Day 85: Black Friday

En el capítulo anterior...

Potser va ser cap a les 8 que la majoria havia marxat a casa. Però això no acaba aquí. El nucli dur del laboratori seguia a l'apartament, recollint com bonament podíem tot el merder organitzat. A la poca estona, bona part dels xinesos van tornar, ens vam reunir unes 14 persones al pàrking de 100Midtown, ens vam enxovar en tres cotxes i...

...a quemar la carretera! Quedaven poques hores pel Black Friday i els xinesos, tan eficients i estalviadors que són, ho tenien tot controlat. Van montar un dispositiu per portar a qui fes falta a comprar. Així que carretera i manta, i en una hora ens plantem als North Georgia Premium Outlets. Vam arribar-hi a quarts d'onze.


Què és el Black Friday? Perquè anem als outlets?
Doncs perquè el famós Black Friday (tan famós que jo no el coneixia fins fa dues setmanes) és el dia següent del dia d'acció de gràcies i es considera l'inici de l'època nadalenca. A la majoria de lloc els adorns de nadal ja llueixen. I en un nou esforç consumista, sembla que és el dia de les rebaixes sense mesura, i de començar a comprar com a bojos, principalment regals de nadal (de fet, és dels dies de l'any amb més afluència de públic a fer compres, darrere del dissabte abans de Nadal).

Si no m'equivoco, ha estat així fins tal punt, que primer una cadena de botigues va decidir obrir sorprenentment aviat, rotllo a les 5 de la matinada, per captar clients... algú devia anar més enllà per obrir a les 2 de la matinada, i la competència devia cagar-se en tot i contraatacar obrint a mitja nit. Actualment, hi ha una mica de tot, però com abans millor. En el cas concret dels outlets que vam anar, una mica menys de la meitat de les botigues van obrir a les 10 de la nit del dia d'acció de gràcies (s'acabaran fusionant les dues festivitats) i tota la resta, a mitjanit.

La gràcia d'aquest dia i d'aquestes hores intempestives és que absolutament totes les botigues fan grans descomptes i ofertes tremendes, el que es tradueix en alguns casos en cues gigantesques, trifulques, empentes, alguna mort (té certa gràcia tràgica que dos pirats es liessin a tiros en un Toys'r'us, dios bendiga a América ¬¬), però sobretot en grans estalvis. Potser el tema de les multituds s'ha reduït una mica aquests anys per les ofertes per Internet i tal, però per qüestions de roba i tal, això mai passarà.

En el meu cas personal, doncs em va venir de perles. Anava una mica curt de roba, tot sigui dit, i a més a més (i toquem fusta) dijous vinent me'n vaig a Boston, i se m'ha dit que fot una rasca del copón, així que una miqueta de roba d'abric no m'aniria gens malament. Després de 5 hores de compres sorpenentment tranquiles en el meu cas, em vaig comprar uns pantalons, dos jerseis, una bufanda, unes wambes, una caçadora i una bufanda; tot per 150$. I aquí ve la gràcia de Black Friday, i en uns outlets a sobre... que tens preu rebaixat d'un preu presumptament ja inferior al normal (vaig comprar per valor de 320$, crec que no em va anar gens malament). I tot això sense comptar la situació en la que està el dòlar respecte l'euro, i el que valen les mateixes marques a Barcelona. Una ganga, vaja.

El lloc, North Georgia Premium Outlets, és un centre comercial més al pur estil de La Roca Village (o potser hauria de dir que La Roca està fet al pur estil americà) on les botigues estan com dins de cases, i tot distribuït per carrers. Clar que com som a Amèrica tot és més gran, i hi havia un fotimè de botigues i bastant grans totes. I estava tot bastant ple, pels "carrers" no paraves de veure gent voltant: inclús a les 3 de la matinada veies molta gent rondant. La veritat és que té certa gràcia anar de compres de matinada... és poc habitual.

Activitat a les 3 de la matinada.

Les botigues més solicitades i a reventar eren les típiques: Nike, Adidas, Aéropostale (que tenia tot al 50% o 70% de descompte), Polo Ralph Lauren, GAP, etc... però la que s'emportava la palma és la botiga de bolsos Coach. Quan vam arribar no estava obert i hi havia una cua bastant llarga. Quan hi vaig tornar a passar per davant, la cua donava la volta i no sabies on acabava. A les dues hi vaig tornar i la cua seguia igual de llarga... una cosa fora de sèrie. I es que en aquest lloc de bolsos de pell de luxe, els preus cauen en picat d'una manera escandalosa i trobes bolsos que en principi valen 350$, per 100$ per posar un exemple (un dels xinos diu que li havia costat 200$ material en valor de 750$).

Cua per entrar a la "Coach Factory". Feu click a sobre per ampliar-la, per veure que la gent que es veu en primer pla, estava a la mateixa cua que la gent que es veu al fons. Si no recordo malament, eren les 2 de la matinada.

Els del nostre cotxe vam acabar a les 4 de la matinada i vam arribar a casa a volts de les 5. Els altres cotxes havien marxat abans, però em consta que alguns van anar a Target, un comerç rotllo ElCorteInglés, a mirar teles i GPS que es veu que les ofertes són brutals. De fet en Josep Miquel va comprar un GPS per 98$, estalviant-se 120$. Tremendo.

