FELICITATS!!!!!!!

Bueno, avui toca un post especial que cada dia no és el cumple del Jefe.

M'agradaria poder felicitar-te com et mereixes (face to face) però com no és possible, he volgut fer un petit post dedicat per tu (Sí, Didac, ara sí que em pots dir que sóc una empalagosa) No sé si recordaràs que fa un temps van arribar a les meves mans algunes fotos...jejejeje doncs encara avui ho patiràs. Per si omplir tot un local de fotos teves a les parets no era suficient, aquí està el meu "homenantge" a modo de : "Oh!! mira què mono!!, "Què xikitin!"

Aquí tenim al "Jefe" cuando ni siquiera él sabía que sería el "Jefe"

La següent és una de les fotos que més m'agrada, espero que ningú em demandi per utilitzar-les sense consentiment!!! Però mira quin nen més maco, havia de compartir aquestes imatges amb tots els teus seguidors (Si en el fons ho faig per tu :3 )

Ohhhh!!!! Mira quina monada!!!

Ara tinc dubtes, l'anterior és la que més m'agrada però la propera... no té preu. I tranquil, que només penjaré un parell més!!! Deja de sufrir pekeño!!

Aquí ja feies cara de trasto (cara de trasto amb un aire a Marcial, ja apuntaves maneres) qui sino tu enviaría un sms dient només: PLANTÓN

I qui havia de dir que aquell nen que demanava la cançó del "patito" quan anava en cotxe amb els papis, acabaría sent aquest Heavy:

Hellfest!!!!!! \m/

I ara ja l'última foto...la culpable de que et et toqui "soportar" a la cansi! (He de reconéixer que aquí volia posar una foto, però al final m'he decidit per una altre! Para evitar censuras en el blog)


Pobret!!! Seguro que no imaginabas la que te iba a caer después de esta noche!!! ;)


Fins aquí la sessió de fotos, espero que tinguis un molt bon dia de cumple, com et mereixes!
M'agradaria poder estar amb tu, però hauré d'esperar. Havia pensat en gastar el primer "comodín" pero Delta no és suficientment eficient i ni amb les 6 hores de diferencia arribo a temps!! Cachis!

Et trobo a faltar!!! Molt!!! Mai m'havia agradat especialment el mes de maig...fins aquest any!! ;) GUAPUUU!!!

Day 184: Typical Atlanta

Divendres.

Aquest cop ja teníem l'agenda una mica més apretada, així que vam quedar a les 11 a l'hotel per anar a reventar la ciutat.

Primer de tot vam anar al Banc a ingressar subreptíciament uns quants Leurus. Ara se'm coneix com a Chechu Gil Marín, famós blanquejador de diners atlantí. No sé quan tardarà en venir la màfia xinesa dels estats del sud a reclutar-me.

Després d'aquest acte festivo-delictiu vam dirigir-nos a Five Points, on està tot el meollo de turisme, passant abans per la casa de Margaret Mitchell, escriptora de "El que el vent s'endugué". La veritat és que volíem fer vàries coses però els horaris eren difícils i no confiava en que ho acabéssim portant tot a bon terme. Però mira, aquell dia teníem la flor al cul.

Es pot veure per dins... però no cal.

L'objectiu primordial era treure'm l'espina que tenia clavada amb la CNN desde la visita del Jordi i la Marta, a la qual ens van fer ZAS, EN TODA LA BOCA, en dues ocasions. Aquest cop la vam clavar perquè, tot i estar tota la zona a petar de gent, vam arribar a les 12:51 i vam poder pillar entrades pel show de les 13h.

S'ha de dir que la visita a la CNN és totalment guiada, amb tot lo bo i dolent que això comporta. Llàstima que no es pugui fer ni fotos ni vídeo. Després de fer el control de seguretat rutinari (ens va tocar amb el poli de mal humor) vam pujar pel que diuen són les escales mecàniques sota cobert més llargues del món. Si no ho són, ho van ser algun dia, perquè fàcil puges 5 pisos de cop.

Després la visita guiada explica una mica de la realització (et posen durant uns minuts l'àudio intern dels "pinganillos" on sents les indicacionsde productors i director), i del tele-prompter i el croma (a un nen el deixen fer com si donés una notícia amb el tele-prompter // i del croma doncs lo típic del temps, per després dir-te que ells ja no ho fan servir i que ara s'utilitza una pantalla plana enorme i tàctil "inclús més gran que un iPad", com molt avispadament va dir la guia).


Més tard passes a una vitrina on es veu la sala de redacció i el plató on fan el programa principal. De fet, podíem veure a les teles el que estava passant just davant dels nostres nassos. La veritat és que té la seva gràcia. Si mai mireu la CNN americana, veieu que són a plató i a dalt de tot del "plano" surt les lletres CNN un cop al costat de l'altre. Nosaltres érem just a sobre... només que obrissin una mica el plano surtiríem allà tots els guiris.

Després, no massa més, passes per redacció i pel plató del canal HLN, que pertany al grup i és més de notícies breus. Al final, et posen una petita presnetació 0n els presentadors i reporters més famosos de la cadena expliquen vàries coses, com perquè van iniciar-se a la professió o què és el més important per a una bona història.

Al final, passada obligatòria per la botiga de regals on vam fer algunes adquisicions, i despatxats. En total, una hora. Eren les dues i poc i ja començàvem a tenir gana, així que vam anar a dinar.

Vam anar al Rise Sushi. La història d'aquest lloc comença amb una festa d'aniversari, on un altre col·lega va parlar amb el jefe, que és amic seu, per fer la festa allà, amb privilegisi begudes a millor preu. Li vaig comentar a l'amic que potser aniríem a dinar, i a l'instant el tiu havia parlat amb el jefe per reservar-nos taula. El resultat: 20% de descompte en els plats principals, tractament personalitzat, i suposo que s'hi va esmerar una mica més si cal en fer-nos els plats.

Vam menjar de puta mare, i amb el pap ple, vam seguir amb la ruta planejada. Següent parada: Georgia Aquarium. Jo ja l'havia vist feia dues setmanes però no em va fer res veure un altre cop segons quines peixeres i segons quins peixos (i altres criatures). Vaig flipar per segona vegada, i vaig disfrutar veient com els meus pares flipaven encara més. En un parell d'hores ens ho vam ventilar tot, inclòs un ardu procés de compra de regals.

Ay quina gràcia les nútries!

