Traduccions amb dos collons

Aquest petit post ve dedicat a un tema bastant recurrent en la nostra vida diària.

Doblatge o sobtitlat? O aprendre anglès per disfrutar de les sèries en tota la seva essència?

La veritat és que aquest ha estat un tema recurrent durant molt de temps, però ara molt més per la proliferació de sèries a Internet. I pel tema de que hi ha gent que ha de baixar-se la seva sèrie preferida setmanalment just després de la seva emissió als USA i veure-la com sigui.

Clar que si els preguntes, et diran que ho fan perquè és més autèntic, que si no perds matisos, etc... O pel fer-se els guays i moderns (no tenen collons de dir que no poden esperar :D). Però no hi entraré aquí.

Una de les grans culpables

El tema és que mentre el doblatge i la traducció siguin mínimament bones, jo ho accepto. Sempre que no hagi sentit mai les veus originals de la pel·lícula o sèrie en qüestió. I sóc de l'opinió que a Espanya hi ha una cartera de dobladors ESPECTACULAR i que poden fer una gran feina, si les productores (o qui sigui que s'encarrega de pagar el doblatge) no racanegen.

Joder, com se me'n va l'olla! Creieu-me que tot això que acabo d'escriure ho he desenvolupat a partir del fet que simplement volia fer-me ressò de la imaginació dels traductors. I sobretot dels encarregats de traduir els títols de les pel·lícules. Que en tres paraules has de captar l'essència del títol original i traduir-la al teu idioma. I si hi ha joc de paraules, jodida la hemos.

Ho dic perquè porto setmanes veient anuncis aquí d'una peli d'en Bruce Willis i en Tracy Morgan (el genial negre de Rockefeller Plaza, o en versió original, 30 Rock), comèdia de dos policies. El nom aquí és CopOut. I sorpresa la meva quan me n'assabento de que a Espanya s'estrena ara:

VAYA PAR DE POLIS: FLIPA CON MI PIPA

Va ser llavors quan se'm van entornar els ulls, deixant-los en blanc, i a treure escuma per la boca. Aquí se li acut traduir CopOut per "Vaya par de polis: flipa con mi pipa"? L'excusa seria que és perque la gent es faci una idea de què van a veure, de que veuran una comèdia sense cap mena de pretensió.


Va ser quan vaig recuperar la consciència que vaig veure que el títol americà també era "A couple of Cops/Dicks: Rock Out with your Glock Out". S'ha de dir que no és fàcil traduir ni CopOut ni l'altre títol. Ni menys fer que rimi, com l'original. Així que finalment, només em falta que aplaudir la persona que va tenir els collons de traduir el títol, i als directius que seguien, per acceptar-lo.

Però de totes maneres, mils de títols han tingut traduccions lliures que eren per flipar. Recordo un cas sagnant, el de Con faldas y a lo loco, la qual el seu títol original era Some like it hot. Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions.

I vosaltres? Doblatge, o sou guays?

Nou poster

Recordeu que una vegada us vaig posar una foto d'una promoció de graduats amb cares del Gollum promoció de graduats amb cares del Gollum? Està en el mateix passadís on hi ha uns posters on apareixen les fotos dels professors de cada lab i el seu alumnat.

Quan jo vaig arribar, òbviament al poster on surt laboratori del professor Akyildiz, el meu careto no hi era. Cap allà al Desembre, ens van demanar que enviéssim una foto que volíem posar en el poster nou, i teníem una data límit i tot perquè ho portarien a imprimir i tal.

Total que complint tothom els plaços, el poster seguia sense canviar i es veien les cares de la gent que hi era l'any passat i calia fer molts canvis. Es rumoreja que el professor no tenia cap foto actual que li fes el pes i que per això s'endarreria tot tant.

Doncs vés per on aquest dimarts anava al lavabo, i de reüll me'n vaig adonar:


Una mica ampliat:


Si voleu saber de tots, o d'alguns, vaig fer un post no fa massa. Les incoroporacions recents són Joan Capdevila, el nano que ve de la UPC igual que jo, en les mateixes condicions.

En Ravikumar Cognom-Impronunciable és un estudiant de master que està resolent un special problem (crec que es deia així) pel professor. És una manera de treure's crèdits de master, i segons m'han dit, et dona oportunitats per acabar treballant de doctorand amb el professor amb el que el fas.

El professor Hugues, que ja estava en l'anterior poster, ningú sap qui és i què fa allà. Però respectem-ho...

--------------------------
En un altre ordre de coses, avui hem tornat a tenir partit de la lligueta. Aquest no ha estat tant escandalós com l'últim però igualment hem guanyat 34-66. Ha tingut gràcia com l'àrbitre gordo flipat, del qual ja havia parlat el primer cop, els ha pitat a l'equip rival dues faltes tècniques per TOCAR L'ARO durant l'escalfament. Com li agrada fer-se l'important al tio! Jo he tirat dos tirs lliures i n'he ficat un, així que havia anotat sense que s'hagués jugat ni un segon de partit. Curiós.

A la segona jugada, triple. Després m'he desinflat fallant varis tirs... A la segona part unes quantes cistelles fàcils han augmentat el meu ego. Ha tingut gràcia una jugada en que he robat una pilota al mig camp i he anat directe a fer una entrada tenint un defensa sota l'aro. No sé ni com l'he ficat però els de l'equip em cridaven "that's Ricky Rubio, man". Es veu que està de moda el xaval.

Curiosa primera imatge que he trobat la primera, amb "inflated ego" a Googe Images.

Total, 14 punts (si no em deixo cap). No està malament considerant que he jugat potser una mica més de 20 minutets a temps corregut. Ah, i em sembla que ens han fet fotos. Aviam si les pengen aviat i surto en alguna.

Per allò del ego, i tal. Bona nit.

Miscelánea 4: RickRoll'd!

Ay amics! Miscelània... primera prova de la falta de coses importants a explicar... Però avui he vist moltes coses que m'han impactat i m'han fet riure, i a vegades les dues alhora.

Primer de tot, no sé si heu vist lo del hockey gel... A vistes de que aniré(em) a veure'n un d'aquí poc, l'expectativa de veure tal hòstia, i rajar sang del cap, em dóna una mica de... morbo?

Ja sabeu de què parlo? Mireu el vídeo:
http://www.youtube.com/watch?v=oHg5SJYRHA0

Per sort, no és greu.

Ara lo típic seria dir:
HA HA, YOU'VE BEEN RICKROLL'D!

Per si no ho sabeu, el fenomen "RickRoll'd" es va originar a 4chan, un fòrum bastant famós però alhora molt freak i on hi ha molta gent molt anada de la olla. Però, no obstant, hi ha bromes que es converteixen en fenomens (memes) i tenen bastanta gràcia.