La resta del divendres (recordem que encara estem a les 5 del matí) la vam fer servir tots per descansar, i jo apart el vaig fer servir per pujar a casa del Max a omplir uns quants tuppers (sis, concretament) amb una mica de tot el que va sobrar de la comilona del dia anterior. A hores d'ara (nit del dilluns) encara en menjo i encara en queda. Ens ha sortit rentable i tot, el dia d'acció de gràcies!

Encara que té la seva part dolenta: a partir d'ara quan compri alguna cosa pensaré en els diners que no m'estic estalviant. Ara no sé si podré dormir tranquil. Merda...

Day 84: Thanksgiving

I per fi va arribar el gran dia.

Després d'un dimecres en el qual la majoria de gent frisava per que fos l'hora de marxar, per anar a disfrutar del pont, la comissió de Thanksgiving ens vam encarregar de les últimes compres (necessàries ja que durant el dia d'acció de gràcies està tot tancat i barrat, excepte el Domino's Pizza, que obria) bàsicament per preparar la macedònia, mojitos, i alguns acompanyaments del gall d'indi. I a dormir aviat, que el dijous havia de ser un dia mooooolt llarg.

Despertador a les 9:30. Festa i quasi em llevo més aviat que els dies de cada dia... Miro per la finestra i el carrer, desert (és com Barcelona per Sant Esteve, o durant un Barça-Madrid). Després d'una dutxa i un esmorzar lleuger (òbviament) vaig pujar al pis d'en Max. En Josep Miquel, en Max i l'Elías ja portaven una bona estona allà currant-s'ho. El gall d'indi havia entrat al forn a quarts de deu (reteniu aquesta dada) amb "relleno" inclòs.


Jo em vaig dedicar a ajudar amb el que em deien, ja que de cuinar... poc. Havíem de treure mooltes coses de la sala d'estar si volíem cabre tots, redistribuir objectes, i portar cadires i taules d'altres apartaments. De mentres s'estava cuinant més "relleno" que s'acaba servint com a acompanyament, i el brou pel gall d'indi. Cada mitja hora s'afegia i es remullava el gall d'indi amb el brou i es tornava a ficar al forn. Ah! I els plats de formatge, pernil dolç i crackers d'aperitiu.

El "relleno", diga-li stuffing, es va fer seguint una recepta que se suposa antiga i casolana. Entre d'altres, conté: pa tallat en daus, nou picada, ceba, mantega, poma, panses, oliva, caldo de gall d'indi, i espècies.
VALORACIÓ: després del gall d'indi, crec que és del millor que hi havia per menjar.

El gall d'indi encara verge i els ingredients per l'stuffing.

A mig matí van arribar reforços que ajudaven a la cuina. Vam baixar uns quants a l'apartament del Josep Miquel a preparar la macedònia (3 megabols) i els acompanyaments. Bàsicament els acompanyaments es basaven en obrir llaunes de diferents productes, abocar-los en un recipient ben gran i ficar-los al forn una bona estona. També en aquest franja es van començar a preparar les salses: gravy pel puré de patates i salsa de "arándanos" pel gall d'indi.

Estris i ingredients per fer els acompanyaments i salses (tot i que sembla que haguem fet recollida d'aliments pels pobres).

El primer acompanyament, era una simple combinació de boniatos i pinya. Obres les llaunes de boniatos (que estan en aigua) i s'aixafen i trituren. Es combinen dues parts d'això amb una part de pinya amb almíbar, es fica al forn una estona i voilà.
VALORACIÓ: una combinació extranya i extranyament dolça per acompanyar el gall d'indi. Passable.

El següent acompanyament és una altra combinació de cosetes enllaunades. Si no recordo malament, Mongeta verda, sopa concentrada de xampinyons, i per sobre una mena de mini-patates fregides amb ceba. També el forn i apa, fet.
VALORACIÓ: estava prou bo, i combinar verdura amb la carn sempre és bona opció.

El gravy és una salsa que es posa a la carn i al puré de patates, i per acció de gràcies és bastant habitual. Bàsicament s'aprofita les parts no desitjades del gall d'indi o el que s'estigui cuinant. Si no recordo malament, se li pot posar vi, mantega, i crema de xampinyons.
VALORACIÓ: serà típica, però a mi no em va agradar gaire. Tampoc aportava res. Per això preferia la salsa de "arándanos", feta a partir d'un concentrat.

A la recta final ja va anar arribant tothom, aportant begudes i pastissos (per si no teníem prou teca) i vam preparar el puré de patates i les amanides. Al gall d'indi encara li quedava alguna estona, en aquell moment se li injectava una barreja de vi i mantega. Per fi, gairebé a les 4 de la tarda, el gall d'indi va sortir triumfant (així doncs, sis horetes ben bones se les havia passat al forn). Ja hi érem tots, uns 25, i semblàvem la puta ONU [Xina, Angola, Iran, Índia, Catalunya, Xile, Itàlia, Grècia, Sèrbia, Panamà]. Per cert, cap americà, tots amb la seva família.

Primer 'round', segon 'round', tercer i definitiu... i KO!

Les següents hores es poden traduïr en menjar com a garrins. Després de tota la teca, els catalans vam preparar uns mojitos, que van tenir un èxit notable entre els que el van provar. Això va animar als valents a posar-se a ballar per allà en mig, mentre alguns dels xinesos ja començaven a retirar-se.

