Day 108b: vive le métal!

Doncs això, que tenia un concert al que assistir.

El dia després d'arribar d'un vol semietern, i bastant cansanci acumulat sense saber-ho, tenia una entrada per anar a un concert de heavy. Molts aquí m'havien preguntat els grups que tocaven, o el tipus de heavy que era, però sempre els contestava "no crec que els coneguis" i tal...

Perquè dir-los, "sí home, toquen un metalcore bastant progressiu, altrament anomenat technical progressive metal" o alguna bajanada d'aquestes no hagués ajudat. O dir-los que tocaven:

BETWEEN THE BURIED AND ME
CYNIC
THE DEVIN TOWNSEND PROJECT
SCALE THE SUMMIT

Els hagués deixat amb cara de póker (en anglès, po-po-po-pokerface).


L'entrada em va costar 18.50$, cosa que em va semblar molt barata per un grup bastant conegut aquí més 3 teloners, tots collonuts i l'espectacle es feia al Masquerade, un lloc que no em quedava massa lluny per ser això Atlanta. No massa lluny significa, però, mitja hora caminant. Obrien portes a les 19h així que una mica abans vaig posar-me en camí, amb dos collons i a -6ºC. Trobant-me plaques de gel cada cinc minuts i neu dispersa, i a un bon ritme per no morir d'hipotèrmia, vaig arribar al lloc en qüestió.


El local mola molt, és així tot de fusta, i costa de dues sales, HEAVEN (cel) i HELL (infern). Com a persones als quals els vostres pares van donar una educació esmerada, haureu endevinat que una està a sobre de l'altra. De fet, el cel, on jo anava, estava pujant les escales; l'altre a la planta baixa. Les sales eren molt àmplies, i el tema de tot de fusta i les llums molt típic americà. Quan no fan concerts em sembla que fa de bar/discoteca. S'haurà de provar.

Havent entrat, amb la meva pulsera de major de 21 anys (per l'alcohol) i el sello (que va resultar sé com una escupinada de tinta sobre la meva mà) vaig entrar a la gentada per veure el primer grup. Scale the summit eren molt jovenets i tenien una aparença de nois americans guays que fan surf i aquestes coses, més de la que la música que tocaven mostrava. Molt tècnics, em va encantar els passatges en que les dues guitarres tocaven en tapping, a la vegada (bastant comú en ells).


Lo del tapping, desde el minut 3 i mig fins al final. Oh wait! Quantes cordes té aquella guitarra??

Després va tocar Devin Townsend Project. Tinc un parell de CDs seus que m'encanten, i esperava que en toquessin algo. El que passa és que l'home acumula 10 discos en solitari i altres tants en grups i projectes diversos i jo no tenia temps per engolir tal quantitat. L'home del que ja vaig parlar, i que li van diagnosticar transtorn bipolar, va ser la nota graciosa de la nit. Se'l veu molt carismàtic i humorista... i no va deixar-se intimidar i va ser dels millors moments quan després d'uns problemes tècnics diu que li fa molta vergonya però que té un problema amb el sampling (és com els sons que es fan en playback perque sòn sintetitzats o no es poden reproduir amb instruments a l'escenari).

Es veu que s'havia oblidat de treure el metrònom... així que les dues últimes cançons les van tocar sentint-se un "tic-tic-tic" de fons i de tant en tant un "one-two-three-four-five-six". Increíble. Va molar i tot. Com els anteriors, 4 o 5 cançons i fora.


Escolteu de fons, com una esquella de vaca. I cap al principi i al final, com se sent comptant el compàs. Fa gràcia quan diu "that's right, we're professionals".
Sort que va tocar dues del disc que em mola: és un disc conceptual i com de comèdia [SPOILER]dels deliris d'un dependent d'una cafeteria en el qual un ésser superior anomenat Ziltoid l'omniscient ve a la terra en busca del cafè suprem de l'univers. Si l'home falla en donar-li, destruirà el planeta.[/SPOILER] Digne d'un geni, o un boig. La veritat és que el CD té gràcia ja que té alguns talls parlats, o en la mateixa música, com cantat.

Greetings humans, I am Ziltoid...the omniscient.
I have come from far across the omniverse.
You shall fetch me your universes ultimate cup of coffee... Black!
You have five Earth minutes, Make it perfect!

Els següents, Cynic els havia vist a Barcelona. Amb un bateria que realment m'encanta com toca, i un cantant i guitarrista de descendència catalana (Masvidal de cognom, va confessar tenir família a Viladrau!) i amb unes guitarres on el màstil acaba bruscament (no té lloc per afinar les cordes) aquest grup va arribar, va petar-ho, i va deixar lloc als caps de cartell. Els excel·lents teloners. S'ha de dir que m'agraden molt i que vaig vibrar bastant en alguns moments, tot i estar lluny, darrere del soundboard.

La gràcia d'aquest grup és haver tret un disc el 1994, de duració 35min, haver-se guanyat la fama de mític i llegendari; i haver tret un disc fa dos anys, de duració 35min, i seguir amb un status que ja el voldrien molts grups. L'anècdota és que quan vaig anar a pixar estava la bateria a mig desmontar a l'entrada del lavabo, i el bateria per allà rondant. El vaig tenir a tocar.

I vaig estar a res de comprar-me aquesta fumada de samarreta.

Així que dues hores després d'haver començat tot, i amb un parell de pintes a sobre, va sortir a l'escenari Between the Buried and Me. Brutals... tot i ser un grup que agrada a niñatos que no saben apreciar molts matisos de la seva música (de fet recordo tenir davant meu un pare que pacientment va deixar al seu fill i a la seva filla campant per allí, i va aguantar tot el concert, tot un heroi!). Em vaig agenciar un bon lloc en diagonal de l'escenari, on podia repenjar-me i deixar la jaqueta, i a disfrutar!

Val a dir que començaven a tancar-se'm els ulls del cansanci, però vaig aguantar gairebé la hora i mitja que van tocar, amb una intensitat espectacular, tot i que per mi els millors moments són els que tenen tocs menys metàlics. Llàstima que això, que potser estava una mica fet pols per disfrutar al 100%...


Imatges reals del concert d'Atlanta. Podeu treure-li el volum ;)

Recordo que van tocar 6 cançons i un bis, en total quasi hora i mitja. I en total de tots els grups, doncs ens vam estar 4 hores allà fotuts, potser més de 3h de música. I a quin preu! Crec que va valer la pena, i molt.

Amb la son ben arraigada a mi, i sense sopar als volts de mitjanit, me'n vaig tornar cap a casa. Mitja hora, caminant, amb més fred encara. Solució? Anar fent footing. Vaig retallar deu minuts ben bons i vaig arribar amb la cara no tan congelada com a l'anada.

Vaig fer-me un bocata ràpid i a dormir en quant vaig poder. S'ha de dir que em van sondejar la possibilitat d'anar de festa i vaig estar a punt de cedir, però no va poder ser.

Hagués estat antològic.