Day 185: Atlanta – Las Vegas

Dissabte.


El dia de transició entre les dues primeres ciutats va resultar més profitós del previst. Si alguna cosa ha evolucionat i millorat molt ens els últims temps és la transició entre vols nacionals aquí als Estats Units, o dins d’Europa. I és que dins la cultura americana, el tema d’agafar avions és bestialment freqüent i casi una religió. El check-in online i d’altres avançaments, també per les maletes, fan tot el procés més rapid.

Sigui com sigui, vam quedar a les 12 a l’hotel. Jo em vaig llevar abans i vaig deixar mig llesta la maleta. Teníem el vol a les 19:17 i el fet de no poder fer el check-in online no ajudava a tenir molt temps útil. Bueno sí, la veritat és que són moltes hores per fer coses, però quan tens entre cella i cella anar a l’aeroport tot canvia.

Ma mare tenia molt clar què fer: anar al Museu d’Història d’Atlanta (Atlanta History Center). No és que mostri la història d’Atlanta, si no que és el museu d’història americana que hi ha a Atlanta. Com que la parada de metro queia a 25min caminant del lloc en qüestió, vam agafar un taxi, el qual ens va portar en un moment i a bon preu, al meu parer.

Val a dir que jo no sabia què trobar-me i tal, la informació que portava era mínima. I la sorpresa va ser molt grata. Vam passar amb el taxi per Buckhead, el barri pijo del centre d’Atlanta. Si a Little Five Points vam trobar cases molt guapes, lo d’aquí era de “jusgat de guàrdia”. Jardins enormíssims i cases de luxe regnaven pels carrers tranquils i serpentejants. Entre elles, vam saber que la mansió de l’alcalde corria per allà.

Total que en ple barri piju ens trobem en el museu aquest. Una senyora molt simpàtica ens rep, ens cobra les entrades, a uns 15$ i ens hi fotem per dins. Passem de l’edifici on acabàvem d’entrar i on eren totes les exposicions, i sortim per la porta del darrere, on estava el que en realitat calia en aquell moment, que és una mica de natura.


Feia un dia de puta mare, ni un núvol i sol espatarrant, i vam anar a parar a un bosc d’arbres altíssims que funcionava com a extensió del museu. Hi havia una exposició de construccions de diferents èpoques. Pots veure i entrar en dues cases de nines a escala real (sí sí, gent d’antuvi contruïa cases a mida dels nens perque hi juguessin, com els sobra la pasta...); una granja, casa d’amos i d’esclaus d’un ranxo; i una casa de gent rica de mitjans de segle, però aquesta amb guia.

Casa de nines victoriana... Nines monstruosament grans...

No vam poder entrar a la casa senyorial pel tema d’horaris, però ja en teníem prou. També vam passar per la casa que actua de restaurant, dins del museu. Va resultar ser una mena de “casa de campo” on les velletes i les seves nétes, totes amb vestits aptes per anar al hipòdrom a l’event aquell britànic de les mega-pameles, anaven a dinar, prendre un té helado, riure molt agudament, i tenir conversacions d’aquelles que només tenen els rics.

Casa a la que no vam poder entrar.

Els preus i haver d’esperar ens van tirar enrere, òbviament, i vam intentar anar a un lloc que servien fast food a l’edifici principal del museu. Tenia la seva gràcia, simulava un bar dels anys cinquanta on prendre un batut. I també va tenir la seva gràcia quan el pobre noi de la barra ens diu que no tenia absolutament res de menjar, que se li havia acabat tot. Almenys era graciós i ma mare li va treure conversa acabant parlant en castellà (bueno, ell ho intentava).

"Nótese" el reflexe del neó del mostrador, típic sesentero.

Per acabar, les exposicions. Hi havia molta teca i no molt de temps, així que “sin prisa pero sin pausa”. A destacar l’exposició de la guerra civil americana (la veritat és que té el seu punt atraient; no sabia que a Lincoln el van matar 4 dies després de guanyar la guerra) i dels jocs olímpics, d’on vaig saber que el campus sencer de Georgia Tech servia de villa olímpica i d’on vam fer fotos a tota referència de Barcelona que vam trobar.

