viernes, 29 de enero de 2010

El diálogo (de Platón)

Diàleg fictici entre un friki-seguidor del blog (a nivell de sèries com Lost) i el creador [ver post anterior]:


- WHAT THE HELL? Un post sobre el que fas cada dia? Els lectors ens mereixem algo millor! Un gir argumental, emoció, capítols que ens deixin a punt de l'infart de miocardi o una palla mental a parts iguals; volem transgressió, vísceres!
- Però què collons? Però si cada dia actualitzo el blog home... ¡Me desvivo para su gallardo disfrute, Luis Carlos José!
- Tch, tch, tch... Éste es, sin duda, el peor episodio de-la-historia. Punto pelota.
- Què vols, ossos polars? Escotilles? Nombres misteriosos? Flashbacks? Mejillones? Pruebe los mejillones oiga, que me los han traído muy ricos señora.
- Póngame una de osos polares, pero que sean de la tierra por favor.
- Mira tu... friki traga-series. Es que creus que els guionistes tenen idees infinites? Tu saps lo que es un episodi "de relleno"? O un "episodio-resumen"?
- Episodio-cerumen?
- Uf nen, estàs un poco... fatal. No volies gir argumental? Doncs...

- FIN -

Ay madre mía que disgusto... Mira, ya me he desvelao!


--------------------------------------------------------------
EXTRA 1: segur que esteu pensant AIXÒ.
EXTRA 2: no, no he près àcid.
EXTRA 3:
acabo d'adonar-me que el títol ha près una nova dimensió donat el títol del blog.
EXTRA 4:
en busca d'una parida (sí, una més) relacionada amb la veu de Constantino Romero anunciant un spray anti-cerumen per les orelles he presentat un moment fulminant. Sabeu que a Google hi ha un autocompletar basat en cerques més realitzades. Doncs poseu Constantino Romero a Google, aviam si us surt l'autocompletar (opció única, a més inri) que m'ha sortit a mi, que és: Constantino Romero homosexual.
EXTRA 5: sabeu lo que és un moment FFFFFFUUUUUUUU-?

Això és. Anava a posar un altre però era una mica nazi.

Doncs diguem que estic bastant viciat a una sèrie. Un personatge bastant clau es debat entre la vida i la mort en el punt on jo estic ara. Fent zàpping passo pel canal on fan els capítols nous i veig al personatge durant dues dècimes de segon. Genial, SPOILER gratis. En aquell moment he posat la cara que veieu a la imatge i he cridat: FFFFFFFFFFFUUUUUUUUUUUU-

My Schedule

Ara que a la feina em dóna la sensació que avanço, encara que sigui a passos moderats, sembla que una mena de rutina s'ha instal·lat a la meva vida diària. Que es tradueix a:

  • Hora - 9.30 > sona el despertador del mòvil. L'apago i torna a sonar al cap de 8 minuts. L'apago i torna a sonar al cap de 8 minuts. L'apago i torna a sonar al cap de 8 minuts. L'apago i tor- bé, ja m'enteneu.
  • Hora - indeterminada entre 10.30 i 11.30 > em llevo. Em faig el dinar mentre esmorzo, el poso en tuppers. Em dutxo , poso el portàtil a la bossa i me les piro.
  • Hora - indeterminada entre les 11:30 i les 12.30 > arribo al lab, saludo i engego el portàtil. Miro els resultats de la simulació que he deixat fent per la nit al PC del lab. M'emprenyo pel fallo que ha sortit i que ha arruïnat gran part de la simulació.
  • Hora - 13.00 > com un rellotge, la gent desfila per anar a dinar. Obro la nevera i trec els tuppers, mig obro els tuppers per posar-los al microones, i a dinar!
  • Hora - 13.45 > tornada al currele. La primera mitja hora pot ser d'escaqueig fent broma amb la gent mentres es prepara el seu te, o anant a rentar-me les dents.
  • Hora - entre 17.30 i 19 els dilluns, dimecres i divendres, i entre 16.15 i 17.00 els dimarts i dijous > s'acaba el meu dia de curro, dimarts i dijous perquè el profe dóna classe (a la qual assisteixen la meitat del lab) i no hi ha cap necessitat de que em quedi al laboratori.
  • Hora - la que sigui que és al tornar a casa > berenar com si jo en la meva essència fos un puto pou sense fons.
La franja fins l'hora de sopar és bastant variable. El que sorprenentment no és variable és que pugui sopar decentment a una hora més o menys fixe amb la barbaritat que probablement hauré berenat.
Podríem resumir-ho en dos:
  1. Reposar el berenar i anar al gimnàs. Si puc jugar a bàsquet m'hi puc estar una bona estona; si no, en menys de 45min estic tornant a casa (corrents, això sí). O bé:
  2. Family Guy (és tremendo com aquí a la tele no paren de fer Padre de Familia en tot el dia) / The Office (igual) / Friends / fer de maruja / jugar amb la bateria / dels millors, no fer res en especial.
  • Hora - posem a les 21.30 > sopar. Si he practicat esport, prèvia dutxa i ingesta massiva de líquids.
  • Hora - 22.00 > si no fan un partit de la NBA interessant, partida de rigor amb la bateria. És un vici.
  • Hora - 23.00 > Series amb el PC a la tele. Sempre acabo veient algun capítol més que de costum. Penso... demà m'hauria de llevar aviat. Ja teniu la raó nº1 per la qual pel matí sona tantes vegades el despertador.
  • Hora - 1:00 > A dormir. A dormir? I si llegeixo una mica de la vida i desventures drogadictes de Mötly Crüe? Raó nº2 de dormir fins tard...
  • Hora - 1:30 > Tot i que pot ser més aviat, o sobretot més tard... ja dormo com un tronc.

miércoles, 27 de enero de 2010

Atlanta: too busy to hate

Aviso a visitantes:

Con cinco millones de habitantes, la "capital del Sur" sigue experimentando un crecimiento explosivo gracias a los estadounidenses y a los inmigrantes por igual. También se ha convertido en un destino turístico gracias a dos atracciones del s. XXI como son el Georgia Aquarium y el nuevo World of Coca-Cola, además de la llegada de Mei Lan, una cría de panda gigante al Zoo. Completan estas atracciones una constelación de restaurantes excepcionales, dos megacentros comerciales de lujo, una amplia herencia de la Guerra Civil, kilómetros de senderos y un repertorio de historia afroamericana.
Sin fronteras naturales que detengan su desarrollo, Atlanta crece, a veces hacia arriba, pero casi siempre hacia fuera con un sinfín de suburbios. La dependencia cada vez mayor de los coches crea grandes problemas de tráfico, y los consiguientes problemas de contaminación.
A pesar de la urbanización, Atlanta es una hermosa cuidad llena de árboles y casas elegantes. Los barrios distinguidos son como pequeñas cuidades. Las tensiones raciales son mínimas en esta cuidad demasiado ocupada para odiar, que se enorgullece de haber visto nacer a Martin Luther King.

Guía de Estados Unidos, Lonely Planet.



Bastant fidedigne al que he vist en aquest temps. Sens dubte, la ciutat creix cap enfora... la ciutat d'Atlanta té 343 km2 d'extensió per a una densitat de població de 1.514 habitants per km2. Barcelona, per exemple, té una extensió de 101.4 km2 per una densitat de població de 16.500 habitants per km2. La hostia! Ara em creureu quan us parlo de les distàncies aquí, que són grans.

No parlem llavors de l'àrea metropolitana, que s'extén més enllà dels 21.000 km2 (dues terceres parts de Catalunya). Quina barbàrie!

Coincideixo també amb lo dels problemes de trànsit (autopistes de 7 carrils amb retencions??) i les cases elegants. Amb lo dels barris distingits, hauríeu d'haver vist el barri on viu el turc. Joder, em sentia com el príncipe de Bel-Air.