Al sortir, ens vam patejar el Centennial Park, amb parada obligada per fer foto a les anelles olímpiques que escupen aigua, i un cop vam haver-ho acabat ens vam dirigir al hotel Westin. La particularitat d'aquest lloc radica en que és un gratacels dels més alts de la ciutat, i a l'últim pis hi ha un bar/restaurant amb una plataforma giratòria.


L'anècdota del gratacels també té la seva cosa: fa dos anys un tornado va acabar amb gran part de les finestres de l'edifici, i encara ara veus les clapes de diferent color. Per sort, ja ho estan arreglant i una gran bastida en forma d'anell va descendint dia a dia arreglant les finestres trencades. N'estan tan orgullosos que inclús dins l'edifici hi havia una mini-exposició que explicava el tornado i quines equipacions fan servir els operaris per la reparació.

Ens vam estar al bar giratori del Sun Dial una bona estona, l'equivalent a una volta sencera (anava molt lent, s'ha de dir) i admirant el paisatge i discutint quina part de la ciutat mola més. Clarament, del centre mirant al nord, just on visc jo i està Georgia Tech i alguns gratacels, és la millor zona en quant a bellesa desde l'altura. Hauria estat bé veure-ho més de nit, però njo ens podem queixar.

Zona nord: Georgia Tech, casa meva, l'antenot i algun gratacel.

Sense temps per més, en Josep Miquel ens va venir a buscar. Anàvem a invitar a ell i a en Max a la Cheesecake Factory, per les molèsties, i perquè així ens feien de taxistes improvitzats (pobrets). Vam haver d'esperar 40min a que ens poguessin col·locar, però va valer la pena. Vam sopar a uns 25$ per persona i espectacularment bé. El Cheesecake que fan allà és una maravella, i sobra dir que els postres van restar protagonisme als altres plats.

Stefanie's Ultimate Red Velvet, segueix sent el meu primer i únic amor en el món del pastís de formatge.

Un cop acabat i feta tota la xerrameca, vam portar als pares l'hotel, i jo me'n vaig anar raudo a casa a fer algun apanyo al blog. I a dormir: l'endemà calia coronar la visita a Atlanta amb un museu i sentir tot el tràfec que entranya haver d'agafar un vol.

I fer-ho cansat, pot ser fotut.
------------------------------

En el moment de publicar això estic a l'aeroport de Las Vegas (beneït WiFi gratis!). Hem acabat de petar Las Vegas, sense jugar-nos un duro. Ara ens toca un dur viatge cap a Washington. Sortim de matinada, fem escala, i arribem de matí a la capital, per un total de 5h i pico de vol i quasi 2h a Cincinnati, on es fa l'escala.

Porto moltes hores brut; i les que queden. Vull una dutxa i un llit, ja!
Demà més, espero.

Day 183: Sophisticated Atlanta

Dijous.

Després del decepcionant inici de gira dels meus pares per Amèrica, ens disposàvem a iniciar el periple amb una mica de millor peu.

Les dues parts volíem descansar una mica així que vam decidir quedar a les 14h a l'hotel per dinar i començar a petar-ho. Vam comprar amanides dels tan de moda "fast food saníssims" i ens les vam menjar a l'habitació de l'hotel, tan fino. A quarts de quatre, després de comprovar que el Barça de bàsquet perdia i els Madrids guanyavem vam pirar ja de gira. Jo una mica emprenyat, tot s'ha de dir: a sobre plovia!

La primera parada va ser el Altanta Museum of High Art. En un cop de sort inesperat, a la franja horària a la que vam arribar era meitat de preu, així que de puta mare. De totes maneres, encara ara no sé si calia comprar entrades, ja que ningú ens va reclamar res en cap moment. I gratis es millor que qualsevol cosa... però som així d'honrats.

Museu des de davant, i a un dels jardins interiors.

Després de passar per davant una mena d'acte privat de la marca Porsche, on diferents representants de l'empresa s'estaven fotent les botes d'una carn rostida que tallaven allà mateix, vam començar la visita. El museu consta de planta baixa i dos pisos, i tres "ales" diferents. Vam estar majoritàriament a la ala on hi havia les exposicions habituals d'art.

Una de les ales, per dins. A sota, les preparacions i la teca per l'acte de Porsche.

S'ha de dir que l'exposició d'art americà més modern tenia la seva gràcia, i com a mínim era tot molt variat i no s'estancaven en cap estil en particular. L'art europeu que voltava per allà no era gran cosa, segons l'opinió de pares experts, així que vam sudar una miqueta d'ell. De totes maneres, si volen comentar alguna cosa de més nivell intel·lectual, ja ho faran.

Quadre d'un tal "Millet", americà. Es veu que era de lo més important que es podia trobar.

Art modern religiós o blasfèmia galopant?

Quan vam acabar amb tot això vam anar a l'exposició del moment. A la segona planta de la segona ala hi havia una exposició de cotxes. A mi l'exposició de cotxes m'és una mica igual, diu ma mare, abans d'arribar. Uaaaaaaaala!, diu a l'arribar. La veritat es que hi havia un recull de cotxes prou antics per a que no els hagis vist mai de la vida si no és en un museu, però no el suficient com per haver de donar-los corda.


Hi havien uns pepinacos de cuidao, algun Aston Martin i Mercedes esportius de competició, un Chevrolet del copón i d'altres amb un radiador més gran que Galindo de Crónicas Marcianas. I si no, mireu les fotos.


Havent finiquitat aquesta part, vam anar a la tercera i última ala, una mica cansats ja, que era d'arquitectura. Hi havia maquetes i fotos d'edificis tremendos d'Atlanta i de tot el món. I com no, els xinos ens estan envaïnt poc a poc i no ens adonem, i per tot arreu, perquè si no recordo malament, hi havia una planta sencera dedicada a edificis de Beijing, bastant bárbaros tots. Personalment, em van agradar els edificis aquests blancs i molt quadrats i plens de plantes per tot arreu, rotllo "los jardines colgantes".

Encabat d'això, ens en vam tornar a l'hotel a deixar unes coses i vam tirar caminant una mica cap al centre. Baixant, baixant vam arribar a casa meva. Els la vaig ensenyar, aconseguint que no sortissin de la seva boca frases com "és un antre infernal" o "tu i el teu maleït síndrome de Diógenes".