La teca jevi, entrants i amanides, macedònies, i pastissos (3 pumkpin pie, 3 pecan pie, i 1 de xocolata totalment inesperat). Val a dir que, excepte el gall d'indi, va sobrar un fotimè de tot. Aquesta gent menja com a ocellets.

Potser va ser cap a les 8 que la majoria havia marxat a casa. Però això no acaba aquí. El nucli dur del laboratori seguia a l'apartament, recollint com bonament podíem tot el merder organitzat. A la poca estona, bona part dels xinesos van tornar, ens vam reunir unes 14 persones al pàrking de 100Midtown, ens vam enxovar en tres cotxes i...

Continuarà...

No és pas moc de gall d'indi

Ja et pots anar preparant, "joven pavo" que demà lo més bonic que et faran és ficar-te el puny pel cul. I perque t'hem de menjar, que si no la teva eliminació seria a l'estil Dokken:

Shows coming soon (1)

Sembla que els grups de heavy s'han posat les piles i últimament s'han anunciat gires interessantíssimes, a les quals no pot faltar una data a Atlanta, i en la qual no penso faltar.

Segurament a molts us serà igual, però com en un blog se solen parlar coses personals i la música juga un paper molt important en la meva vida, doncs no està de menys.

En la primera gira s'uneixen quatre grups (per ordre d'importància):

09/01/2009
Between The Buried And Me
Cynic
Devin Townsend Project
Scale The Summit

Els quatre grups em sonaven. Només he vist (i escolto sovint) CYNIC. Només han tret dos discos, 70min de música en total... en 15 anys! Però això no els ha evitat convertir-se en objecte de culte. Curiositat: el líder i cantant es diu Paul Masvidal. És d'ascendència cubana d'inmigrants catalans. No en va en el concert de Barcelona va comentar que té família a Viladrau. I vaig buscar, i sí... Masvidal és un poblet prop de Viladrau. Increíble.


Els que sigueu més sensibles respecte el Heavy, siusplau aneu directes al minut 4:15
Només per CYNIC hagués anat al concert, que no arriba als 20$ sempre que els demés fossin mínimament soportables. Però sortosament, la resta no són "moc de gall d'indi".

Comencem per abaix: SCALE THE SUMMIT és un grup instrumental, i per l'etiqueta que els posaven no pensava que m'agradessin, però tinc el seu primer CD desde que va sortir, i mitjanament els he seguit. De fet els estic escoltant mentre escric aquesta entrada.

Com abans, però al minut 1:35
Els DEVIN TOWNSEND PROJECT és, com el seu nom indica, el projecte d'un sol home: Devin Townsend. A aquest multi-instrumentalista, vocalista i productor musical, després de varis anys creant i participant en la tira de grups, se li va diagnosticar trastorn bipolar. D'aquí que 1) se li consideri un geni amb tot el que fa (amb més o menys criteri) i 2) la seva carrera estigui plena d'alts i baixos en quant al to de la seva música es refereix. Ha fet death metal, ha fet coses més tranquiles... però el tema és que no ha parat gairebé mai quiet. El seu fort, diuen, és la seva veu: no en va Steve Vai li va oferir el paper de vocalista pel seu disc del 1993, Sex And Religion.

Ara mateix porta publicats dos discos (de quatre) sobre aquest nou nom de DEVIN TOWNSEND PROJECT, amb la seva vena més tranquila, "pegadiza" i quasi pop en alguns moments. Ah! I canta amb la ex-cantant de THE GATHERING (encara que dubto que la portin de gira). Veurem com entren...


I finalment, la joia de la corona. BETWEEN THE BURIED AND ME van com a caps de cartell, i porten uns anyets petant-ho. Jo no els coneixia (o no els volia conèixer, tot i les bones referències que tenia) però el disc que han tret fa poc, "The Great Misdirect" m'ha deixat patidifús. M'hauré d'estudiar molt bé els altres CDs que tenen pel concert, que per cert, és el 9 de Gener.


P.D: he fet un esforç per posar cançons que no són mortals... els que tinguin temps feu un esforç d'escoltar les cançons. Us podeu emportar alguna sorpresa. Està clar que dins el catàleg de tota aquesta gent hi ha molta tralla, he pensat que millor us l'estalviaria :)

Day 82: prepara't per Thanksgiving

No és que estigui massa inspirat que diguem, no sé perquè aquests dos dies he acabat agafant uns senyors mal de caps a l'hora de sopar que em deixen mig KO i només amb ganes d'anar a dormir.

De totes maneres, avui amb l'ajuda de la droga anomenada Gelocatil (que faríem sense les pastis avui en dia) farem una mica de poti-poti per omplir.

EDICIÓ A POSTERIORI: una mica? I una merda! Quin totxarro! Aneu a pixar i a pillar algo de menjar, que això va per llarg...

Dijous que ve és Thanksgiving (el típic i mític dia d'acció de gràcies de les sèries). I és festa. I divendres es fa sempre pont, i només obren els bancs i uns quants comerços, per "celebrar" el Black Friday, si d'això ja es comentarà en el seu moment. El que ens porta al primer punt important:

Aquesta setmana tenim pont de dijous a diumenge. Espero que quan estigueu treballant us en recordeu de mi, eh amics! Tampoc ens passem amb els pensaments que incloguin insults i mals auguris, ja que fins ara ha estat al revés i vosaltres heu tingut festa i jo no, que jo recordi. A més a més, ja és habitual que els caps de setmanes em posi a estudiar una estoneta per les tardes, així que només distingeixo les festes pel tema d'anar al lab o no (perquè si ens hem de guiar per la hora que em llevo... tindríem uns quants dissabtes a la setmana, jujuju).


