NaNoNetworking Day: La crònica

Dimarts per la tarda va servir per situar-me, pel preludi, per saber què ens esperaria i per ajudar una mica en l'organització de l'event.

Vam anar a montar la sala on es farien els descansos, i vam penjar els pósters. En unes 12h jo estaria allà, fent una mica el paripè i explicant als interessats la meva recerca. També vaig ajudar a fer els últims tràmits.

Vaig marxar a casa no massa tard, per sopar, fer algun últim repàs i anar a dormir d'hora. M'hauria de llevar molt més aviat del que desitjaria...

---------------
6:45, sona el despertador. Esmorzar de rigor, dutxa, i a empolainar-se. Sabates, cinturó i camisa. Arreglat però informal. La camisa per fora, no fos cas...

8:30, arribo a la universitat, vaig amb cotxe, contaminant però amb nivell. Deixo les coses a la nostra sala i em dirigeixo a l'edifici Vèrtex, on es fa l'event. De camí veus pels afores del campus, cartells amb fletxes indicant el camí cap al lloc del congrés. I a l'arribar a la sala d'actes, doncs tot té el seu encant: un cartell gran donant la benvinguda, un noi fent de recepcio, donant els distintius als presents, i demanant 40€ per la gent que volgués anar al sopar, o com ells anomenaven, a l'"acte social".


Jo ja tenia el meu distintiu, me l'havien donat el dia anterior. Detall destacable que on posa el país d'origen, posi USA. Em feia sentir molt americà, molt internacional en un congrés.

9:15, comença oficialment el congrés amb quinze minuts de retard. Parlen la directora de Telecos, i la directora de recerca de la UPC. Després, el professor Akyildiz dona un discurs d'introducció, de 40 minuts, que seria el més llarg de tot el dia. Això sumat a que tot el que va dir jo ja ho tinc bastant coll avall, va fer que em fixés més a la seva forma d'exposar que no als continguts.


Amb la soltura del que ha explicat el mateix mil vegades, anava resumint la recerca de nanonetworking que han fet al lab fins ara, fent referència als seus papers més famosos. Està molt bé que ens nombrés a tots els del laboratori en diferents punts de la presentació (apart de tenir la diapositiva amb els nostres noms). De mi va fer un incís quan parlava que en el departament hem treballat també de modelar amb autòmates, dient que "Sergi Abadal és també un estudiant de master que està treballant en això, i presenta la tesi en dues setmanes".

10:00. Encabat, es va fer el primer break. Vam baixar a la sala dels posters, i hi havia croissants, pastes, aigua i cafè. La gent va anar a atacar perquè hi havia gana, i encara que no siguis català, les coses gratis sempre posen. Jo vaig arribar que la cosa ja s'havia omplert, i quan vaig prendre posició al costat del meu poster, un noi indi ja se'l mirava.

Ambient posteril...

Era un dels que exposaria per la tarda i em va preguntar pel meu treball. Ja tenia el primer "client". Estava una mica nerviós, però m'ho havia preparat molt com si hagués de fer una ponència... i no era ni molt menys. Simplement vas explicant d'una manera distesa i informal, ells t'interrompen per preguntar i fer incisos, i tu els respons. El noi em va felicitar per la feina i va marxar.

Durant l'hora reglamentària va passar un turc que també exposaria per la tarda, i un altre visitant. La resta als que vaig explicar eren bàsicament companys i coneguts, cosa que ho fa encara més informal. Suposo que l'explicació va arribar a més gent, ja que sempre hi ha el típic que s'ho mira des del darrere, ficant l'orella. Quan la cosa es va calmar, vaig esmorzar i aviat ens van fer pujar un altre cop.

11:00. Començaven les primeres ponències invitades. Jo vaig preferir quedar-me amb el noi que feia de recepció, xerrant, ja que les ponències del matí semblaven bastant pal. Tenia accés a la llista de registrats, dels que anirien a "l'event social", etc... Segons vaig veure, entre seixanta i setanta persones estaven registrades, comptant-nos a nosaltres. No està malament... comptant que és el segon any que se celebra.

Hàbitat durant les ponències del matí...

Vaig entrar a veure l'última ponència, que durava un quart d'hora, però va resultar ser la pitjor del dia. Quan va acabar vam anar desfilant a dinar.