Vam baixar una miqueta més per ensenyar-los el laboratori i després vam anar una mica més avall inclús, per sopar. Els vaig portar a un restaurant que em va fer molta gràcia. Es diu eno by Zaza, i el propietari és un jugador dels Atlanta Hawks que es diu Zaza Pachulia. Sabent que té aquest nom, que medeix 2.10m i que prové de Geòrgia (no l'estat, sino el país europeu) no esperaríeu res amb massa estil d'un personatge que podria ser Borat mateixament.

Però no, imagino que aquest home porta bastants anys als Estats Units, perquè vesteix com un pinzell i porta un restaurant fino, fino. Amb totes les de la llei (preu inclòs). Em preguntareu, i com el vas trobar? Fàcil, estava veient la NBA per la tele i en un temps mort van fer un mini-reportatge d'aquest home, destacant que és l'assessor de moda de l'equip i que té aquest restaurant.

El restaurant en sí era molt piju, amb plats molt grans i quantitat moderada (tot i que vam acabar tots plens) i l'especialitat són els vins. Té un celler dins i pels postres t'ofereixen una selecció de formatges i pastissos, cadascun amb un vi escollit especialment. No sóc un gran entès en vins, però el que ens vam fotre estava bo. Va ser al rebre el compte i pagar 40$ per persona quan vaig veure que la copa de vi costava la friolera de 11 pavos.

Després d'això vam acabar de baixar per anar al local de Jazz, Churchill Grounds, on ja havia estat un parell de cops i que volia ensenyar als progenitors. Per 12$ entrada i pinta de Guinness (per mi, ells es van demanar coses amb més glamour) per veure un concert que, descans apart, va durar 2h30min fàcil. De fet, quan vam marxar encara no havien acabat.

Al ser dijous potser no era un grup excepcional i tal, més aviat semblaven gent que han pillat pel carrer i els han dit que es posin a tocar: el contrabaix tenia una pinta de homeless que pa qué... Però potser això li afegia espontaneïtat, cruesa, autenticitat. No us imagineu jazz tranquil i fàcil de digerir: era un cop de l'estómac rere l'altre. És com el fast food en grans quantitats: si tens un estómac de ferro i no li tens por, disfrutes com un boig sense conseqüències.

Aquesta foto és d'un altre show, però us en feu una idea...

Era un trio de bateria, contrabaix i trompeta. Tenia gràcia quan el trompetista fallava alguna nota (la meitat d'elles no ho diries mai que són fallos, però) deixava anar algún "SHIT!" o algun "AAARGH!". El que deia, cruesa i autenticitat. Després del descans, es va afegir un saxo que li donava el contrapunt i va ajudar a no caure en la monotonia. Després en algun moment, el de la barra i la cambrera es van unir per tocar el saxo o per cantar (llàstima que la tia només fes un parell d'estrofes perquè ja l'havia vist tancar i és una bèstia).

Al final, va arribar un altre saxofonista i es van quedar dos saxos, trompeta, bateria i contrabaix. Llàstima que estàvem cansats i només els vam veure al complet un parell de cançons. Amb raó vam marxar, que era més de mitjanit i calia reposar, que per això és el primer dia de dues setmanes que, realment, prometen.

I molt.

------------------------------

Quan vaig redactar gran part del post estava volant:

Ara mateix som a dissabte per la nit. Avui hem passat el matí al museu d'història d'Atlanta, on hi havia exposicions dels Jocs Olímpics, guerra civil, i un bosc amb diferents casetes d'època i tal. Hem empaquetat tot i ara estem volant cap a Les Vegas. Sortosament, amb WiFi gratuït a l'avió gràcies al qual tinc temps per posar totes aquestes parrafades. Aviam demà amb el gran cañón...

Bona nit!

Miscelánea viajera: resum i "moriu d'enveja"

Vísteme despacio que tengo prisa? Bah!

Sí, tinc pressa, per anar a dormir. Així que farem aquí un arreglo que no fos cas que se'ns queixés la parròquia. Breu resum:

El dia d'avui ha estat bastant prou productiu. A les 11 recullo als pares a l'hotel. Després d'uns tràmits agafem el metro cap al centre. A partir d'aquí:

• Ens fem la CNN (que m'ha agradat molt, per cert),
• Anem a dinar sushi a preu d'amic,
• Ens ventilem l'aquari,
• Fem algunes compres de souvenirs,
• Anem a un bar giratori de l'última planta d'un gratacels,
• Sopem a la Cheesecake Factory amb en Josep i en Max, improvitzats taxistes.

I arribo a casa de mitjanit. Demà tenim previst veure un museu i ja fer les maletes per Las Vegas. Sortim per la tarda i arribarem allà de vespre. El vol dura unes 5h però endarrerim el rellotge tres, així que tampoc és massa problemàtic.



-----------------------
Si voleu morir d'enveja ja, podeu fer-ho, però tot i que és un bon pla el que hem fet avui, crec que no té punt de comparació amb el que farem passat demà:

http://www.papillon.com/popris/show_package.aspx?package_id=25&lang=en-US#
A la pestanya central, a la secció "Video".

Vagi bé!

Smiley feliz en obra de arte moderno

El títol parla per sí sol:


Fem zoom...

De fet sembla la cara que posaven els mojons de la sèrie del Dr. Slump quan estaven contentes...

Aviam si en trobeu alguna més! Jo n'he trobat una altra... si us rendiu i voleu veure-la, és aquí.

Day 182: Com mola immigrar...

Bueno nois, avui amb la puta alarma anti-incendis m'he llevat forçosament a les 10 del matí. Ara és un quart de dues de la matinada, no hem parat amb tot el dia i demà no em podré llevar molt tard si volem seguir el pla traçat. Que no és un pla molt bèstia, però una mica cansa i no puc permetre'm morir a la primera de canvi, que ens queda un bon tute per endavant.

Així que seré breu (ningú no ho diria amb el primer paràgraf de quatre línies que lo únic que diu és "estic cansat i no m'extendré massa). Ahir dimecres van arribar mons pares de Barcelona, per veure'm i per pegar-nos unes senyores i felices vacances. O això creien.

Segons m'han explicat, a Barcelona cap problema. Es van llevar a les sis del matí, a l'aeroport els controls van anar fluids i van embarcar a l'hora prevista. El vol va prendre el vol una mica més tard de l'esperat, però després de 10 hores de viatge aterren a Atlanta, un quart d'hora abans del previst.