Al ser pont, aquí la majoria de gent americana torna a casa seva amb les seves famílies per celebrar-ho. Com al lab som tant genuinament americans, ens quedem quasi tots. Crec que els únics que marxen són els espanyols, que van de viatge a Nova York. En serio, avui començava a notar molta menys gent al campus, ja veurem demà com està tot de desert.

De fet, aquí als Estats Units aquesta festivitat té un caire molt familiar, i normalment es fa un gran àpat. I es veu que no els entra al cap que algú pugui passar sol el dia de Thanksgiving. I això ho puc corroborar. Ahir al gimnàs, jugant a bàsquet, fortuitament vaig conèixer a un nano americà. Em va preguntar d'on era i mira quina casualitat que de segon cognom es diu "Spain" el tio. Viu a la perifèria, i coneixent-nos d'apenes mitja hora em va invitar a passar el dia amb la seva familia. Encantat, vaig rebutjar. El cas és que vam seguir parlant, i amb el tema del bàsquet a Espanya li dic així mig en conya que quan es vingui a Barcelona ja ho comprovarà... doncs el vaig veure molt llançat. Li dic: et costarà car... i em diu que el seu pare treballa de mecànic d'aviació a Delta Airlines, i que no sol pagar massa pels vols. Amb el que arribem al punt interessant nº2: podré en un futur prendre avantatge d'aquesta condició? Sembla molt ruin, però el bitllet round-trip de Barna a Atlanta són més de 500€ segur.

Dinar superfamiliar superfeliç

Si vaig rebutjar la seva invitació, de totes maneres, és perquè el Josep Miquel (qui sinó) està organitzant un dinar per dijous, típicament americà. Gall d'indi farcit amb salsa de arándanos (com per saber que en català és "nabiu"), boniatos, pastís de carbassa i nous pecanes, i un llarg etc. Pretenen començar a cuinar a les 8 del matí per dinar a les 3 o una cosa així. Una bogeria! Arribem doncs al que seria un punt interessant nº3 a debatir: val la pena llevar-se a les 7 del matí un dia que és festa, per cuinar? La resposta pot semblar molt ràpida i senzilla, però ja es veurà. Es veu que el millor és la preparació i passar el matí fent el capullo.

De moment, avui hem anat a comprar el gall d'indi. Hem anat al Whole Foods Market, que segons ells mateixos són un supermercat de menjar natural i orgànic. Doncs sí, d'entre tota aquesta voràgine de Fast Food que és els Estats Units, no faria massa que una corrent de menjar sa i natural s'ha instaurat. I s'ho prenen molt seriosament. El lloc era enorme, i tenien de tot, supersà i superexclusiu. La veritat és que a mi em donava la impressió que era un supermercat per gent famosa i extremadament cool. Perquè el menjar sa i orgànic i guay es paga car.

Així ja d'entrada no sembla un supermercat qualsevol

Però haig de reconèixer que tenien una gran quantitat de menjar preparat per emportar, que el cobren per pes, i tenia tot molt bona pinta. De totes maneres, només hem comprat el gall d'indi, que ja que és el plat principal, compra'n un de bo i sa. Res, 7 quilets de gall d'indi... que ha costat gairebé 50 pavos. La resta ho ha anat a comprar el Josep Miquel després al Wallmart... aposto a que tota la resta que compri (que no serà poc) costarà en total gairebé igual que el gall d'indi (per ser un gall d'indi per un costat, i per ser Wallmart per l'altre. Vaja, que serem unes 25 persones i no crec que passem gana.

Sigui com sigui, què se celebra el dia d'acció de gràcies? El Josep Miquel m'ho va resumir d'una manera bastant clara i que crec deu ser correcte (no penso buscar-ho, tampoc). Bàsicament, la gent dóna les gràcies A DÉU. Gràcies a déu per fer que els indis natius americans ajudessin als primers colons de la Gran Bretanya a reposar-se de l'inmund i increíblement sacrificat viatge transatlàntic que havien fet, donant-los menjar, allotjament, i coses calentes. La gràcia va venir quan algú li va preguntar "i llavors perquè els colons van acabar matant als indis natius?", al que va respondre que, bàsicament, perque els indis americans no creien EN DÉU. Interessant (nº4).

Curiós com he trobat aquesta imatge buscant "killing indians".

Per tant, durant aquest dia donem gràcies per tot el que ens ha estat donat, i suposo que no fa cap mal, donar gràcies per aquesta vida que vivim i que, per sort per mi i pels que m'envolten, està plena de coses bones i per les que val la pena viure.

Aquest moment tant sentimentaloide (sí, podeu dir-ne "monya", també) em dona peu a explicar una altra de les tradicions d'aquestes dates. Com que els homeless, els vagabunds i demés no tenen cap raó per donar gràcies per una merda... la resta de gent es dedica a fer donacions per a que aquest pobres puguin menjar decetment un cop a l'any, diuen. Tant als supermercats, com a les empreses, com a qualsevol col·lectiu, es fomenten aquestes accions.