Mireu quina casa més elegant tinc al davant dels apartaments! Llàstima que sigui una funerària...

Progress report

Post per posar al corrent a qui li interessi de a què em dedico últimament respecte el meu treball de fi de carrera.

Des que vaig arribar de les vacances de nadal, tenia molt clar que havia de posar-me en serio amb les simulacions del Quorum Sensing. De fet ho tenia bastant clar des que vam tenir l'últim progress meeting abans de les vacances i va ser bastant desastrós per mi, però com a mínim això té ja una mica de sentit.

Per sort, programar és molt més divertit que llegir papers i elucubrar o pensar en abstracte. Programar et manté distret i entretingut quan les coses van sortint, encara que sigui poc a poc, i si t'ho montes mínimament bé pots anar veient resultats aviat i fer que tot cobri una mica de sentit (de nou).


El que estic fent ara doncs és un simulador pel quorum sensing. El tema no té massa secret amb mínimes nocions de programació (en aquest cas, Matlab). Consisteix en crear un entorn discret (o sigui, no continu, imagineu un taulell d'escacs en que cada casella és un punt en l'espai), que en el nostre cas serà una matriu. En cada casella s'indica si hi ha una bactèria o no, indicat amb un 1 o un 0, respectivament.

En el quorum sensing, les bactèries emetien unes partícules i després detectaven la concentració de dites partícules per decidir si actuar o no. En el simulador, una matriu s'encarrega de guardar en memòria la concentració de partícules que tenim a cada punt del mapa de bactèries. Programarem apart les bactèries perquè cada cert temps facin augmentar la concentració d'on elles estan. I també les programarem perquè mirin quina concentració hi ha on elles hi són i llavors decidir què fer.


L'evolució temporal de la concentració de les partícules ve donada per una llei física anomenada "llei de Fick" i regeix la difusió que les partícules sofreixen. Bàsicament, les partícules van d'on hi ha més concentració a on n'hi ha menys. Aquesta part jo crec que era la més complicada però comptava amb codis anteriors que m'han servit de molt en aquesta part.

I perquè l'evolució temporal sigui realística, s'ha programat també que cada cert temps, la bactèria "es reprodueixi", fent que al costat de cada bactèria n'hi aparegui una altra d'igual. Bàsicament és tot. La resta del codi es preocupa de que no hi hagi cap conflicte en tot això, i a guardar resultats i fer gràfics i tal. Para muestra un botón:



En aquest vídeo es representa tot el que he fet fins ara. Tenim un entorn quadrat, amb una bactèria en el centre. L'eix vertical representa la concentració de partícules que inicialment està a 0 a tot arreu. La bactèria comença a emetre partícules cada cert temps i es van escampant per l'entorn. Alhora, la bactèria es va reproduint (cada cop veureu més pics) i tot va corrent i evolucionant.

Compareu per exemple el nivell de concentració al principi i al final del vídeo... s'han anat acumulant les partícules en l'entorn. A partir de cert nivell, les bactèries començaran a canviar el seu comportament. Si tot va bé, quan canvii la primera, la resta ho farà molt ràpidament també. D'això és tracta: que vagin totes a una.

Ah, i també li he afegit musiqueta... no fos cas que ens avorríssim treballant ;)

De què ens servirà això? Potser per entendre gràficament com funciona això, donar un marc on simular diferents comportaments. Podríem mesurar el temps que es tarda en veure el canvi de comportament de les bactèries, per exemple. O si sabem que canvien de comportament quan es detecta una concentració de partícules per sobre d'un llindar, podem mirar com varia "el número de bactèries que canvien el comportament" en relació a dit llindar.

Més endavant podria canviar les bactèries per altres entitats. Per exemple, imaginem que tenim nanomàquines que no es poden reproduir, però poden emetre i rebre partícules. Podríem estudiar si podem imitar el comportament col·lectiu que representa el quorum sensing, i jugar amb diferents paràmetres, com ara el nombre de nanomàquines de que disposem (clar, si no es poden reproduir).

martes, 26 de enero de 2010

Honestedat brutal

Seguint una mica la línea del post d'ahir, sobre la publicitat, però sense voler extendre'm massa ni sense incluir-lo en el meu exhaustiu estudi comparatiu amb la publicitat espanyola:

Mireu aquest anunci:


Així un anunci gracioset i tal, veient com un home aparentment sexy i masculí i potent passa a ser un gordo qualsevol. Presenta una analogia amb l'efecte que les begudes energètiques amb sucre dónen, passant d'un estat d'alerta i un estat repentí de cansanci.

Però cal posar subtitolat: "appearance changes for comedic effect, not to imply actual changes"? [Traducció: canvis d'aparença per un efecte còmic, no representen canvis reals]. Val que als USA potser no hi hagi una mitjana d'inteligència propera a la de Stephen Hawking, però collons que no són tan retrassats com per pensar-se que les begudes energètiques normals realment et fan passar de catxes a gordo quan et tires un refotut rot.

Tampoc crec que nens innocents i suggestionables siguin consumidors habituals de red bull, ni ningú vulgui imitar l'efecte de l'anunci (que s'entendria en el cas dels anuncis de motos i cotxes quan t'informen que és fet per professionals en un circuit tancat). De totes maneres, molt em temo que és un missatge per curar-se en salut, que ja sabem que a Estats Units són molt aficionats a les demandes milionàries i absurdes*; dubto molt que es tracti d'un cas d'honestedat brutal per part dels anunciants.

Això és el que em ve al cap al nombrar el concepte:
"nen innocent i suggestionable consumidor habitual de red bull (i esteroides)"

* Demanda absurda no vol dir demanda perduda. Sent una mica llest (o cabró) i amb un bon advocat et pots treure una dinerada. I d'això també existeix publicitat, ja en parlarem.

----------------------------------------------
EXTRA: sóc l'únic que se n'ha adonat que els capítols a partir d'una certa temporada de Padre de Familia, en els crèdits que apareixen un cop començat el capítol, apareix un nom ridículament llarg? Premi pel primer que el capti...

lunes, 25 de enero de 2010

La Publicitat (I)

Fa temps que us volia parlar d'un tema sempre tan recurrent com la publicitat. Entre els USA i Espanya o la resta d'Europa, com és lògic, hi ha certes diferències. Vaja, en la publicitat i en tot, però avui millor centrar-se en això que si no em podria passar hores i hores parlant de diferències sutils (i no tan sutils) en diferents àmbits de la vida.

La veritat és que sense ser una cosa exagerada, doncs veig bastant la televisió. Per això me'n vaig comprar una... Realment jo considero que en veig poca, un parell d'hores al dia com a molt, però comparat amb la quantitat de televisió que consumeix la gent del meu voltant podria semblar un malalt que està tot el dia enganxat a la caixeta tonta.


PUBLICITAT EN QUANTITAS MASSIVES

I com a consumidor diari i assidu de televisió, no és difícil que me n'hagi adonat que aquí als Estats Units s'emeten una burrada d'anuncis, més inclús diria que a Espanya. Pot ser una dada poc fiable ja que és a ojímetro, però es una mica desesperant perquè cada dos per tres estan fent anuncis. Potser aviat estaran a la par els dos països, ja que a Espanya s'ha aprovat el nou "tope" de minuts per hora de publicitat, passant de 12 a 19 minuts per hora.

I si no us creieu que en siguin més, almenys creieu-vos que la forma de distribuir la publicitat és diferent. A mi em dóna la sensació de que les pauses publicitàries són més curtes però més freqüents. Per exemple, en el que dura un capítol de "Padre de Familia", és a dir, vint minuts efectius, m'he trobat amb 3, 4 o inclús 5 pauses publicitàries. Que dius: "la publicitat està bé perquè pots anar a pixar, a pillar un aperitiu, etc...". Doncs noi, aquí als USA tens dues opcions: càncer de pròstata o obesitat mòrbida, al pas que van.