Com que es pot veure per la web de Delta com va el vol, ja vaig calcular per arribar uns 45min més tard que ells, per a no haver d'esperar que passin inmigració i tota la pesca que té la seva gràcia. Doncs vaig calcular malament... "olvidaba que me llevaba 4". No, en serio, arribem amb en Max, que amablement em va acompanyar en cotxe i esperem... a la nostra mitja hora d'esperar ens arriba un SMS de ma mare que diu que porten una hora esperant i que potser en tenen per 1 ó 2 més.

Total que anem a fer un cafè i passejar... seiem mirant al sostre i coses per guanyar temps. Quan ja cumplíem 2h d'espera envio un missatge i un altre, truco i no contesten. Quan per fi aconsegueixo parlar amb ma mare, en Max ja havia marxat (es volia quedar, però el vaig amenaçar de mort si no marxava: joder em sabia molt greu per ell). Mons pares portaven 3h30min esperant a la cua d'inmigració i els quedava una estoneta.

L'últim, si us plau?

Una hora més tard d'aquesta trucada PER FI em vaig trobar amb mons pares. Havien estat quasi 5h per fer tot el procés d'immigració, maletes i collonades, però la gran majoria a immigració. L'explicació? Havien arribat una barbaritat de vols a hores semblants i no tenien personal suficient per fer-ne front. De fet, en Joan del lab havia de venir de Nova York però a ells els van cancel·lar el vol i creiem que és per això. Una merda, vaja.

Total que estaven defallits i vam sopar al primer lloc de l'aeroport que fessin menjar mínimament comestible, i cap a l'hotel. Amb la gràcia de que, suposo de menjar ràpid, els nervis, l'espera, al metro em van entrar uns mortals retortijons que em van fer parar en una parada intermitja. Em vaig cagar en tot (que graciós sóc eh).

Quan vam arribar a l'hotel i vam fer el check-in passaven de les meves 21 de la nit, per ells les 3 de la matinada (a tres hores del empalme). Per sort, l'hotel és una passada i van quedar encantats amb l'habitació (mini-cuina, mini-estudi, mega-llit, tele de 32", mega-armaris, tot molt cuidat). Apart ma mare estava contentíssima ensenyant-me el eeePC que s'ha comprat. Així que... bien está lo que bien acaba, no?


-------------------------------------
Avui he estat menjant com un noi sanote o una quarentona obsessionada per la dieta (iogur, fruita, amanides...) i sembla que puc afrontar el viatge amb garanties, per sort. No m'imagino el que passaria si m'agafa el mortal retortijeitor a l'avioneta camí del gran Cañón... Hem anat al museu d'art de la ciutat, visitat casa meva i el lab, sopat en un restaurant d'un jugador del PAÍS de Geòrgia, que juga als Hawks (fino, fino) i hem escoltat jazz en viu, sense concessions, com un seguit de cops de puny... però que mola rebre.

En tot cas un altre dia us ho explico en detall. Us deixaré una parida i a dormir.
Bona nit!

Unes vacances acaben i altres comencen

Bueno, fidels seguidors del blog, suposo que tots sabeu ja que tenim al Jefe gaudint del seu Spring Break, així que he volgut tenir un detall amb ell i acabar d'explicar jo els nostres últims dies a Atlanta. He pensat, "deixa que disfruti de la familia, ni que sigui el primer dia i després ja t'ho cobraràs insistint constantment per que actualitzi mentre fa turisme" ;)

Qué paradojas!!! Yo acabo hoy con nuestras vacaciones y él empieza las suyas.

Ens havíem quedat amb el Heavy agafant un taxi per anar al Motel de carretera. A les 11 del matí havia de deixar l'habitació i venir cap a casa. Jo, que vaig estar tota la nit esperant la seva perduda per saber que tot estava bé, no vaig poder dormir fins les tantes. Pel matí, em vaig despertar a l'hora aproximada que havia d'arribar...i no hi era... i què vaig fer? Doncs tornar-me'n a dormir una estoneta més (qui diu estoneta diu un parell d'horetes ben maques). No cal que pregunteu què feia la "Marmota": és coneguda la seva facilitat per dormir!!

Escoltem sorolls...
- Chechu, pots anar tu a mirar si truquen a la porta? Crec que ja ha tornat el teu company de pis i em fa vergonya sortir?
[Nota aclaratòria del jefe: potser no recordeu que el meu company de pis tenia el seu Spring Break aquella setmana, i va arribar aquella matinada que el Jordi dormia a l'hotel]

-No hi ha ningú! Encara no ha arribat el Jordi. Tranquila, haurà parat a esmorzar abans de venir.

-Vale, doncs a dormir una estoneta més

Tornem a escoltar sorolls...aquest cop era el company de pis parlant amistosament amb el Jordi, que portava rato esperant a que algú li obrís la porta. Ups!!

Ens reunim al menjador, saludem al Jeremie, al Jordi i estem una estoneta parlant.
Crec que no vam fer res d'especial en tot el dia... Bueno sí, mentre el Jordi feia una siesta (no oblidem que va haver de matinar) el Chechu i jo vam anar a una botigueta que ja havíem vist el primer dia i d'on tenia un "xec-regal" pel meu aniversari. Em vaig comprar dues samarretes super molones i una taça pels meus nesquicks. El Chechu va aprofitar l'ocasió i l'oferta de "segona samarreta a meitat de preu" i es va comprar una també (Envidioso!!!!).

Vaig estar a res de comprar-la, però vaig pensar que no seria fàcil ficar-la a la maleta...

Tornem ràpidament cap a casa. Ens esperava tota la colla per anar a veure el partit de Hockey. Érem un grupet ben maco i numerós... 24 amics que havia enganyat el Jefe per a poder treure les entrades a millor preu!

"Ei Marta, vas bien escoltada!! Seguro que nadie se mete contigo!!"

Agafem el metro (o MARTA), arribem al Philips Arena i sort que està tot comunicat i no havíem ni de sortir pràcticament al carrer perque... quina manera de ploure! Esperem una estoneta a que arribin els que falten i vinga tots cap a dins!!

Primera parada... a buscar la pulsera del "Todo incluido". Per ser grup teníem les entrades a millor preu i tot el menjar i beguda que volguèssim (excepte birra): nachos con queso, hot dogs, palomitas, esos lacitos típicos que no sé como se llaman [Jefe...edita y pon tú el nombre --Jefe says: Pretzels! De res :D], refrescos... vaja que vam berenar i sopar a l'hora! Menudo movimiento constante de mandíbulas!