13:00. A la plaça de la Facultat d'Informàtica, on hi ha el bar que fan uns plats combinats que no te'ls acabes, amb pa beguda i postre per 5,65€, es feia el dinar. Estaven les taules montades a la fresca, i una mena de càtering self-service. Amanida normal o de pasta en recipients individuals, després a escollir: llibrets, croquetes, carbassó arrebossat, peix i puré, o tot a la vegada. De postre, postís de poma o de músic (??) o fruita. I després cafè. O sigui, sent els mateixos que porten el bar que deia, no es podia esperar menys. Vam acabar plens.

14:00. Tornem a la sala dels pósters, ara amb la panxa plena. Ara teníem cafè, tè i pastes, suc de taronja i aigües. No es va omplir tant com al matí, però de totes maneres hi havia gent rondant. Teníem al professor per allà, i jo tenia la sensació que en qualsevol moment vindria a matar-me, ja que tots els del lab havien posat també el seu nom al poster, i jo no (veure mini-reportatge de la Marta), però entre tots em van cobrir molt bé. L'Anna, del lab, va mantindre'm ocupat explicant-li tot, fins que va arribar un dels assistents al congrés per preguntar-me.

Ambient posteril 2, amb estrella invitada (la tieta d'en Josep Miquel).

Després va ser quan vaig rebre l'agradable visita de la Marta, que s'havia registrat i de la que jo tenia l'identificació. També va servir de pantalla per evitar que s'acostés el professor, el qual va semblar notar la seva presència ;). Li vaig deixar anar tot el rotllo amb l'intenció que entengués una mica el que m'ha tingut ocupat tantes tardes, i quan vaig acabar pràcticament ens feien fora per començar les ponències de la tarda.

Jo vaig preferir sortir a prendre l'aire amb ella, però els dos teníem coses a fer, així que no ens hi vam estar massa estona.

15:45. Arribo a la sala d'actes. Merda! M'havia perdut la ponència d'un tal professor anomenat Qin Liu (en serio!) i la següent estava a mitges, per la qual cosa vaig preferir esperar. Vaig entrar a de les 16:00 d'un ex-alumne del professor Akyildiz. Prou interessant, sobre comunicació molecular, però que casi provoca que m'adormi, i que va durar 45min en comptes dels 30min que hauria.

L'últim ponent, un dels que m'havia preguntat pel matí i amb qui havíem intercanviat impressions, va haver d'ajustar-se al temps que li quedava. Tot i no ser un orador brillant, el treball del seu laboratori a Turquia era interessant. Un cop acabat, el professor Akyildiz va fer la xerrada final, invitant a tothom a fer història, a fer recerca en aquest camp i instant a tornar l'any que ve, en un acte que pretenen fer més gran, de dos dies de durada.

Ens van citar als del sopar a les 20:30 al restaurant Mango, davant del mar, i la gent va quedar-se petant la xerrada i tal. Fotos de rigor, i en Josep Miquel ens va cridar ja que en Qin Liu i la directora de recerca de la UPC estaven interessats en el poster. Vam baixar a fer suport, però va ser ell qui els va entretenir. Jo em vaig quedar per allà, i vaig acabar explicant-li a en Germán Sáez, cap de relacions externes de Telecos, al qui havia conegut el dia anterior.

Res més, cansat de tot el dia vaig marxar a casa a quarts de set. En principi jo podia anar al sopar gratuïtament i de fet havia dit que aniria, però vaig canviar d'opinió i vaig decidir anar al Maresme menjant-me la cua mortal de la sortida de Barcelona. Però va valer la pena.


En resum, una bona experiència i una bona manera de començar, com deia en Josep Miquel, en un congrés menor, sense cap pressió i mostrant un poster, sense que sigui haver de presentar davant de tothom. Prova superada!

---------------------
Ara seguiu llegint si voleu veure el mini-reportatge de la Marta sobre els seus trenta minuts d'assistència al congrés. Vagi bé!

Mini Reportatge

Lo prometido es deuda!!!
No vaig poder fer moltes fotos (no era el moment, tot ple de colegues del "jefazo" jejeje i jo amb la camara!) per no dir la vergonya que vaig passar quan vaig entrar a la sala i em vaig posar a mirar pósters esperant a que el xikitín acabés amb les explicacions que li feia a un noi, però alguna tenim, així que aquí està ... el xikitin amb el seu poster!!
He de dir que em va fer una explicació de tot el poster (incluida la primera columna que todo el mundo que estaba allí ya sabía jejeje) i va estar moooolt bé!!!! Aquí tenim el futur!!!