Què us sembla que TVE ja no emeti anuncis? Quina gran diferència amb lo que aquí passa...

I lo pitjo és que es fa moltíssim, i em sembla horrorós, sobretot quan fan una pausa entre l'últim fotograma del capítol i els crèdits del final. Aberrant.

Vaja, que aquesta és una altra, i que ja em sembla bé (encara que no tingui a veure amb la publi) que és que sembla que estan obligats a posar els crèdits al complet. O potser aquí no els surt a compte pagar les multes que almenys a Espanya fan pagar si no emets els crédits. També val a dir que veig televisió per cable i no sé si es fa diferent.


SÈRIES D'ANUNCIS

Probablement us haureu trobat vàries vegades en que una marca crea dos o tres anuncis que formen una història, o van encadenats, o es complementen, o són del mai en tenies masses circulant per l'espai publicitari. Doncs aquí és una bogeria. Clar, al poder-se emetre tants anuncis, dóna suficient espai per fer-ne varis, i imagino que una mateixa marca, si vol tenir molta presència sense fer-se horriblement repetitiu, hauran de tenir un ventall de possibilitats.

Doncs així és, fins al punt de veure DESENES d'anuncis diferents d'una mateixa marca, en lapses relativament curts de temps, rotllo setmanes o un mes. Un cas sagnant és el de GEICO, una asseguradora de cotxes. Això sí, sempre sota el mateix slogan "15 minutes could save you 15% or more on car insurance" (15min podrien fer-te estalviar un 15% o més en l'assegurança del teu cotxe) no us exagero si us dic que des que vaig arribar al Setembre he vist entre una vintena i una trentena d'anuncis diferents de la marca GEICO en antena. El mateix, no tan bèstia, passa amb d'altres marques grans.



"PIQUES"

Una altra cosa que sorprèn bastant és la cruesa (o la sutilesa, però sutilesa "a saco") amb la qual fan comparacions o deixen directament pel terra les marques als seus competidors. A Espanya, el primer cop que vaig veure l'anunci de Don Simón que comparava el seu suc de taronja amb una altra marca, dient la marca i com donant a entendre que era pitjor, vaig pensar que els fotrien un puro maco. Perquè sembla que quan anuncies marques de detergent està prohibit dir amb quina marca ho compares.

Aquí per exemple, les operadores mòvils es porten uns piques macos, i sumat a la característica anterior de fer "sèries d'anuncis" dóna la sensació de que van fent anuncis nous per contestar als de la competència, i així successivament. Així doncs, aquí sembla que les marques són lliures de mentar a la competència i deixar-la en ridícul per tal de vendre més. Alguns piques famosos:

> APPLE (iPhone) CONTRA BLACKBERRY


> VERIZON CONTRA AT&T
Us posaré uns quants en links perque si no, el post serà interminable...
- AT&T:
-VERIZON:
> APPLE (MAC) CONTRA WINDOWS
D'aquests també n'hi havia uns quants, us deixo un de mostra bastant significatiu:



Aquí podreu veure'n tota la sèrie sencera. Com veieu n'hi ha la tira. Jo diria que n'he vist la meitat, per la tele.

Etc, etc, etc... No em negareu doncs que no té tela el tema, i que pot donar de sí moltíssim. En tot cas si veig més "ZAS! EN TODA LA BOCA" així macos us els posaré.

----------------

I res, per la salut dels nostres lectors us diria que ja si d'això seguim un altre dia parlant sobre la publicitat. Si us sobra temps, us podeu mirar tots els anuncis aquestos, que no són pocs; i si sou d'aquelles persones tant ocioses que ronden per aquests móns de Déu podeu pensar en altres piques vistos en anuncis... o dir-me algun anunci que us hagi marcat de per vida.

A mi aquest no em va marcar de per vida, però com a mínim em vaig riure una mica:



Continuarà...

domingo, 24 de enero de 2010

The Ratio



Deliciós vídeoclip on dos estudiants de Georgia Tech parodien exitosament la típica balada R&B, tirant al hip-hop (o com sigui, tampoc domino molt aquests gèneres) amb cotxes tremendos, noies, problemes amb dones...

Pels que no l'entengueu, us diré que tracta de la relació (ratio) entre el nombre d'homes i dones que hi ha a la universitat. És una universitat tècnica, així que igual que passa en moltes facultats de la UPC, us podeu imaginar irònicament la tira de noies que hi ha.

Tremendament currat. I com a afegit, doncs podeu veure imatges dels exteriors de la uni, de l'estadi, i una mica de l'skyline d'Atlanta.

Enjoy!

viernes, 22 de enero de 2010

Ganguíssimes

[En el que el autor, aunque su objetivo sea hacerles partícipes de los chollacos últimamente conseguidos, acaba realizando un post un tanto aleccionador. Y en el que considera, no obstante, que si alguien aprende algo, bienvenido sea]


Tot i que diguem que no tinc cap necessitat de racanejar amb els diners, que tinc aquesta sort de disposar de beques, tenir diners estalviats i uns pares que sempre estan allà recolzant anímica i econòmicament, etc... penso que amb una mica de criteri un es pot estalviar molts diners.

Així doncs, criteri = petit o mitjà estalvi.
Aquí entraria els diners que s'estalvia un al super. Al Publix (el supermercat que regento) i crec que en general aquí als Estats Units, els encanta fer ofertes, donar cupons de descompte, fer promocions, etc... Setmanalment van canviant, i si tens una mica de vista, t'estalvies entre un 10% i un 25% del preu en teoria original. O també pots anar al Walmart a comprar a granel, però tampoc cal.


Ara bé, per trobar gangues ja s'ha de tenir sort (llei nº1), o estar en el lloc indicat en el moment indicat (llei nº2), i sobretot tenir paciència. El "ya llegará" (llei nº3), combinat amb pàgines web com slickdeals, o dealighted (gran joc de paraules) es bastant efectiu.

1. La Torradora: abans de nadals, amb una mica de mono consumista, pensava que podia comprar per la casa, i una torradora no era algo car i podia ser útil. Buscant i mirant, per 15$ me'n podia pillar una de senzilla. Però vaig pensar, "no tinc cap pressa, ja sortirà una oferta bona" . I tan oferta! Els serbis del laboratori se'n tornaven a Barcelona i es desfeien de tot el seu material, a repartir entre els que ens quedem. Vaig tenir la sort de ser dels primers en revisar el que em podia ser útil, abans de que algú me la pogués treure. ZASCA! Torradora per la cara.


2. El miracle dels calçotets: sí, senyores i senyors, dada prescindible, però anava curt de calçotets. Un dia vam anar a un centre comercial anomenat Lenox i vam anar a Macy's (una mena de ElCorteInglés) que tenen de tot i a bon preu. Després d'estar una bona estona buscant on coi era la roba interior (com als ElCorteInglés) va ser una mica decepcionant el resultat. Però mira, em vaig pillar un parell de boxers per 14.95$ (oh! quina gran oferta, passes a ser el nou gurú dels chollos!). Espereu home, que acabi!

Vaig a pagar, passo la targeta (que això es fa molt aquí, tu passes la targeta i poses el teu PIN i tal. Miro que posa "check that the amount is correct: 3.23$" (comprovi que l'import és el correcte: 3.23$). Un bon cuitadà, i un bon americà, haguessin avisat de que aquest no era el preu; però jo sóc espanyol (per la part de la picaresca i la siesta) i català (pel tema de ser una mica ranci amb els diners) així que vaig acceptar i cap a casa. Ara que hi penso, hauria d'haver posat com a llei nº4 que s'ha de ser una mica caradura.