El partit de Hockey va estar molt bé, tot i que el nostre equip va perdre. Vam veure com s'empotraven els jugadors contra els vidres protectors, com unes noies en calcetes sortien constantment a treure el gel desfet (con el frío que hacía allí y las pobres muchachas casi desnudas). L'única queixa és que no vam arribar a veure cap baralla, res de sang! Ante todo juego limpio y deportividad. Cachis!!!!


Un parell de sorpreses durant el partit...mirem a una de les pantalles que penjaven del sostre i on sortien els noms dels grups i el públic i què ens trobem: Marta i Jordi and friends!! Us semblarà una parida, però a mi personalment em va fer moooooolta il.lusió.

L'altre sorpresa (que va fer més gràcia a tots els acompanyants...) no cal explicacions, simplement mireu la foto:


Acaba el partit i tots cap a casa. De camí al metro s'escoltaven comentaris com "anem de farra?" "anem a fer unes birres" , "Lo que diga Elías...". Arribem a la nostra parada, dos minuts de debat i ale... uns quants van marxar a fer unes birres (el Jordi es va animar i va marxar amb ells). Jo m'estimava més anar a casa a plorar per la depressió de que ja s'acabava la nostra visita a Atlanta ;) i ja posats a fer una birra amb el meu friki . (Vale... fer una birra o tirar-la per damunt del sofà)

I de l'últim dia, què dir? Donar-li les gràcies al Josep Miquel per acompanyar-nos a l'aeroport amb cotxe i sobretot a tu, feo, per aquest cinc dies inoblidables. GRÀCIES!!

Ara et toca a tu estar de vacances, però pensa en els teus seguidors i en el teu blog.
PETONETS!!!
Marta

-----------------------------
Com a jefe només volia afegir una cosa sense fer cap comentari més que crec que tots opinarem que el millor moment del partit va ser aquest:

Una bonita historia de amor scam

Sabeu el que és scam? Jo us explicaré el que és scam.

Scam, en anglès "estafa" o "timo", compta també amb la seva versió electrònica.

Estic segur que molts de vosaltres heu sentit a parlar de les històries de nigerians molt i molt rics (que tenen urgent business proposals per tu!), que convencen a persones per a que els paguin certs imports a canvi de fer passar la seva fortuna a una compta del nostre país, entregant un percentatge a l'infeliç que serà estafat.


Però com en el món de l'estafa, l'imaginació dels estafadors només és comparable a la seva estupidesa o deixadesa. Pel primer concepte, n'hi ha exemples a grapats, i es van renovant en temàtica i diversificant els seus contactes. Així que sempre s'ha d'estar alerta.

Uns dels casos que fa poc vaig llegir, tot i que no m'ha arribat mai, és la estafa de la novia russa. Aquesta consistia en que, del no res, una noia russa amb notables problemes per escriure l'anglès t'enviava un correu dient que et volia conèixer. Si picaves, els correus se succeien i cada cop la noia, tot i no haver-te vist, s'enamorava més perdudament de tu. T'enviava fotos sensuals i t'explicava com desitjava "conèixer-te"... tant si ets un dandy com si ets l'actor que va fer de Mortadelo a la primera pel·lícula.


Quan la noia ja desistia de fer-se dits pensant en tu i no podia resistir més de veure't, et demanava poder venir a on sigui que fossis a consumar l'amor. Però clar... hi ha un problema. A l'embaixada no paren de posar pegues i necessita diners pel visat! I un cop paguis el visat, tingues per segur que li faltaran diners pel taxi i per l'avió! Però no pateixis, ella està tan enamorada que només pagant-ne un 90% serà suficient, ja que ella trencarà el porquet de porcellana i invertirà tots els seus estalvis en tu.

Abans no te n'adones, la noia russa s'esfuma de la terra i a la teva pasta ja li pots dir allò de "bye bye, hasta otro ratito".

A què ve tot això? Doncs que l'altre dia vaig descobrir una altra forma d'estafa electrònica. I com? Doncs sent-ne víctima. Ja us poso per endavant que vaig pillar aviat la merda que hi havia, i que òbviament no va donar temps a blanquejar-me el compte del banc.

Però ojo, que la idea no és dolenta, perquè els correus no surten del no res per demanar-te alguna cosa, si no que et contesten a anuncis en els que tu vens algo, per acabar girant la truita i fent-te perdre diners.

No sé si sabreu que aquí tinc contracte de lloguer fins al Juliol i que marxo a fi de Maig. Per tant tinc dos mesos que em menjaré amb patates si no trobo a algú que me'ls subllogui. Així doncs, ni curt ni mandrós, vaig anar a les vies habituals (craigslist Atlanta > housing > sublets) i posar un anunci per llogar el pis. I tot feliç de que l'altre dia m'arriba un correu:

Hello,
Let me know if the temporary vacancy still available for rent.
Miss Flora

De puta mare! Gent interessada. Em semblava extrany que algú firmés com a "Miss" i després del nom. I l'anglès és una mica raro, pel tema de després del "if" no hi ha verb. Per no dir que el mail, sanuoluwamifunmi@gmail.com, no m'inspirava massa confiança. Però també vaig pensar que hi ha gent molt grillada i despreocupada, així que li vaig contestar un escuet "Sí!" i a esperar.

Al cap de dos dies em trobo:

Good to read back from you....I live in AUSTRALIA....I'll be traveling down to the states for my vacation and project making,I am 26yrs of age.....I want to know how many month sublet the place is available for? and the rent deposit ? and when it is available to move in... if there's any form of me signing a lease then i will handle that aspect as soon as i make confirmation payment for the sublet to be secured for me and when i finally arrive i can fill and be able to sign any lease form..Will be waiting to read from you and will send you a pic of me in my next email..
Miss Flora.

De puta mare, m'explica les raons per les que vol el pis i tal. I està preocupada per temes de dipòsit i tal, que amb la pela no s'hi juga. Però quan anava a contestar, vaig haver de tornar a llegir el correu perquè no em quedava massa clar què em preguntava. Aquí vaig comentar a sospitar: com pot una persona que viu a Austràlia i ve als USA a fer un projecte escriure tan refotudament malament l'anglès?


Emilio Botín no compta, es clar...
- FLORA: "How many month sublet the place is available for"?
- JO: Tú imbécil mucho ser?