De fet, aquí al complex d'apartaments porten vàries setmanes amb una competició de recollida d'aliments. Cadascuna de les 9 plantes competeix per ser la que més dóna: pots donar directament llaunes de menjar, o 1$ són 5 llaunes. La planta guanyadora s'emporta una pizza party de regal. L'acollida ha estat bastant pobre... fins que el Josep Miquel s'ha decidit a donar 20$ i el tema s'ha disparat. La primera planta guanya aclaparadorament per 60 llaunes de distància respecte la planta 8. Som uns ràcans!

I per últim, com passa a tot arreu i amb les festivitats mitjanament grans, s'inflen a posar capítols de sèries relacionats amb la festivitat en sí. No ha de ser, per això, una cosa dolenta: si no no hauria vist avui un dels capítols clàssics de South Park (noteu com la referència freak ha deixat d'aparèixer només en els posts freaks, per apoderar-se de cadascuna de les entrades del blog...)


Inoblidable aquest capítol que probablement vaig veure fa més de 10 anys i encara em fa més gràcia ara. Impagable la venjança dels galls d'indi, i la paròdia de BraveHeart.

Hannibal del "Equipo A"? Bah!

Pels que no seguiu els blocs amics, que em consta que sou el 99%, que sapigueu que aquest post és exclusivament en resposta d'aquest, publicat orgullós pel meu amic Parra.

Bàsicament, que l'actor que feia d'Hannibal a l'equipo A (el vell amb el puro, que feia una mica de capo) va anar a Purdue, la universitat on ell està. Es creu molt important ;) perquè està anant a la mateixa uni que un del equipo A, i ni tan sols era el negre de les cadenes, el mitiquíssim Míster T!


El qual ens va ensenyar a tractar bé a les nostres mares (i no a dir hijodeputa)

Bé Parra, doncs que sàpigues que Georgia Tech no és menys. I et diré més, supera àmpliament al teu Hannibal.

Sí, chicos sí, porque en Georgia Tech asistió nada más ni nada menos que un GI Joe!! Y es que en Georgia Tech hay calidad...

Uno de los miembros originales del equipo G.I. Joe, GRUNT (Gruñido) dejó su puesto para graduarse como ingeniero en Georgia Tech. A pesar de recibir numerosas ofertas en un sector normalmente a la baja, Grunt volvió a los G.I. Joe una vez más ya que el equipo le necesitaba. Un apretón de manos y un plan de pensiones no sirven de mucho en el mundo empresarial si todo se viene abajo. Mientras que en un escuadrón de combate tan unido, la lealtad y la camaradería se hacen notar, a la hora de la verdad.

La despedida dels seus companys G.I. Joe va ser dura i emotiva:

Aquest home no té ja una edat per anar a treure's una enginyeria? Em pregunto quan de temps portava amb els G.I. Joe i si li calia, havent portat un esquadró d'infanteria. En fi...

Sigui com sigui, tot aquest tema em porta a certes conclusions:

• Estic orgullosíssim d'estudiar en una universitat on un prestigiós G.I. Joe va estudiar.
• El sector de l'enginyeria està generally depressed. Les passaré putes!
• Som una colla de frikis.

I per acabar, com és habitual en aquests posts de miscelània i parides, una referència als Simpson o a Padre de familia:

Ens tornem a trobar, Escherichia Coli

Després del que va passar fa ara ja gairebé deu anys al cole, ens tornem a trobar, Escherichia Coli.

L'Escherichia Coli (o comúnment abreviat, e.coli) és una bacteria unicel·lular és una bacteria que molts mamífers portem als intestins i són necessàries per alguns processos digestius. És, també, un dels organismes més estudiats pel ser humà.

Ara bé, hi ha certes cepes de dita bactèria que no són tan necessàries i beneficioses. És més, alguna d'elles provoca gastroenteritis, i les més fotudes, poden provocar insuficiències renals irreversibles i la mort.

- Mireu quina cosa més mona...
- ¡Mentira! ¡Eso podria matar tus hijos!

Probablement no sabria tot això, o no m'hauria molestat en buscar-ho, si no ho hagués viscut bastant de prop. Va ser per l'Octubre del 2000 quan va haver-hi a dos col·legis Lestonnac (un d'ells el de Barcelona, on jo he anat tota la vida) un brot d'aquest e.coli tant maco, que va afectar a més d'un centenar d'alumnes i a alguns adults. Un nen de guarderia, dels més greus, va estar unes quantes setmanes a l'hospital. A mi, per sort, no em va passar res. És més, per mi el fet va passar bastant desapercebut.

Es veu que tot va ser culpa de l'empresa de càtering. Una pena perquè sempre sostindré que era de les millors que vam tenir. Aviat la van canviar (amb mesura d'emergència que un dia vam dinar tot el cole de Pans&Company) i es va instaurar el tema de rentar-nos tots les mans obligatòriament abans de dinar, van posar saboneres en tots els lavabos i fonts i etc... El tema va arribar, òbviament, als mitjans. Encara ara si poseu "Lestonnac e.coli" al Google surt de tot, inclús citat en documents científics.

EL MUNDO || LA VANGUARDIA || ABC

La gràcia de tot és que la fama i reputació que vam agafar a Lestonnac va durar anys. Encara recordo que un parell d'anys més tard parlant amb algú, em va preguntar a quin cole anava. "Lestonnac" no li va servir de molt, però comentant-li lo del e.coli ràpidament em va pillar.

-------------------------------------------------------------------------------
I com sempre... i a mi què?