Bonica història de Unionistes contra Confederats.

Baaaaarrrcelooooooonaaaaaaaaa!!!

Una mica a corre-cuita vam agafar un taxi i cadascú a casa seva. Jo vaig dinar a dures penes mentre acabava de fer la maleta i altres tràmits. En Josep Miquel (qui, si no) ens va recollir i cap a l’aeroport. Quan vam haver arribat allí, no vam tenir cap problema, i inclús vam haver d’esperar a l’hora d’embarcar. A l’avió, l’agradable sorpresa del WiFi gratis durant el vol va fer que tot passés una mica més ràpid, ja que la broma del viatge eren quatre hores i pico: vaig poder avançar una mica de feina del blog.

Un cop a Las Vegas, festival dels sentits. Només sortir de la porta de l’avió et trobes amb màquines escura-butxaques, que s’estenen gairebé al llarg de tot l’aeroport. Per sortir, cap problema i va ser ràpid, sortosament. Un punt a destacar és que aquí necessites el passaport per retirar la maleta facturada. Ho dic perquè a Atlanta les cintes estan al costat de la porta, i es ben fàcil pillar una maleta qualsevol, agafar un taxi, i pirar-te amb el botí.

Parlant de taxis, per anar a l’hotel ens va sortir prou barat. Em pensava que seria una estafa, però no. A més a més tenen allà un dispositiu montat espectacular: dos paios amb walkies anaven dirigint a tothom i abastint una fila de fins a 20 taxis, que anaven sortint i entrant. No m’imagino la pasta que pot guanyar un taxista en una nit.

Ens allotjem a l’hotel Luxor, nom d’una antiga ciutat egípcia. Com a la majoria d’hotels de Las Vegas, d’un temàtic que t’hi cagues, el nom és molt apropiat. A l’entrada et trobes un obelisc i l’esfinx. Els taxis passen per sota l’esfinx per deixar-te a l’entrada de l’edifici principal, el qual és una piràmide negra amb un focus que surt de la punta. Per dins, gairebé tot està decorat a lo egipci, i la veritat és que és un hotel impresionant pel desplegament, i bastant cutre pels acabats. Però vaja, ens estem dues nits aquí i gràcies.


A l’habitació, llençols amb motius jeroglífics, armaris molt acord amb la situació i quadres de pedra escarvada a les parets. Als passadissos, la moqueta segueix tenint motius egipcis, amb escarabats daurats i tota la pesca.

Llençols!

Vam deixar les maletes per marxar a flipar una estona més. L’impressió de que és un hotel cutre es va extendre en veure tota la mena de gentussa que desfilava, a cada qual més estrafalari o més borratxo. Molts habitaven les escura-butxaques o jugaven en taules amb croupiers més lletges que pegar a un pare amb una sabatilla. Les “zorres” amb vestits dues talles per sota del que els cal feien cua a les dues discoteques que hi ha dins del recinte, o anaven passejant amb gots que portaven vés a saber quin cóctel de merda decadent que feien en algun tenderete.

Reducte de borratxos, freaks, i zorras.

Vam anar a que ens estaféssin 40$ per dos bocates ínfims, unes ales de pollastre i una mica de fruita perque moríem de gana. Un cop ens vam recuperar del xoc inicial, vam donar un petit passeig i vam tornar a l’habitació, a mirar una mica la tele, trastejar amb els ordinadors, i a dormir. Calia reposar forces, que l’endemà ens esperava el gran i majestuós Grand Canyon.


I, en realitat, com que escric això després d’haver-lo vist, us dic que és una puta passada. Enough said.

----------------------------

Publico el post, que el tenia fet desde feia un parell de dies però que no havia posat per no trepitjar el post de la felicitació i tots poguéssiu tenir un moment tendre. I va i ahir ens quedem tot el puto dia sense Internet a l'hotel. No veuran un duro aquestos. Ahir i avui ens hem dedicat a Washington DC sense pietat (i la ciutat ens ho ha tornat en forma de embús monumental). Demà més, que això no t'ho acabes, i passat cap a Nova York.

Bona nit! Bona dia i que passeu bones vacances.