Day 196: Comiats i reencontres + OPETHazo

[Atenció... TOTXO]
La definició d'agredolç, dia 7 d'Abril.

Com ja vaig dir en l'anterior entrega, la idea que va sorgir de matinar salvatgement i anar a veure l'Estàtua de la llibertat es va descartar aviat. Més tard, que aviat, perquè ens vam llevar a una hroa prudentíssima.

Clar, a les 12 com a molt tard havíem de ser fora de les habitacions. Els pares tenien el vol a una hora que no recordo, rotllo les 18h. Però és clar, vas amb la tira de maletes, cal facturar, i és vol internacional. No farem bromes i arribarem a l'aeroport unes tres hores abans.

Foto Newyorker aleatòria

Fent el check-out, parlant amb el simpàtic homenot de la recepció ens comenta que valdria agafar un taxi a les 14h com a molt tard, que ell ens concertava un cotxe privat si volíem, que costaria 65$ tot inclòs (gens malament, sabent que un taxi et costa 50$ + peatges). Ens va semblar bona idea per a que més tard no haver d'anar a buscar un taxi que potser no trobes.

Jo vaig anar a imprimir-los els bitllets i una coseta més mentre ma mare feia les últimes compres del viatge (m'ho va prometre) en una boutique xino-hispana (mai desprecieu aquesta combinació). Un cop van haver acabat vam tornar a l'hotel que ja era hora de marxar.

Abans d'entrar em vaig fixar en una limusina aparcada en el carreró de l'hotel. No li vaig donar més importància i vaig entrar a agafar les maletes i ajudar-los a carregar-ho tot. Parlant amb l'home de recepció em diu que el cotxe ja espera fora... era la limusina! Es veu que no tenien més efectius, i que pel mateix preu els portarien amb limusina, tot i que no tenia aire acondicionat.

Foto Newyorker aleatòria

Ma mare no s'ho creia, li vam haver d'assegurar unes quantes vegades per a que reaccionés. Un cop va estar tot carregat i fetes les fotos de rigor (mama, podries passar-me-les) el senyor hispà se'ls va emportar a l'aeroport. Snif snif! S'havia acabat el viatge per ells! No podia sentir sino pena i enyorança ja, però aviat se'm va passar.

--------------------------------
Agafats el meu trolley i el portàtil vaig anar direcció a l'estació més propera del PATH. PATH és una mena de ferrocatas o rodalies, que funcionen per donar cobertura a Nova Jersei, i alguna població propera.

I perquè? Doncs ja ho veureu. Quan vaig arribar a l'estació m'estava esperant l'Ivan, un company de la UPC que està a Newark (Nova Jersei) fent el projecte. Com que jo tenia un compte pendent pel dia 7 i volia gastar el menys possible en allotjament, vaig demanar-li que em deixés dormir una nit a casa seva. Amabilíssimament em va acollir. Des d'aquí, gràcies.

La casa, ara farà un parell d'anys, cortesia de Google Maps.

La veritat és que em va dir que la nòvia va marxar després d'haver estat un mes i pico amb ell, i que ja li anava bé companyia de coneguts. Sigui com sigui, vam anar a casa seva. Viu en un barri tranquil de Newark, no molt lluny de l'aeroport homònim, de cases baixes i econòmiques. Però no podia pensar massa en allò, fotia una calor del dimoni.

Vam deixar les coses a casa seva i vam saludar al seu company de pis brasileiro. Vam decidir intentar trobar algun lloc proper on poder dinar i veure el Manchester - Bayern que feien i que venia de gust. Vam trobar un lloc a deu minuts caminant on per poc més de 35$ vam dinar de sobres amb pitcher de cervesa inclòs. I el que va sobrar encara m'ho fotria més tard per sopar. Vaig pagar jo, què menys!

No va haver temps de massa més. Vam tornar a casa, vaig agafar l'entrada i em vaig despedir. Tenia una cita, amb el metall. Vaig agafar el tren (nostàlgic, amb revisors i tot) que em va portar a Nova York i després el metro que em va atansar fins la sala de concerts.

Sabia que havien venut totes les entrades, el que no sabia és que el lloc fos tan gran. Perquè quan vaig arribar, la cua passava per sota un pont, tombava una cantonada i se n'anava un pèl lluny. Em vaig posar a la cua i pacientment vaig esperar. La cua avançava a un ritme decent, així que en menys de mitja hora ja era dins.

Ingenu de mi, portava un jersei pensant que potser al sortir faria fred. Me'l podia menjar amb patates, tirar-lo o deixar-lo al guardaroba que valia 3$. Vaig optar per aquesta última opció, encara que pagant amb monedes de valor no superior als 25 centaus, de tota la ferralla que els meus pares m'havien llegat.

