Day 233: Commencement

Després d'un cap de setmana especialment amè i divertit, s'encara una setmana més. Només tinc paraules d'elogi cara els equips de futbol i bàsquet del Barça, és per treure's el barret. Sobretot amb els del bàsquet, perque crec que els del futbol em volien matar o alguna cosa similar, deixant-se marcar dos gols en aquell moment.

De totes maneres, no estic aquí per parlar d'això ni de la vergonyosa (ara més que mai) campanya del Marca, dient només que tonteries. Estic per parlar de divendres passat.

Un dia el qual jo no tenia excessives ganes de treballar. Vaig arribar a les 12 al laboratori, però no us enganyeu, he dormit menys del que cabria esperar aquesta setmana, i currar potser més del normal. Però no divendres, no aquell divendres.


Vaig arribar just a les 12, i sabeu perquè? Perque es jugava la semifinal europea de bàsquet. Sobra dir, doncs, que no vaig fer ni brot les gairebé dues hores següents, seguint el partit fet una mà de nervis. Després d'això vam dinar amb la calma i tot.

Després de dinar, vaig pensar que podria currar. Després m'ho vaig repensar i vaig veure l'altra semifinal. Després el porfessor va venir a explicar històries de les seves i fer una mica de comediant, com tant li agrada. No te n'adones que ja són les 18 i l'hora per marxar a casa. M'hauria quedat més, però hi havia compromís.


---------------------
Resulta que a les 19h hi havia la ceremònia del Commencement. Jo mai hauria endivinat, i crec que vosaltres tampoc, que es tracta de la graduació. Bonic false friend. Sí sí, la ceremònia de graduació, en aquest cas de màsters i doctorats, amb birrets, pontxos, discursos i plors de pares emocionats. Amb totes les de la llei.

Es feia al pavelló on juguen els del bàsquet, que recordem que és més gran que el Palau Blaugrana. El dia i hora encara no sap molta gent com la foten amb el cul: resulta que hi ha exàmens finals que acaben divendres a les sis de la tarda, i a les set ja tens la ceremònia de graduació (òbviament sense la nota de l'examen, i per tant sense saber si t'has graduat). Corre el rumor (irònic) de que els exàmens aquí són una broma. Bé, una broma acosta d'una evaluació continuada brutal. Tot i així, massa just de temps, potser.


Vam arribar mitja hora tard expressament, i ens vam quedar curts. No teníem excessives ganes de ceremònies pomposes, i aquella n'era una estona. Et donaven a l'entrada un llibret amb el programa, noms dels graduats, i molts etcèteres.

Veus mils de cadires posades de front a un escenari prou gran, on tots els graduats estan asseguts amb la seva peculiar vestimenta. A l'escenari, els jefazos de Georgia Tech seuen també amb pontxos de varis colors, segons càrrec, imagino.

El padrí de tot allò potser era lo més destacat. Tenien al premi Nobel de física del 1997 i actual secretari d'energia del govern d'Obama, Steven Chu. Va fer un discurs bastant avorrit, ja us he dit que no tenia massa ganes d'allò... i després un discurs del president de Georgia Tech. Els discursos es veien per la pantalla gegant, subtitolat, i a l'escenari també hi havia una intèrpret per sordmuts. Estan per tot, aquesta gent.


Després d'això i d'alguna actuació musical, fan allò de cridar un a un els diplomats, donar-los el paperet, donar la mà, foto, i pels doctorats, el professor que els ha portat els imposa una manera de banda de roba a joc amb el pontxo (ojo que els pontxos són obligatoris i valen una pastíssima, de fet normalment es lloguen, per mitja pastíssima). Aquell imposament va fer que donar-ho a tots els doctorats fos una tortura.

Imposició o escanyament a traïció?

Amb els màsters era més per feina, però n'hi havia com el triple, així que vam decidir marxar. Ens vam quedar amb les ganes de cridar-li alguna cosa a l'Elías o algun altre conegut que es graduava, quan el nomenessin. De fet, en el llibret posava que encoratjaven a la gent a no fer crits excessius per persones en concret, per a que tothom obtingués el mateix mereixement. I la gent s'ho va passar pel forro dels collons. Inclús teníem darrere un grup de fofimamis negres amb pancarta inclosa. Impagable.

Crec que ens vam perdre el moment en que canten l'himne, i després el moment en que tothom tira el birret cap amunt, però vaja, una cosa no paga per l'altre. Apart, teníem un compromís i no volíem arribar tard.


Vam anar a sopar tacos a casa un noi d'Almería que es diu Sergio, i calentar per una festa que la fi d'exàmens i la graduació feien que prometés i molt. I es va complir, perquè vam arribar a l'apartament de la festa, i *CENSURA* *CENSURA* *CENSURA*, per acabar anant a dormir (jo eh, hi ha gent que va empalmar) a les nou i mitja del matí. Un dia per recordar.

Estat d'alguns a l'acabar la nit...

Aviam a partir d'ara com està la vida pel campus. S'han acabat les classes, i la majoria d'estudiants normals tornen a casa. Els doctorands i gent com jo segueix igual o es busca feina per l'estiu, així que encara tindrem vida, però té pinta que tot serà una mica diferent.

Ja veurem!