Doncs res, m'havien sortit els calçotets pel mòdic preu de 1.615$ la unitat. En Josep Miquel va dir que era una estratagema de la caixera per lligar... el pròxim cop que no faci algo que m'animi a sortir corrents com si estigués cometent un robatori.

M'encanta lo de "estalvis totals: 11.99$"

3. Drum set: la joia de la corona, per la tira de temps que portava esperant fer-ne servir un, i per la sensació de ser un privilegiat, d'un petit i selecte grup de gent que coneixia el chollo i que en va treure profit. Passejant per slickdeals vaig veure que en alguns centres comercials de la cadena K-mart venien la bateria per jugar al "rock band" per 6.99$. És per consola, però amb algun chanchullo es pot fer servir a l'ordinador. Era ara o mai.

Vaig buscar el més proper i vaig enganyar a en Josep Miquel perquè m'hi portés amb el cotxe. Estava nerviós perquè la gent comentava que no en tots els establiments ho havien trobat, o que estava esgotat o alguna història. A més a més, en altres el preu no estava ni marcat així que passava una mica desaparcebut.

Entrem i no trobem la secció de vídeojocs, així que començo a decepcionar-me una mica. Finalment ho trobem, i BINGO! allà estava justament la bateria que buscava, la que se suposa està en oferta. Miro el preu, 139$? Ah no, està a sota però és un article diferent. Miro i no hi ha cap etiqueta. Així que demano a una dependenta que faci un price check. Ho mira, fot una cara d'extranyada, ens mira, i ens diu "six ninety-nine". ZAS, EN TODA LA BOCA! Us juro que la cara que va posar la dona va ser per enmarcar-la.


Em pregunta si m'ho emporto, i em ric i li dic que clar que sí. Sospitosament, em diu que m'ho porta a caixa... li diu a una companya que revisi el preu, i efectivament, un altre cop 6.99$. Aquesta també va flipar bastant... Pago i marxo també amb aquesta sensació d'estar estafant a la gent, i escoltant de fons com les caixeres comenten la puta ganga en que s'ha convertit la bateria aquesta.

I res més, ja està a caseta desde fa una setmana gairebé, montada i operativa amb infinitat de cançons per jugar. Em sento, un cop més, com un nen petit amb la joguina. Llàstima que em surti car emportàrmela a Barcelona :D


I res més, es pot dir que les primeres setmanes del nou any aquí a Atlanta m'han deparat agradables sorpreses. Clar que el karma és implacable i per equilibrar la balança van posposar un dels concerts al que havia d'anar, i em van tornar els diners. Lo dolent és que les tases que apliquen per la venta d'entrades no ho tornen, i en aquest cas eren casi 10$. Sento que m'han estripat un bitllet de 10 a la meva puta cara.

Sigui com sigui, si res d'això que us he explicat funciona, sempre us quedarà Hong Kong. Acabo de comprar un cable d'audio per 0.99$ per eBay. Clar que tardarà un parell de setmanes en arribar...

Però ja sabeu, la clau és la paciència.

miércoles, 20 de enero de 2010

Arroz con leche

Sí nois, sí. Un post de cuina.

Però és que jo cuini alguna cosa nova i mínimament elaborada (bueno, tampoc és que sigui la polla d'elaborat) crec que es mereix que ho prediqui als quatre vents. Després de l'orgull que va resultar d'un parell d'exitoses truites de patates, arribava el torn de la primera recepta fruit del llibre que em van regalar per nadal:

Que consti que me'l vaig demanar jo eh!

Al principi vaig dedicar-me a destriar el que podrien ser les receptes més fàcils i de les que em resulti més còmode aconseguir els ingredients, i no moltes se'n van salvar. I com a llaminer que sóc, vaig decidir que la meva primera víctima seria l'arròs amb llet (en anglès, rice pudding).

Cal a dir que vaig requerir de dos intents en dos dies diferents. En el primer, totalment devot al llibre i sense la meva culturilla de cuina, ni de conya vaig aconseguir resultats. La llet tenia sabor a canela i llimona però l'arròs va quedar duríssim i no va xupar gens de la llet. I vaig coure 25min a foc lent l'arròs tal com deia el llibre. L'aspecte no era el típic, però vaig pensar que a lo millor al refredar-se màgicament tot milloraria.

El dia següent, havent fet un mínim de recerca adicional vaig fer el segon intent, i vaig coure fins que l'aspecte era el normal d'un arròs amb llet. El problema és que vaig haver d'estar coent i removent l'arròs més d'una maleïda hora. Encara crec que vaig cometre un parell d'errors així que a la tercera ja serà tremendo, espero; i no tardaré una eternitat, espero també.

L'aspecte en un principi no és algo espectacular (per sobre és com si s'hagués solidificat la "telilla" de la llet) però l'he provat i estava bo, i no m'he quedat cec. Així que crec que ha estat un èxit després del fracàs inicial.


Bon profit.

martes, 19 de enero de 2010

Nanohistorias

L'altre dia estava a casa i em va arribar un correu d'en Luisca a mi i a la resta de gent del grup de Nano (bueno, ni que fossin 50... vull dir que la resta són el Max i el Josep Miquel) amb un títol bastant maco:

(Escala nanomètrica: braç robòtic col·loca àtoms i molècules amb un 100% d'efectivitat)

Probablement mentre llegiu el títol us esteu imaginant una cosa així (inclús jo ho havia fet en un primer moment per pensar després que no tenia ni cap ni peus):

Me l'imaginava posant àtoms un a un sobre una proveta...

Però no. Es tracta d'una estructura feta de "cordes" d'ADN. Realment ells n'hi diuen origami d'ADN perquè a les diferents cordes hi ha fets diferents plecs i es forma una estructura complexa (recordem que l'origami és l'art japonès de la papiroflèxia).

Doncs sembla que un tal Dr. Seeman, en colaboració amb un equip de la universitat de Nanjing han aconseguit realitzar una estructura a nivell nanoscòpic que, amb el que diuen són "dos braços" aconsegueix col·locar àtoms en el lloc que ells volen, amb una efectivitat del 100%. Ells diuen que mètodes anteriors "només" aconseguien entre un 60% i un 80%, que a mi personalment em sembla moltíssim, parlant del tema que estem parlant.

El bitxo aquest té unes dimensions de 150 x 50 x 8 nanometres (nm), de tal manera que en cabrien més d'un milió en un glòbul vermell (dada: un cabell humà medeix, en mitja, 100.000 nm de gruix). I aconsegueix tanta efectivitat gràcies a nous sistems de correcció d'errors: sistemes que s'han investigat a partir de la inherència de dita correcció d'errors arreu. Per cada duplicació celular, cosa que passa constantment i en tots els organismes, hi ha una probabilitat de mutació de gens. Per tant el nostre cos, o l'entorn, o el que sigui, ja s'encarrega de regular aquests "errors" que es produeixen. Imagino que en aquests factors es basa la correcció d'errors.

Total, que encara que no serveixi de molt saber-ho, la cosa aquesta és tal que així:

Els dos foradets actuen com de pinces, es veu.

Aplicacions?

No sé si en alguna ocasió anterior us he explicat els tres tipus de maneres que s'han estudiat com a possibles maneres de fabricar màquines a nivell nano (en diuen "approach"). La primera és la top-down (de dalt a baix), en la qual els ginys (DALT) es van fent cada cop més petits (BAIX) gràcies a noves tècniques de miniaturització i ensamblatge fins a arribar a fer la mateixa funció a nivells nano. Aquesta seria la més natural per nosaltres perquè portem anys i anys veient com els aparells es van fent més petits, començant pels transistors que formen els nostres ordinadors.

