Day 82: prepara't per Thanksgiving

No és que estigui massa inspirat que diguem, no sé perquè aquests dos dies he acabat agafant uns senyors mal de caps a l'hora de sopar que em deixen mig KO i només amb ganes d'anar a dormir.

De totes maneres, avui amb l'ajuda de la droga anomenada Gelocatil (que faríem sense les pastis avui en dia) farem una mica de poti-poti per omplir.

EDICIÓ A POSTERIORI: una mica? I una merda! Quin totxarro! Aneu a pixar i a pillar algo de menjar, que això va per llarg...

Dijous que ve és Thanksgiving (el típic i mític dia d'acció de gràcies de les sèries). I és festa. I divendres es fa sempre pont, i només obren els bancs i uns quants comerços, per "celebrar" el Black Friday, si d'això ja es comentarà en el seu moment. El que ens porta al primer punt important:

Aquesta setmana tenim pont de dijous a diumenge. Espero que quan estigueu treballant us en recordeu de mi, eh amics! Tampoc ens passem amb els pensaments que incloguin insults i mals auguris, ja que fins ara ha estat al revés i vosaltres heu tingut festa i jo no, que jo recordi. A més a més, ja és habitual que els caps de setmanes em posi a estudiar una estoneta per les tardes, així que només distingeixo les festes pel tema d'anar al lab o no (perquè si ens hem de guiar per la hora que em llevo... tindríem uns quants dissabtes a la setmana, jujuju).


Al ser pont, aquí la majoria de gent americana torna a casa seva amb les seves famílies per celebrar-ho. Com al lab som tant genuinament americans, ens quedem quasi tots. Crec que els únics que marxen són els espanyols, que van de viatge a Nova York. En serio, avui començava a notar molta menys gent al campus, ja veurem demà com està tot de desert.

De fet, aquí als Estats Units aquesta festivitat té un caire molt familiar, i normalment es fa un gran àpat. I es veu que no els entra al cap que algú pugui passar sol el dia de Thanksgiving. I això ho puc corroborar. Ahir al gimnàs, jugant a bàsquet, fortuitament vaig conèixer a un nano americà. Em va preguntar d'on era i mira quina casualitat que de segon cognom es diu "Spain" el tio. Viu a la perifèria, i coneixent-nos d'apenes mitja hora em va invitar a passar el dia amb la seva familia. Encantat, vaig rebutjar. El cas és que vam seguir parlant, i amb el tema del bàsquet a Espanya li dic així mig en conya que quan es vingui a Barcelona ja ho comprovarà... doncs el vaig veure molt llançat. Li dic: et costarà car... i em diu que el seu pare treballa de mecànic d'aviació a Delta Airlines, i que no sol pagar massa pels vols. Amb el que arribem al punt interessant nº2: podré en un futur prendre avantatge d'aquesta condició? Sembla molt ruin, però el bitllet round-trip de Barna a Atlanta són més de 500€ segur.

Dinar superfamiliar superfeliç

Si vaig rebutjar la seva invitació, de totes maneres, és perquè el Josep Miquel (qui sinó) està organitzant un dinar per dijous, típicament americà. Gall d'indi farcit amb salsa de arándanos (com per saber que en català és "nabiu"), boniatos, pastís de carbassa i nous pecanes, i un llarg etc. Pretenen començar a cuinar a les 8 del matí per dinar a les 3 o una cosa així. Una bogeria! Arribem doncs al que seria un punt interessant nº3 a debatir: val la pena llevar-se a les 7 del matí un dia que és festa, per cuinar? La resposta pot semblar molt ràpida i senzilla, però ja es veurà. Es veu que el millor és la preparació i passar el matí fent el capullo.

De moment, avui hem anat a comprar el gall d'indi. Hem anat al Whole Foods Market, que segons ells mateixos són un supermercat de menjar natural i orgànic. Doncs sí, d'entre tota aquesta voràgine de Fast Food que és els Estats Units, no faria massa que una corrent de menjar sa i natural s'ha instaurat. I s'ho prenen molt seriosament. El lloc era enorme, i tenien de tot, supersà i superexclusiu. La veritat és que a mi em donava la impressió que era un supermercat per gent famosa i extremadament cool. Perquè el menjar sa i orgànic i guay es paga car.

Així ja d'entrada no sembla un supermercat qualsevol

Però haig de reconèixer que tenien una gran quantitat de menjar preparat per emportar, que el cobren per pes, i tenia tot molt bona pinta. De totes maneres, només hem comprat el gall d'indi, que ja que és el plat principal, compra'n un de bo i sa. Res, 7 quilets de gall d'indi... que ha costat gairebé 50 pavos. La resta ho ha anat a comprar el Josep Miquel després al Wallmart... aposto a que tota la resta que compri (que no serà poc) costarà en total gairebé igual que el gall d'indi (per ser un gall d'indi per un costat, i per ser Wallmart per l'altre. Vaja, que serem unes 25 persones i no crec que passem gana.

Sigui com sigui, què se celebra el dia d'acció de gràcies? El Josep Miquel m'ho va resumir d'una manera bastant clara i que crec deu ser correcte (no penso buscar-ho, tampoc). Bàsicament, la gent dóna les gràcies A DÉU. Gràcies a déu per fer que els indis natius americans ajudessin als primers colons de la Gran Bretanya a reposar-se de l'inmund i increíblement sacrificat viatge transatlàntic que havien fet, donant-los menjar, allotjament, i coses calentes. La gràcia va venir quan algú li va preguntar "i llavors perquè els colons van acabar matant als indis natius?", al que va respondre que, bàsicament, perque els indis americans no creien EN DÉU. Interessant (nº4).

Curiós com he trobat aquesta imatge buscant "killing indians".

Per tant, durant aquest dia donem gràcies per tot el que ens ha estat donat, i suposo que no fa cap mal, donar gràcies per aquesta vida que vivim i que, per sort per mi i pels que m'envolten, està plena de coses bones i per les que val la pena viure.

Aquest moment tant sentimentaloide (sí, podeu dir-ne "monya", també) em dona peu a explicar una altra de les tradicions d'aquestes dates. Com que els homeless, els vagabunds i demés no tenen cap raó per donar gràcies per una merda... la resta de gent es dedica a fer donacions per a que aquest pobres puguin menjar decetment un cop a l'any, diuen. Tant als supermercats, com a les empreses, com a qualsevol col·lectiu, es fomenten aquestes accions.

De fet, aquí al complex d'apartaments porten vàries setmanes amb una competició de recollida d'aliments. Cadascuna de les 9 plantes competeix per ser la que més dóna: pots donar directament llaunes de menjar, o 1$ són 5 llaunes. La planta guanyadora s'emporta una pizza party de regal. L'acollida ha estat bastant pobre... fins que el Josep Miquel s'ha decidit a donar 20$ i el tema s'ha disparat. La primera planta guanya aclaparadorament per 60 llaunes de distància respecte la planta 8. Som uns ràcans!

I per últim, com passa a tot arreu i amb les festivitats mitjanament grans, s'inflen a posar capítols de sèries relacionats amb la festivitat en sí. No ha de ser, per això, una cosa dolenta: si no no hauria vist avui un dels capítols clàssics de South Park (noteu com la referència freak ha deixat d'aparèixer només en els posts freaks, per apoderar-se de cadascuna de les entrades del blog...)


Inoblidable aquest capítol que probablement vaig veure fa més de 10 anys i encara em fa més gràcia ara. Impagable la venjança dels galls d'indi, i la paròdia de BraveHeart.