Una de les coses que tenia per segur que volia fer al venir als USA era anar a un partit de la NBA. Ja he complert, i probablement repetim, pel que ens va agradar.
Les entrades, com segur hauré explicat mil cops, les vam comprar anticipades en un contacte d'un dels xinesos del lab. Per 20$ vam treure entrades per valor de 43$ cadascuna. El diagrama de l'estadi indicant la secció on estàvem sentats no augurava una vista apta per miops, però estava per veure.
L'entrada era per la secció 310.Vam escollir aquest partit perquè durant les dates que ens anaven bé, els partits eren del montón. Jo vaig proposar contra els Blazers per l'anècodota de que juga el Rudy Fernández, i perquè un dels xinos del lab va estar vivint a Portland i li feia gràcia. Al final ha resultat que portaven una sèrie de victòries que els col·locava dels millors de la Conferència Oest. De puta mare.
Pel matí al lab es respirava ambient festiu, per l'emoció d'anar al partit, però bàsicament perquè el professor ha marxat una setmana al Perú i tothom se sent bastant alleujat. Així doncs, de currar poc... i entre pitos i flautes ja eren les 17:45 que havíem quedat per anar tirant cap al pavelló.
Vam agafar el MARTA fins la zona on està el Phillips Arena. Sortint del metro vas a parar directe a una de les entrades del pavelló. Després de passar-nos el detector de metalls portàtil (i pitar-me a mi pel cinturó i riure tots de la típica broma del paquete de ferro, inclòs el de seguretat) vam anar cap al nostre seient. Puja unes escales mecàniques, puja'n unes altres i arribes a la teva secció. Teníem la fila G, que vol dir que no estàvem bastant al davant de la secció 310.
La veritat és que el pavelló és enorme, i estàvem lluny, però es veia tot perfectament. No em donava la sensació d'estar TAN lluny. Faltaven 20 minuts per començar el partit (a les 19h) i els jugadors començaven a sortir per escalfar. Va ser llavors quan em vaig parar a mirar-me el pavelló. Té capacitat de 2,5 palaus blaugranes! El marcador central té 4 pantalles per a que tothom pugui veure repeticions, anuncis, els típics missatges, publicitat, etc... A la nostra altura i a l'altre costat del camp es veien les zones VIP i aquestes coses, seiets acotxats... el luxe!
Panoràmica del camp: atenció a l'efecte cabeza-cortada del nen de la dreta.Total que mentre t'entretens amb les parides va i comença el partit, prèvia ultra-presentació a les fosques i amb foc, i l'obligatori cant de l'himne. A l'hora de començar, el camp no estava ple, ni molt menys... Imagino que la gent venia de treballar, un dilluns, contra un equip on jugui alguna estrella de les grans, doncs va fer que no s'omplís del tot. Però vaja, que a la segona part es va anar omplint i potser hi havia més de mitja entrada. Res, al primer quart, de passeig. Joc lent, com si s'estiguessin escalfant encara. Suposo que si juguen cada 2-3 dies es guardaran lo bo pels moments que toca (i joder si ho fan). Sigui com sigui, se les apanyen per fer jugades espectaculars juguin caminant o juguin anant a totes. Recordo un alley-hoop en contraatac, un parell de taps dels que fan mal, i un triple buzzer beater de Rudy a l'acabar el quart.
Himne. Banderes, soldats, tothom dret...
L'únic objectiu d'aquesta foto era posar prop de l'organillo
La super-mascota nº2 amb la Sepideh i la IrinaLa mascota aquesta a la mitja part faria els típics mates amb cama elástica. A la mitja part també van fer concurs d'habilitats (con en el All-Star, però amb pringats) van posar en directe les notícies, una mica de "vídeos de primera", algun gag amb la mascota, etc... Potser el moment més graciós de l'espectacle en sí va ser la Kiss Cam.