La tècnica bottom-up (de baix a dalt) predica que per realitzar els aparells a nivell nano cal disposar de tècniques que ens permetin montar i ensamblar molècules i àtoms (BAIX) de manera precisa per acabar formant els ja anomenats aparells (DALT). Fins ara, i encara durarà crec, era una mica una utopia, ja que ni pràcticament se sabia com fer coses senzilles a nivell nano, imagineu el difícil que seria fer un aparell que ens permetés manipular àtoms i disposar-los de manera que formessin "les coses senzilles a nivell nano". Però vaja, gràcies a l'article sembla que s'està anant per bon camí.

"Theoretical nanomachine build up atom-by-atom"

El tercer "approach" s'anomena bio-hybrid i consisteix en hibriditzar (valgui la redundància) els dos conceptes antreriors amb l'ajuda de la biologia. La natura és sabia, i ens dona eines a tots els nivells per realitzar funcions simples i complexes. Per tant, investigant en biologia, trobem a nivell nano eines que ens ajudarien a formar les nostres màquines. Per tant, les nostres màquines poden ser miniaturitzacions de certs aparells on algunes parts són directament components biològics que compleixen una funció específica: com per exemple emetre o rebre molècules, detectar algun compost químic, etc...

Aquest és potser el que a curt termini promet més, i el que han fet servir companys meus per a les seves investigacions: per exemple, la Maria, la noia que estava abans que jo, va modelar una nanomàquina a semblança del E.Coli. Simplificant, en aquest cas teníem una màquina que es movia depenent d'un còmput intern. El que feia servir (hipotèticament) per moure's eren els flagels del E.Coli conectada a la nanomàquina, seguint un clar exemple de construcció bio-híbrida.

---------------------------------------------

Aprofitaré el post per informar breument de com va la meva investigació. Després del progress meeting decepcionant de fa aproximadament un mes, vaig venir a Barcelona de vacances, no fent res evidentment. Des que he arribat, potser amb les idees més clares després del que se'm va aconsellar en el meeting, vaig començar a programar el que serà la part central de la tesi, imagino. Està relacionat directament amb el Quorum Sensing.


Es tracta de programar un entorn on s'hi posa a l'atzar cert nombre de bactèries. Aquestes creixen i es reprodueixen (grow and divide) i alhora es comporten tal i com ho fan les bactèries del Quorum Sensing, emetent contínuament a l'entorn unes partícules especials. En quant les bactèries detecten una certa concentració de les partícules, canvien d'estat i comportament.

L'objectiu en principi és poder medir quant de temps necessiten les bactèries per fer el canvi de comportament, i canviar les bactèries per nanomàquines que tinguin un model similar i fer proves amb diferents paràmetres. Un cop estigui més avançat, suposo que sortiran idees per ampliar-ho o buscar més resultats. Encara queda bastant per fer.

Per cert, avui tenim un nou meeting. En el correu el professor ens deia que esperava veure els nostres avenços fets les últimes 6 setmanes. The what? Si fa quatre setmanes que vam fer l'últim meeting, tres de les quals han estat vacances! Sí nois sí, no li presentaré res de nou. Otra vez será, que mala suerrrrrrte chato!

Referència a "Pepe Gafe" per suavitzar el nivell intel·lectual del post

EXTRA: per cert, mirant a google imatges per "pepe gafe" surt una foto del pepe gafe al costat d'una cara d'en Carlos Sainz. M'ha fet molta gràcia, més quan aquest matí llegeixo al Marca:

Mucha gente se ha empeñado en creer que yo tenía mala suerte

Carlos Sainz, un tipus optimista

lunes, 18 de enero de 2010

Day 117: Martin Luther King Jr. Day

Petit salt temporal cap endavant.

És bastant tard de matinada, ja dilluns. Demà quan em llevi no hauré d'anar al laboratori, ja que aquí és festa. Se celebra el naixement de Martin Luther King Jr. (el mític, espero que el Jr. no porti a malentesos), que és el dia 15, però ells ho celebren el tercer dilluns de Gener. Llestos també ells, assegurant-se el pont any rere any.

Aquest pont no és més que una mera anècdota ja que els caps de setmana estan perdent el sentit que tenen quan un treballa en una empresa o va a classe. Tant pot ser que jo aquí curri pel meu compte una tarda de dissabte com va passar ahir, com que vagi un dia laborable al laboratori i no foti ni brot. És més, és possible que demà treballi una mica bastant.


Sigui com sigui, la gràcia d'això és que el senyor és fill d'Atlanta. De fet hi tenim algun monument a visitar:

Martin Luther King, la figura principal del Movimiento americano por los Derechos Civiles, nació en 1929. Hijo de un predicador de Atlanta, siguió los pasos de su padre y ocupó el púlpito de la iglesia baptista de Ebenezer. Su condición de predicador marcaría el tono de sus discursos políticos.

King se graduó en la facultad afroamericana para hombres Morehouse College y recibió un doctorado en la Universidad de Boston, pero era más conocido por su lado populista que por su lado intelectial. Puso rostro y voz al Movimiento por los Derechos Civiles, con el que los afroamericanos exigían igualdad, e insistió en conseguir ese objetivo sin el uso de la violencia.

En 1955, lideró el célebre "boicot de los autobuses" en Montgomery, en el Estado de Alabama. Tras un año de boicot, el Tribunal Supremo de EEUU derogó las leyes que imponían la segregación en los autobuses públicos. Tras esta primera victoria, King se erigió en el líder del Movimiento por los Derechos Civiles.

Su enfoque no violento de la cuestión de la igualdad racial le hizo merecedor del Nobel de la Paz en 1964. Fue asesinado en el balcón de un hotel de Memphis en 1968 lo que causó conmoción en todo el país, cinco años después de su legendario discurso que empezaba con la frase: "Tengo un sueño", en Washington DC.

Es una de las figuras más representadas y admiradas del siglo XX. En sólo 10 años, el movimiento que lideraba acabó con un sistema de discriminación estatutaria en vigor desde la fundación del país. El Martin Luther King Jr National Historic Site y el King Center for Non-Violent Social Change en Atlanta son el legado de su visión moral, su habilidad para inspirar a los demás y su impacto duradero en el tejido fundamental de la sociedad americana.

Font: guia dels USA de Lonely Planet
(encara que no ho sembli)



viernes, 15 de enero de 2010

La Pantomima (ara sí)

Pasen y lean...

(vist a menéame)

jueves, 14 de enero de 2010

Day 109: Habemus TV

[En el que Chechu sólo hace que hablar de televisiones, de qué solo y triste se sentía sin ellas, y de cómo consiguió hacerse con una].

Diumenge.

Ja desde el primer moment que vaig arribar al pis, vaig veure que la tele del meu ex-company de pis havia desaparegut. Era obvi, no sóc tan bona persona com perquè l'home deixés aquí un monitor de 19" gairebé nou. Sobretot aquest primer divendres, ho vaig trobar a faltar. Per cansament, el que volia simplement era tirar-me al sofà i veure la tele una estona, amb una de les Estrella Damm que m'havia comprat. Però no podia ser.


Us seré sincers... una de les coses que havia posat a la carta als reis era la possibilitat de comprar-me una tele així maca per posar-la al menjador. Què voleu que us digui, una pantalleta de 19" (imagino, perquè no la vaig medir; el cas és que no és massa més gran que la del meu portàtil) doncs la noto petiteta després de viure a Barcelona a base de pantallotes.

Així que si ja tenia pensat pillar-me'n una, ara ja s'havia convertit en gairebé un requisit per seguir vivint. Així doncs, a partir del primer dia em vaig endinsar a la vasta xarxa en busca del millor preu per un LCD de 32". M'era igual la marca, la qualitat ni res. Jo volia el meu pantallot.

Walmart, Best Buy, Tiger Direct, Hhgregg, Bing, Google Products, etc... van ser objecte d'un exhaustiu seguiment. S'havia de trobar una d'aquestes ofertes que fan molt de tant en tant, o alguna tele refurbished, que és com reparada de fàbrica. Vaig intentar que el meu límit fossin 300$. Les millors ofertes feia temps que s'havien esgotat, o eren coses puntuals.