Doncs res, que com la bactèria és de les més estudiades, doncs aquí no serem menys. El projecte de la Maria, la noia que va estar aquí a Atlanta abans que jo, va fer una molt bona cerca sobre aquesta bactèria com una manera de transportar informació, d'una manera biològicament compatible, en el cos humà.

Em va fer gràcia el primer cop que ho vaig veure, directament vaig associar amb això que va passar al cole fa molts anys.

A grans trets, es veu que la bactèria té uns flagels els quals fa rotar de tal manera que el cos de la bactèria rota en sentit contrari, de manera que li permet moure's pel medi. Cap a on? Doncs cada bactèria té predilecció per cert component químic. Així doncs, intentarà anar cap a on detecti major concentració de dit component. La informació a transportar està dins de la bactèria en forma de ADN tal com ho fa per naturalesa, o bé mitjançant ADN contingut en virus que infecten la bactèria.

Quina passada d'imatge! O quina flipada! No sembla una bactèria, sembla un superheroi... o vés a saber què, però algo "cool". Amb una imatge així convences a qualsevol de que això lo petarà en les nanocomunicacions.

La recerca de la Maria inclou un primer model d'autòmata que simula el comportament de la bactèria. Més tard, crearia un model inspirat en la forma de funcionar d'aquest tipus de bactèries dotades de flagels, que permetria transportar la informació d'un punt a un altre, sempre en distàncies no superiors al milímetre.

Una de les meves feines podria ser aprofundir en aquest model.

Miscelánea 3: MiniCoke i la obesitat

Estava veient el partit dels Lakers i com el Pau Gasol, en el seu primer partit després de la lesió, es passejava per la pista (10 punts i 4 rebots en els seus primers 8 minuts). He pensat... hauries de planxar. I he acabat venint a actualitzar el blog. Coses de la vida!

Així doncs, als que llegiu el blog prenent un cafè pel matí, bon dia! A la resta, espero que al menys entre un cop al dia. Si no, diguem que a la familia els perdono. Als amics no, mal amics!

Després d'aquesta introducció totalment innecessària, anem a la essència del post (probablement també del tot innecessari).

------------------------------------------------------------------------------------

L'altre dia vaig veure això al Publix i em va fer gràcia:


És la germana petita i obesa de la Coca-Cola. És un terç més baixeta que la normal, però igual de diàmetre. Perquè no la farien més estilitzada? És un reflex de la societat americana? Recordem que més d'un 20% (bastant més) de la població dels USA és obesa. He de dir que vivint al costat d'un campus això no és tant patent. Ara... quan veus obesos... els veus. Joder si els veus!

De totes maneres, m'ha entrat un atac de nostàlgia. Veure les llaunes així juntes, una alta i l'altra baixeta i grossa m'ha recordat un clàssic entre clàssics dels vídeojocs: Bonanza Bros!

Sí, molt friki. Frikíssim! Però és el meu blog i faig el que em rota!

I com a extra us deixo un gràfic ben graciós sobre el tema de la obesitat que no és tant graciós:

Percentatge de gent obesa, per estats.

No sé com, un post en principi centrat en la mini Coca-Cola ha acabat treient a Bonanza Bros, i la obesitat. Espectacular! I ho dic perquè m'acabo de fixar en un detall. Vegeu en un mapa dels Estats Units on es troben els deu estats més obesos dels USA, tots per sobre del 28 per cent:

Visca els estats del sud i el menjar "surenyu"! A destacar que Kentucky, origen del gran pollastre, no estigui en el top10.

I per treure ferro a l'assumpte, i sense que se m'ofengui ningú si us plau, us deixo aquest vídeo de Padre de Familia:

Hi ha la tira de bromes sobre la obesitat. M'encanta la de: "Peter, tienes tu propia fuerza gravitacional".

Me lo dices o me lo cuentas?

Aquest matí estava fent una de les revisions de rigor de les notícies del dia (o no) a menéame, quan m'he topat amb això:

Los diez inventos científicos que prometen mejorar nuestra vida en 2010.

Víctima de la curiositat, entro. És un article de l'edició digital de l'ABC, sobre tecnologia. Molt maco! En l'extracte sortia algo de nano i miro aviam què diu. I enm trobo:

-Un nanogenerador para recargar el iPod y el móvil con un gesto de la mano: ¿No sería perfecto poder recargar el móvil o el reproductor musical con un gesto de la mano? Se podría decir adiós para siempre a los cargadores. Científicos de Georgia trabajan en una técnica que convierte la energía mecánica de los movimientos del cuerpo o incluso del flujo de la sangre en energía eléctrica que puede alimentar una amplia gama de dispositivos electrónicos sin necesidad de baterías.

Hòstia, a Georgia? Déjà vu.

L'article nombra les deu investigacions més prometedores cara el 2010 segons l'opinió de la American Chemical Society (ACS). Tant el títol com les descripcions de tot estan fetes una mica amb el cul, digueu-me "tikis"... dubto que un nanogenerador para recargar el iPod sigui un invent cara el 2010. Ho venen com si el pròxim Gener ja ho poguéssim comprar en su tienda de electrodomésticos más cercana.

De les investigacions llistades, la "pintura que mata los microbios" també és aplicació futuribles de la nanotecnologia. Es faria posant nanomàquines en la pintura, que òbviament seran inapreciables a la vista humana però podrien complir alguna funció, com l'eliminació o detecció de microbis proposta (imagineu la detecció de salmonel·la en hospitals). També es parlava de detecció de tòxics (en sales on es facin reunions d'alt nivell polític, per evitar atacs terroristes químics... sí, una flipada!).

