Day 137: Superbowl

Després d'un dissabte mogut, amb el concert com a acte central, ens esperava un diumenge tranquil però no per això no faríem res. Ni molt menys, la Superbowl era el plat fort del cap de setmana diria.

Ahir no ho vaig posar, però previ al concert vam anar a buscar a l'aeroport a en Joan, el teleco que començarà ara a fer el projecte fi de carrera, justament igual que jo però amb un semestre de delay. Viu igual al mateix edifici que quasi tots, i està bé tenir a un altre compatriota, i per mi, a un igual a qui enganyar per anar de festa i aquestes coses quan sigui de menester.

Bueno, total, que la meva idea en principi era arreplegar a quanta gent pogués i anar al TacoMac, al lloc on vaig anar a veure el Barça - Madrid, i que estaria a reventar de gent i l'ambient seria inmillorable. Però davant les moltes excuses de vàries gents vaig sudar de preocupar-me del tema, més que res perquè hauria d'anar al lloc un parell d'hores abans a guardar lloc i tota la pesca i si la gent passa de tu, doncs no val la pena.

Gentada aleatòria...

Així que vaig enviar un mail dient que tot i viure en l'apartament més petit del complex, el veuria a casa a la meva flamant tele de 32". El Joan (que no tenia res més a fer, pobre) va apuntar-se a l'instant. El noi angoleny també s'apunta a totes d'aquest estil, i el roommate li feia gràcia i com també és casa seva doncs va sortir del seu cau per veure'l i va invitar al seu inseparable colega Rémi.

És increíble el que pot fer la parafernàlia americana, unes cerveses i una bossa ridículament de Doritos. El partit començava a les 18:00 i jo estava disfrutant més del que em pensava. Comentant i explicant les regles, veient les jugades, bebent, rient... Sé que podria estar en un bar a petar i celebrar cada touchdown posant els ulls en blanc i bramant i treient escuma per la boca, però això també està bé.

Gracioses les birres que preníem: en un supermercat anomenat Trader Joe's, venen una mena d'imitació de la coronita mexicana que es diu Trader José. YO ES QUE ME PARTO.

Comentàvem també totes les curiositats que envolten la SuperBowl, com ara que entrades per primera fila valien més de 200.000$ (preu oficial, res de reventa), que l'event el veurien uns 90 milions de persones (fan el partit en obert a tot el país), que els 30 segons de publicitat valen uns 3 milions de dòlars, etc...

Suposo que del tema de la publicitat l'haureu vist bastant a tot arreu. Deixeu que us digui que si normalment el futbol americà és un esport molt donat a pause publicitàries, durant la Superbowl es magnifica, posant anuncis cada 4-5min en mitjana, i no pauses d'un anunci només. Però lo bo és que són TOTS nous, i que rarament en repeteixen cap... així que va ser més llevadero.

A la mitja part, mentre actuaven els "The Who", va venir el Josep Miquel a dir-nos que en Max preparava risotto de ceps, així que vam pujar a veure la segona part degustant un gran plat italià i una mica de vi. El partit importava ja poc, però pels meus collons que me'l vaig acabar de veure.

A l'interceptar un jugador dels Saints una passada de Payton Manning i retornar-lo per fer touchdown, a falta de tres minuts, el partit havia virtualment acabat. Tres hores i mitja de partit! Típicament americà, no em direu que no.

En part, em vaig alegrar del resultat. Nova Orleans, un equip que ha patit durant molts anys humiliacions, per ser un equip que mai havia guanyat el campeonat, sent sempre dels pitjors, i sent pobres, i el Katrina, i... i... Ara, després de molts anys d'esforç, guanyen. És com a les pelis...


El que no arribo a imaginar és la remaleïda quantitat de festa que a hores d'ara encara deu haver a Bourbon Street, que diuen és un dels carrers on la festa més decadent e inhumana es deixa veure en el Mardi Gras o en ocasions com aquesta.