Day 187: Viva Las Vegas

Dilluns, dia 29.

Aquest dia es pot descriure com anar a dinar a un restaurant amb barra lliure, havent-te llevat amb una poderosa ressaca.

El dia anterior ens havíem llevat exclusivament per anar a l'excursió del gran canó, i vam arribar a casa més de 8h més tard de l'hora que havíem marxat. Amb el temps i les ganes justes per sopar i anar a dormir.

Al dia en qüestió ens vam llevar encara una mica cansats, de mal humor i amb presses. Però sincerament crec que l'ocasió era massa bona per deixar-la escapar. Sigui com sigui, no teníem moltes opcions: havíem de deixar lliure l'habitació a les 11 amb tot el que això implica. Bàsicament, fer les maletes i revisar que estigués tot en ordre.

Un cop esmorzats, dutxats i tot fora, vam deixar les maletes a càrrec d'un senyor de l'hotel, que imagino que esperava almenys un dòlar de propina. Al donar-li les gràcies el bon home em diu, "you're welcome, I guess". Amb aquesta resposta, tant cortès com una patada als collons (al meu parer), vam marxar cap a la ciutat de les ressaques per excel·lència.

Vam dir adéu a l'esfinx i la piràmide i vam agafar un monorail direcció a la resta d'hotels. Resulta que el nostre és el segon i gairebé inaugura l'strip de Las Vegas, que és el carrer on la majoria d'hotels es troba. Vam passar per davant de l'Excalibur, un castell bastant de cartró-pedra, reminiscència d'un parc d'atraccions.

Curiosament, a l'altra banda del carrer, una Estàtua de la Llibertat i una muntanya russa et veuen passar: és l'hotel New York, New York. Com alguns haureu deduït, aquesta és la tònica de Las Vegas. Hotels temàtics amb un nom bastant suggerent del que et trobaràs, i una imitació de les coses més destacades o conegudes de la temàtica, valgui la redundància.

Així doncs, més endavant vam trobar un arc de triomf i una torre Eiffel [Paris - Las Vegas], una plaça veneciana i gòndoles [The Venetian], un col·liseu romà [Caesar's Palace] i etc. Per altra banda, tens la part pels turistes adinerats, que combina els casinos més refinats amb galeries d'art i arquitectura més adient [Bellaggio, Vdara, Aria]. Finalment, l'altre extrem s'allunya de les temàtiques i el luxe per deixar-se emportar per la decadència més absoluta. Hotels cutres i setenteros sense remodelar (i orgullosos), còctels barats, i màquines escura-butxaques; sense cap altre al·licient més [Flamingo].

Amb un dia ens va donar temps de fer un tast de tot aquest ventall de possibilitats. Deia que vam passar prop de l'hotel New York. Seguint la complexa ruta d'escales mecàniques i passarel·les, vam seguir, passant per l'hotel Montecarlo. Més endavant, arribem a un cluster d'hotels més luxosos. No recordo l'ordre que vam seguir, però el que recordo és que vam veure alguna galeria d'art curteta i vam fer fotos de la gran arquitectura i de les fonts que per allà funcionaven.

Va ser una de les ocasions on vam entrar dins d'un d'ells, el qual hospedava un centre comercial, ple de botigues de luxe i terres de marbre. Un agradable passeig intern (i acondicionat) que ens va portar gairebé a l'entrada del Bellaggio. Aquest enorme hotel també és dels luxosos, és ENORME i resguarda com una exposició de figures de jardí que et fan protagonista de "Mamá, he encogido a los niños", amb formigues monstruoses, flors immenses, i estris de jardí més semblants a bulldozers que a innocents pales. L'estil és italià com de palau, i a fora nombroses limusines esperen prop del increíble llac on, diuen, fan jocs de fonts. Nosaltres no ho vam veure.

En comptes de veure l'espectacle, ens vam anar a dinar, que estàvem cansats i feia bastanta xafogor. Ens vam endinsar al centre comercial de l'hotel Planet Hollywood, més funcional i variat que el centre comercial pijo que acabàvem d'abandonar. Ens vam ficar en el primer lloc acceptable que vam veure per dinar, que va resultar ser una hamburgueseria hawaiiana. Destacable que les hamburgueses eren bastant sanotes i la degustació de birres que em vaig demanar: quatre quasi-xarrups de cervesa per 4$.