Per cert, me n'he adonat que la notícia de l'ABC és una trista traducció i adaptació d'aquesta. Com va això, compren els articles? No estaria de més citar la font, no? Quin país, redéu!

Autumn, and the library

El otoño ha llegado en El Corte Inglés Georgia Tech.

Res, avui el dia s'ha llevat nuvolat i boirós, amb un plugim fi i casi inapreciable. Poc a poc s'ha anat aclarint i ha sortit el sol. Feia una temperatura molt agradable, i he aprofitat per anar a la biblioteca a abastir-me de llibres per que em donin suport i companyia les pròximes setmanes.

Llibres de rabiosa actualitat!

Portava el mòvil per fer fotos de la biblioteca, però ha resultat que me n'he adonat de que el campus en general estava preciós amb els colors de la tardor... així que:

PANORÀMIQUES
Parra tiu no saps com triumfa l'AutoPano. De cada sessió de fotos en cauen un parell o tres. Allà van:

Panoràmica de la plaça de l'Student Center

Panoràmica de la plaça de davant de la biblioteca (que no és l'edifici aquest)

NORMALS

Però igualment maques, no fotem:

Aquesta última torta perquè sóc així d'artístic...

La biblioteca és bastant gran i funcional, però es nota que els va l'estil retro, perquè conserven tots els "pupitres" de fusta de l'any de la picor, i els cubicles són bastant cutrillos. Apart hi ha un rellotge enorme de busques, que deu ser dels vuitanta, com a mínim.

Ara bé, no et pots queixar de la pila i pila de llibres que hi ha, i de la tira de lloc que hi ha per estudiar. A cada racó et trobes més taules per estudiar... no s'acaben mai! Les fotos que he fet de la biblioteca són bastant ronyoses, però almenys puc deixar constància de que l'arxiu bibliogràfic no era de broma:

Un parell de seccions d'aquestes per pis... Sort que la numeració i identificació està ben feta, no m'ha costat gaire trobar els llibres.

I tant que no és broma: 2.5 milions de llibres, 1.4 milions de documents gubernamentals, 2.8 de documents tècnics... o això diuen. No sé com s'ho faran, perquè no sé si en 6 plantes cabrà tot això.

Bueno, ells sabran!

Day 74: Trail Blazers @ Hawks

Per fi!

Una de les coses que tenia per segur que volia fer al venir als USA era anar a un partit de la NBA. Ja he complert, i probablement repetim, pel que ens va agradar.

Les entrades, com segur hauré explicat mil cops, les vam comprar anticipades en un contacte d'un dels xinesos del lab. Per 20$ vam treure entrades per valor de 43$ cadascuna. El diagrama de l'estadi indicant la secció on estàvem sentats no augurava una vista apta per miops, però estava per veure.

L'entrada era per la secció 310.

Vam escollir aquest partit perquè durant les dates que ens anaven bé, els partits eren del montón. Jo vaig proposar contra els Blazers per l'anècodota de que juga el Rudy Fernández, i perquè un dels xinos del lab va estar vivint a Portland i li feia gràcia. Al final ha resultat que portaven una sèrie de victòries que els col·locava dels millors de la Conferència Oest. De puta mare.


Pel matí al lab es respirava ambient festiu, per l'emoció d'anar al partit, però bàsicament perquè el professor ha marxat una setmana al Perú i tothom se sent bastant alleujat. Així doncs, de currar poc... i entre pitos i flautes ja eren les 17:45 que havíem quedat per anar tirant cap al pavelló.

Vam agafar el MARTA fins la zona on està el Phillips Arena. Sortint del metro vas a parar directe a una de les entrades del pavelló. Després de passar-nos el detector de metalls portàtil (i pitar-me a mi pel cinturó i riure tots de la típica broma del paquete de ferro, inclòs el de seguretat) vam anar cap al nostre seient. Puja unes escales mecàniques, puja'n unes altres i arribes a la teva secció. Teníem la fila G, que vol dir que no estàvem bastant al davant de la secció 310.


La veritat és que el pavelló és enorme, i estàvem lluny, però es veia tot perfectament. No em donava la sensació d'estar TAN lluny. Faltaven 20 minuts per començar el partit (a les 19h) i els jugadors començaven a sortir per escalfar. Va ser llavors quan em vaig parar a mirar-me el pavelló. Té capacitat de 2,5 palaus blaugranes! El marcador central té 4 pantalles per a que tothom pugui veure repeticions, anuncis, els típics missatges, publicitat, etc... A la nostra altura i a l'altre costat del camp es veien les zones VIP i aquestes coses, seiets acotxats... el luxe!

Panoràmica del camp: atenció a l'efecte cabeza-cortada del nen de la dreta.

Total que mentre t'entretens amb les parides va i comença el partit, prèvia ultra-presentació a les fosques i amb foc, i l'obligatori cant de l'himne. A l'hora de començar, el camp no estava ple, ni molt menys... Imagino que la gent venia de treballar, un dilluns, contra un equip on jugui alguna estrella de les grans, doncs va fer que no s'omplís del tot. Però vaja, que a la segona part es va anar omplint i potser hi havia més de mitja entrada. Res, al primer quart, de passeig. Joc lent, com si s'estiguessin escalfant encara. Suposo que si juguen cada 2-3 dies es guardaran lo bo pels moments que toca (i joder si ho fan). Sigui com sigui, se les apanyen per fer jugades espectaculars juguin caminant o juguin anant a totes. Recordo un alley-hoop en contraatac, un parell de taps dels que fan mal, i un triple buzzer beater de Rudy a l'acabar el quart.

