Day 183: Sophisticated Atlanta

Dijous.

Després del decepcionant inici de gira dels meus pares per Amèrica, ens disposàvem a iniciar el periple amb una mica de millor peu.

Les dues parts volíem descansar una mica així que vam decidir quedar a les 14h a l'hotel per dinar i començar a petar-ho. Vam comprar amanides dels tan de moda "fast food saníssims" i ens les vam menjar a l'habitació de l'hotel, tan fino. A quarts de quatre, després de comprovar que el Barça de bàsquet perdia i els Madrids guanyavem vam pirar ja de gira. Jo una mica emprenyat, tot s'ha de dir: a sobre plovia!

La primera parada va ser el Altanta Museum of High Art. En un cop de sort inesperat, a la franja horària a la que vam arribar era meitat de preu, així que de puta mare. De totes maneres, encara ara no sé si calia comprar entrades, ja que ningú ens va reclamar res en cap moment. I gratis es millor que qualsevol cosa... però som així d'honrats.

Museu des de davant, i a un dels jardins interiors.

Després de passar per davant una mena d'acte privat de la marca Porsche, on diferents representants de l'empresa s'estaven fotent les botes d'una carn rostida que tallaven allà mateix, vam començar la visita. El museu consta de planta baixa i dos pisos, i tres "ales" diferents. Vam estar majoritàriament a la ala on hi havia les exposicions habituals d'art.

Una de les ales, per dins. A sota, les preparacions i la teca per l'acte de Porsche.

S'ha de dir que l'exposició d'art americà més modern tenia la seva gràcia, i com a mínim era tot molt variat i no s'estancaven en cap estil en particular. L'art europeu que voltava per allà no era gran cosa, segons l'opinió de pares experts, així que vam sudar una miqueta d'ell. De totes maneres, si volen comentar alguna cosa de més nivell intel·lectual, ja ho faran.

Quadre d'un tal "Millet", americà. Es veu que era de lo més important que es podia trobar.

Art modern religiós o blasfèmia galopant?

Quan vam acabar amb tot això vam anar a l'exposició del moment. A la segona planta de la segona ala hi havia una exposició de cotxes. A mi l'exposició de cotxes m'és una mica igual, diu ma mare, abans d'arribar. Uaaaaaaaala!, diu a l'arribar. La veritat es que hi havia un recull de cotxes prou antics per a que no els hagis vist mai de la vida si no és en un museu, però no el suficient com per haver de donar-los corda.


Hi havien uns pepinacos de cuidao, algun Aston Martin i Mercedes esportius de competició, un Chevrolet del copón i d'altres amb un radiador més gran que Galindo de Crónicas Marcianas. I si no, mireu les fotos.


Havent finiquitat aquesta part, vam anar a la tercera i última ala, una mica cansats ja, que era d'arquitectura. Hi havia maquetes i fotos d'edificis tremendos d'Atlanta i de tot el món. I com no, els xinos ens estan envaïnt poc a poc i no ens adonem, i per tot arreu, perquè si no recordo malament, hi havia una planta sencera dedicada a edificis de Beijing, bastant bárbaros tots. Personalment, em van agradar els edificis aquests blancs i molt quadrats i plens de plantes per tot arreu, rotllo "los jardines colgantes".

Encabat d'això, ens en vam tornar a l'hotel a deixar unes coses i vam tirar caminant una mica cap al centre. Baixant, baixant vam arribar a casa meva. Els la vaig ensenyar, aconseguint que no sortissin de la seva boca frases com "és un antre infernal" o "tu i el teu maleït síndrome de Diógenes".

Vam baixar una miqueta més per ensenyar-los el laboratori i després vam anar una mica més avall inclús, per sopar. Els vaig portar a un restaurant que em va fer molta gràcia. Es diu eno by Zaza, i el propietari és un jugador dels Atlanta Hawks que es diu Zaza Pachulia. Sabent que té aquest nom, que medeix 2.10m i que prové de Geòrgia (no l'estat, sino el país europeu) no esperaríeu res amb massa estil d'un personatge que podria ser Borat mateixament.

Però no, imagino que aquest home porta bastants anys als Estats Units, perquè vesteix com un pinzell i porta un restaurant fino, fino. Amb totes les de la llei (preu inclòs). Em preguntareu, i com el vas trobar? Fàcil, estava veient la NBA per la tele i en un temps mort van fer un mini-reportatge d'aquest home, destacant que és l'assessor de moda de l'equip i que té aquest restaurant.

El restaurant en sí era molt piju, amb plats molt grans i quantitat moderada (tot i que vam acabar tots plens) i l'especialitat són els vins. Té un celler dins i pels postres t'ofereixen una selecció de formatges i pastissos, cadascun amb un vi escollit especialment. No sóc un gran entès en vins, però el que ens vam fotre estava bo. Va ser al rebre el compte i pagar 40$ per persona quan vaig veure que la copa de vi costava la friolera de 11 pavos.

Després d'això vam acabar de baixar per anar al local de Jazz, Churchill Grounds, on ja havia estat un parell de cops i que volia ensenyar als progenitors. Per 12$ entrada i pinta de Guinness (per mi, ells es van demanar coses amb més glamour) per veure un concert que, descans apart, va durar 2h30min fàcil. De fet, quan vam marxar encara no havien acabat.

Al ser dijous potser no era un grup excepcional i tal, més aviat semblaven gent que han pillat pel carrer i els han dit que es posin a tocar: el contrabaix tenia una pinta de homeless que pa qué... Però potser això li afegia espontaneïtat, cruesa, autenticitat. No us imagineu jazz tranquil i fàcil de digerir: era un cop de l'estómac rere l'altre. És com el fast food en grans quantitats: si tens un estómac de ferro i no li tens por, disfrutes com un boig sense conseqüències.

Aquesta foto és d'un altre show, però us en feu una idea...

Era un trio de bateria, contrabaix i trompeta. Tenia gràcia quan el trompetista fallava alguna nota (la meitat d'elles no ho diries mai que són fallos, però) deixava anar algún "SHIT!" o algun "AAARGH!". El que deia, cruesa i autenticitat. Després del descans, es va afegir un saxo que li donava el contrapunt i va ajudar a no caure en la monotonia. Després en algun moment, el de la barra i la cambrera es van unir per tocar el saxo o per cantar (llàstima que la tia només fes un parell d'estrofes perquè ja l'havia vist tancar i és una bèstia).

Al final, va arribar un altre saxofonista i es van quedar dos saxos, trompeta, bateria i contrabaix. Llàstima que estàvem cansats i només els vam veure al complet un parell de cançons. Amb raó vam marxar, que era més de mitjanit i calia reposar, que per això és el primer dia de dues setmanes que, realment, prometen.

I molt.

------------------------------

Quan vaig redactar gran part del post estava volant:

Ara mateix som a dissabte per la nit. Avui hem passat el matí al museu d'història d'Atlanta, on hi havia exposicions dels Jocs Olímpics, guerra civil, i un bosc amb diferents casetes d'època i tal. Hem empaquetat tot i ara estem volant cap a Les Vegas. Sortosament, amb WiFi gratuït a l'avió gràcies al qual tinc temps per posar totes aquestes parrafades. Aviam demà amb el gran cañón...

Bona nit!