La Mascota nº1 enmig d'un gag (bastant dolent, tot s'ha de dir)El típic que enfoquen al públic perque es faci un petó. Et trobes molta gent que es fa petons, sí. També et trobes parelletes que els fa mil vergonya, que potser són amics, i petonet a la galta i la gent es riu. També hi ha els que suden de la càmara de la vergonya i quan passen a la següent parella i respiren alleujats, llavors se sent "We're back!" i els tornen a enfocar... (risas risas). També va haver un tio que mig en broma li fot un petó a la del costat, es morreja amb la de l'altre costat... i ni corta ni perezosa la tia del davant es gira per fotre-li tota la llengua, i encabat, la de darrere. Menudo un dandy! Encara que per mi el millor moment és el típic en que enfoquen a la banqueta de l'equip rival, i els jugadors miren i posen cara de circumstàncies.
Potser pensareu que us estic explicant massa paridetes i anècdotes... doncs vaja, és part de l'espectacle. Encara que és a la segona part on ve la chicha. Fins la mitja part, ens vam limitar a disfrutar d'unes quantes jugades i de les paridetes.
Al tercer quart, tot i portar gairebé tot el partit anant uns 10 punts per darrere en el marcador, la gent es va començar a fer notar i a animar. El partit es va ajustar, sobretot en l'últim quart. Es va apretar de veritat el partit, la gent va començar a animar com boja, fins que amb un parell d'accions de mèrit de Mike Bibby i alguna de Joe Johnson ens vam posar per davant. Haig de dir, que si el pavelló amb aquella entrada ja era així de sorollós, tinc moltes ganes de veure com serà en un partit sold-out.
Doncs res, un final molt emocionant. Pels Blazers, Brandon Roy, que no havia tingut un partit massa lluït (17 punts al final) va agafar protagonisme per guiar els seus. Però van ser els Hawks qui es van posar 3 amunt a falta de 4 segons. Temps mort (per cert, quina infinitud de temps morts durant el partit, redéu!). Jo penso: "el més llògic és que Brandon Roy se la jugui, és el tiu franquícia", encara que Rudy havia ficat el poc que havia tirat. Saca Rudy per Oden (decepcionant, 11 punts i cap rebot), que li fa un mà a mà, Rudy finta davant de Horford (2,08m) i enxufa! PARTIT A LA PRÓRROGA!!!
L'estadi gelat, i jo, mira que anava amb Atlanta, que sóc molt casero, però em vaig trobar celebrant-ho! L'anècdota de que hi havia un espanyol que jugava als Blazers s'havia convertit una mica en protagonista de la nit... A mi ja m'anava bé, cinc minutets més de partit i d'espectacle. Ara ja la gent gairebé no seia, no parava de cridar en defensa i en atac, una bogeria.
A la prórroga els Hawks van fer la tàctica "balones a Will"... amb Joe Johnson, que portava 27 puntets crec el noiet (de 35 al final). Ell, i un parell de decisions arbitrals sospitoses van decidir el partit abans d'hora. Rudy va enxufar dos triples desde la cantonada per arrodonir la seva actuació.
Foto (per omplir) de cheerleaders, que sempre agraden...S'acabó! Tots cap a casa, morts de gana (qualsevol es compra un paupèrrim Hot Dog per 5$; es gravíssim no? Son unos indeseables!). Jo excitadíssim... la veritat és que em vaig sentir com un nen petit. Només vaig trobar en falta una puntuació més alta. 99 a 95 és poc per un partit amb pròrroga. De totes maneres, repetirem, segur... estem pensant en anar un dimecres que les entrades van inclús més barates. Potser anem a veure els Raptors... que Chris Bosh és ex-Georgia Tech, i encara farem que Calderón sigui MVP.
CRÒNICA DEL MARCA
RESUM AL YOUTUBE
Entradas
Per cert, en el primer quart... quan Rudy es preparava per entrar a pista, i estava tothom callat, m'aixeco i crido: "vale Rudy valeeeeeeeee". Em va sentir, segur... si la gent del meu voltant es va riure i tot.
ResponderEliminarEs podria haver girat i saludar o algo! Quina falta de respecte!