Aquest, concretament, consistia en atreure l'atenció d'algú i donar-li algun link mostrant allò que tant havia cridat l'atenció. La persona que ho mirava, en comptes de trobar allò que esperava, troba aquesta espectacular cançó, bastant gayer, per cert.

La vertadera gràcia és fer que la persona en qüestió caigui una i una altra vegada a la broma, i sigui RockRoll'd tantes vegades com es pugui, igual que s'explica (amb bastant poca gràcia, la veritat, AQUÍ).


Tot això ve quan he llegit la notícia que Youtube havia deshabilitat el vídeo per qüestions de copyright. Un vídeo que porta anys pujat i té més de 30 milions de visionats... El clamor no s'ha fet esperar i a vàries webs de notícies se'n feien ressó (jo ho he vist a menéame). Increíble lo gran que s'havia fet aquest fenomen.

Per tranquilitat dels fans, youtube ha rectificat i ha tornat a habilitar el vídeo. No crec que fos una idea gaire popular això de retirar un vídeo tan carismàtic, i que a ells els reportava tantes visites. A més a més la cosa havia estat a escala nacional. A programes en directe de notícies, en partits de béisbol, i altres actes s'havia perpetrat més d'un RickRoll.

---------------------------------------------
Però el dia és llarg i això no és la única cosa que he pogut trobar d'interessant avui.

M'he quedat de pedra quan he vist, també a menéame, una pàgina que parlava d'un joc ben especial. Òbviament sabreu (encara que alguns no us n'haureu recordat) que abans d'ahir dia 23 de Febrer, es va celebrar una trista efemèride: el 23-F.

Per commemorar acte de tal magnitud, un parell de webs recordaven un joc que va sortir l'any 1983 per la Spectrum (em pregunto si el tindria mon germà). Es deia El golpe i era un intent de recrear el famós i fallit Cop d'Estat.


No tinc paraules, només diré que l'estampa és impagable. Circula per Internet inclús el codi íntegre del joc, lliure. És espectacular veure aquest Pac-Man amb bigote i tricorn... és APOSTOFLANT (com diria el mestre Jordi Robirosa). És més increíble veure lo cutre (bueno, tampoc puc comparar amb altres jocs de l'època) que és i com van fer un comecocos amb referències del cop d'estat per treure pasta a la gent.

Però també és tremendo l'humor que portava el tema... Molta gent es devia fer unes risas amb en Tejero.




Bueno nens, ja sabeu que I'll never give you up, no?
Bona nit!

Royal Hunt - X

Hòstia com passa el temps...

Sembla que va ser ahir quan vaig arribar a Atlanta per primer cop. I que vaig anar al festival ProgPower USA que convenientment es va celebrar una setmana després de que jo arribés.

I que va deixar tants records i fotografies (malauradament moltes d'elles encara me les han d'enviar i sembla que va per llarg...) i tant bon rotllo.

I sembla que va ser ahir quan per fi vaig poder baixar-me l'últim disc de Royal Hunt, banda danesa de heavy diguem... neoclàssic, que ja té uns anys. S'anomena "X", estratègicament posat (tampoc s'han trencat massa el cap) perquè és el seu desè àlbum.


El CD és boníssim i l'escolto cada 3 ó 4 dies.
Doncs va coincidir que una noia que també tenia fotos de llavors i encara no me les havia passat, estava conectada i PER FI me les va passar. Llàstima que només siguessin unes poques. Però considerant que era una de les bandes amb més solera del festival, ja va bé.

Tot el grup, excepte el cantant. Coristas, OU YEAH ;)

Amb Mark Boals, el cantant.

André Andersen, el tecladista i líder del grup.

Us haig de dir que aquesta torre de 1.90m toca els teclats collonudament, i que als seus 50 anys té la energia del xaval que acaba de començar. Després de 10 discos amb la banda, molts altres en solitari i col·laboracions, i més de 20 anys en actiu, va com si res. I humil, que després de tota la puta cua de fans que van soportar, vaig venir jo d'improvist a fer fotos i felicitar-lo, i com si fos el primer.

Capaç de:


Espectaular... Toques això amb un violí i m'ho crec que és d'un tiu del segle XVIII

I res, us haig de dir que poc a poc les idees per postejar van caient una a una, i que a no ser que em passin coses realment interessants o que se m'acudeixin més parides per posar, això perdrà una mica de "fuelle". Què tal si em demaneu que us expliqui alguna cosa concreta, em proposeu algun tema, o algo? No sé nois, imaginació!

Per cert, records, records, d'AIXÒ és del que em venen records.
I encara que poca gent que em llegeix escolti les coses que jo escolto... el disc Paradox (1997) d'aquesta gent són del millor de la història. En serio:

Buenas y metálicas noches.

Masoquisme

Perquè entro constantment a la web del Marca a llegir certes notícies i comentaris? Només se m'acut una raó...

Grans invents de la era moderna (I)

Hola sers amb cervells superiors i dits prènsils! Benvinguts a una nova sèrie de posts amb un tema bastant clar: intentaré desvelar-vos els millors invents que la humanitat ha donat a llum en els últims temps. Obres tecnològiques, infinitament útils; ginys producte de ments brillants, de genis abocats a fer que la nostra via sigui molt més fàcil, pujant al ser humà en un pedestal més alt, si és això ja possible.

Començarem amb (redoble, por favor):

CAN BOTTLE TOP!
Eren els volts de la mitjanit i feia zapping en busca d'alguna sèrie per veure, que no fos vomitiva. I en un canal dels que anomenem teletienda (per altra banda, un gran invent, llàstima que no arribi per poc al nivell que requereix aquesta sèrie de posts divulgatius) ho vaig veure. De sobte, la televisió va prendre un aura gairebé mística, pròpia d'una deïtat.


Es tracta com d'unes boques d'ampolla soltes, amb rosca i tap. Té com un sistema el qual tu el poses sobre una llauna de qualsevol refresc del món mundial (millor si és una cola sense marca, on anem a parar!), apretes i llavors es fa el buit, convertint instantàniament una farragosa i incòmoda llauna en una ampolla!!!!!

Però no deixeu que la meva narració inculta deixi passar per alt detalls importantíssims. Vull que coneixeu de primera mà les grans avantatges d'aquest sistema revolucionari:


Increíble! Sí, és increíble els efectes sonors que hi posen, enfatitzant les bondats del producte al 100%. És increíble la quantitat d'usos i d'avantatges que hi ha sobre les pobres llaunes, que queden defenestrades a la més profunda ira per fer-nos la vida tan difícil. Ja no ens caurà el seu contingut a la nevera, els nostres fills estaran segurs! Ja no haureu de tirar el contingut d'una llauna que acabem d'obrir perquè hem de conduir (home, espera't dos minuts a que te l'acabis, o no la obris per començar...). Ara podrem saber de qui és cada llauna!

