Day 190: Guiris a Washington DC

Dijous, 1 d'Abril. Feliç April Fools!


Ens vam llevar, no massa aviat, no cal forçar. Uns van fer ioga amb el programa de pagament, que era gratuït, i uns altres van fer abdominals i flexions perque se sentien una mica culpables per la falta d'exercici específic.

Vam menjar de nou l'esmorzar que ens van portar a l'habitació, amb broma inclosa: 10$ extres per posar cafè mitja en comptes de petit. Una cosa que nosaltres no havíem demanat, ja que ho havíem fet tot com el dia anterior. Semblava que tota la incompetència del dia anterior no ens deixaria en pau encara. L'altra broma és que encara no teníem Internet. Feliç dia dels innocents, cabron!

Quan vam estar ja llestos, vam dirigir-nos al bus turístic que tantes penúries ens va fer passar el dia anterior. Quin inconvenient tindríem avui? Doncs que estava a reventar. Ens vam haver de quedar drets a dins fins que en una parada va baixar bastant gent i vam poder seure. L'objectiu era baixar a la parada de Georgetown per agafar un tour en barca que donava una volta pel riu Potomac, i podies veure el paisatge i sobretot els cirerers florits. O això posava el meu tríptic, que el 28 de Març ja servien el tour.

Doncs pregunto a la conductora i em diu que fins el 15 d'Abril res, que aquell era el fulletó de l'any passat. Però quina mamonada és aquesta? Sigui com sigui, no li vaig donar més importància i vam triar un pla alternatiu: agafar el Metro i montar-nos la festa pel nostre compte. Vam baixar a la primera parada que tenia un metro aprop i vam començar les peripècies vàries.

Primer de tot vam decidir anar a veure la Casa Blanca. Vam anar per la part de davant, on es veuen les columnes, i fer fotos des de l'enreixat més proper (se suposa). Està bastant bé per passejar, té un parc enorme davant, i el carrer que passa just per on es fan les fotos està tallat al trànsit, així que dins el bullici general pots respirar una mica tranquil. De totes maneres, se segueix veient bastant lluny i hi ha molta gent fent-se fotos.


Amb tota la pesca, aviat no era, i com teníem gana vam decidir dinar abans de fer alguna cosa que portés molt temps. Vam dirigir-nos a Chinatown, que quedava prop del museu que volíem mirar, i que el dia anterior vam veure que estava plagat de llocs per menjar. El teatre on van disparar al president Lincoln (la història té la seva gràcia) i la casa on va morir ens venien de pas, així que vam voler fer-hi un ull. Per veure el teatre i una representació dels aconteixements hi havia unes hores concretes, i per la casa era "qui primer arriba, primer entra" i hi havia una cua maca. Així que vam sudar.


Vam arribar a Chinatown, d'on havíem vist l'arc de l'amistat, el dia anterior durant la ruta en bus. Després et trobes les botigues més típiques americanes, amb els rètols en xinès, cosa que té la seva gràcia. Ara, ja et dic jo que els locals per menjar eren de tot arreu menys xinesos, almenys pel carrer que vam estar nosaltres.


De fet, i potser per fer la gràcia, vam entrar a dinar a un restaurant anomenat LA TASCA. La decoració del bar era molt castiza, i bastant creíble, una mica el rotllo de "Los Serrano". El menjar és a base de tapes: la cambrera, americana, ens va preguntar si estàvem familiaritzats amb el concepte i tal, i vam riure bastant. La relació qualitat/preu molt bé: per 20$ + propina, buffet lliure de tapes, algunes molt bones, altres no tant. I per beure, al ser dijous, la gerra de sangría (enorme) a meitat de preu.

Ojo a la carta de Sangries... com sempre, als USA, la màxima varietat possible...

Resumint, que ens vam fotre les botes. Satisfets i una mica adormilats, vam anar al museu (no sé si va ser molt encertat fer-ho en aquest ordre, però bé!). Es tractava del Reynolds Center: American Art Museum / Portrait Gallery. És un altre dels museus gratuïts... de fet, en són dos en un mateix edifici.

Per una part hi havia pintura i escultura d'artistes americans, i per altre, una galeria de retrats i bustos varis. Al ser una cosa mastodòntica de quasi quatre pisos, vam acabar bastant cansats i sense veure-ho tot. Encara que els noms no són mundialment coneguts, i havia sales d'art modern i folklòric bastant bones pel meu gust, i ma mare, com no, va flipar bastant en colors.


Havent acabat amb el museu, ja era bastant tard. Vull dir, que eren quasi les 18h i tots els museus i coses interessants tancaven. Llàstima, perquè teníem els arxius nacionals aprop i m'hagués fet il·lusió veure'ls. Estàvem bastant cansats, però era massa aviat per anar a l'hotel, cosa que se'ns va passar pel cap.