El millor que vaig trobar va ser a Walmart, una tele de la marca Element (marca no-t'hi-fixis) per 299$ + tax (uns 325$ al capdavall). Quan ja estava decidit a pillar-la i tenia cotxer per anar a buscar-la a un dels Walmart al qual encara en quedaven, vaig revisar la web i havia desaparegut. Shit!

Llavors vaig mirar a craigslist. És una web d'anuncis classificats, on es fa molta compra-venta directa de particulars. Bingo! És allà on vaig trobar vàries ofertes a les quals vaig tantejar. Total que diumenge pel matí tot moix per lo del Walmart, i impacient per tenir ja una tele, em va contestar una de les ofertes i que tenia la primera opció.

Només necessitava cotxe, i el Josep Miquel es va oferir a portar-me. Dit i fet, vaig quedar amb l'home en un restaurant dels de drive-in a una sortida de l'autopista que va al nord. Tot com a molt il·legal (va haver moments que no sabia si fiar-me). Ah! I només CA$H.

Però què va... un tio blanc americà a més no poder, que venia la tele perquè era massa petita pel moble que tenia. La tele és de la marca Emerson, que bé podria ser el cognom d'un migcampista brasiler de futbol, marca blanca que fa por. Estava precintada, sense obrir, i l'home em demanava 300$ contantes i sonantes. Està molt bé tenint en compte que al Walmart la venen a 338$ + tax (una mica més de 360$). És aquesta.

I res, cap a casa, a montar-la i allà està ben maca. En quan tingui els cables per conectar el portàtil em faré, fàcil, unes sessions de sèries i pelis ben maques (que per cert, com pot ser que a botigues venguin cables HDMI a 30 pavos i a Amazon puguis conseguir-ne per un preu inferior als 4 dòlars). I les sessions, jo sol, perquè el company de pis apenes mira la tele.


Allà ell.

miércoles, 13 de enero de 2010

Day 108b: vive le métal!

Doncs això, que tenia un concert al que assistir.

El dia després d'arribar d'un vol semietern, i bastant cansanci acumulat sense saber-ho, tenia una entrada per anar a un concert de heavy. Molts aquí m'havien preguntat els grups que tocaven, o el tipus de heavy que era, però sempre els contestava "no crec que els coneguis" i tal...

Perquè dir-los, "sí home, toquen un metalcore bastant progressiu, altrament anomenat technical progressive metal" o alguna bajanada d'aquestes no hagués ajudat. O dir-los que tocaven:

BETWEEN THE BURIED AND ME
CYNIC
THE DEVIN TOWNSEND PROJECT
SCALE THE SUMMIT

Els hagués deixat amb cara de póker (en anglès, po-po-po-pokerface).


L'entrada em va costar 18.50$, cosa que em va semblar molt barata per un grup bastant conegut aquí més 3 teloners, tots collonuts i l'espectacle es feia al Masquerade, un lloc que no em quedava massa lluny per ser això Atlanta. No massa lluny significa, però, mitja hora caminant. Obrien portes a les 19h així que una mica abans vaig posar-me en camí, amb dos collons i a -6ºC. Trobant-me plaques de gel cada cinc minuts i neu dispersa, i a un bon ritme per no morir d'hipotèrmia, vaig arribar al lloc en qüestió.


El local mola molt, és així tot de fusta, i costa de dues sales, HEAVEN (cel) i HELL (infern). Com a persones als quals els vostres pares van donar una educació esmerada, haureu endevinat que una està a sobre de l'altra. De fet, el cel, on jo anava, estava pujant les escales; l'altre a la planta baixa. Les sales eren molt àmplies, i el tema de tot de fusta i les llums molt típic americà. Quan no fan concerts em sembla que fa de bar/discoteca. S'haurà de provar.

Havent entrat, amb la meva pulsera de major de 21 anys (per l'alcohol) i el sello (que va resultar sé com una escupinada de tinta sobre la meva mà) vaig entrar a la gentada per veure el primer grup. Scale the summit eren molt jovenets i tenien una aparença de nois americans guays que fan surf i aquestes coses, més de la que la música que tocaven mostrava. Molt tècnics, em va encantar els passatges en que les dues guitarres tocaven en tapping, a la vegada (bastant comú en ells).


Lo del tapping, desde el minut 3 i mig fins al final. Oh wait! Quantes cordes té aquella guitarra??

Després va tocar Devin Townsend Project. Tinc un parell de CDs seus que m'encanten, i esperava que en toquessin algo. El que passa és que l'home acumula 10 discos en solitari i altres tants en grups i projectes diversos i jo no tenia temps per engolir tal quantitat. L'home del que ja vaig parlar, i que li van diagnosticar transtorn bipolar, va ser la nota graciosa de la nit. Se'l veu molt carismàtic i humorista... i no va deixar-se intimidar i va ser dels millors moments quan després d'uns problemes tècnics diu que li fa molta vergonya però que té un problema amb el sampling (és com els sons que es fan en playback perque sòn sintetitzats o no es poden reproduir amb instruments a l'escenari).

Es veu que s'havia oblidat de treure el metrònom... així que les dues últimes cançons les van tocar sentint-se un "tic-tic-tic" de fons i de tant en tant un "one-two-three-four-five-six". Increíble. Va molar i tot. Com els anteriors, 4 o 5 cançons i fora.


Escolteu de fons, com una esquella de vaca. I cap al principi i al final, com se sent comptant el compàs. Fa gràcia quan diu "that's right, we're professionals".

Sort que va tocar dues del disc que em mola: és un disc conceptual i com de comèdia [SPOILER]dels deliris d'un dependent d'una cafeteria en el qual un ésser superior anomenat Ziltoid l'omniscient ve a la terra en busca del cafè suprem de l'univers. Si l'home falla en donar-li, destruirà el planeta.[/SPOILER] Digne d'un geni, o un boig. La veritat és que el CD té gràcia ja que té alguns talls parlats, o en la mateixa música, com cantat.

Greetings humans, I am Ziltoid...the omniscient.
I have come from far across the omniverse.
You shall fetch me your universes ultimate cup of coffee... Black!
You have five Earth minutes, Make it perfect!


Els següents, Cynic els havia vist a Barcelona. Amb un bateria que realment m'encanta com toca, i un cantant i guitarrista de descendència catalana (Masvidal de cognom, va confessar tenir família a Viladrau!) i amb unes guitarres on el màstil acaba bruscament (no té lloc per afinar les cordes) aquest grup va arribar, va petar-ho, i va deixar lloc als caps de cartell. Els excel·lents teloners. S'ha de dir que m'agraden molt i que vaig vibrar bastant en alguns moments, tot i estar lluny, darrere del soundboard.

La gràcia d'aquest grup és haver tret un disc el 1994, de duració 35min, haver-se guanyat la fama de mític i llegendari; i haver tret un disc fa dos anys, de duració 35min, i seguir amb un status que ja el voldrien molts grups. L'anècdota és que quan vaig anar a pixar estava la bateria a mig desmontar a l'entrada del lavabo, i el bateria per allà rondant. El vaig tenir a tocar.

I vaig estar a res de comprar-me aquesta fumada de samarreta.

Així que dues hores després d'haver començat tot, i amb un parell de pintes a sobre, va sortir a l'escenari Between the Buried and Me. Brutals... tot i ser un grup que agrada a niñatos que no saben apreciar molts matisos de la seva música (de fet recordo tenir davant meu un pare que pacientment va deixar al seu fill i a la seva filla campant per allí, i va aguantar tot el concert, tot un heroi!). Em vaig agenciar un bon lloc en diagonal de l'escenari, on podia repenjar-me i deixar la jaqueta, i a disfrutar!