Jo no sé ni com he pogut viure'n sense. Ah, se m'oblidava... call now! Suposo que si truques abans de que passin 12.35353 (periòdic mixt) minuts et faran algun regal.

Per acabar, una cita que pretén ser textual, dels Simpson:
HOMER: ¡Es el mejor invento que he visto nunca!
LISA: Por favor, papá, no puedo creer que vayas a caer.
HOMER: Tsk, a ver Lisa, dime algo que haya hecho mejor la humanidad.
LISA: ¿El renacimiento?
HOMER: Bah, esto está mejor.
(Si algú recorda de quin episodi es tracta, que m'ho digui, em faria molt feliç)

Renaixement, o can bottle top. Difícil elecció...

---------------------------------------
EXTRA: si veieu el vídeo i llegiu el text, trobareu a faltar en el text una de les fantàstiques qualitats que s'enumeren en el vídeo. No volia ser massa sarcàstic amb aquest tema perquè ho he viscut de prop durant molts anys:

Mama, això evitaria que les 40 CocaColes que obres al dia i de les quals te'n beus un petit xarrup perdessin el gas! O evitaries que jo les veiés obertes a la nevera i temptat els fotés un trago i passés pel mal tràngol d'una CocaCola amb absolutament ZERO GAS! Si voleu en feu una transferència i us en compro un paquet, i a l'Abril us l'emporteu a Barcelona.

Bona nit, i bona sort.

JOKER

Ja em perdonareu, però en Jordi m'ha donat una idea, i volia compartir-la.

El primer que rigui, perd (crec que guanyareu tots).

EDIT: ah, per cert... 10.000 visites, i tal. Merci a tots!

Days 146-150: Resident Appreciation Week

Aquesta setmana que acaba de passar (de dilluns a divendres) ha estat la "Resident Appreciation Week", que es veu que és típica un cop a l'any als apartaments.

Bàsicament és una setmana on la direcció dels apartaments i els seus empleats preparen certes activitats pels residents, com a forma d'agraïment per deixar-se allotjar per ells. Què amables!

No home no, si la realitat i el desig ocult en tot això és que renovem el contracte per l'any que ve. És tot una maniobra publicitària. Però com estem als Estats Units, doncs hi ha free food.

Cartell anunciant la setmana de marres.

En el cartell podeu veure totes les activitats de la setmana. Per cert, és increíble com escriu una de les noies de recepció. Mataria per tenir una lletra com la que té aquesta dona! Doncs aquest cartell de metre quadrat que estava a totes les plantes et posava al corrent de tota la programació setmanal.

Dilluns: DONUTS!

El dilluns pel matí, ben aviat, esmorzar amb caixes i caixes de donuts de la marca Krispy Kreme, que està prou bé. Com podeu suposar, per les hores que eren, no hi vaig assistir. De fet em vaig adormir i em vaig llevar a les 11 del matí. Però, tal i com suposava, van sobrar un parell de caixes que encara hi eren quan vaig anar cap al laboratori.

De fet vaig marxar sense esmorzar esperant que això passés, i llàstima que no tenia massa gana, perquè n'haguessin caigut més de dos, llavors.

Definitivament haurien de portar donuts més sovint...

Dimarts: Torneig de billar
A la planta G (ground), una mena de subterrani hi ha unes taules de billar i unes màquines recreatives. Aprofitant la infraestructura, van organitzar un torneig de billar. Jo em vaig apuntar amb en Joan per anar a passar l'estona. La parella guanyadora s'emportava 100$!

Foto a l'atzar on surto jo (EGOOOO) i per mostrar que déu n'hi do la gent que va anar al torneig. Pensava que seríem quatre gats (mai subestimis el poder del free food).

Com no, hi havia free food. Ens vam posar bastant les botes a base de aletes de pollastre (realment bones) i patates fregides de bossa. En quant al torneig, érem 14 parelles crec, i nosaltres vam arribar a semifinals. Vam tenir opcions de guanyar la partida de semifinals, però un parell de tirs amb mala sort al final ens van privar de jugar la finalíssima.

Però va estar molt bé, per passar l'estona, menjar de gratis, i conèixer gent. De fet, els nois vam estar parlant amb els nois que vam eliminar a quarts de final. Dos danesos, grandíssima gent! En serio, feia molt temps que algú no em queia tant bé. De fet, els vaig dir de venir a una festa que vam fer divendres i crec que tenim dues adquisicions molt valuoses pel tema festiu. (I Jordi, un apunt: els mola Volbeat! \m/)

Jugant contra els danesos. "Bola ratllada a la cantonada... cap dins!"

Dimecres: galetetes, galetetes
El dia de dimecres no tenia massa secret. Simplement hi havia paquetets de dues galetes a recepció, i te les podies emportar per més tard o el que sigui. Jo me'n vaig esmorzar quatre i berenar quatre.

No eren gran cosa, però s'agraeix.

Amamos a nuestros residentes (si renuevan el contrato, claro)

Dijous: la festa... grossa? ¡Renewal Fiesta!
Dijous es fa l'event que se suposa gran de la setmana. Fan una festa que dura aproximadament 3 hores al lobby. Vaig arribar i vaig estar parlant amb els danesos fins que van arribar els meus companys del laboratori que viuen als apartaments. Hi havia material per fer-se tacos i burritos i begudes fresques. Vaja, que pràcticament vam sopar.

La gràcia d'aquesta festa, i la raó per a que es reuneixi una quantitat bastant gran de gent és que entre tots els assistents (residents, clar) se sorteja una televisió de 37". De fet, si renoves el teu contracte aquella nit, tens el doble de possibilitats de guanyar-la.

Les sobres... la veritat és que la cua per menjar va ser bastant llarga, i vam arrassar.

També sortegen altres coses, com samarretes amb el logo dels apartaments, o atenció, els pitjors premis que mai hagi presenciat sortejar-se: late fees i lost keys. És lo més proper a comodins del monopoly que es pot sortejar. M'explico:

• Si pagues el lloguer més tard del dia 5 de cada mes, et cobren un recàrrec, que crec que són 50$. Això és el late fee. Doncs amb el vale aquest, oh que bé! Pots pagar quan et surti de la minga.
• Si un dia et deixes la clau a casa, sempre pots demanar a recepció que t'obrin. Però si són més de les 18h, et cobren algo com 20$. Doncs amb el val de "lost keys", no et cobren! Si és que són uns sols :D

En resum, que paga el lloguer quan te toca, i intenta no deixar-te les claus (o si te les deixes, truca al teu company de pis home, no siguis burro).