El crack i la seva feina



El gran ausente...un tal Ian!!!


vaja la resta de nanos si que fan menció al Jefazo jejeje

El Poster

NaNoNetworking Day

Ja no hi ha volta enrere.

Per dilluns hauria de tenir enllestit el póster i, en conseqüència, una mica ja preparat tot el discurset que hauré de fer.

Dimecres, la gran final.

PROGRAMA

P.D.: tenemos pósters y fliers, que nos los quitan de las manos, señora oiga!

Sorpreses, decepcions i nostalgia

Bé, fa dies que em pasava pel cap fer un petit repàs a la copa del món, però volia esperar al moment oportú. I avui ha estat el dia idoni. Bàsicament perque ja han jugat tots els equips i comença a perfilar-se el que veurem.

Val a dir que estic molt decepcionat pel poc futbol que he vist aquests dies de mundial en general i que a excepcions contades els partits han estat força fluixos. Tot i això, m'ha fet molta ilusió veure com hi ha seleccions per les quals la Copa del Món és quelcom grandios i especial.

En el meu repàs general, voldria destacar a Nova Zelanda, que va demostrar que si no perds l'ilusió i no defalleixes tot és possible, i també a Espanya, que ha demostrat que en el futbol, els favoritismes son per vendre diaris, no per guanyar partits. Per mi han estat dos clars exemples dels que ha estat aquest inici. Les grans decepcionant i els petits donant-ho tot.


La veritat es que en el que portem de Copa del Món, tan sols Argentina i Alemania han demostrat quelcom, i tampoc res per llençar-hi cohets. Anglaterra, Holanda, Brasil, Portugal, Espanya, França m'han decebut i tinc la sensació de que molt hauran de cambiar les coses perque en la fase de grups veiem grans duels.

Deixant el futbol de banda, tot i que suposo que dintre d'uns dies repasaré de nou com estan les coses, vull dir que ultimament m'he retrobat amb el que ha estat un dels meus grans videojocs. Un d'aquells que et fa recordar temps pasats i fa que la nostalgia broti a flor de pell, parlo de Monkey Island.


Monkey Island, va ser un joc molt popular que sortí al 1990 i que va tenir 2 secueles posteriors també de molt éxit. La 4a part va ésser un fracàs estrepitòs i ara han tornat a posarlo al mercat amb un remake de la primera aventura i uns mini capitols que serien una mena de 5a entrega.
En tot cas vull centrarme en els importants, que son els tres primers. Pertany a un genere que avui dia ja practicament no existeix, l'aventura gràfica.
A Monkey Island l'humor i l'aventura pirata eren els seus grans reclams. Certament va funcionar a la perfecció i no m'extranya que sigui un dels jocs més estimats i respectats.
Actualment està en desenvolupament un remake de la 2a part.
Si us interesa us recomano començar per la 3a part, per mi la millor i ademés el nivell visual no us frenarà. El nom és The Course of Monkey Island, està totalment doblat al castellà.



Que tingueu molt bon dia!!

Progress Report VII

Ahir vam tenir un meeting.

No va ser gran cosa, només vam exposar en Joan (des d'Atlanta), en Luisca i jo. En Joan s'està aplicant molt per trobar un tema en el que treballar, i sembla que el professor ho sap i l'ajuda. En Luisca ja ha près vol i porta un molt bon camí si segueix treballant així. Jo, doncs vaig presentar res, cinc minuts. La raó: tot el que anirà a la tesi està més o menys explicat. Així que li vaig presentar una de les últimes coses que vaig fer, i vam tornar a parlar dels continguts.

El següent pas és acabar la memòria i donar-li, o fer-ho a fascicles. Ell s'ho llegeix, tatxa, emborrona, marca, estripa i després t'ho torna perque ho modifiquis. I aquest procés es repeteix durant unes quantes iteracions fins que estigui tot perfecte al seu parer.

També em va donar senyes per a que posés una cosa més, la qual anirà en el capítol 4. La meva idea és acabar això, tocar una mica la resta i passar-li del 1 al 4 perquè comenci la matança. De mentres, acabaré les simulacions i que van als capítols finals i els enllestiré per seguir amb la correcció. Veurem en què queda tot.

REPTES
Ara es presentaran un parell de, diguem-ne, reptes.

- El primer e immediat tindrà lloc al 2n NaNoNetworking Day. Els grups de la UPC i del turc montem un "congrés" que dura un dia, amb exposicions, xerrades i un sopar (del que espero escaquejar-me, que és la revetlla de Sant Joan, per l'amor de déu).