De totes maneres, vam acordar donar-ho tot i fer el recorregut del National Mall. Des del Capitol, passant pel Monument a Washington i acabant en el Memorial a Lincoln, hi ha una esplanada de gespa on passejar està de puta mare. Així doncs, vam agafar el metro per acostar-nos al màxima a la zona.


Com el Capitol ja l'havíem mig observat el dia anterior, la parada de metro estava més aprop del monument a Washington que una altra cosa. Tot i el ressol que ens venia de cara, el passeig va ser molt agradable. Feia bon dia i veies molta gent estirada a la gespa, o jugant amb el frisbie o a futbol americà. Però també gràcies al ressol, va poder fer més d'una bona foto del Monument a Washington.


El monument està en un turonet. Quan va ser construït, era l'edifici més gran del món, fins que es va construir la Torre Eiffel. Es va fer durant dos períodes diferenciats, i es nota pel canvi de tonalitat de les totxanes. En principi, cap edifici de la ciutat, per decret, devia excedir la seva alçada... i per assegurar-se'n, es va fer una llei per la qual les cases no podien excedir en certs metres del doble de l'amplada del carrer on eren construïts. Per això en general tot Washington és de tall baix, i es veu el monument a Washington desde molts llocs sense gaire esforç. De totes maneres, es veu que ara ja hi ha alguns edificis que el superen en alçada, però la simbologia hi és.


Seguint pel camí, s'arriba al Memorial de la WWII (segona guerra mundial). Hi ha dos grups de pilars, un del Pacífic i un altre del Atlàntic, i cada pilar té gravat el nom d'un estat. Naturalment, jo em vaig fer la foto amb el de Geòrgia.


Una mica més enllà, comença una piscina rectangular que et porta fins al Memorial a Lincoln, i que la única funció que té és reflectir els monuments i que nosaltres, els turistes, poguem fer fotos. El que deia és que dona pas al arxiconegut memorial a Lincoln, el típic monument amb escalinata i grans columnes. Com no, tallat a la pedra de sobre les columnes, es troben els noms dels estats originals de quan es va fer la construcció.


Dins del que és la seva casa, el senyor Lincoln seu en un tro gegant de marbre. Gran visió, i gran home per venir a demanar consell (veieu el capítol dels Simpson a Washington si no, que concorregut que va). Desde la zona de les escalinates, et sens una mica insignificant davant de tanta grandesa. Veus tants i tan espectaculars monuments, que et vénen ganes de plorar. Però és el que jo penso... quants monuments i coses especials s'han perdut per tota Europa per les guerres. La veritat és que els americans, en certes regions, han sabut conservar el que és seu.


Acabada la reflexió de la menudesa del ser humà, va ser moment per adonar-se que el sol ja es ponia, que era tard i que estàvem reventadíssims. Ens vam acostar al carrer transitat per taxis més proper que vam poder, i vam agafar-ne un esperant no trobar l'embús de proporcions mastodòntiques que vam trobar el dia anterior.


Quan vam haver arribat a l'hotel, ma mare va dimitir de la seva condició de persona i es va estirar al llit, fer-nos encarregats de comprar el sopar i l'esmorzar del dia següent. Per sopar, ho teníem clar: aniríem a l'italià del primer dia, que fan menjar per emportar. Així ho vam fer, demanant tres plats pels tres, com vam fer per sopar el primer dia. I per esmorzar, vam anar a una pharmacy 24h d'aquestes que venen de tot: preteníem així esmorzar igual a l'habitació, però al nostre aire i estalviant-nos perfectament 20$.

Tot i això, en quant vam arribar i vam obrir els paquets amb el sopar, ens vam marejar i tot de la quantitat immunda d'amanida i pasta que teníem al davant. I de regal, pa i mantega! Us puc assegurar que vaig posar-ho tot de la meva part per menjar el màxim possible, però va sobrar una quantitat bulímica de pasta, i bastanta amanida. Ho vam deixar tot a la "fresquera" (allà on els meus pares es fumaven el tabac, sent una habitació de no-fumadors - què pispiretus!) que ja ens ho fotríem vés a saber quan.

Després de treballar una estona en les meves coses (diria que sense Internet, la broma encara durava) me'n vaig anar a dormir... A dormir extranyat que, sent el dia dels innocents als Estats Units, no hagués captat cap notícia falsa ni a la premsa ni a la tele. Sí, bromes pesades per part del servei, sí, algunes... però això m'ho van fer indiscriminadament més d'un dia. No compta.

Bona nit!