Himne. Banderes, soldats, tothom dret...

El segon quart, més del mateix. Els partits són llargs i amb interrupcions i joc lent al principi... però la NBA és un espectacle i procuren que t'ho passis bé. Primer de tot, dir que estàvem a la zona on es posa el "noi de l'organillo", que va tocant el "séptimo de caballería" i altres ritmes per animar el joc i que la gent cridi "De-fense!" i "Let's go Hawks!". I després, sense anar més lluny, de repent va aparèixer una de les mascotes just on estàvem nosaltres, fent el capullo... la veritat és que tenen molta gràcia aquesta gent. Quan va acabar de nosaltres va sentar-se darrere d'un tio rapat sense que es donés compte i li va començar a fer un massatge a la calva. Impagable!

L'únic objectiu d'aquesta foto era posar prop de l'organillo

La super-mascota nº2 amb la Sepideh i la Irina

La mascota aquesta a la mitja part faria els típics mates amb cama elástica. A la mitja part també van fer concurs d'habilitats (con en el All-Star, però amb pringats) van posar en directe les notícies, una mica de "vídeos de primera", algun gag amb la mascota, etc... Potser el moment més graciós de l'espectacle en sí va ser la Kiss Cam.

La Mascota nº1 enmig d'un gag (bastant dolent, tot s'ha de dir)

El típic que enfoquen al públic perque es faci un petó. Et trobes molta gent que es fa petons, sí. També et trobes parelletes que els fa mil vergonya, que potser són amics, i petonet a la galta i la gent es riu. També hi ha els que suden de la càmara de la vergonya i quan passen a la següent parella i respiren alleujats, llavors se sent "We're back!" i els tornen a enfocar... (risas risas). També va haver un tio que mig en broma li fot un petó a la del costat, es morreja amb la de l'altre costat... i ni corta ni perezosa la tia del davant es gira per fotre-li tota la llengua, i encabat, la de darrere. Menudo un dandy! Encara que per mi el millor moment és el típic en que enfoquen a la banqueta de l'equip rival, i els jugadors miren i posen cara de circumstàncies.

Potser pensareu que us estic explicant massa paridetes i anècdotes... doncs vaja, és part de l'espectacle. Encara que és a la segona part on ve la chicha. Fins la mitja part, ens vam limitar a disfrutar d'unes quantes jugades i de les paridetes.


Al tercer quart, tot i portar gairebé tot el partit anant uns 10 punts per darrere en el marcador, la gent es va començar a fer notar i a animar. El partit es va ajustar, sobretot en l'últim quart. Es va apretar de veritat el partit, la gent va començar a animar com boja, fins que amb un parell d'accions de mèrit de Mike Bibby i alguna de Joe Johnson ens vam posar per davant. Haig de dir, que si el pavelló amb aquella entrada ja era així de sorollós, tinc moltes ganes de veure com serà en un partit sold-out.

Doncs res, un final molt emocionant. Pels Blazers, Brandon Roy, que no havia tingut un partit massa lluït (17 punts al final) va agafar protagonisme per guiar els seus. Però van ser els Hawks qui es van posar 3 amunt a falta de 4 segons. Temps mort (per cert, quina infinitud de temps morts durant el partit, redéu!). Jo penso: "el més llògic és que Brandon Roy se la jugui, és el tiu franquícia", encara que Rudy havia ficat el poc que havia tirat. Saca Rudy per Oden (decepcionant, 11 punts i cap rebot), que li fa un mà a mà, Rudy finta davant de Horford (2,08m) i enxufa! PARTIT A LA PRÓRROGA!!!


L'estadi gelat, i jo, mira que anava amb Atlanta, que sóc molt casero, però em vaig trobar celebrant-ho! L'anècdota de que hi havia un espanyol que jugava als Blazers s'havia convertit una mica en protagonista de la nit... A mi ja m'anava bé, cinc minutets més de partit i d'espectacle. Ara ja la gent gairebé no seia, no parava de cridar en defensa i en atac, una bogeria.

A la prórroga els Hawks van fer la tàctica "balones a Will"... amb Joe Johnson, que portava 27 puntets crec el noiet (de 35 al final). Ell, i un parell de decisions arbitrals sospitoses van decidir el partit abans d'hora. Rudy va enxufar dos triples desde la cantonada per arrodonir la seva actuació.

Foto (per omplir) de cheerleaders, que sempre agraden...

S'acabó! Tots cap a casa, morts de gana (qualsevol es compra un paupèrrim Hot Dog per 5$; es gravíssim no? Son unos indeseables!). Jo excitadíssim... la veritat és que em vaig sentir com un nen petit. Només vaig trobar en falta una puntuació més alta. 99 a 95 és poc per un partit amb pròrroga. De totes maneres, repetirem, segur... estem pensant en anar un dimecres que les entrades van inclús més barates. Potser anem a veure els Raptors... que Chris Bosh és ex-Georgia Tech, i encara farem que Calderón sigui MVP.

CRÒNICA DEL MARCA

RESUM AL YOUTUBE