El tema és que els del grup de nano presentaran cadascú un póster, i avui me n'he assabentat que jo hauria de participar. El funcionament és el següent: en una sala gran poses X murals, i al costat de cadascú el seu autor està esperant als àvids assistents. Així, durant les pauses (imagino, o potser tenim una franja a la tarda) et poden venir a preguntar sobre la teva feina.

Així que, de sobte, em trobo que m'haig de currar un póster i preparar-m'ho tot per estar allà. Tinc ganes de fer-ho i fer-ho bé, i per l'altra... preferiria no haver-ho de fet.

- El segon, està clar, serà treballar suficientment dur com per arribar amb garanties a la segona setmana de Juliol que és quan hauré de presentar el projecte. Als que pregunten que si es pot rebre visitants externs, doncs no ho sé, ja us diré alguna cosa.

Res, tinc tres setmanes pelades per acabar amb tot. Potser que em posi les piles.

- Després hi ha un possible tercer repte, que serà escriure el meu primer paper. Seria resumir part de les idees de la tesi en el típic format "paper" i, sota el vist-i-plau del professor, que seria co-autor, enviar-ho a alguna revista per a que ho publiqui. Però suposo (i espero) que això serà més endavant.


Esperem que surti tot bé.

Los Pájaros

Crec que Hitchcock va decidir rodar una película on els ocells fossin els protagonistes malignes quan li va passar el que a mi l'altre dia:


Deixo el cotxe ben aparcat en un carrer, just al costat d'un parc. Perfecte, ni zona blava, ni zona verda ni polles en vinagre.


Al tornar em trobo tots aquests regalets. El de davant no tenia excessives taques, i el de darrere tampoc. Seria un complot contra el meu pobre Peugeot? Què tramen els ocells del Maresme contra mi? Devien practicar Quorum Sensing els ocells, per esperar a ser suficients i llavors activar el comportament agressiu? Aplica la meva investigació en el comportament animal i els meus amics els ocells me'n volen avisar? I UNA MERDA, mai millor dit.


Com podeu veure va ser un bombardeig en tota regla, i pel que veig en aquesta última imatge, pot ser que algun tingués l'amabilitat de passar volant a ras del cotxe mentre es cagava, deixant una perfectíssima filera de destrucció massiva.

Alguna taca més hi ha, inclús al parabrisa. Un parell de petites el parabrisa van sortir amb una mica de l'aigua dels limpias i una passada, però us juro que hi havia una senyora cagada tan gran, que després de ruixar mig minut amb aquella aigua i desenes de passades amb els netejadors del parabrises, encara no ha sortit.



Si tu també creus que las palomas traman algo, ja sabeu el què. Cagar-se en el vostre cotxe.

LaTeX

Endavant. Podeu fer bromes fàcils. Bromes de profidàctils i eines del plaer i la depravació. Però no estic aquí per parlar d'això.

Vaig pensar que estaria bé postejar una cosa per dilluns. Un dia odiat per qüestions de feina, potser se us farà deu minuts més curt llegint parides. I com que de feina ha anat el meu diumenge, del qual he passat gran part de la tarda dedicant-me a treballar una mica pel projecte, doncs què millor que parlar d'una de les eines essencials de la seva realització. Podríem considerar-ho també un progress update temàtic...

El nostre estimat turc va arribar dissabte a Barcelona, procedent de Niça. Des que va marxar d'Atlanta ha passat per molts llocs, com és habitual en la seva apretada agenda, però ara s'estarà un mes aquí, aproximadament. Li han aconseguit un àtic al Passeig de Gràcia, per sobre de la Diagonal, quasi res. I per la seva arribada va proposar que anéssim a sopar una paella a la Barceloneta, la colla d'Atlanta que estem aquí.

Un agradable sopar entre sis persones, on ell va pagar el vi, marca l'inici del currele (en serio) a Barcelona. I comencem forts, ja que al portar un temps sense veure'ns, vol posar-se al dia i ha manat un progress meeting per avui dilluns o demà dimarts.

La meva feina va bé. Ja corro vàries simulacions en paral·lel en el cluster, tinc la presentació del meeting preparada, i la tesi va fent: 105 pàgines que sense massa esforç passaran del es 110 aquesta setmana (sense tenir en compte que és una primera versió que caldrà tocar i probablement reduir).