- FLORA: "If there's any form of me signing a lease then i will handle that aspect as soon as i make confirmation payment for the sublet to be secured for me and when i finally arrive i can fill and ble able to sign my lease"?
- JO: Et preguntaria a què em refereixes però acabo de morir asfixiat intentant llegir la frase en alt. No té ni cap ni peus i no penso comentar tota la calamitat que hi ha en una mateixa frase i que podria firmar perfectament una adolescent de 12 anys col·locada de crack i a la qual els seus pares no l'estimen.

Més preguntes m'assalten al cap: perquè vull una foto teva? A l'anunci no vaig posar "prohibit gordes" com a requisit. De fet, per llei està prohibit anunciar allotjament i requisitar segons quines coses, com sexe, raça, religió, etc...

Finalment vaig decidir fer algunes comprovacions, i vaig començar i acabar mirant la seva adreça: marylovethreal@sify.com. És extrany que canviis d'adreça en el teu segon correu, que el nom no coincideixi amb com et fas dir, i l'empresa de correu sigui d'Índia. També vaig posar el correu al Google i em vaig trobar amb una pàgina de fans de Mary Loveth. Es veu que amb aquesta identitat ja ha perpetrat la tira de fraus, i es disposen a desemmascarar-la.


-----------------------------------
Uf! No volia fer un post molt llarg (haig de currar), però com sempre he acabat passant-me. Bueno, el mal ja està fet. No teniu curiositat per saber com intentaria treure'm pasta Miss Flora amb aquesta tapadera?

Doncs això em servirà per introduir un nou concepte: el Scam Baiting. "Bait" és esquer en anglès, i consisteix en fer-te passar per un càndid imbècil i deixar-te enganyar per aquestes encantadores putes noies que volent llogar-te el pis, t'envien fotos a la primera de canvi, i de pas, fer-se unas risas. Perquè tots sabem que són noies maques, i no negres afromexicans amb mostatxo d'adolescent i complexió d'obès mòrbid (amb tot el respecte pels negres afromexicans obesos)...

Hi ha casos hilarants d'aquesta pràctica, un dels millors és la història tan bona que van enfalcar com a reportatge a l'edició digital de El País torejant a l'estafa de les noies russes: "Desde Rusia con 'spam'".


En el cas que m'ha colpejat a mi, ho comentàvem l'altre dia amb en Josep Miquel, i un amic seu va intentar torejar-lo per curiositat i saber com treien la pasta: busquen tot tipus d'anuncis a craigslist i adapten el primer correu per preguntar si encara està el producte disponible. Després s'interessen i en fan preguntes i al final diuen que volen comprar, desde lluny sempre.

Et demanen que siusplau treguis l'anunci, que pots considerar la venta feta, i demanen poder fer una transferència bancària i tot el rotllo. Més tard t'arriba un correu dient que en comptes de, posem, 200$ te n'ha enviat 2000$ i que si us plau li enviis de volta els 1800$ de diferència encara que no et surti al teu extracte, ja que l'operació està bloquejada i fins que no ho arreglis no es farà efectiu l'ingrés dels 200$.

Així que nois, si us envia un correu una Miss que parla com el puto cul, i et vol enviar fotos així perquè sí a les primeres de canvi, desconfieu.

DESCONFIEU! Bona nit.

March Madness

Diu la dita que:

De marzo a la mitad, la golondrina viene y el tordo se va.

Certament, un refrany enigmàtic... Voldrà dir que a partir de mitjans de març tota la merda marxarà i només et passaran coses bones? No caerá esa breva... No perquè no m'hagin passat o hagin de passar coses bones, ni perquè la primera quinzena fos un tordo (més aviat diria que ha estat molt bona).

No vol dir això, perquè un "tordo" per molt extrany que em soni, és un ocell. I aquest refrany, com la majoria relacionats amb els mesos de l'any, es refereix al temps. Suposo que com la primera comença en aquesta època, els ocells de climes freds i lletjos marxen i venen els ocells primaverals i tal.

Ja veieu com he omplert dos paràgrafs escrivint amb el mismísimo culo, d'un tema que probablement no interessi a ningú, però que potser us farà certa gràcia perque apareixen les paraules "merda", "tordo", "culo" (acabada d'afegir). I tot això per intentar posar una mica de dissertació cultural... Tampoc m'ho posen fàcil quan a la wikipedia la primera definició de "tordo" és:

Fisiología [editar]

En castilla "pedo"

(tirarse un tordo)

Tot i que jo juraria que en argot vol dir "merda". Ah, espera, sí que surt, al wiktionary (en castellà traduït no gaire encertadament com a wikcionario) darrere l'acepció d'advocat (no comentaré aquest:

Hez fecal, cagada.

• Uso: Coloquial, vulgar.
• Ámbito: España
• Ejemplo: Fui al baño y eché un buen tordo en el inodoro.

M'encanta l'exemplificació de paraules vulgars a mode de diccionari seriós.

---------------------------------------------
Prou de marranades, crec que m'he excedit en l'introducció cultural del mes de març. Potser us preguntareu el perquè d'aquest títol (bogeria de març). Té una raó real i principal que justifica la segona. M'explico:

Fa poc van acabar les lligues regulars universitàries de bàsquet als Estats Units, de l'anomenada NCAA. Al llarg i ample del país, hi ha diferents conferències segons el territori (està clar, no faràs viatjar gent de Florida a l'estat de Washington (que no la ciutat) que està l'altra punta del país per jugar partits universitaris, que aquesta gent ha d'estudiar! En són unes 12.


A l'acabar la lliga regular fan un còmput extrany i es monten unes mega-eliminatòries, amb 64 equips. I en dues setmanes, es juga tot aquest campeonat, amb diferents seus, horari quasi ininterrumput, retransmès per la televisió pública i per Internet. Realment és una bogeria, pel seguiment de tot el país i l'atenció que atreu.

A l'ESPN fan programes especials, hi ha concursos de "bracketology" on es tracta de pronosticar tots els creuaments fins la final, i apostes derivades. Es formen debats sobre les sorpreses, sobre els jugadors destacats (futuribles NBA en molts casos) i no es parla d'altra cosa. L'afició és tal, que al puticlub que hi ha de camí al laboratori (parlant finament, realment és un club d'streptease) s'ha convertit temporalment en un restaurant esportiu com si fos un Taco Mac o un Hooters qualsevol: les noies baixen de l'escenari i es posen roba per servir begudes, mentre tu t'atiborres al buffet lliure i mires els partits per la tira de teles que hi ha muntades.