Val a dir que començaven a tancar-se'm els ulls del cansanci, però vaig aguantar gairebé la hora i mitja que van tocar, amb una intensitat espectacular, tot i que per mi els millors moments són els que tenen tocs menys metàlics. Llàstima que això, que potser estava una mica fet pols per disfrutar al 100%...


Imatges reals del concert d'Atlanta. Podeu treure-li el volum ;)

Recordo que van tocar 6 cançons i un bis, en total quasi hora i mitja. I en total de tots els grups, doncs ens vam estar 4 hores allà fotuts, potser més de 3h de música. I a quin preu! Crec que va valer la pena, i molt.

Amb la son ben arraigada a mi, i sense sopar als volts de mitjanit, me'n vaig tornar cap a casa. Mitja hora, caminant, amb més fred encara. Solució? Anar fent footing. Vaig retallar deu minuts ben bons i vaig arribar amb la cara no tan congelada com a l'anada.

Vaig fer-me un bocata ràpid i a dormir en quant vaig poder. S'ha de dir que em van sondejar la possibilitat d'anar de festa i vaig estar a punt de cedir, però no va poder ser.

Hagués estat antològic.

martes, 12 de enero de 2010

Day 108a: changements sustantiels

Dissabte.

Després de que divendres arribés a casa una mica fart de tot, deixés les maletes, les desfés, anés a comprar menjar, sopés i poc més; el dissabte es presentava més animat. Però tirem la moviola una mica enrere...

Estava jo tant feliç celebrant tot el que se celebra pels nadals i tot això quan va arribar un correu electrònic del meu estimat coreà company de pis, dient-me que es mudava. Ell ja em va avisar de que estava passant entrevistes a empreses dels afores i que si calia es canviaria de pis, i ho va complir. Des d'aquí els millors desitjos per l'home. Per cert, no viene a cuento ara però que sapigueu que en general a corea no mengen gos, i si ho fan és de cria i no té res a veure amb els gossos domèstics... recordo que és una de les últimes coses de les que vam parlar... *sospir*

He aquí una foto del coreà a títol pòstum.

Així que jo arribava amb l'incògnita de si estaria sol o tindria un nou company de pis. Divendres a l'arribar, em vaig trobar el pis tot tristoi: sense tele, sense algunes llums, sense plantes, i sense moltes altres coses que tenia per allà el noi. Semblava que estava sol, i a mi ja m'anava bé. Vaig anar deixant les coses i tal i se'm va acudir mirar si estava la seva habitació oberta, ja que corria el precedent del Josep Miquel el qual va trobar la clau del seu ex-company de pis de la qual va fer una còpia i ara té una habitació extra (segueix sol).

I sí, estava oberta, però a l'entrar hi havia llençols, un portàtil i etc... així que no estava sol! Miro a la taula i llegeixo: "Jeremie Milet". Té pinta de gabatxo. Sense més, vaig sortir i tancar... no és necessari crear mals rotllos només començar. Llavors em vaig fixar que a la nevera hi havia algunes coses que no hi havien de ser, al lavabo una tovallola nova i algun sabó extrany... però res més. Ni es notava que hi vivia algú extra.

Total que vaig sopar i fer una birra (vaig comprar un 6-pack d'Estrella Damm, per alleugerir la morriña i fer menys dolorosa la transició) però reventat com estava, abans de les 23 vaig anar a sobar, i el company que no havia aparegut.

Molen els cartrons aquests per les 6-pack. Click aquí per un article interessant en anglès sobre cervesa importada a California (suposo que es farà extensiu a la resta dels USA).

Així doncs, va ser el dia següent al matí que vam coincidir. Efectivament, es diu Jeremie, és du¡un poblet entre París i Versailles, i està estudiant filologia anglesa a Georgia State, si no recordo malament. És un nano ultra-discret i bastant humil: gairebé ni se'l sent arribar, té poquetes coses de menjar, casi ni te n'enteres de que hi és! És bon xaval, ja m'està bé.

Aquest és bàsicament el canvi més bèstia: nou company de pis, i el pis una mica canviat per aquesta raó.

L'altre canvi és l'espectacular fred amb el que em va rebre Atlanta. Quan ma mare em va dir dos dies abans de marxar que Atlanta marcava -2ºC de màxima i -7ºC de mínima, no la vaig creure i vam pensar que seria temperatura d'algun altre lloc tipus Nova York. Però tenia raó... A punt d'aterrar, que el capità diu el temps que fa, ens va dir la rasca que feia i que es veia tot enfarinat.

No és el cas, però anda que no molaria eh... La foto treta d'aquí, mireu-les totes que no tenen desperdici! Més, aquí.

De fet havia nevat entre dimecres i dijous. I les temperatures seguien baixíssimes. Avui dimarts comencen a pujar una mica, però seguim moltes parts del dia a sota zero. El cap de setmana vam tenir vàries estones de -6ºC amb sensació tèrmica de -10ºC. I es nota eh! Però m'agrada aquest tipus de fred. Si t'abrigues no tens fred, només notes la cara mig congelada i tal... no és com a Barcelona que quan fa fred se't fica a l'espina dorsal i no hi ha manera de treure'l.

I fixeu-vos que la neu que va caure la setmana passada no ha marxat del tot. A moltíssims llocs trobes plaques de gel i restes de neu encara, i molts d'altres trobes restes de la sal que han tirat per desfer la neu. Tot plegat maco i perillós a la vegada, perquè no vegis com rellisquen les maleïdes plaques de gel!

Foto feta desde el lab, ahir dimarts... Un altre canvi és que per fi està el parking totalment reconstruït, encara que sembla que no hi aparca ningú...

Altres coses batallen per seguir iguals: per la tarda va arribar en Josep Miquel i un cop va ser a casa el vaig anar a visitar, i hi eren en Max (l'italià) i la Sepideh (la noia iraniana). Vam estar xerrant una mica però tots tenien moltes coses a fer així que vam fer desbandada.

Jo tenia un concert al que assistir...

lunes, 11 de enero de 2010

Day 107: Viajes Murphy

Anem per ordre. Divendres, sis del matí. Em llevo per anara l'aeroport, Atlanta m'espera! Les ànimes caritatives i heroïques d'en Jordi i la Marta van decidir que amb dos collons es llevarien a hores intempestives per acompanyar-me a l'aeroport.

Si poses "ojeras" a Google Images, surt en Benicio del Toro. Mira tú por dónde.

El camí a l'aeroport va ser plàcid, i anavem molt bé de temps. Resulta que a la plana web de Delta recomanaven arribar a l'aeroport 3h abans de l'hora del vol. Sortia a les 10:25 així que feu comptes... de totes maneres ja em pensava jo que no seria una mesura extremadament efectiva així que veure que arribàvem passades les 7:30 no em preocupava.

Arribem a la terminal que no era, cap problema. En un moment ens plantem a la que toca i anem a deixar la maleta que havia facturat (sobretot feu sempre el check-in on-line, perquè la de cua que em vaig estalviar va ser bona). Li pregunto a l'home si el control de seguretat és dur i em diu que potser una hora i mitja. L'home anota la porta, i 9:45 com a hora d'embarcament.

No eren ni les 8 quan vam arribar davant del control així que hi vam estar mitja hora parlant, també amb en Mica que també amb dos collons va venir a dir adéu. Últimes despedides i cap al control. El passo en dos minuts i penso: "l'home de Delta s'haurà equivocat". Entro cap a dins i vaig a la porta, i no hi ha ningú... Llavors penso que podria haver estat una bona estona esmorzant amb els que havien vingut en comptes de fer-ho sol en un McDonald's (i el seu esmorzar que apenes va ser digerit, el vaig defecar no massa estona després).