LaTeX, el títol del post, no ve del material plàstic, si no de l'eina que faig servir per escriure la tesi. De fet, sent enginyer és com obligatori dominar-lo, i molt i molt convenient. No és un sistema d'edició WYSIWYG (what you see is what you get - lo que ves es lo que hay) com podria ser el Word. NOTA: que consti que les sigles aquestes no són una broma, existeixen...

El LaTeX és com un llenguatge de programació. Ho has d'escriure tot... si vols posar una imatge, si volscanviar un marge, etc... Per això, com per programar, has de saber la gramàtica, les comandes, què escriure per que acabi sortint el que tu vols. Un cop tens tot el codi, li dones a un botó que compila, interpreta el que has escrit i ho posa en un arxiu PDF.

Perquè és tan convenient fer servir aquesta cosa? Principalment per les fórmules matemàtiques. Imagina que en Word necessites, en algun punt, posar aquesta expressió que fas servir en un raonament:

No és una cosa massa bèstia, però no sabries com fer-ho, probablement. Vaja sí, fins que descobreixes la opció de Word de les fórmules matemàtiques, que et dóna bastantes eines. Fins que et toca posar alguna cosa de l'estil:

Amb LaTeX, un cop et familiaritzes amb el llenguatge, tot va bastant més fluid, tot i que et quedin carros com aquest, per posar la fórmula anterior:

\begin{equation}
Q_{R}(t) = \int_{r}\int_{\phi}\int_{\varphi}U(r,t)\, r^{2}sin\phi \,dr d\theta d\phi
\end{equation}

Per no nombrar la facilitat per escriure lletres gregues i altres símbols com fletxes, tan comuns per segons quines coses d'enginyeria. A Word has d'anar a "Insertar símbolo", trobar-lo i insertar-lo. Un pal si l'has de fer servir moltíssimes vegades. En canvi en LaTeX, per posar una lletra "pi" només cal que escriguis \pi en el codi.

Hi ha bastants més avantatges, ja que el tema de "programar" dóna bastanta més llibertat i automatismes. Per exemple, per començar un capítol nou només has de posar \chapter{Títol} i automàticament ja tens el títol amb un format predefinit. Si després t'ho repenses i li vols posar un capítol abans fent que aquest passi del capítol 2 al 3, no pateixis que la numeració s'adapta automàticament. I no pateixis que l'índex es farà i s'actualitzarà sol.

També hi ha l'opció de posar referències de capítols dins del text, que també s'actualitzaran soles si hi ha algun canvi! Igual amb la numeració als peus de les imatges i les taules, les quals també tenen senzilles comandes que creen instantàniament els respectius índexs.

Un altre afegit espectacular és el de la bibliografia. Hi ha programes amb els quals pots organitzar els "papers" o llibres que fas servir de referències i creen uns arxius que després LaTeX dóna el format adequat per posar-ho a la bibliografia (que per cert, ja t'omple unes quantes pàgines). A més a més, proporciona un senzill sistema per citar els documents de la bibliografia amb un número, que també s'actualitza sol a mesura que la bibliografia es modifica.

La flexibilitat és bastant gran. Vull dir, no només es poden fer tesis. Hi ha modes i plantilles per crear transparències, llibres, o inclús plantilles modificades per fer papers segons el model de la IEEE (una unió internacional d'enginyers) i tal, cosa que seria extremadament farragosa si es fes amb Word i amb altres.

Us haig de dir que em feia una mica de mandra al principi haver d'aprendre una cosa així, però val la pena. Era ara o mai, i ja està fet. La veritat és que les virtuds són bastant grans, així que...

...llarga vida al LaTeX i mort al Comic Sans!

Bafana bafana

Ja em perdonareu, però es que soc un incondicional del futbol. M'agrada molt l'esport. M'encanta practicar-lo i soc també d'aquests que li agrada veure als professionals. Però per sobre de tots, per mi el millor és el futbol. I avui no me n'he sapigut estar...

Comença l'espectacle més important del món. Ja se que ara mateix molts podeu estar pensant en els jocs olímpics, però la audiencia acumulativa a nivell mundial dels jocs olimpics de Beijing va ser de 4700 milions de persones i la de la darrera Copa del Món de Alemania 2006 fou de 26290 milions.


Així doncs, la competició a nivell de nacions més important comença avui. S'estrena també Africa. Un continent oblidat per l'home, bé en realitat més que oblidat la realitat és que tan sols està explotat, expoliat i mutilat per occident. Sudàfrica, l'únic país mig-desenvolupat al continent (i només a segons quines regions) organitza la competició. Per mi, que soc un apasionat de veure tots i cada un dels partits, jugui qui jugui, és l'oportunitat perfecte per veure aquests petits països a nivell futbolístic.

