Day 107: Viajes Murphy

Anem per ordre. Divendres, sis del matí. Em llevo per anara l'aeroport, Atlanta m'espera! Les ànimes caritatives i heroïques d'en Jordi i la Marta van decidir que amb dos collons es llevarien a hores intempestives per acompanyar-me a l'aeroport.

Si poses "ojeras" a Google Images, surt en Benicio del Toro. Mira tú por dónde.

El camí a l'aeroport va ser plàcid, i anavem molt bé de temps. Resulta que a la plana web de Delta recomanaven arribar a l'aeroport 3h abans de l'hora del vol. Sortia a les 10:25 així que feu comptes... de totes maneres ja em pensava jo que no seria una mesura extremadament efectiva així que veure que arribàvem passades les 7:30 no em preocupava.

Arribem a la terminal que no era, cap problema. En un moment ens plantem a la que toca i anem a deixar la maleta que havia facturat (sobretot feu sempre el check-in on-line, perquè la de cua que em vaig estalviar va ser bona). Li pregunto a l'home si el control de seguretat és dur i em diu que potser una hora i mitja. L'home anota la porta, i 9:45 com a hora d'embarcament.

No eren ni les 8 quan vam arribar davant del control així que hi vam estar mitja hora parlant, també amb en Mica que també amb dos collons va venir a dir adéu. Últimes despedides i cap al control. El passo en dos minuts i penso: "l'home de Delta s'haurà equivocat". Entro cap a dins i vaig a la porta, i no hi ha ningú... Llavors penso que podria haver estat una bona estona esmorzant amb els que havien vingut en comptes de fer-ho sol en un McDonald's (i el seu esmorzar que apenes va ser digerit, el vaig defecar no massa estona després).

Sí, va ser gairebé una hora i mitja d'espera. L'hora indicada i no es mou ningú. Prop de les 10 ja avisen els de primera classe i tal. Veig que la cua avança a dures penes... 10:30. 10:45 i avança una mica més. Què és aquesta broma? 11:00, la cua comença a reduïr i comencen a avisar a més gent. 11:30 i per fi podem fer cua els plebeus. Passa una puta hora de la hora del vol i encara no he embarcat...

Miro a través de la cua i veig que darrere del control del bitllet s'estan fent escorcolls. Era de sospitar al veure dues cues paral·leles, una d'homes i una de dones. A l'entrar, un escorcoll ràpid, i després revisió exhaustiva del trolley i del maletí del portàtil. Em van fer encendre tots els aparells, però no vaig tenir cap problema. Patia una mica per l'afaitadora però apenes se la va mirar.

I per fi dins, l'avió va despegar a les 12:15. A mi els controls de seguretat me la bufen, com si em volen palpar el paquet i fer-me l'escaneig que et treu despullat. Total, jo apreto panxa perquè surtin quadradets als abdominals, i llestos. Però no comencis a fer un puto control que tardarà una hora i pico JA MÉS TARD de la teòrica hora habitual d'embarcament. S'ha de ser retrassat. I amb moltíssima més raó si t'has molestat a fer venir a tothom 3h abans de l'hora del vol, fent perdre el temps dels viatgers i de la gent que s'ha dignat a llevar-se a les mil per acompanyar-te.

Una cosa així, però més discret...

Haig de dir que sembla que van aprendre la lliçó i que l'endemà, en el mateix vol que va agafar el Josep Miquel, una estona abans van dir als passatgers que els facturarien els trolleys sense càrrec afegit per agilitzar el procés i no haver de revisar-los més tard. L'escorcoll i la revisió de les bosses que pugessis a l'avió seguia vigent. Així que només van sortir amb 45min de retard. No sé, de totes maneres, si això ho seguiran fent.

El vol, doncs què us he de dir. Són unes 10h. Vaig dormir el que vaig poder entre anada i vinguda de les hostesses, i la resta doncs fent els encreuats de la Vanguardia, llegint el llibre que em van regalar per Nadal, o veient sèries al portàtil. Perquè sí, nois, no estaven molt per la labor de prohibir l'ús d'aparells elctrònics a bord.