No em va tocar res, i no m'extranya, perquè la manera de fer el sorteig era una vergonya. No dic que fos un sorteig amb malícia, simplement es va fer amb poca traça. Van posar en una safata tot de tires de paper amb els noms dels residents. Van barrejar els papers amb menys gràcia que una persona que no té mans, sinó muñones. Amb raó a un li van tocar dos premis (d'entre més de 150 papers).

El guanyador de la tele amb la jefa i una de les noies de recepció. La cara de felicitat del noi, és... sense comentaris.

Tant bon punt vaig veure que nom'havia tocat la tele vaig marxar, que tenia partit i arribava tard. I no us diré massa més ja que el partit no va tenir massa història. Bueno va, us diré el resultat: vam guanyar 113-13. D'aquí que no tingués història.

Divendres: galetetes (again)
Un altre cop galetes, un altre cop que me'n vaig endrapar unes quantes.

Divendres va culminar amb una de les festes més grans (de bones, no de multitudinàries) que jo recordo, i fins al moment la més memorable aquí a Atlanta. Però ja us la explicaré un altre dia, si em ve de gust.


De fet ara em poso a estudiar que demà tinc progress meeting i no tinc cap ganes de quedar-me en blanc exposant. Que passeu un bon matí de treball dur i sense descans i sent fustigats amb un fuet de set puntes (els que ho llegiu fent el cafè), i una bona tarda/nit als que ho llegiu ja havent estat fustigats.

Washington en 4 dies

Si algo de força major no ho impedeix, el dia del meu aniversari estaré a la capital dels USA.

Aviam què diu la guia mestra d'aquesta ciutat:

Poner la alarma y hacer un café. Dirigirse al Capitolio, y sentir la grandeza. Después, entrar en la Biblioteca del Congreso. A continuación ir a la Smithsonian: ver el Air & Space Museum (enfrente), el National Museum of Natural History (enfrente) y el National Museum of the American Indian (enfrente). Pasear por el National Mall. En la parte "baja", empaparse del orgullo, el amor y la pérdida en el Lincoln Memorial (abajo) y en el Vietnam Veterans Memorial (abajo). Tiene hambre? Dupont Circle y U Street son buenos sitios de comida internacional.

Al día siguiente, volver al Mall para visitar el US Holocaust Memorial Museum (enfrente) y la Arthur M Sackler Gallery (enfrente) y la Freer Gallery of Art (enfrente), visitar después los National Archives y el Reynolds Center for American Art. Disfrutar de la Casa Blanca iluminada y del FDR Memorial por la noche. Finalmente puede irse a cenar a algún citio rico en el Downtown y celebrar el cumpleaños con un trozo de tarta o cheesecake.

Si quiere visitarla en cuatro días, es hora de ver la otra cara de Washington: ir a Anacostia y visitar la Frederick Douglass National Historic Site y el Anacostia Museum & Center for African American History & Culture. Cenar en Dupont Circle. El cuarto día, ir a un sitio donde no se haya estado y vivir la dolce vita en Georgetown y/o U Street.

Ens espera un bon tute. M'agradaria anar, apart de tot això que s'ha dit, a la fàbrica de moneda. Deu fer gràcia... llàstima que posa que les entrades es compren de bon matí del mateix dia, que no hi ha reserves i coses per l'estil.

Està molt bé que es veu que els museus de la Smithsonian són tots gratis. I també es veu que si vas al Congrés en dia de ple, pots assistir i veure'l.

Llàstima que no puguem veure la Casa Blanca en una visita guiada (es veu que s'ha de reservar per grups i amb molta antelació). Això i no tenir passis VIP:

Ho sento, és que no ho he pogut evitar... és del capítol que van a Washington a gastos pagats perquè la Lisa va a un concurs de redacció patriòtica. Està gairebé tot! Aterren a l'aeroport de Dulles, passen per davant d'hisenda i els insulten, van a la fàbrica de moneda, al monument a Washington (i ressalten la seva forma fàl·lica), al monument a Lincoln, es veu el congrés i el senat, etc... Com sempre, els Simpson ho tenen tot.

De regal, millors moments de la 3ª temporada... al principi podeu veure alguns fragments del capítol que us dic.

La GEORGIA chananTECH

Pel títol probablement estigueu flipant, deixeu que us expliqui.

Coneixeu a Joaquín Reyes, Ernesto Sevilla, Raúl Cimas, etc...?
No us sona La Hora Chanante, o Muchachada Nui?

Si la resposta és NO, molt malament. La Hora Chanante la feien fa un temps a la Paramount Comedy, i Muchachada Nui és bàsicament el mateix però renovat, i ho fan cada dimecres a La2 vora la mitjanit. De totes maneres, puc entendre o que no els conegueu o que no us facin gràcia, és un humor freak i una mica especial, però no puc negar que per mi és una cosa tremenda. Són autors d'obres mestres com:


I de bocaseca man, el bonico del to, perro muchacho, el gañán (o Marcial), enjuto mojamuto, i mil i una parides tremendíssimes.

De fet, gràcies a una gran fan i millor persona ;) tinc postals firmades pels dos que veureu a continuació. A sobre em va avisar de l'existència d'aquest grandíssim tall:


Sí senyors, sí. En un vídeo d'un programa que perfectament fa més de cinc anys Ernesto Sevilla portava una samarreta de Georgia Tech! Durant el gag que dura tot el programa, ni más ni menos! Què voleu que us digui, QUE GRANDE!

I que grande Marta! ;)

Theranostics

Us seré sincer.

És tard i he estat temptat de posar qualsevol parida, vídeo comentat, o simplement copiar un paràgraf de la guia dels Estats Units com he fet algun cop i tornaré a fer, i anar-me'n a dormir.

Però també és veritat que he estat currant una miqueta després de sopar i potser que aprofiti el tirón per comentar coses científiques. No sense raó els pares ja començaven a dir-me mig en broma mig en serio, que fa molt temps que no parlo de la investigació, que només estic de farra, etc...

El títol, theranostic, ve d'un mail que ens va enviar fa poc en Max. El vaig obrir sense pensar i directament a llegir el contingut de la web que ens havia enviat. El títol complet era Plasmonic nanobubbles combine diagnosis and treatment in one theranostic method.

Hòstia, quasi sense donar-me compte, només per la paraula "theranostic", m'havia fotut tot interessat a llegir de què anava. A on vull arribar exactament aquí és que el factor de com venguis la teva idea juga molt en aquest món de la recerca. No val tan sols tenir una fabulosa idea, has de materialitzar-la i aprendre a vendre-la. Això és potser el que s'aprèn aquí, molt més que el tema que estiguis investigant. De fet, crec que el Max ens va enviar l'article més pel nom, i que el podem fer servir en futurs papers, que pel contingut en sí.