Ademés no ho negem, sempre hi ha el partit del morbo! A França '98 l'innoblidable Iran 2 - 1 Estats Units, un partit de futbol on s'hi desprenia de tot, també el sempre recordat Argentina 2 - 1 Anglaterra de Mèxic '86, on maradona va pasar a l'historia venjant les Malvines.
Aquest any hi ha diferents enfrontaments que podrien pasar desaparcebuts però que vull deixar constància escrita de que valdran la pena. Els partits: Anglaterra - USA, l'Algeria - USA i un record especial pel Corea del Nord - Portugal, amb el regut d'aquell mítitc partit del mundial d'Anglaterra 66. Els que no sapigueu de que parlo, era un partit de cuarts que va quedar 5-3 per Portugal (anaven 0-3 a favor de corea a la mitja part).


En fi, alicients sempre hi ha. Però aquest any ademés s'hi ha afegit un altre més enllà del que és l'estrictament esportiu i es que per primera vegada s'emetrà en 3D. De fet un partit de cada dia, serà emès a nivell mundial per 3D. Ja sé que això ve de nou i que la majoria no ho gaudirà, però els que sabem que ens trobarem us podem ben assegurar que veure el futbol en 3D és el més proper a veure-ho al camp. És una pasada!

Per últim vull dir que les meves apostes per ser campió son: Espanya, Holanda i Anglaterra.

Que tingue molt bon dia!!

Vida i miracles d'una catalana al Maresme

He tingut una idea, no sé que us semblarà, però com comentavem que havíem de buscar estrategies per al "NO TANCAMENT DEL BLOG" m'he dit a mi mateixa, Marta prorroga un dia més la vida del blog, fes tu una actualització. Potser creo tendencia i cada dia va actualitzant algú.

I com avui el xikitin o jefe o la criatura (com més us agradi) està de sopar i segurament no ens alegrarà el cafè de demà...aquí em teniu. Disposada a explicar una mica de la meva vida jijijiji
No sé com m'ho faig, però sempre em passen coses, així que compartiré amb vosaltres el que era ( i és...no em posaré negativa) una alegria que m'està portant algún mal de cap.

Em remonto al dia d'abans de que aterrès per fi l'Americà. Sempre que he necessitat utilitzar el cotxe he tingut la sort d'anar a casa dels papis i agafar-ho (fins ara només tenia moto).
Doncs fa uns dies els meus pares van decidir canviar-se el cotxe i ... qui heredaria el viejuno del clio?? SÍ!!! JO MATEIXA!!! Vale, és un cotxe vell, sense direcció assistida (faig uns braços cada cop que he d'aparcar) ni aire acondicionat, però jo estava encantada amb l'idea de tenir cotxe!

Bueno doncs dilluns vaig a recollir el meu cotxe i li comento al xikitin que si necessita que el vagi a buscar a l'aeroport o per la tarde o en qualsevol moment podia comptar amb mi i amb el clio.
Dit i fet, dimarts a la tarde quedem per anar a fer unes birres amb el Heavy abans del seu concert i baixo a Barcelona amb el cotxe. El deixem una estoneta a Marina i quan tots dos entren al concert jo torno al cotxe ...OHHH!! SORPRESA!!! Algú l'havia obert, s'havia endut la meva ràdio (que amb els anys que tenia no crec ni que la poguèssin vendre) i la motxilla de la criatura (amb les seves claus, ulleres, roba...vaja que tenia més valor la motxilla que la ràdio)
Fins aquí dius...això li pot passar a qualsevol, ha sigut mala sort. No passa res! Esperaré a que el xikitin es compri ulleres noves per tenir la factura i anar a fer la denuncia (a veure si el seguro ens dona algo i podem pagar les ulleres!) (Per cert, pares de la criatura, vaig estar a punt de pujar a saludar-vos aquella mateixa nit, però he de confesar que em feia una mica de vergonya, era tard i anímicament estava una mica "depre" per això del robatori...no m'ho tingueu en compte)

Passa el cap de setmana i cap problema amb el clio. Jo contenta de tenir aquí a la criatura, de fer una festa sorpresa. Tot anava bé...fins avui!! Vaig amb la Uma pel carrer per anar a jugar amb ella al parc i que em trobo...un vidre del clio trencat!! No s'han pogut portar res ( ja ho van fer feia 3 dies jejeje) de fet no sé com...però m'he trobat uns texans del xikitin al clio (que estic segura que l'altre dia no hi eren) i fins aquí la meva aventura amb el cotxe!! Quan tingui la denuncia feta, les ulleres pagades, la radio nova posada i sàpiga com han arribat els texans al cotxe...us ho explicaré!!!