Sí, va ser gairebé una hora i mitja d'espera. L'hora indicada i no es mou ningú. Prop de les 10 ja avisen els de primera classe i tal. Veig que la cua avança a dures penes... 10:30. 10:45 i avança una mica més. Què és aquesta broma? 11:00, la cua comença a reduïr i comencen a avisar a més gent. 11:30 i per fi podem fer cua els plebeus. Passa una puta hora de la hora del vol i encara no he embarcat...

Miro a través de la cua i veig que darrere del control del bitllet s'estan fent escorcolls. Era de sospitar al veure dues cues paral·leles, una d'homes i una de dones. A l'entrar, un escorcoll ràpid, i després revisió exhaustiva del trolley i del maletí del portàtil. Em van fer encendre tots els aparells, però no vaig tenir cap problema. Patia una mica per l'afaitadora però apenes se la va mirar.

I per fi dins, l'avió va despegar a les 12:15. A mi els controls de seguretat me la bufen, com si em volen palpar el paquet i fer-me l'escaneig que et treu despullat. Total, jo apreto panxa perquè surtin quadradets als abdominals, i llestos. Però no comencis a fer un puto control que tardarà una hora i pico JA MÉS TARD de la teòrica hora habitual d'embarcament. S'ha de ser retrassat. I amb moltíssima més raó si t'has molestat a fer venir a tothom 3h abans de l'hora del vol, fent perdre el temps dels viatgers i de la gent que s'ha dignat a llevar-se a les mil per acompanyar-te.

Una cosa així, però més discret...

Haig de dir que sembla que van aprendre la lliçó i que l'endemà, en el mateix vol que va agafar el Josep Miquel, una estona abans van dir als passatgers que els facturarien els trolleys sense càrrec afegit per agilitzar el procés i no haver de revisar-los més tard. L'escorcoll i la revisió de les bosses que pugessis a l'avió seguia vigent. Així que només van sortir amb 45min de retard. No sé, de totes maneres, si això ho seguiran fent.

El vol, doncs què us he de dir. Són unes 10h. Vaig dormir el que vaig poder entre anada i vinguda de les hostesses, i la resta doncs fent els encreuats de la Vanguardia, llegint el llibre que em van regalar per Nadal, o veient sèries al portàtil. Perquè sí, nois, no estaven molt per la labor de prohibir l'ús d'aparells elctrònics a bord.

També s'ha de dir que lo de no poder moure't durant la última hora de vol era una mica una quimera, almenys en el meu cas. Simplement, sabeu que quan l'avió aterra, no es poden tenir mòbils encesos i t'has d'estar en el teu lloc amb el cinturó posat. A mi em sembla que van avançar una mica la hora de donar aquest missatge i prou. Potser sí que per megafonia van dir, més fort del normal, que ens asseguéssim, però no em va semblar res excessiu.

Total que vam arribar amb una hora i quart de retard, però el circ no havia acabat. Quan arribes has de passar per tots els controls de l'aeroport americà, òbviament. I aquí es va aplicar la llei de Murphy. Hi havia dues cues, una enorme per visitants i tal, i l'altra per estudiants amb visat, més curta. Penso "de puta mare" i m'hi poso. La cua es fa gran darrere meu fins que tallen poc després de mi i se'ls emporten a un altre lloc, quedant-me jo dels últims. "Cabrons, ja podríeu haver tallat per on jo sóc i surto d'aquest forat infernal!".

No us exagero si us dic que ens vam estar una hora fent aquella cua, tot i els esforços fallits d'agilitzar-ho fent-nos omplir a nosaltres trossos d'un imprès que han d'omplir ells. Perquè aquí realment vam tenir una mala hòstia impresionant. Primer, ens colen davant a un parell en cadira de rodes, i després a una familia sencera de 5 membres incloent un recent nascut. I també, a davant teníem a un africà que no entenia l'idioma i que va haver de venir mig aeroport per no sé quines històries. Un altre no havia omplert els formularis a l'avió, i allà estava, omplint-nos amb la calma al mostrador i fer-nos perdre el temps. Més tard, un dels que revisava els passaports devia anar a dinar, etc...

Jo començava a estar dels nervis, de veritat. Pitjor que una cua molt llarga és una cua que no avança. Just quan faltaven dos o tres davant meu, ens van agafar a mi i a uns quants per fer-nos avançar en una altra cua, i per fi vaig poder sortir d'allà.

Arribes doncs a la recollida d'equipatges. Com no, la cinta del nostre vol era la que quedava més lluny. Petit detall que se suma a tot l'anterior. Passes pel control d'aduanes (sort que no em van fer la revisió extra, els hagués matat) i després deixes la maleta que has facturat per una segona revisió interna, mentres tu passes el control de metalls i tal amb el trolley i surts cap a fora.

Vaig anar a agafar el tren que et porta a la sortida, m'assec... i al tancar-se les portes, se sent un missatge d'error... de puta mare. El tren es va estar 10min parat i jo començava a rabiar de valent. Total, un cop arribat a fora era hora de recollir la maleta de nou per marxar. Vaig haver d'esperar uns altres 20min a que sortissin les maletes (en una cinta diferent de la que en principi s'havia anunciat, sort que vaig estar atent), temps en el qual va donar temps a que sonés l'alarma antiincendis, tot un espectacle, amb tot de flashos no aptes per a epilèptics i missatges alarmants per megafonia. A la merda, jo vaig anar a pixar de mentres.

Finalment, a les 6 de la tarda, hora atlantina, vaig sortir de l'aeroport (3h de retard sobre la hora estipulada). Té gràcia, perquè la noia iraní va venir a buscar-me en cotxe i portava 2h30min esperant. Pobre noia, es mereix un monument, i em sento culpable, encara que no en tingui cap culpa i hagi sofert tant o més que ella. Un drama.

---------------------------------------------------------------
He estat molta estona dubtant com anomenar aquest post. La primera idea era "la pantomima" per totes les mesures de seguretat extra que hi havia. Però realment no era res de l'altre món. Vaig pensar també en "cursa d'obstacles" o "gimcana" per raons òbvies, però vaig descartar-ho perquè mirant-ho en perspectiva, la única cosa especial d'aquest vol és que he esperat, esperat, i esperat.

La pantomima.

Així és, doncs, com va passar el que seria el dia 107 de l'aventura a Atlanta, primer de la segona tongada. Alguna gent em va dir que no seguia el blog perquè era molta feina... vaja, en el fons miro lo llargs que em queden els escrits, i us entenc. Pobrets!

domingo, 10 de enero de 2010

L'endormiscat retorn

Deixo aquest petit post per deixar constància de que he tornat a la vida atlantina. Vaig arribar el divendres, a dures penes, i he tingut un cap de setmana ple d'emocions i bastant atrafegat tot i no fer res de l'altre món.

Com sempre, m'agradarà explaiar-me sobre tot el que ha envoltat la meva arribada i els dies posteriors, però ho faré un altre dia. Sento decepcionar als fans incondicionals, però és millor així, creieu-me.

Encara que costi de creure, són les 22:30 i m'entra la son, així que passo de relatar i fotre parrafades. El que sí que és veritat és que avui diumenge m'he llevat abans de les 9 del matí sense tenir cap obligació, cosa que no passava desde que era un enano i em llevaba per veure dibuixos tot el matí, a l'hora que inexplicablement se'm congelaven els peus. Eren altres temps.

Diran que és del jet lag, però s'ha d'aprofitar per fer bondat i establir uns horaris decents per poder anar al laboratori de bon matí sense patir narcolepsia induïda. Així que amb el vostre permís me n'aniré a sobar.

Intentaré que aquesta etapa desmenteixi els tòpics que comenten que "la segundas partes... nunca fueron buenas". L'inici ha estat, si menys no, mogut i variat: esperes, velades de metall, changements sustantiels, una forta depressió del mercuri, etc... Els mantindrem informats.