Vaig pixar, em vaig comprar una cervesa per entrar en matèria i vaig baixar a la zona de batalla. S'ha de dir que els americans són bastant sensibles al contacte, així que amb una mica de morro em vaig col·locar en una posició que no estava malament, tenint en compte que havia entrat prou tard al barullo. De totes maneres, sabia que a la que el primer acord sonés, tot aquell pseudo-ordre quedaria eliminat.

Una de les notes destacades de la mitja hora d'espera fins que comencés la funció va ser l'aparició en un dels balcons VIP, de Mike Portnoy. Òbviament, va ser corejat i saludat, tot i que ell feia senyes de que ell no era el protagonista allà...

Un cop va començar el concert la bogeria va ser generalitzada. Com sempre, els primers minuts són per situar a la gent. Les noies que es fan les guays i no aguanten les emputxades marxen esperitades, els nòvios que van de protectors acaben fora també amb les seves noies, i els que volen gresca acaben avançant i anat cap al mig que és on hi ha l'acció.

A partir d'allà, barra lliure. Haig de dir que els mosh (barullos de gent emputxant-se els uns als altres) van començar des del minut 1, sense cap mena de miraments. Jo pensava que estaven bojos, que la gent no aguantaria tot el concert a aquell ritme... i mira tu, ràpid se'ns va passar.

Com sempre, m'encanta això. Descarregues adrenalina per un tub, sues tot i més, i emputxes, però amb un bon rotllo brutal. Que algú cau? Ràpid tots a ajudar-lo. Que algú perd una sabata? Tranquil que entre cançons algú cridarà per tornar-la. I va ser sempre de companyerisme, amb l'excepció del típic capullo que és creu el més dur de tots i va amb mala llet. Em refereixo a que... joder estàs fibrat i vas rapat, però no ets intocable nano, que estem en un concert de metal i estàs enmig de tot el barullo! Però vaja, no se li fa cas i punt.

Se sent com el cul, distorsionat. Però us feu una idea... inclús al principi si us fixeu podeu veure el capullo rapat. Jo estava moooolt aprop d'on aquest home grabava, més enmig i enrere.

L'altre tema negatiu va ser quan a mi em van emputxar en una direcció i em va agafar desprevingut, i a un altre noi igual però en direcció contrària. Amb tanta mala sort que les meves dents superiors van anar directes a parar al cap de l'altre, que es va cargolar de dolor durant 2 segons que van ser els que va tardar l'adrenalina a tornar-lo a activar. Per sort, la meva dent segueix intacta, i al noi només li va sortir un nyanyo.

Musicalment... no tinc paraules. Opeth és un dels meus grups preferits, sens cap mena de dubte. I diuen que fan una gira de vintè aniversari, on tocaran ells sense teloners. Només sis ciutats: Londres, Essen, París, Estocolm, Nova York, Los Ángeles. Vaja, sens cap mena de dubte em tiro a la piscina. Van tocar el seu emblemàtic disc Blackwater Park sencer i després una cançó de cadascun dels discos restants. Tres hores inoblidables.

Aquesta no la van tocar, però és nova i light. Així que a callar!

A l'acabar vaig sortir pitant a comprar-me alguna cosa per hidratar-me, i al metro per tornar i agafar el tren. Vaig tenir la tremendíssima sort d'agafar l'últim tren... si no hagués hagut d'anar a una altra estació a agafar un altre metro que fa un recorregut molt més llarg. Vaig arribar de mitjanit a casa de l'Ivan, em vaig dutxar i vam estar una estona parlant mentre jo sopava.

Ell va anar a sobar que tenia que matinar l'endemà per anar a currar, i em va deixar al meu aire veient la NBA i connectat a Internet. A una hora prudencial, vaig anar a dormir.

L'endemà vaig llevar-me tard, vaig fer la maleta, vaig embarcar-me en una odisea de tren + metro + metro d'aeroport d'hora i pico per arribar a la meva terminal. Vaig dinar una estafa de bocatas i vaig esperar fent panoràmiques fins que l'avió sortís. Vam sortir amb dues hores de retard, per això... Per sort, a l'arribar tenia als meus amics esperant-me i em van portar a casa en cotxe.

Hosti, no sabia que hi hagués un llibre...

Sospirava de pena, però satisfet pel mega-viatge que ens havíem marcat, les experiències viscudes, i amb les piles recarregades per tornar a la feina a enllestir els meus menesters.