¡El theranostic, lo tengo barato barato, señora oiga!

No extranya doncs, que en molts meetings per presentar propostes, s'intenti fer pluja d'idees per aviam com es poden trobar paraules cool (que molin), que signifiquin vàries coses a la vegada i descriguin el projecte. Ultra-wide band, molecular communications, autopoietic automata, DNAzymes, nanonetworks, nanosensor, nanopiezotronics... Molts són els exemples de paraules que ja t'han convençut el 50% de que la idea val la pena.

Heu vist doncs, com el títol és una mera excusa per fer veure això. L'article en qüestió parla de com unes partícules fan vàries funcions autònomament, que s'agrupen en "diagnòstic" i "teràpia" [therapy + diagnostis = theranostics]. En realitat, és el funcionament que es vol de les nanomàquines en el futur: un dispositiu a escala nanomètrica que sigui autònomament capaç de realitzar un diagnòstic (sensar una situació específica) i actuar en conseqüència (aplicar una teràpia). D'això també se n'hi deia "Intelligent drug delivery" (administració intel·ligent de fàrmacs), si no m'equivoco.

Tranquils, jo tampoc m'he empanat massa...

Mentiria si digués que tot això no m'afecta. De fet, estic començant a fer pluges d'idees per mirar de treure el que podria ser el títol del meu projecte. Però no és fàcil, no... paraules com theranostics no surten així com així...

Tot sigui dit, em sento com un vendedor d'un d'aquells sistemes piramidals.

-------------------------------
Respecte a l'estat en sí del projecte, doncs mira, anar fent. El simulador va canviant una miqueta (espero que a millor) cada dia. En l'anterior meeting el professor em va comentar que el model que havia fet de la bactèria era massa senzill i que tenia que desenvolupar-lo (tenia raó) i això és a grans trets el que he estat fent les últimes dues setmanes.

Automaton model... us explicaria com se suposa que funciona, però fa pal...

A més a més estic llegint una bona quantitat de papers, buscant simuladors o models del mateix tema que s'hagin fet. L'objectiu és veure perquè el meu model i simulador són diferents i necessaris que tot el que hi ha, i, per suposat, presentar-li-ho-en (com diria Bruce Lee: be "pronom feble", my friend).

Finalment, haig de definir una mica l'índex del projecte, i no crec que el professor tardi molt en demanar-me'l, i demanar-me que comenci a redactar, que ja va tocant. Alguna idea de l'índex tinc, però s'assembla sospitosament a índexos de projectes anteriors... però és que estan molt bé. I sobre lo de redactar, ja arribarà. Suposo que no em costarà anar omplint perquè----

Talleu! Es bona! Nens, que són més de les 2:30AM. Bona nit. De regal:

1. Introduction.
2. Quorum Sensing
3. Physical Channel Model in Quorum Sensing
4. Automaton Model for Quorum Sensing Bacteria
5. Nanomachine design based in Quorum Sensing Bacteria
6. Open Issues and Conclusions
   

Days 143-145: All Star Weekend

No sé si algú recordarà quan va començar la temporada regular de la NBA, com de content n'estava de poder veure partits de la NBA amb regularitat, en horaris decents, mentre sopava, per exemple.

I que el més aprop a una hora decent era quan veia partits divendres a les 18.00h pel canal+ en obert.

Doncs bé, un costum que durant anys no diré que era una constant, però sí havia fet vàries vegades, era veure els millors trossos del cap de setmana de les estrelles EN DIRECTE. Sí, d'adolescent havia aguantat fins altes hores de la matinada per veure el concurs d'esmaixades o trossos del partit de les estrelles.

Ara em sento una mica nostàlgic! Recordo com vaig veure en directe el concurs d'esmaixades de l'any 2000, considerat el millor en moltíssim de temps, amb Vince Carter i Tracy McGrady, quan encara jugaven els dos als Raptors. Devia tenir 14 anys i una son de la parríssima.


El del colze és una bestialitat...
Hostia, i parlant de colzes. Aquell mateix any, el bo de Jason Williams va fer això:


Montes i Daimiel, es troben a faltar... (Hosti, Lamar Odom per allà)

I un llarg etcètera. Aquest any, he pogut veure tranquilament tot el cap de setmana de les estrelles, fent una birra, a una hora normal! Potser perd la màgia d'aguantar fins altes hores per a una cosa única, però vaja, no em queixaré per poder dormir les hores reglamentàries.

Divendres van fer vàries coses noves i al final el típic partit de rookies contra jugadors de segon any. No va estar malament, però esperava més espectacle, més bromes... no sé, als novatos encara els falta aprendre el que és l'espectacle. A més l'ambient semblava fred i ja us comentaré més tard perquè.

Va jugar Marc Gasol, i bé, treballant i fent feina, i defensant (cosa que no es veu gaire durant aquest cap de setmana). Va ser curiós quan van tenir a Pau Gasol comentant durant l'últim tram del partit. Va ser curiós sentir-lo parlar tota l'estona en anglès, i van tenir el detall d'entrevistar al seu germà a la banqueta quan ell hi era perquè sentís tot el que tenia que dir d'ell. Molt maco.

Dissabte havia de tenir més gràcia, ja que es fa el concurs de triples, de mates, d'habilitats, de tir, etc... Vaig aprofitar per intentar reunir alguna gent i començar a beure mentre ho vèiem per anar després de festa. Va ser un petit fracàs d'assistència tot i que després el trío maravillas ens vam pegar una bona farra.

En quant als concursos, una mica aburrit tot plegat. Ja us dic, l'ambient desangelat, molta patxorra per part de tothom... Els concursos de tir i d'habilitats em són bastant igual. Però els de triples i mates no: el de triples va estar prou bé, tothom bastant encertat, encara que al final no va tenir massa emoció perquè va guanyar el que va tirar primer (Paul Pierce) i els altres dos finalistes ja van arribar a l'últim carro sense possibilitats. Així que normalet.

Però la decepció va ser el concurs de mates. Es comenta que dels pitjors de la història. La primera ronda va ser una basura, amb mates que els veus de millors en partits normals. Y para ejemplo un botón:


Que consti que no sóc massa aficionat a la parafernàlia que monten alguns per fer un mate, però hòstia que és un concurs de mates, no pots fer qualsevol parida que faries en una roda d'entrades i quedar-te tan panxo. I lo greu és que van haver uns quants així. Després va haver alguns de bon nivell però que no era escandalós i un parell o tres de bons. I Nate Robinson va guanyar sense fer res de l'altre món: el que passa és que ell fa 1.75m i portava a les cheerleaders dels Dallas Cowboys.


