Day 192.1: Broken Arrow [Història d'una fletxa]

Dissabte, 3 d'Abril. Transició a la gran manzana.


Efectivament, dia de transició. Quan vaig comprar el vol, ja farà bastant, vaig pensar de pillar un vol al migdia per dues raons: no forçar molt l'hora de sortir de l'hotel a Washington, i arribar a una bona hora a Nova York per començar a donar canya de bon principi, perquè teníem molt per fer. Perquè aquest títol? Ja ho veureu.

La primera raó, almenys, es va complir. No vam tenir cap problema en llevar-nos una miqueta més aviat del normal, sense abusar, esmorzar les sobres dels dies anteriors, fer les maletes i marxar. Vaig anar a donar les claus i a pagar el que faltés per pagar, excepte l'Internet, que els vaig dir que no pensava pagar-lo. Naturalment ni es van molestar a discutir-m'ho... hagués tingut guasa, si no.

Per 25$ vam arribar a l'aeroport, bé de temps, però sense ser exagerat. La distribució era una mica diferent dels altres aeroports, cosa que em va descol·locar una mica: primer havíem d'anar al mostrador a dir que teníem una maleta per facturar. La noia, que passava de tot, se'm va quedar mirant al veure que no tornava a agafar la maleta... ja que es veu que l'havia d'agafar amb la pegatina que li havia enganxat, i anar a una altra banda a deixar-la perque l'escanegessin.

L'escanejador em va fer esperar a que la maleta passés, com si sospités de mi, però s'ho va repensar. Joder que no foto tan males pintes (vaja, era ell el negre amb rastes, esprimatxat i mandíbula inquieta). Ah, i la dona d'abans, passava tant de tot, que diria que no m'han cobrat la maleta facturada (són 25$ eh, és gravíssim!). Ja s'apanyaran, perquè a mi ja no m'hi veuran més per allí.

La part bona va venir a l'anar a passar el control de seguretat. Recordeu quan vaig comentar com vam passar el control de seguretat a Las Vegas per una fletxa de record? Doncs com era de preveure, la persona al càrrec va fer venir a un supervisor per mirar-se la fletxa. Jo esperava que no hagués cap problema, però la supervisora, una dona negra jove però amb bastants aires, em diu que no m'ho poden deixar passar. La resta va anar així:

- Li explico que a Las Vegas ens van deixar, i la raó: que la fusta era molt dèbil i es trenca amb facilitat. Em diu que no.
- Li dic que som una família i és un souvenir, que no tenim cap intenció de matar a ningú. Em diu que no, però més tallant. Bé, en aquell moment, començava a tenir ganes de fer-la servir per fer mal.
- Li dic que sí, que té molta lògica que em deixin entrar una fletxa per via aèria a la puta capital del país, on hi ha polítics i el president, però no per deixar-la sortir. Em diu que li és igual el que facin als altres aeroports, que allà mana ella i que no pot deixar-la passar.
- M'empasso les ganes d'enviar-la a la merda i li pregunto què puc fer. Em diu que miri de facturar-la, tan panxa. Que segurament poden treure la maleta facturada i embutir-la allà. Tot això sempre mirant altivament, que ella és la llei, no fos cas...

Doncs deixo als pares allà i surto del control, per tornar a on es facturen les maletes. Explico tot el percal, però em diuen que no poden treure la maleta, que probablement estigui a l'avió ja (eh, sense ni mirar-s'ho), però que parli amb l'home al que li he deixat per l'scaner. Ell em diu que no, però treu cinta d'embalar, la fixa una mica amb els plàstics que portava, i m'envia de volta als mostradors, a preguntar un altre cop i intentar facturar-la. Li explico el percal de nou a un treballador que hi havia solt, oferint ajuda, i em diu que parli amb la supervisora de la línea aèria.

La dona, MOLT atenta, em garantitza que es trencarà en el moment que la fiquin on l'equipatge. Em pregunta quan surt el vol, i faltava només mitja hora... pel qual la dona va posar el turbo. Va treure la caixa més gran que tenien, i no cabia. Va pensar vàries formes, i em va dir que es trencaria, al qual jo li vaig respondre que preferia intentar-ho i tenir-la trencada que deixar-la allà... Li devia arribar al cor això, perquè va agafar un plàstic que tenia per allà, una mica de cinta aïllant, li va fer el segon remiendo del dia, una etiqueta per facturar-la i apa. Em va desitjar sort i tot, i jo li vaig donar les gràcies mil cops. A sobre, tampoc m'ho van cobrar (chollaco!).

Total, que una mica Broken Arrow (fletxa trencada). Com la peli perquè em van tractar com un terrorista amb armes nuclear, i simplement perquè broken és com acabaria l'arrow a l'arribar a Nova York. Ingeniós, eh?


Bueno, que amb tot això tenia 15 minuts per passar el control i arribar amb els pares a l'avió. Vaig colar-me (amb permís) de tota la cua del control i amb els pares ben ràpid a la porta d'embarcament, on vam entrar els últims. I amb el cinturó donat, caient-me els pantalons tota l'estona... molt còmic tot plegat.

A l'avió, anecdòticament em van canviar el seient per un dels d'emergència perquè el que s'asseia allà no li venia en gana seguir les indicacions en cas de catàstrofe. Doncs res, més lloc pels meus peus. En una hora arribàvem a Nova York, volts de la una. Se'm va passar rapidíssim: entre que prens vol, et porten una Coca-Cola, els típics snacks, i que em vaig estar una estona fent les primeres panoràmiques, ja aterràvem.

A l'aeroport John F. Kennedy, després de caminar una bona estona per sortir d'allà, vam arribar on surten les maletes (un cop més, just al costat de la sortida, que pots pillar qualsevol maleta i pirar-te en un taxi). Vam recollir la maleta, i atenció, LA FLETXA, LA QUAL ESTAVA INTACTA. ¡Chúpate esa, rígido sistema americano!



Casi ploro.