós...
HE FET UNA TRUITA DE PATATES.
Gràcies, gràcies per la ovació, però no encara... el més important està per descobrir...
ES POT MENJAR!!!
----------------------------------------------------------------------- La ressaca d'ahir venia de la festa que ens vam clavar divendres. Al vuitè pis de la residència s'havia montat una festa a la que la gent va anar a les 7 de la tarda (for God's sake, that's insane!) però a la que jo vaig unir-me directament al local on anaven (es que joder, van marxar d'aquí a quarts d'onze, jo apenes acabava de sopar). Em vaig aliar amb uns del laboratori, i després de beure a casa meva, i de reclutar al coreà, vam anar a CosmoLava, que ja coneixia. Entrada sense consumició 5$ i cervesa a 4$, no està malament.
La gràcia va venir al tornar... el coreà ens va portar en cotxe a comprar hamburgueses (et fan més cas si vas en cotxe, extranyament) e inclús va portar els col·legues a casa. Tot un senyor! Em va comentar que li molava que fos així d'obert (i jo pensant: joder, ni que fos tan extrany, amb lo tímid que sóc) i que el seu antic company de pis era un americà que simplement es recloia a la seva habitació. Sí, sincerament, crec que ha guanyat amb el canvi.
Estic mirant, i m'ha quedat un batiburrillo molt extrany de post, però vaja, que a qui no li agradi, que s'hi posi fulles.
------------------------------------------------------------------------- EXTRA STUFF: a petición de los fans, presentamos la nueva cortina de baño...
Es veu que aquest cap de setmana és el "Homecoming".
El Homecoming és una cosa típica d'Estats Units, a escoles, universitats, etc... És com una trobada d'antics alumnes però a lo bèstia.
Vaig començar a sospitar que passava alguna cosa quan ahir, a l'anar a buscar un paper al campus, vaig passar pel "barri de les hermandades" i vaig veure que estaven tots molts enfeinats fent els típics carruatges que són una estructura de filferro i li posen flors o papers de colors. Es veu que avui hi ha hagut una desfilada vés a saber on.
A més a més, més d'una vegada em vaig creuar amb grups de gent amb guies, vés a saber si eren antics alumnes amb els fills que venien a veure com és el campus ara i tal...
-------------------------------------------------------- Per cert, petit incís... la gent aquí o està molt acostumada al fred, o són molt machos/amazonas, o uns inconscients, o tot plegat, perquè està fent bastant fred aquests últims dies. Amb temperatures de 10-12ºC apart de tot l'esmentat, també vaig veure gent amb màniga curta, shorts, sabatilles, cotxes descapotats, etc. Fi de l'incís. --------------------------------------------------------
Ahir també, va haver el concert del Homecoming. Actuava Third Eye Blind prop del student center, a un gran preu pels estudiants (llàstima que sigui Faculty/Staff). I no són un grup de pacotilla no, fan gires per tot el país, tenen CDs i un DVD a la venta, apareixen com banda sonora de moltes pelis i etc... així que aquí no s'estan per tonteries i es gasten la pasta en els actes.
Aquesta surt a American Pie, crec...
A la mateixa hora que el concert (que té collons també) hi havia un acte que es deia "Buzz Bash!". Vam estar temptats d'anar-hi, ja que per 15$ (preu estudiant) menjar, beguda, focs artificials, etc a l'estadi, doncs devia tenir la seva gràcia. Llàstima que ja tingués plans.
També durant el cap de setmana es fan les votacions i es corona Mr. GT i Ms. GT, com si fossin el rey y la reina del baile. Jo esperava que fos rotllo concurs de bellesa, però em dóna a mi que encoratgen el tema de ser popular, treure bones notes i ser formal, perquè hi ha cada cardo... això sembla per les descripcions i tota la parsimònia. A youtube hi ha parlaments de cada candidat. Podeu veure qui són aquí i aquí.
L'acte entorn el qual gira tot això és el partit de l'equip de futbol americà, els Georgia Tech Yellow Jackets, que ha jugat aquesta tarda contra Virginia Tech. Vam estar a punt d'anar-hi, però ja s'havien esgotat les entrades. De totes maneres a mi em fan una putada, ja que als estudiants els hagués sortit gratis, i a mi per ser Faculty/Staff m'hagués tocat pagar entrada, que no té necessàriament perquè ser barata... Em van dir que havia de pagar 123$ per poder optar a aquest tipus de promocions. Anda a la mierda!