Espero que mis historias no hayan aburrido a los lectores!!
P.D.: Amb el ritme que porto, el proper dia em trobo això:



P.D.2: No penseu que tenia el cotxe aparcat a qualsevol lloc. El tenia al costat de casa. I visc en una zona de carrers peatonals, al mateix centre de Mataró!!! En fin...

Bon dia a tots!!!

Progress Report VI

Aaaaai amics, Barcelona! *sospir*

Molt ja sabreu que ja sóc per terres catalanes des de dimarts passat. A alguns us hauré vist, a d'altres poc ens faltarà. Bé sabrà el meu entorn més proper que vaig decidir xapar el blog un cop arribés a Barcelona. Però no havia de ser el mateix dia.

El projecte encara no ha acabat, i tinc coses pendents que potser us expliqui o comenti algun dia per aquí. De totes maneres, com podeu veure, la cadència de posts serà molt més petita (en principi) que quan era a Atlanta.

Les coses ja roden a la UPC. Vaig anar-hi per primer cop el divendres passat. Em va rebre en Josep Solé Pareta, el professor i amic del turc, que coordina tot aquest tinglado que tenim aquí. Després d'haver buscat durant una hora el meu carnet UPC que no feia servir desde primer de carrera, em van dir que era l'antic i no servia, per la qual cosa la tarja d'accés que tinc és blanca i temporal.

Tenim accés a una sala on podem treballar còmodes. Després em va rebre l'Albert Cabellos, qui em guiarà una mica pel procés de la tesi, i em va ajudar a tenir accés a la xarxa Wi-Fi i a altres serveis del departament d'arquitectura de computadors. Imagineu-vos, un friki teleco ara formant part i rodejat de gent encara més frikis. Diguem que els informàtics sempre van un pas més enllà en aquest aspecte.

Una de les gràcies és que també em van donar accés a un dels "clusters" del departament. Es tracta d'una agrupació de 73 ordinadors (la torre només, sense pantalla ni teclat) gestionada per xarxa, la qual es fa servir per simulacions i coses per l'estil. O sigui que desde el meu portàtil puc accedir-hi i controlar les simulacions. Encara no he aconseguit fer-hi córrer res, però promet. I té la seva gràcia, no m'ho negareu.

Le llaman "Salvat"

Doncs res! Ara cada dia a la uni, s'ha de finiquitar la memòria i començar a pensar en la presentació. Els tràmits ja s'han iniciat i suposadament, la segona setmana de Juliol és la idònia per la presentació, així que espero que en quinze dies ja tingui la memòria feta, només per ajustar, i ja encari la presentació.

Us mantindré informats.

Key West

Deixeu que us relati un dels millors plans que es poden formular, quan les circumstàncies són propícies, és clar.

Situem-nos. Estic a Fort Lauderdale, visitant a un amic del bàsquet de fa uns anys. Ell està allà fent pràctiques per ser pilot. Assisteix a una autoescola d'aviació, i pot fer pràctiques ja sense instructor. Escull un aeroport que li agradi i s'hi va, a fer hores de vol.

Em va proposar fer servir hores de pràctiques per portar-me a mi i a una parella a Key West. Fent el camí llarg, Key West estava a una hora i mitja d'avioneta de l'aeroport on ell ha de sortir, el Fort Lauderdale Executive. Key West és una illa caribenya bastant turística que se situa al punt més al sud de Florida. En certs punts de la petita illa, estàs a menys de 100km de Cuba.



Així que a les 8:30 ja erem a l'aeroport llestos per prendre aire, i jo fet una mà de nervis. Ja sabeu de la meva aprensió innata a volar i aquest tipus de sensacions "fortes". No parlem llavors d'una avioneta per quatre passatgers, conduïda per un colega!


Però res, vam pujar-nos-hi, prendre aire, i els nervis van desaparèixer. Anàvem seguint la costa, passant primer per Miami amb tots els edificis a primera línia de mar, les petites illes interiors amb cases i iots presumptament de famosos, etc... Poc a poc arribes al final de la península, i el mar s'apodera del paisatge, donant pas a illes més grans o més petites.