Val a dir que em vaig demanar un parell de cerveses hawaiianes que van resultar ser horribles. Omplo la banyera d'aigua de l'aixeta, m'hi tiro un pet, deixo que fermenti, i el resultat és millor, segur.

Passat el tràmit vam seguir amb la volta per la ciutat. L'objectiu era arribar al Venetian, per veure com les góndoles passegen pel canal. Però encara ens quedava tros: primer vam passar per davant de l'hotel París. L'arc de triomf i la torre Eiffel acompanyen una terrassa cafè bastant parisina i algun altre edifici que no vaig saber identificar. D'aquí vaig fer fotos i em va quedar aquesta curiosa panoràmica, que ni volent podria tornar a repetir.

París després de prendre LSD.

Més enllà d'aquest hotel comença una mica la part decadent de Las Vegas, pel meu gust. Els repartidors de flyers de llocs d'striptease (com a mínim) es multipliquen, el soroll de les escurabutxaques arriba al carrer, tot es fa més estret i els sentits s'aguditzen més, si és possible. Potser el més tipic i setentero és el Flamingo, amb un flamenc de neó molt gran a la porta.

Després d'una parada tècnica a un dels mil Starbucks que hi ha a tot arreu (tot a doble del preu normal, per cert), i de comprar a preu d'or uns vestits en una paradeta, vam passar pel costat del Caesar's Palace. El típic i mític hotel romà, tan imitat i parodiat als Simpson, és ENORME. El vaig veure per fora i lluny, i no s'acaba mai. Té un coliseu i tot, on es veu que fan concerts i tal. Hauria estat bé entrar-hi, però queia lluny, era tard, i començàvem a no veure res clar.

I aquí encara li falta el coliseu...

Finalment ens arribem al Venetian, on vam fer fotos, vam veure els gondolers i vam marxar ràpid. La nota curiosa és que del museu de cera de l'hotel va sortir un actor famós. Ho vam notar al veure moltíssima gent curiosejant i fent fotos. Al principi no li vam fer massa cas, però al tornar ja no hi havia ningú i el vam veure. Llàstima que no fes ninguna foto. Segons em van dir, era un actor d'una sèrie actual, i de cognom "Seger", o "Sager". No sé, els viciats a les sèries americanes ja em dirà qui és. Jo no el coneixia.

A mi em dius que aquesta foto és de Venècia i m'ho crec...

Ja havíem vist patejant tots els hotels que ens calia. La següent acció consistia en agafar un monorail que ens portaria a veure de lluny els que ens faltaven per veure, i tornar-nos prop del nostre hotel. Dit i fet, vam fer al complet el recorregut del monorail, veient l'Encore (vermell, molt guapo amb el sol baix), el Hilton o l'Stratosphere (que em recorda a la torre de Seattle, i les habitacions estan moooolt amunt).

Baixant del monrail ja per tornar al nostre hotel, el cansament es va apoderar finalment del nostre cervell, fer-nos comprar un cóctel de rom amb coco en un recipient de plàstic de mig metre de longitud, tan cutre com típic per aquells entorns. Almenys passaríem més contents el que ens quedava de "tute".

Arribem a la nostra estimada piràmide i la meva mare i jo ens vam permetre el luxor (quin gran joc de paraules) de rebre un massatge en una màquina que llança dolls d'aigua a pressió. Renovats, doncs, vam agafar les maletes i ens en vam anar a l'aeroport. Punt curiós: a la cua una dona ens pregunta si anem a l'aeroport i ens ofereix la possibilitat d'anar amb ella i el seu fill al mateix taxi per pagar la meitat. Què llestos són aquests americans! El fill complia els 21 anys i la mare molt amablement li regalava el viatge a Las Vegas, i les 21 cerveses reglamentàries que un s'ha de prendre a aquesta edat (recordem: edat legal per beure als USA).

A l'aeroport ens hi vam estar una bona estona. Els detalls els deixaré per un altre dia, que crec que he redactat una barbaritat i tampoc cal que us estigueu la vida llegint, així que només afegiré una cosa típica de Las Vegas, per quan marxes:

"Lo que pasa aquí, se queda aquí."