De totes maneres, l'he estat veient a trossos (perquè hi ha moltes interrupcions i anuncis, i joder que dura 3 hores amb la broma) a la ESPN i joder, mola molt sentir-te com part d'una cosa tan gran. Passo moltes vegades per davant de l'estadi, he vist assajar a la banda, un dia corrents vaig passar pel costat de tot l'equip que anaven a entrenar... etc. I veus el partit per una tele estatal com si fos la primera divisió de futbol. Està molt bé perquè dona la sensació de que tothom aquí ho sent igual... és com ser del Villarreal. Vius en un poble petit i tothom a muerte amb l'equip.
Sí, la veritat és que en segons quines parts ho he viscut bastant, com si portés anys aquí. A més a més, per haver guanyat (han quedat 22-28), el dilluns hi ha 25% de descompte a un article a escollir de tota la roba de Georgia Tech, almenys al Barnes&Noble. No fa molt que he fet compres, però que no caigui alguna cosa...
En fi, que per una reunió d'antics alumnes aquí es monten un festival dels grossos. Hi ha la tira d'actes, segons he vist a la web, però la majoria no tinc ni la remota idea del que són, i tampoc ens ha arribat anuncis o informació per fer-nos creure que són gran cosa. Sigui com sigui, that's the American way, todo a lo grande.
Al sortir per l'altre part del parc arribes a la plaça Pemberton, on hi ha la Coca-Cola i l'Aquari com face-to-face. De la Coca-Cola ja en vaig parlar fa poc, i en tornaré a parlar un altre dia. Avui deixem-ho en que hi vam fer algunes fotos (per cert, la plaça té el nom de l'inventor de la Coca-Cola, el senyor John Pemberton, l'inventor de la Coca-Cola). De l'Aquari no en sé massa. Es diu Georgia Aquarium i l'edifici per fora està prou bé... i diuen que és el més gran del món. No hi vam entrar perquè crec que estava tancat, i tampoc venia de gust patejar-te l'aquari més gran del món. Ja hi aniré... no serà per temps.
Eren ja aquelles hores que no són tarda però no son vespre, que fosqueja però no... i vam recular per anar a la zona del Phillips Arena i el Georgia Dome. Són dos estadis coberts també face-to-face, a cada qual més enorme. Al Phillips Arena juguen els Thrashers de la NHL i els Hawks de la NBA habitualment. De fet, estava a punt de començar un partit de pre-temporada i vam estar a punt de quedar-nos a veure ni que fos mitja part (però pagar 15$ per un seient on probablement no veiéssim gaire res, i així a corre-cuita, potser no convenia). Al Georgia Dome hi fan partits de futbol americà (els Falcons i els universitaris) habitualment. Òbviament als dos llocs fan concerts i altres events, com a tots els pavellons.
Phillips Arena i Georgia Dome, respectivament
Un cop fet tot això, cap al MARTA de tornada. Per sopar havia decidit que aniríem al Vortex. Me'l va recomanar el Josep Miquel, però un cop no vam poder entrar del ple que estava, i tenia aquest compte pendent. És una hamburgueseria que hi ha aprop dels apartaments, bastant famosa a Atlanta, i que fan unes hamburgueses que et llepes els dits. És un local molt americà, sobrecarregat, amb ambient rocker, i calaveres, etc... Per menys de 15$ sopes que acabes a reventar: l'hamburguesa estava de puta mare, amb raó tenen aquesta fama. Hi tornaré.
Vortex
L'Albert es va demanar una que tenia ou ferrat i tal, i va demanar postre... com jala el tiu! Jo hagués reventat al moment. A l'arribar a casa jo no vaig poder fer res més que estirar-me al sofà a digerir tal monstruositat i anar a dormir feliç com un anís. El dia següent va aguantar perfectament amb tres oreos fins les 15:30.
Sí sí, per allà dins hi havia un ou ferrat
------------------------------------------------- El dia següent jo vaig tornar a anar al laboratori a seguir treballant. La previsió deia que plouria, però es van equivocar perquè pel matí va fer un sol de justícia, per sort per l'Albert. El tipus es va donar una volta ben donada pel campus (inclús va entrar a l'estadi de futbol americà) a fer fotos com un boig. Quan vaig sortir del lab, vam comprar pollo frito que feia temps que volia provar, per dinar a cor què vols (crec que m'he engreixat aquests quatre dies), i després de veure el Jerry Springer show (interessant Diario de Patricia però sense ser hipòcrites) el vaig acompanyar a l'aeroport. ¡Se acabó lo que se daba!
Va fer fotos molt guapes, me les guardaré per un dia que parli del campus...
Jo m'ho vaig passar de puta mare, no sé tu, Parra! Queda pendent un Chicago o un Californi(cation).
Entradas