Anant una mica per sota dels núvols té gràcia veure la sombra que aquests projecten sobre les illes i les barques, com alguns núvols sembla que vagin a menjar-se les illes deixant-les en l'absoluta foscor. I en general, molt de color, que el temps acompanyava i feia un sol de justícia.

Horitzó invisible...

Vam arribar a l'aeroport de Key West, parant a la zona no comercial, on podíem prendre un cafè a la zona per pilots. D'allà vam llogar unes bicicletes i havent d'esperar una mica, va venir un cotxe a recollir-nos, que ens va portar a la botiga de lloguer i ens van donar una a cadascú a 10$ per cap.

No esperava una bici de competició, però sí que el manillar fos més maco, no una mena de mega-manillar de latin king. I collons, sense frens a les mans. Com creieu que s'ha de frenar? Pedalant enrere! Si ja sóc poc hàbil amb les bicis per defecte, imagineu si em canvien una cosa tan bàsica. Perque el que em va costar arrancar va ser antològic, ja que imagineu: jo sempre em posava el pedal dret a l'altura per poder arrancar. Com ho fas si no pots tirar el pedal enrere a la posició que vols?

Moments verano azul

Per sort, poc a poc li vaig agafar el truc, i el meu amic i jo vam donar una bonica volta per la illa. Vam passar per davant d'un far/museu, de la casa/museu de Hemingway, etc... També hi havia per allà un bar famós per ser on Hemingway anava. Però com he dit altres vegades, estàvem més de guiris playeros que de turistes.

L'ambient és caribeny de república bananera una mica. Arbres de colors, cases de fusta també de diferents colors, palmeres per tot arreu... Em va encantar, anàvem en bici i m'hagués agradat fer fotos de tot, però la meva habilitat al volant ja us he dit que és limitada.


Després vam anar a la platja. S'ha de dir que la estampa és genial, amb el sol, la sorra blanca i l'aigua turquesa i cristal·lina. Però trepitjar sorra a l'aigua era missió difícil, ja que estava tot cobert o de pedres o d'algues d'aquestes que fan "asquito" al tacte. I la sorra és tan fina, que fa una mena de pel·lícula de fang i també fa una mica de cosa caminar-hi! Aixi que potser no vam escollir la platja adequada. Ara, per prendre el sol, genial.


Vam reunir-nos amb la dita parella i vam anar a dinar. El noi ens va portar a un restaurant que diu que és la mateixa merda que pots menjar a qualsevol lloc de la illa, però està en un moll al costat de l'aigua i que té la seva gràcia. Vam dinar bastant bé, sota la sombra d'un parasol (per sort) veient els vaixells i les motos d'aigua passar.

Començava a fer-se tard, així que vam decidir donar una altra volta per la illa, i anar a fer l'últim bany. Finalment, la parella es va empenyar en anar a un establiment a comprar Key Lime Pie, una mena de pastís fet amb limes especials del lloc. Com que no sabien on queia, vam anar preguntant i una mica donant la volta. Total, per al final deixar-se el pastís al tornar les bicis, un cas!


El retorn de les bicis va ser també bastant èpic, perque ens vam perdre i vam estar donant voltes bastanta estona. Anava una mica desnodrit així que se'm va fer una mica pesat... i para colmo de males vaig perdre la cadena de la bicis per la qual em van clavar 25$. No els culpo, així és com realment guanyen la pasta, però joder, ja els val.

Vam agafar l'avioneta un altre cop a les set de la tarda. Val a dir que ja no hi havia nervis possibles: jo estava destruït i vaig acabar dormint-me els primers deu minuts. Després ja vaig intentar fruïr del paisatge i tal. Per tornar vam tallar per terra per fer el camí una mica més curt, intentant esquivar les tormentes.

Cortinilla...

El dia ens va regalar imatges impagables, com la posta de sol tallada per una cortina d'aigua producte d'un ruixat. O veure extensions enormes de terreny que conformen el parc natural dels Everglades. O veure com el copilot li ensenyava al pilot a encarar l'avioneta a la pista d'aterratge sense veure més enllà del seu parabrises.

Per sort, al treure el mapa del parabrises, que tapava la visibilitat, l'avioneta estava quasi perfectament alineada amb la pista, i vam aterrar perfecte. La part d'aquí fins que vaig a dormir no té massa història... jo tenia mal de cap i estava cruixit i l'endemà m'havia de llevar a les 6 per anar a pillar el vol que em tornaria a Atlanta.



Creieu que vam anar de festa? Jo crec que no.