Segur que esperàveu fotos de les ties de hooters, però en canvi, posaré la predicció que van emetre a la ESPN del president Obama, un gran enamorat del bàsquet (és ex-jugador). Atenció que ocurrents amb el nom: Barack-etology.

En menys d'una setmana es juguen dues eliminatòries i s'arriba a vuitens de final (ells n'hi diuen sweet 16). Georgia Tech va passar ronda però va quedar fora de la sweet 16, llàstima. Vaig veure els dos partits per la tele i no ho fan malament, però em segueix semblant un basquet molt físic i bastant burd. Ara en quatre dies arriben a la Final Four, la gent es gastarà millonades per veure els partits en directe, i l'afició dels campions es farà palles amb el seu equip (com la que últimament alguns es foten amb en Messi. Eh! I no són maricons por ello).


---------------------------------------------
En el meu cas personal, la bogeria del Març no va per aquí, de totes maneres. Era simplement una excusa per posar el títol, enllaçar i parlar una mica de bàsquet i de curiositats i costums d'aquí.

El tema de la bogeria es ve a referir a que durant aquest temps de Març no he tingut temps per a la rutina. Els motius han estat varis: he treballat més del costum en alguns compassos, hem fet activitats diferents, m'han vingut a visitar dos persones molt especials, i ara tenim a sobre l'Spring Break.

Spring Break, és una setmana i pico de vacances que totes les universitats deixen per aquestes èpoques. Unes abans, unes després. La imatge típica que s'acaba veient a Espanya sobre això són rius de gent anant al sud en busca de calor, platja, festa sense aturador, alcohol, i noies en bikini. Bogeria en estat pur: i la MTV retransmetent programes en directe.

Aquest vídeo és molt retro i no massa explícit sexualment, però us en feu una idea. Si no, busqueu "spring break" al youtube.
El cas és que a Georgia Tech aquestes vacances va començar divendres passat i durarà tota aquesta setmana. Això ha provocat que molta gent marxi: molts dels amics amb qui quedem i sortim han emigrat, ja sigui a Los Ángeles, a San Francisco, a Barcelona, a Nova York i un llarg etcètera.

Això unit a que el professor està de viatge (per feina, no malpenseu), ha fet que el laboratori estigui més buit que de costum. La rutina ha deixat pas a dormir fins les mil (i no us enganyaré: és perquè ara estic currant bastant per les nits i em sento orgullós), anar a córrer després de dinar si fa bo, que n'ha fet (i molt) algun que altre dia, etc... i en general no trepitjar el laboratori si no és necessari.

El lab.

Sí, sí. Si encara us esteu fregant els ulls davant la frase "estic currant bastant" no patiu, que té explicació. La bogeria del març culminarà en un gran viatge: els meus pares (puedo saludar en-desder-plató? Hola Mama!) arriben passat demà, estem aquí tres dies i ens embarcarem en un tour que passarà per: Las Vegas - Gran Cañón - Washington - Nova York. I no donaré més detalls, perquè quan el viatge succeeixi, en donaré tants i tan variats que no podreu assimilar-los! Així que chitón!


I res més. Bona nit, i visca la bogeria!

Day 169 pt.2: Turisme Alternatiu

En el capítulo anterior de "turismo atlantil"... capitolios, políticos sonriendo a cámara, guías ignorados, cowboys de raza negra, fuentes olímpicas, acuarios, CNNs fallidas...

[Inserte aquí secuencia de cabecera]

Un cop vam assumir que no seria aquell dia l'escollit per visitar la CNN, vam agafar el metro i ens vam dirigir a l'est per anar a Little Five Points. Aquest és un barri que en diuen bohemi. Una barreja del barri "cool" de Londres, carrer tallers de Barcelona, i una flipada pròpia d'Amsterdam. Clar que estem als Estats Units, així que els carrers colindants tindran cases amb jardí o carreteres de doble carril i sentit.

D'aquest pal...

Era la primera vegada que hi anava, i els portava per la fama que té, i perquè havia de comprar-li al Luis Carlos (company del lab) una ampolla de rom dominicà que amablement em va donar una nit que no tenia mam i volíem anar de festa -nota: el rom negre d'importació no és fàcil de trobar, tot el que hi ha aquí és "spicy rum", que en anglès significa "rom de merda". Però resulta que en un liquor store d'aquí tenen Brugal, així que perfecte-

I encert que vam tenir en anar. No havia plogut en tot el dia, però la pluja del dia anterior estava recent. I al sortir del metro ens trobem en un barri residencial de típiques cases amb jardí, dels que no passa ni un cotxe, i parcs enormes. Vam disfrutar d'un passeig tranquil olorant herba fresca intentant trobar el barri bohemi.


La guia el defineix com "vecindario joven y desaliñado, con nervio". Exactament, en un tram de carrer trobes tot de boutiques de moda un al costat de l'altre, amb bars més o menys cutres, salons de bellesa, botigues rastafaris... Teníem gana així que vam parar en un lloc que semblava bastant normal a fer uns nachos i unes birres. Vaja, i també a descansar, que començavem a estar una mica fet pols de patejar-nos-ho tot...


Un cop vam haver devorat l'snack que havíem demanat, amb una pitcher de cervesa de color torrat per fer-ho baixar, vam pagar (amb la corresponent propina) al cambrer que tan bé i, barrejant un punt esbojarrat i afeminat, ens havia atès.

Som bohemis i en comptes de làmpares, tenim ampolles de vodka.

Ens vam dirigir rumb al nord per sortir de Little Five Points, i arribar a un punt on agafar un taxi que ens portés de volta al nostre barri. De camí, però, parada obligada davant l'entrada d'una de les millors hamburgueseries de la ciutat, amb la seva impressionant entrada en forma de calavera. Més tard visítariem la seva sucursal al midtown, prop d'on jo visc... i suposo que imagineu com vam acabar. Sigui com sigui, vam passar per la licoreria a pillar els Brugals i marxar, que ja fosquejava.

Som "tipos duros", som malotes...

Vam parar en una cruïlla sense molta il·luminació però que ens venia de perles ja que aquell carrer anava directe al nostre barri. Després de 15 minuts sense sort, i una escapada de cert personatge a pixar a un parc proper, una amable noia que passejava el gos (únic peató que ens vam creuar en mitja hora) amablement ens va dir que per pillar un taxi ho tindríem difícil allí.

