Day 184: Typical Atlanta

Divendres.

Aquest cop ja teníem l'agenda una mica més apretada, així que vam quedar a les 11 a l'hotel per anar a reventar la ciutat.

Primer de tot vam anar al Banc a ingressar subreptíciament uns quants Leurus. Ara se'm coneix com a Chechu Gil Marín, famós blanquejador de diners atlantí. No sé quan tardarà en venir la màfia xinesa dels estats del sud a reclutar-me.

Després d'aquest acte festivo-delictiu vam dirigir-nos a Five Points, on està tot el meollo de turisme, passant abans per la casa de Margaret Mitchell, escriptora de "El que el vent s'endugué". La veritat és que volíem fer vàries coses però els horaris eren difícils i no confiava en que ho acabéssim portant tot a bon terme. Però mira, aquell dia teníem la flor al cul.

Es pot veure per dins... però no cal.

L'objectiu primordial era treure'm l'espina que tenia clavada amb la CNN desde la visita del Jordi i la Marta, a la qual ens van fer ZAS, EN TODA LA BOCA, en dues ocasions. Aquest cop la vam clavar perquè, tot i estar tota la zona a petar de gent, vam arribar a les 12:51 i vam poder pillar entrades pel show de les 13h.

S'ha de dir que la visita a la CNN és totalment guiada, amb tot lo bo i dolent que això comporta. Llàstima que no es pugui fer ni fotos ni vídeo. Després de fer el control de seguretat rutinari (ens va tocar amb el poli de mal humor) vam pujar pel que diuen són les escales mecàniques sota cobert més llargues del món. Si no ho són, ho van ser algun dia, perquè fàcil puges 5 pisos de cop.

Després la visita guiada explica una mica de la realització (et posen durant uns minuts l'àudio intern dels "pinganillos" on sents les indicacionsde productors i director), i del tele-prompter i el croma (a un nen el deixen fer com si donés una notícia amb el tele-prompter // i del croma doncs lo típic del temps, per després dir-te que ells ja no ho fan servir i que ara s'utilitza una pantalla plana enorme i tàctil "inclús més gran que un iPad", com molt avispadament va dir la guia).


Més tard passes a una vitrina on es veu la sala de redacció i el plató on fan el programa principal. De fet, podíem veure a les teles el que estava passant just davant dels nostres nassos. La veritat és que té la seva gràcia. Si mai mireu la CNN americana, veieu que són a plató i a dalt de tot del "plano" surt les lletres CNN un cop al costat de l'altre. Nosaltres érem just a sobre... només que obrissin una mica el plano surtiríem allà tots els guiris.

Després, no massa més, passes per redacció i pel plató del canal HLN, que pertany al grup i és més de notícies breus. Al final, et posen una petita presnetació 0n els presentadors i reporters més famosos de la cadena expliquen vàries coses, com perquè van iniciar-se a la professió o què és el més important per a una bona història.

Al final, passada obligatòria per la botiga de regals on vam fer algunes adquisicions, i despatxats. En total, una hora. Eren les dues i poc i ja començàvem a tenir gana, així que vam anar a dinar.

Vam anar al Rise Sushi. La història d'aquest lloc comença amb una festa d'aniversari, on un altre col·lega va parlar amb el jefe, que és amic seu, per fer la festa allà, amb privilegisi begudes a millor preu. Li vaig comentar a l'amic que potser aniríem a dinar, i a l'instant el tiu havia parlat amb el jefe per reservar-nos taula. El resultat: 20% de descompte en els plats principals, tractament personalitzat, i suposo que s'hi va esmerar una mica més si cal en fer-nos els plats.

Vam menjar de puta mare, i amb el pap ple, vam seguir amb la ruta planejada. Següent parada: Georgia Aquarium. Jo ja l'havia vist feia dues setmanes però no em va fer res veure un altre cop segons quines peixeres i segons quins peixos (i altres criatures). Vaig flipar per segona vegada, i vaig disfrutar veient com els meus pares flipaven encara més. En un parell d'hores ens ho vam ventilar tot, inclòs un ardu procés de compra de regals.

Ay quina gràcia les nútries!

Al sortir, ens vam patejar el Centennial Park, amb parada obligada per fer foto a les anelles olímpiques que escupen aigua, i un cop vam haver-ho acabat ens vam dirigir al hotel Westin. La particularitat d'aquest lloc radica en que és un gratacels dels més alts de la ciutat, i a l'últim pis hi ha un bar/restaurant amb una plataforma giratòria.


L'anècdota del gratacels també té la seva cosa: fa dos anys un tornado va acabar amb gran part de les finestres de l'edifici, i encara ara veus les clapes de diferent color. Per sort, ja ho estan arreglant i una gran bastida en forma d'anell va descendint dia a dia arreglant les finestres trencades. N'estan tan orgullosos que inclús dins l'edifici hi havia una mini-exposició que explicava el tornado i quines equipacions fan servir els operaris per la reparació.

Ens vam estar al bar giratori del Sun Dial una bona estona, l'equivalent a una volta sencera (anava molt lent, s'ha de dir) i admirant el paisatge i discutint quina part de la ciutat mola més. Clarament, del centre mirant al nord, just on visc jo i està Georgia Tech i alguns gratacels, és la millor zona en quant a bellesa desde l'altura. Hauria estat bé veure-ho més de nit, però njo ens podem queixar.

Zona nord: Georgia Tech, casa meva, l'antenot i algun gratacel.

Sense temps per més, en Josep Miquel ens va venir a buscar. Anàvem a invitar a ell i a en Max a la Cheesecake Factory, per les molèsties, i perquè així ens feien de taxistes improvitzats (pobrets). Vam haver d'esperar 40min a que ens poguessin col·locar, però va valer la pena. Vam sopar a uns 25$ per persona i espectacularment bé. El Cheesecake que fan allà és una maravella, i sobra dir que els postres van restar protagonisme als altres plats.

Stefanie's Ultimate Red Velvet, segueix sent el meu primer i únic amor en el món del pastís de formatge.

Un cop acabat i feta tota la xerrameca, vam portar als pares l'hotel, i jo me'n vaig anar raudo a casa a fer algun apanyo al blog. I a dormir: l'endemà calia coronar la visita a Atlanta amb un museu i sentir tot el tràfec que entranya haver d'agafar un vol.

I fer-ho cansat, pot ser fotut.
------------------------------

En el moment de publicar això estic a l'aeroport de Las Vegas (beneït WiFi gratis!). Hem acabat de petar Las Vegas, sense jugar-nos un duro. Ara ens toca un dur viatge cap a Washington. Sortim de matinada, fem escala, i arribem de matí a la capital, per un total de 5h i pico de vol i quasi 2h a Cincinnati, on es fa l'escala.

Porto moltes hores brut; i les que queden. Vull una dutxa i un llit, ja!
Demà més, espero.