Vaja, que no va estar tan malament! Però n'he vist de molt millors.

El partit de les estrelles, el diumenge, no podia fallar. Va ser molt entretingut durant les tres hores i pico que va durar la broma, entre actuacions i tota la pesca. Tot i baixes importants, l'estol d'estrelles era impresionant i l'espectacle, segur. Una bona manera de passar un diumenge nit, tranquil fent una cerveseta i mirant bàsquet d'alt standing.

A més a més el final va ser bastant ajustat i emocionant, però sense prórroga. Em va fer gràcia quan van veure que estaven a punt d'anar a la prórroga, com van treure la dada de que l'última vegada que hi va haver prórroga va ser a Atlanta, el 2003.


El bo de Jordan, en el seu últim AllStar, amb 40 anys, fot un tir a la prórroga per guanyar el partit. Sense despentinar-se!

Ah sí, se m'oblidava. Que a mi em semblés que l'ambient els dos primers dies era desangelat i poc animat era perquè es feia l'AllStar al nou estadi dels Dallas Cowboys. Aquesta bestialitat ha costat 1.300 milions de dòlars, cobert i amb capacitat per més de 100.000 espectadors. Però és tan enorme, que calia molta més animació per donar la sensació de plenitud d'altres estadis. Quan la gent cridava i tot se sentia eco, com si estigués buit... no sé...

Ara bé, han batut el récord Guiness de gent mirant en un estadi un partit de bàsquet: el diumenge hi havia 108.713 persones veient el partit a l'estadi. Una burrada!! A més a més té la pantalla en alta definició més gran del món: 48x21.6 metres de pantallot! JODER QUE SÓN MÉS DE 1000 METRES QUADRATS!!


El que dubtava de que als USA tot és a lo gran, ara ja m'explicarà si encara hi dubta.

Day 143: Let it snow...

Sí senyor. Ha nevat a Atlanta!
Estic una mica emocionat, com la majoria de gent d'Atlanta, ja que no sóc massa home de neu, igual que la majoria de gent d'Atlanta. La raó és que Barcelona i Atlanta estan agermanades en la qüestió de que neva molt poc.

Val, potser a Atlanta es dóna més, però això no treu que sigui inusual. M'han comentat que l'any passat va nevar en quantitat solament un cop al Març. I aquest any va nevar a base de bé al Gener, però jo no hi era.

Antes y después (bueno no, durante)

Durant aquesta setmana passada hem estat vivint temperatures bastant baixes: cada dia estàvem algunes horetes sota zero, però sense ser res escandalós. A finals de setmana s'ha combinat un parell de dies on ha apretat més el fred (mínimes de -6º) i ha arribat una borrasca, el que ha provocat l'enfarinada.

A les 12, Georgia State University va tancar i va enviar als alumnes a casa, igual que Georgia Tech va fer cap a les dues de la tarda. M'han dit que algunes escoles ja ni van obrir pel matí davant la perspectiva de la nevada.

Aquesta foto demostra que per la boira: Vis = f(1/d)
M'encanten les ciutats fantasma...

Em va fer gràcia quan el dia següent va venir una noia que està interessada en llogar l'apartament els mesos de Juny i Juliol (que si no se suposa que haig de pagar tot i que no hi estigui). La susodicha ve de l'estat d'Indiana (el mateix on estudia el Parra, i que ell sabrà que fot un fred que pela i que la neu és el seu pa de cada dia) i em va comentar que estava flipant en com la gent n'estava de preocupada i emocionada pel tema de la neu. Havent viscut a Alaska, no m'extranya.

També tenia gràcia com em va explicar que es volia mudar a Atlanta per viure en un lloc més càlid, i ve a mirar apartaments i es troba amb una nevada amb totes les de la llei. Coses que passen.

El dia següent feia sol i si no fos un vago de merda i no hagués estat dissabte, hagués sortit a fer fotos. Sort que en Josep Miquel és un bon partit... sent així que li he robat les fotos.

Estampa estiuenca amb parking reventat
VS
Estampa hivernal amb parking arreglat

Dissabte per la nit vam anar de festa, i tot i que havia fet sol i les temperatures eren bastant suaus, encara quedaven algunes plaques de gel i alguna neu a les sombres dels arbustos. No et pots descuidar ni un segon quan camines, si no vols acabar al terra. Vam veure més d'alguna caiguda bastant còmica pel camí :D

Més fotos (cortesia d'en Josep Miquel i el seu nou flamant mòvil de google que li ha costat 600 pavos):

Vista des del lab, a les acaballes de la tormenta.

Afores del lab, la mateixa nit...

...i el matí següent.

Bonica foto de camí al laboratori.

Foto des del lab. Es respira l'alegria de treballar un dissabte...

Les previsions diuen que demà dilluns (per vosaltres ja mateix) tornarà a nevar, amb màxima d'1º i mínimes pels -5º. Aviam si és veritat!

Day 142: Segona victòria!

Bueno, haig de dir que només anava a publicar això del peix avui, però com hem guanyat un partit que a sobre ha molat i ha estat treballat, he pensat en posar-ho. I posar-ho en un post que combina una tilapia que conté tilapia i rock progressiu em sembla massa forçat. Per més senyes, llegiu el post de sota.

Res, avui dijous tocava el segon partit de la lligueta. Després de l'equip contra qui vam jugar l'altre cop, no sé que havia d'esperar-me. De moment sabia que dos fallarien i que seríem 7. Perfecte, així jugarem més :D

M'he llevat una mica així i he estat tot el dia amb la panxa molestant-me. Haig de ser sincers, dimecres després del concert, amb el menjar gratis, em vaig excedir. La majoria eren dolços (oreos, cookies, pastissos; i per beure, ponche) i no vaig mesurar bé. I avui ho he pagat.


He marxat aviat per la tarda per descansar i tal, i mitja hora abans d'anar cap al gimnàs no ho veia gaire clar. Però anar corrent i l'escalfament m'han fet oblidar tot, i a jugar!

L'equip rival era un grup com de 14 negres, vestits de negre per més inri. Tenien millor físic, com és lògic, i nosaltres precisament no anem sobrats de joc interior, així que estàvem tots una mica espantats al principi. I un parcial inicial de 2 - 10 no feia presagiar res bo. De fet pensava que ens cauria una pana maca.

El base rival era com Tyrone Bogues de jove. Metre seixanta, cabell curt i aquest bigotet tant curiós. Clavat! Encara recordo que a casa l'apodàvem "la mama" precisament per medir 1.60m (i no és broma, ex-NBA i amb bons números)

Però quan ens hem tret el son de les orelles i ens hem posat a defensar he anat retallant distàncies. El rebot defensiu era el nostre punt feble i ells estaven per sobre per això. El nostre desencert en el joc exterior no ajudava gaire tampoc.