Seguint el seu consell vam pujar un carrer més, a una gasolinera que feia cantonada. Mano de santo, oiga... Dos minuts vam tardar en agafar un taxi allà. Ens dirigíem direcció a l'hotel on en Jordi i la Marta havien reservat habitació: els dos es quedaven a dormir a casa meva, però les normes no deixen allotjar a invitats més de tres dies al mes, així que per precaució teníem una nit d'hotel, per si se'm ratllaven a la residència.


Genial hotel. Perquè quan et dediques a buscar coses barates et pots trobar en un motel molt coquetó, i TAN autèntic. Igual que el tipus de motels als quals l'alcalde dels Simpsons porta a fer-se a les models. Tres pisos d'habitacions amb el mateix passadís exterior amb barana... on s'hi cometen crims (ho deia de broma, però va i em trobo AIXÒ), on hi ha parets de paper on pots sentir a la parella de l'habitació contigua, on la recepcionista negra amb ungles postisses et contesta mentre mastega xiclet. Espectacular!

No, no... fora bromes, hi havia lavabo i mini-cuina a l'habitació, i el llit era de matrimoni . A més a més, segons se m'ha informat, era un llit molt còmode i l'ocupant va dormir pla. De totes maneres, la localització no era la millor de la ciutat, amb carrers poc il·luminats, i al costat d'un menjador social.

Quedava a 20min caminant de casa, així que ens vam armar de valor i vam tornar. Vam tenir el temps just de dutxar-nos i treure'ns la merda acumulada del dia, i posar-nos macos per anar a Vortex, la sucursal de la que us he dit és la millor hamburgueseria de la ciutat. Anàvem un grupet maco, amb en Joan, en Josep Miquel, en Max, l'Elías (del lab tots ells) i en Matana, el noi angoleny que coneixem.

A la saleta on fan esperar a la gent per asseure-la, el cansament va fer acte de presència, sobretot quan van dir que tardarien una hora per poder allotjar-nos als 8. Però jo, tot i la gana enorme que tenia, em negava a marxar d'allí, perquè volia que els invitats provessin la glòria en forma de ronxa de carn. A més a més, no ens vam poder aburrir massa ja que un negre va venir i li diu a en Jordi una cosa que ningú dels presents va entendre. Ho va repetir i ens vam quedar igual. I llavors va dir, en anglès òbviament:

- Et coneixo? Segur que et coneixo. Estic segur que t'he vist en alguna pel·lícula porno.
Amb ulls com plats, riem tots una mica.
- Sí tiu, estic segur. Tens pinta d'estrella porno dels setanta.
Aquí ja em ploraven els ulls. Ara es posa a imitar la típica música de les pelis porno:
- *Pu pu buah, pu pu buah buauh* Sí tiu, les típiques que porten la pizza i la noia diu:
Es posa el dit a la boca en actitud trapella i deixa anar:
- Oh, no tengo dinero. Cómo le voy a pagar la pizza??

Quin home! I tal com deixa anar tot això es pira! Res, després de que en Joan demanés que intentessin posar-nos separats, només van haver de passar cinc minuts perque ens posessin en dues taules de quatre.

A la nostra taula tres de quatre persones es van acabar demanant l'hamburguesa "Bypass coronario". I si, jo vaig ser el maricón que no se la va demanar. Per cert, en aquest restaurant, la carta no té desperdici. Comentaris com "propina o muerte", "zona libre de idiotas" o "considérate advertido, capullo" fan d'aquesta una carta única, així com plats inhumans.

Així mengen les estrelles porno...

Ho dic perquè encara no ha arribat el dia en el que algú de nosaltres, o millor dit, entre dos o tres de nosaltres, ens demanem l'hamburguesa suprema anomenada: "La super-pila d'hamburguesa ATAC DE COR":

Conté dues pastilles de mitja lliura de carn, empaquetades en tres trossos de pa i formatge, coronades per dos ous ferrats, vuit capes de formatge americà, deu tires de bacó, amb una bona quantitat de maionesa. I per acompanyar, patates fregides i boles de patata recobertes de pasta de formatge.

Només els falta afegir, aviam si t'atreveixes a sobreviure a això, imbècil! Ah! I m'oblidava que aquesta joia de la corona val 25$ sense incloure taxes i propina.

Em sé d'una que amb gana i temps, no li faria fàstics...

Superades les nostres hamburgueses, que tampoc eren per riure, vam marxar cap a casa, no sense abans comprar-nos en Jordi i jo un parell de samarretes del local, molt guapes. Un cop a casa, en Max i en Josep Miquel es van despedir. La resta, vam fer unes copes i no massa més tard de mitjanit vam marxar a buscar gresca.

Vaig intentar portar-los al local on sortim sempre aquí, però crec que perquè una de les universitats tenen vacances, i el fet que fos dijous, van provocar fugida massiva de gent, i al nostre local habitual no vam trobar més de 20 persones, i la meitat de sales tancades.

Vam marxar tan aviat com vam poder i ens vam dirigir una mica més a l'est, on estan la resta de locals de la zona. Ens vam ficar en un que era gratis i tenia una mica de cua, cosa que ens assegurava que no estaria ridículament buit com l'anterior.

Tot i que no sé si va ser pitjor el remei que la enfermetat, ja que l'ambient era bo, però la música no acompanyava, i diguem que els nostre grupet era minoria racial. Definitivament, no era la nostra nit de sort, al descobrir que les cerveses anaven a 7$ i les copes a 10$. Però és allò que passa, que és massa tard per probar sort en cap altre local i intentes aprofitar al màxim.

Total que vam veure l'habitual soltura de l'Elías a la pista de ball, tot i no haver begut gaire... i poca cosa més. A quarts de tres ja estaven fent fora a la gent i no vam protestar en absolut: estàvem cansats de tot el dia, era tard, i tot i que a l'endemà no preteníem fer gran cosa, estàvem desitjant tornar a casa.

Res més, vam arribar als apartaments, l'Elías se'n va anar a casa seva i el pornostar dels setanta va pillar un taxi (havent d'esperar ni dos minuts a les 3 de la matinada, increíble) per a poder anar a l'hotel. El que no recordo és perquè no vam parar a l'hamburgueseria del costat de casa a la que solem anar per saciar la gula voraç de la gent borratxa...




Ah sí! Ens havíem fotut una hamburguesa del copón cadascú!
Té lògica.