També s'ha de dir que lo de no poder moure't durant la última hora de vol era una mica una quimera, almenys en el meu cas. Simplement, sabeu que quan l'avió aterra, no es poden tenir mòbils encesos i t'has d'estar en el teu lloc amb el cinturó posat. A mi em sembla que van avançar una mica la hora de donar aquest missatge i prou. Potser sí que per megafonia van dir, més fort del normal, que ens asseguéssim, però no em va semblar res excessiu.

Total que vam arribar amb una hora i quart de retard, però el circ no havia acabat. Quan arribes has de passar per tots els controls de l'aeroport americà, òbviament. I aquí es va aplicar la llei de Murphy. Hi havia dues cues, una enorme per visitants i tal, i l'altra per estudiants amb visat, més curta. Penso "de puta mare" i m'hi poso. La cua es fa gran darrere meu fins que tallen poc després de mi i se'ls emporten a un altre lloc, quedant-me jo dels últims. "Cabrons, ja podríeu haver tallat per on jo sóc i surto d'aquest forat infernal!".

No us exagero si us dic que ens vam estar una hora fent aquella cua, tot i els esforços fallits d'agilitzar-ho fent-nos omplir a nosaltres trossos d'un imprès que han d'omplir ells. Perquè aquí realment vam tenir una mala hòstia impresionant. Primer, ens colen davant a un parell en cadira de rodes, i després a una familia sencera de 5 membres incloent un recent nascut. I també, a davant teníem a un africà que no entenia l'idioma i que va haver de venir mig aeroport per no sé quines històries. Un altre no havia omplert els formularis a l'avió, i allà estava, omplint-nos amb la calma al mostrador i fer-nos perdre el temps. Més tard, un dels que revisava els passaports devia anar a dinar, etc...

Jo començava a estar dels nervis, de veritat. Pitjor que una cua molt llarga és una cua que no avança. Just quan faltaven dos o tres davant meu, ens van agafar a mi i a uns quants per fer-nos avançar en una altra cua, i per fi vaig poder sortir d'allà.

Arribes doncs a la recollida d'equipatges. Com no, la cinta del nostre vol era la que quedava més lluny. Petit detall que se suma a tot l'anterior. Passes pel control d'aduanes (sort que no em van fer la revisió extra, els hagués matat) i després deixes la maleta que has facturat per una segona revisió interna, mentres tu passes el control de metalls i tal amb el trolley i surts cap a fora.

Vaig anar a agafar el tren que et porta a la sortida, m'assec... i al tancar-se les portes, se sent un missatge d'error... de puta mare. El tren es va estar 10min parat i jo començava a rabiar de valent. Total, un cop arribat a fora era hora de recollir la maleta de nou per marxar. Vaig haver d'esperar uns altres 20min a que sortissin les maletes (en una cinta diferent de la que en principi s'havia anunciat, sort que vaig estar atent), temps en el qual va donar temps a que sonés l'alarma antiincendis, tot un espectacle, amb tot de flashos no aptes per a epilèptics i missatges alarmants per megafonia. A la merda, jo vaig anar a pixar de mentres.

Finalment, a les 6 de la tarda, hora atlantina, vaig sortir de l'aeroport (3h de retard sobre la hora estipulada). Té gràcia, perquè la noia iraní va venir a buscar-me en cotxe i portava 2h30min esperant. Pobre noia, es mereix un monument, i em sento culpable, encara que no en tingui cap culpa i hagi sofert tant o més que ella. Un drama.

---------------------------------------------------------------
He estat molta estona dubtant com anomenar aquest post. La primera idea era "la pantomima" per totes les mesures de seguretat extra que hi havia. Però realment no era res de l'altre món. Vaig pensar també en "cursa d'obstacles" o "gimcana" per raons òbvies, però vaig descartar-ho perquè mirant-ho en perspectiva, la única cosa especial d'aquest vol és que he esperat, esperat, i esperat.

La pantomima.

Així és, doncs, com va passar el que seria el dia 107 de l'aventura a Atlanta, primer de la segona tongada. Alguna gent em va dir que no seguia el blog perquè era molta feina... vaja, en el fons miro lo llargs que em queden els escrits, i us entenc. Pobrets!