Als segons 10minunts de la segona part ens hem mantingut allà gràcies a l'augment de l'esforç en el rebot i als triples d'un noi hindú que les tira que cauen amb neu... però com enxufa!! No recordo el resultat a la mitja part però crec que no perdíem de massa.


A la segona part ens hem posat les piles i hem anat encadenant molt bon treball defensiu amb atacs efectius. Jo he tingut uns minuts molt bons i el base que és una cosa espectacular, però que incomprensiblement no estava molt fi, ha començat a agafar confiança. Quan m'han canviat, hi ha hagut un parell de triples més i en un obrir i tancar d'ulls ens havíem posat a 10!

Els últims deu minuts hem jugat de puta mare. Ells començaven a desquiciar-se i nosaltres, sortint bé de la seva pressió i forçant faltes per puntuar des de la línea de tirs lliures, hem aconseguit contrarrestrar els punts que han fotut de rebot ofensiu o algun triple inverosímil.

Resultat final: 64-53.
-------------------------

En l'apartat personal, la primera part no ha estat gaire lluida, fallant gairebé tot el que he tirat excepte una entrada fàcil, perdent alguna bola, i defensant normal. Al principi de la segona part he tingut els meus minuts pletòrics, primer forçant una falta de triple. Després ha vingut un triple, dos tirs lliures (casi 2+1) i un bàsquet després de revers que hem flipat tots una mica.
En defensa, ni fu ni fa... hauria d'ajudar molt més en el rebot. I potser aplicar més intensitat: segon partit que no em piten cap falta. Hostia m'oblidava d'un triple a taulell d'aquells que no t'esperes...

En total 15 punts i molt content per la victòria.

Joder, com m'agrada aquest esport.

Tilapia: oblivious to the obvious

Ja em perdonareu, però és algo tant flagrant que havia de compartir-ho.

"Oblivious to the obvious", apart d'un bon disc de rock progressiu de la banda Hourglass, és una frase que es diu quan una persona no veu o és aliena al que sembla evident. Un bon exemple per fer-la servir és quan és evident que a una tia li mola un tio i ell no ho veu. Bueno, però no és per això que escric...


Estava al Publix avui i he pensat en comprar peix. Venen unes safates amb filets de peix, i en algunes ocasions, condimentat. He agafat una a l'atzar de tilapia i santes pasqües.

Tilapia és peix, barat i criat en piscifactories. Bàsicament per això el compro: si no em dedicaria a menjar salmó i peix espasa (bastant comú).

I quan l'he tret de la bossa per posar-lo a la nevera ho he vist...


No veieu res extrany? Llegiu l'etiqueta ampliada:


Sí senyors, la meva tilapia conté.... tilapia. Really? Are you kidding me?
He estat a res d'anar a algun empleat del Publix i preguntar-li si la tilapia que anava a comprar-me tenia tilapia. No en tinc prou que estigui de títol, surti com a ingredient, i m'ho recalquin, i es vegi a simple vista.

No fos cas que m'engayin.

------------------------
Minutos musicales:


Maca balada acústica... vaig pujar el vídeo fa temps i mira, 1396 visionats. Déu n'hi do!

Day 141: Anna's Concert

Dimecres.
Després d'un dia gos de feina, encara que mitjanament productiu tant per la investigació com per haver guiat als progenitors a omplir el formulari que demanen per poder entrar als Estats Units (sí, venen a veure'm, i ens marcarem un viatge de putíssima mare), el plan era anar a veure a l'Anna, la noia italiana, a un concert. S'ha de dir que em feia bastanta mandra, però tot sigui pels companys.

L'Anna toca la flauta travessera a l'orquestra simfònica de Georgia Tech. I déu n'hi do quina orquestra. Igual que l'altre cop, feien una actuació conjunta amb la Jazz Ensemble, i es parteixen les dues hores d'escenari que tenen.


Com les dates són propícies, el concert tenia com a temàtica Sant Valentí. Per això, la Jazz Ensemble (piano, guitarres, baix, bateria i secció completa de vent) s'ha dedicat a tocar cançons romàntiques i tal. Menció especial a una anomenada "Perdido": la cantant ho fa de puta mare però sempre fa gràcia sentir a algú dir "puurrrrrdirou" i "sumburerou".

Després d'un interludi de quinze minuts, i una rifa de diferents caixes de bombons, un ós enorme de peluix i entrades per anar a veure la nova peli Valentine's Day, on surten una burrada d'actors estrella (tot sigui dit), l'orquestra estava a punt per actuar.


La primera peça ha estat Sueño de una noche de verano, de Mendelssohn. Segons el llibret, l'overtura inspirada en la comèdia romàntica de Shakespeare.

Després ha sortit el solista invitat, un tal Michael Lu. És d'aqulles xino-americans que dius, "tindrà 15 anys" i probablement estigués acabant la carrera. S'ha posat dret al costat del director d'roquestra, i apa, Concert per a violí nº2, de Henri Wieniawski. Ho ha petat, i a l'acabar i la gent començar a aplaudir, alguns d'han posat drets.

L'home en qüestió

Finalment han tocat Xarazad, un tema composat per Rimsky-Korsakoff i que no sé on he llegit forma part de les "mil i una nits". A l'acabar, tothom dret aplaudint i flors a alguns de la orquestra.

Com no podia ser d'una altra manera, a la sortida ens esperava una sala plena de menjar gratis, i en pro de l'ocasió, havia bombons en forma de cor escampats, galetes en forma de cor, en forma de llavis, QUANT D'AMOR!!! Sobra dir que m'he fotut les botes.

I res, així conclueixo aquest post insuls i que espero que serveixi com a mínim per omplir les primeres hores mortes del dia a aquells que us dediqueu a navegar en comptes de treballar (és broma Marta, no és broma Dídac :D).


Òbviament la orquestra de GT no arriba a aquest nivell, però similar...

------------------
Hosti, estic llegint el panfleto que ens han donat, i el director d'orquestra i trompetista durant lo del Jazz ha tocat pels The Who, per Frank Sinatra, per Aretha Franklin, Ella Fitzgerald. Quin crack!

Georgia Tech: cobijo de samurais

L'altre dia tan panxo reviso el correu de Georgia Tech en busca d'emails amenaçadors del professor o alguna cosa diferent que la mena de "diari de Georgia Tech" que envien cada dia amb algunes notícies que no interessen a ningú quan veig:

[Campus Bulletin] An Update on Today's Campus Incident

Intrigat, l'obro aviam què haurà passat. Es veu que cada cop que passa alguna cosa dins el campus, o relacionada amb algun estudiant, ens envien un correu alarmant-nos de tot.

