Day 182: Com mola immigrar...

Bueno nois, avui amb la puta alarma anti-incendis m'he llevat forçosament a les 10 del matí. Ara és un quart de dues de la matinada, no hem parat amb tot el dia i demà no em podré llevar molt tard si volem seguir el pla traçat. Que no és un pla molt bèstia, però una mica cansa i no puc permetre'm morir a la primera de canvi, que ens queda un bon tute per endavant.

Així que seré breu (ningú no ho diria amb el primer paràgraf de quatre línies que lo únic que diu és "estic cansat i no m'extendré massa). Ahir dimecres van arribar mons pares de Barcelona, per veure'm i per pegar-nos unes senyores i felices vacances. O això creien.

Segons m'han explicat, a Barcelona cap problema. Es van llevar a les sis del matí, a l'aeroport els controls van anar fluids i van embarcar a l'hora prevista. El vol va prendre el vol una mica més tard de l'esperat, però després de 10 hores de viatge aterren a Atlanta, un quart d'hora abans del previst.

Com que es pot veure per la web de Delta com va el vol, ja vaig calcular per arribar uns 45min més tard que ells, per a no haver d'esperar que passin inmigració i tota la pesca que té la seva gràcia. Doncs vaig calcular malament... "olvidaba que me llevaba 4". No, en serio, arribem amb en Max, que amablement em va acompanyar en cotxe i esperem... a la nostra mitja hora d'esperar ens arriba un SMS de ma mare que diu que porten una hora esperant i que potser en tenen per 1 ó 2 més.

Total que anem a fer un cafè i passejar... seiem mirant al sostre i coses per guanyar temps. Quan ja cumplíem 2h d'espera envio un missatge i un altre, truco i no contesten. Quan per fi aconsegueixo parlar amb ma mare, en Max ja havia marxat (es volia quedar, però el vaig amenaçar de mort si no marxava: joder em sabia molt greu per ell). Mons pares portaven 3h30min esperant a la cua d'inmigració i els quedava una estoneta.

L'últim, si us plau?

Una hora més tard d'aquesta trucada PER FI em vaig trobar amb mons pares. Havien estat quasi 5h per fer tot el procés d'immigració, maletes i collonades, però la gran majoria a immigració. L'explicació? Havien arribat una barbaritat de vols a hores semblants i no tenien personal suficient per fer-ne front. De fet, en Joan del lab havia de venir de Nova York però a ells els van cancel·lar el vol i creiem que és per això. Una merda, vaja.

Total que estaven defallits i vam sopar al primer lloc de l'aeroport que fessin menjar mínimament comestible, i cap a l'hotel. Amb la gràcia de que, suposo de menjar ràpid, els nervis, l'espera, al metro em van entrar uns mortals retortijons que em van fer parar en una parada intermitja. Em vaig cagar en tot (que graciós sóc eh).

Quan vam arribar a l'hotel i vam fer el check-in passaven de les meves 21 de la nit, per ells les 3 de la matinada (a tres hores del empalme). Per sort, l'hotel és una passada i van quedar encantats amb l'habitació (mini-cuina, mini-estudi, mega-llit, tele de 32", mega-armaris, tot molt cuidat). Apart ma mare estava contentíssima ensenyant-me el eeePC que s'ha comprat. Així que... bien está lo que bien acaba, no?


-------------------------------------
Avui he estat menjant com un noi sanote o una quarentona obsessionada per la dieta (iogur, fruita, amanides...) i sembla que puc afrontar el viatge amb garanties, per sort. No m'imagino el que passaria si m'agafa el mortal retortijeitor a l'avioneta camí del gran Cañón... Hem anat al museu d'art de la ciutat, visitat casa meva i el lab, sopat en un restaurant d'un jugador del PAÍS de Geòrgia, que juga als Hawks (fino, fino) i hem escoltat jazz en viu, sense concessions, com un seguit de cops de puny... però que mola rebre.

En tot cas un altre dia us ho explico en detall. Us deixaré una parida i a dormir.
Bona nit!