Començo a llegir i em quedo amb cara de WHAT THE F*CK?! quan llegeixo:

Un estudiant post-doc de l'escola d'Enginyeria Aeroespacial ha resultat ferit a expenses d'un agressor que l'ha atacat amb una espasa.

Amb una espasa, senyors, amb una ESPASA! Coses que m'haurien extranyat menys que una espasa? Un ganivet, una cullera*, una pistola, un rifle, una navalla (normal o suïssa), una cassola -veure Figura 1-, una paella, un boli, una estaca impregnada d'all, un crucifix (aquí són tots molt cristians), una ballesta, etc...

Figura 1: La pasta o la vida... que tengo una cazuela y estoy mu loca, eh!

Per sort la poli de Georgia Tech (sí, aquí les unis tenen la seva pròpia poli) el va reduir immediatament. A la trifulca va resultar ferit un dels policies, però tant ell com l'home al que van atacar es troben bé, a l'hospital, això sí. Es veu que l'atacant es va graduar com a doctorat l'any passat, i es rumoreja que estava demanant suport d'antics professors per algun projecte i que havien sudat d'ell, i per això la reacció extrema.

Té la seva gràcia que el mateix dia haguessin inaugurat el correu d'emergència de Georgia Tech: t'envien e-mails amb temes importants i urgents, com aquesta notícia, o avisos de tornados o coses per l'estil. Casualitat? No t'ho sabria dir...

El que sí et sabria dir és que joder, els enginyers som freaks fins i tot a l'hora de cometre crims! Hi ha maneres d'amenaçar, amb més o menys estil, però no agafes una espasa i te'n vas a veure al teu amic el post-doc per dir-li quatre coses -veure Figura 2-.

Figura 2: un bon enginyer faria servir una katana, que és més geek, però aquesta espasa i aquesta cota de malla a lo "Dragones y Mazmorras" també té el seu punt

Bueno tu, fora bromes. Me n'alegro de que no hagi pasado a mayores.

---------------------------------
* Té collons que vaig a buscar el vídeo a youtube sobre un assassí amb una cullera, i que al posar "el asesino" directament em recomani "el asesino de la cuchara". Google/Youtube són déu!

De fet 5 referències apunten a aquell vídeo. Sí que és famós...

Gnilley

Viva la gente con ingenio y sentido del humor...

Gnilley és un joc per Windows en el que l'únic requisit són les quatre fletxes direccionals, i un micròfon. Només has de moure el personatge, i cridar... Vegeu un vídeo de mostra:



Tremendo! Friso per pillar un micròfon i provar el joc. Es veu que va guanyar un premi en un festival de vídeojocs a Sidney, per original.

El podeu pillar AQUÍ.

Day 137: Superbowl

Després d'un dissabte mogut, amb el concert com a acte central, ens esperava un diumenge tranquil però no per això no faríem res. Ni molt menys, la Superbowl era el plat fort del cap de setmana diria.

Ahir no ho vaig posar, però previ al concert vam anar a buscar a l'aeroport a en Joan, el teleco que començarà ara a fer el projecte fi de carrera, justament igual que jo però amb un semestre de delay. Viu igual al mateix edifici que quasi tots, i està bé tenir a un altre compatriota, i per mi, a un igual a qui enganyar per anar de festa i aquestes coses quan sigui de menester.

Bueno, total, que la meva idea en principi era arreplegar a quanta gent pogués i anar al TacoMac, al lloc on vaig anar a veure el Barça - Madrid, i que estaria a reventar de gent i l'ambient seria inmillorable. Però davant les moltes excuses de vàries gents vaig sudar de preocupar-me del tema, més que res perquè hauria d'anar al lloc un parell d'hores abans a guardar lloc i tota la pesca i si la gent passa de tu, doncs no val la pena.

Gentada aleatòria...

Així que vaig enviar un mail dient que tot i viure en l'apartament més petit del complex, el veuria a casa a la meva flamant tele de 32". El Joan (que no tenia res més a fer, pobre) va apuntar-se a l'instant. El noi angoleny també s'apunta a totes d'aquest estil, i el roommate li feia gràcia i com també és casa seva doncs va sortir del seu cau per veure'l i va invitar al seu inseparable colega Rémi.

És increíble el que pot fer la parafernàlia americana, unes cerveses i una bossa ridículament de Doritos. El partit començava a les 18:00 i jo estava disfrutant més del que em pensava. Comentant i explicant les regles, veient les jugades, bebent, rient... Sé que podria estar en un bar a petar i celebrar cada touchdown posant els ulls en blanc i bramant i treient escuma per la boca, però això també està bé.

Gracioses les birres que preníem: en un supermercat anomenat Trader Joe's, venen una mena d'imitació de la coronita mexicana que es diu Trader José. YO ES QUE ME PARTO.

Comentàvem també totes les curiositats que envolten la SuperBowl, com ara que entrades per primera fila valien més de 200.000$ (preu oficial, res de reventa), que l'event el veurien uns 90 milions de persones (fan el partit en obert a tot el país), que els 30 segons de publicitat valen uns 3 milions de dòlars, etc...

Suposo que del tema de la publicitat l'haureu vist bastant a tot arreu. Deixeu que us digui que si normalment el futbol americà és un esport molt donat a pause publicitàries, durant la Superbowl es magnifica, posant anuncis cada 4-5min en mitjana, i no pauses d'un anunci només. Però lo bo és que són TOTS nous, i que rarament en repeteixen cap... així que va ser més llevadero.

A la mitja part, mentre actuaven els "The Who", va venir el Josep Miquel a dir-nos que en Max preparava risotto de ceps, així que vam pujar a veure la segona part degustant un gran plat italià i una mica de vi. El partit importava ja poc, però pels meus collons que me'l vaig acabar de veure.

A l'interceptar un jugador dels Saints una passada de Payton Manning i retornar-lo per fer touchdown, a falta de tres minuts, el partit havia virtualment acabat. Tres hores i mitja de partit! Típicament americà, no em direu que no.

En part, em vaig alegrar del resultat. Nova Orleans, un equip que ha patit durant molts anys humiliacions, per ser un equip que mai havia guanyat el campeonat, sent sempre dels pitjors, i sent pobres, i el Katrina, i... i... Ara, després de molts anys d'esforç, guanyen. És com a les pelis...


El que no arribo a imaginar és la remaleïda quantitat de festa que a hores d'ara encara deu haver a Bourbon Street, que diuen és un dels carrers on la festa més decadent e inhumana es deixa veure en el Mardi Gras o en ocasions com aquesta.