Day 189: Art i vistes a la capital

Dijous, 31 de Març. Efeméride de mundial importància.


Després d'haver descansat tot i més, tocava moure'ns. Tot i això, ens vam prendre la nostra calma en llevar-nos, preparar-nos, esmorzar i marxar. Vam demanar l'esmorzar a l'habitació a canvi d'uns preus abusius, però sólo se vive una vez, que diuen. No em va importar que no fos precisament un esmorzar opípar, més que res perquè amb el que havíem endrapat la nit anterior, tenia corda per estona.

Vam comprar tres tickets per un bus turístic que curiosament tenia una parada davant de l'hotel. Constava de trenta parades, i amb el bitllet pots pujar i baixar tants cops com vulguis durant dos dies consecutius. Molt pràctic... o això creia. Si voleu saber les parades exactes i tal, aquí s'explica. I un mapa.

Així doncs, cap allà a les onze vam pujar al bus, al segon pis descobert, i endavant! El principi va ser una mica desastrós: feia un vent fresquet i a la segona parada ens vam estar-hi quasi 20min parats. Vaig considerar-ho simple mala sort.

Quan vam arrancar de veritat, ja va ser tot bastant més rodat. Vam passar per davant de la Washington National Cathedral, molt maca. I també per la zona de les embaixades (Embassy Row). Aquest primer tram és per barris residencials, de cases baixes i maques, rotllo els bons barris de Londres. La flora és tremenda, amb els cirerers i els arbres de les magnòlies donant molt de color. Com deia, passàvem per la zona de les embaixades, on de cada edifici veies la bandera del país que representaven. Em sembla que hi havia més de 150 embaixades per allà.


Aquest primer tram també va ser el més aventurer de tots. M'explico: l'audio-comentari del bus t'avisa que quan el bus estigui en marxa, no t'aixequis i mantinguis totes les teves parts del cos dins l'estructura de l'autobús, i no és cap broma. Els arbres estan tallats JUST perque hi passi el bus de marres, i algunes branquetes et passen roçant o inclús tocant. I els cables elèctrics passen a res, que sents aquell soroll tan característic d'alguna cosa que passa prop a gran velocitat.


Anyway, després de passar per davant la casa on viu el vicepresident, vam arribar a Georgetown. Si la capital és una ciutat bastant de pasta, Georgetown és el barri "piju". Les cases segueixen sent del mateix pal, però l'ambient de compres i de restaurants destila pasta gansa, sense ser opulent. Com podria un poble de costa rotllo Begur. De totes maneres, no vam passar ni aprop de la universitat, que va acollir a il·lustres com Bill Clinton o al mateix Felip de Borbó.


Passada tota aquesta zona vam passar aprop del Lincoln Memorial, just per tombar i creuar un altre cop el riu Potomac per arribar-nos al cementiri d'Arlington, on estan enterrats la tira i mitja de soldats de diverses guerres. Té el seu encant pels memorials i per veure totes les tombes d'un blanc impolut per diversos turons.


Sense parar-hi, perque amb la broma portàvem una bona estona, vam tornar enrere per acabar de nou al costat del memorial a Lincoln. Degut al Cherry Blossom Festival, la zona estava plena de cirerers florits, però també ple de turistes, cosa que feia modificar el recorregut del bus d'una manera absurda. Així, vam passar per la zona dels cirerers (Tidal Basin), veient al lluny el Jefferson Memorial i el Washington Monument, per tornar un altre cop enrere fins al Lincoln Memorial i tornar endavant en una mena de bucle.

No us poso fotos de les coses importants, perquè òbviament, les vam visitar en profunditat en dies posteriors. Us poso això, que vaig veure en una de les innumerables parades per culpa del trànsit. Joder, tanta gent hispana vivint als USA, i han de traduïr-ho micos retrasats. Ni el traductor de Google crea ja abominacions així.

Quan vam aconseguir trencar el bucle, amb bastanta patxorra, pel trànsit, vam passar a la zona dels museus de la Smithsonian. És una barbàrie, constituïda per més de 15 museus, tots gratuïts, a la zona que s'anomenta National Mall, que separa el Washington Monument del United States Capitol.

Era l'hora de dinar, així que vam parar a expenses de veure que el bus no avançaria massa ràpid. Ens vam endinsar al Air and Space Museum, que diuen que és el museu de l'Smithsonian més visitat i famós. Era enorme, gratuït, i bastant cara al jovent, s'ha de dir. Hi havia tot de naus i maquetes, i nosaltres no estàvem per aquest rotllo. Però hi havia lavabos i lloc per menjar allà dins, així que vam anar al que ens interessava.

Havent dinat, ens vam ficar per la gespa del National Mall en busca d'un museu que ens fes més el pes. La meva mare, després de Las Vegas, tenia ganes d'art, així que el més proper era National Gallery of Art. Gratuït, com no podia ser d'una altra manera, el National Gallery of Art consta de dos edificis, un d'enorme i un altre de més petit, on hi trobes de tot, una autèntica bogeria.


Van Goghs, Da Vincis, Goyas, Monets, Cézannes, Gauguins, Picassos... la llista és llarga i si saps d'art, segur que haguessis trobat barbaritats vàries. Ma mare, almenys, va flipar una estona llarga. I tot pel mòdic preu de 0$. Després de passar per la botiga de regals de rigor, vam anar a l'altra ala del museu. Començàvem a estar una mica fets pols (això de veure museus, cansa...) però vam treure forces de flaquesa per seguir, ja que tacanven en menys d'una hora. Lletja costum de tancar els llocs a les 17h... bé, és gratis així que no em queixaré...


La ala est tenia obres més modernes, i escultures, i una exposició d'art religiós espanyol que al final no vam veure per falta de temps, i ganes. Sortint d'allà, vaig convèncer als meus pares d'arribar-nos a davant del United States Capitol, i seure una estona a la vora del petit llac que hi ha davant l'imponent edifici.


No va durar massa el relaxament, ja que hi havia una parada per on passava el bus turístic no massa lluny d'on érem. Ja passava gairebé una hora de l'hora que l'últim bus hi passava (sent només les 18h) quan en vam veure un. Davant l'oportunitat de poder agafar-lo i acabar de fer el recorregut, deixant-nos just davant de casa, vam aixecar-nos i córrer cames ajudeu-me per atrapar-lo.

Vaig arribar a temps per preguntar si era l'últim, que el conductor em digués que sí, i pujar a corre-cuita en un lloc no gaire recomanable per fer-ho. No sé si va ser una sort o un càstig, i ara veureu perquè.

El bus ens portà per l'altra zona dels musueus i edificis històrics, incloent, però no limitat a: la cort suprema, l'embaixada del Canadà (la més propera al capitol), els National Archives (on hi ha l'original de la declaració de la independència), el departament de justícia, el museu d'història natural, i l'edifici d'hisenda (part del tour d'on vaig treure la frase sobre les banderes i els impostos).

Tot això és un tram de no més de 6 ó 7 illes de cases, cosa que et fa veure la quantitat d'edificis importants que hi ha en no-res d'espai. I que ho féssim amb un autobús en una hora i poc, et fa veure que la situació del trànsit no era benèvola. A més a més, a aquella hora feia un resol matador. Però no li vaig donar més importància.

Els arxius...

Després d'una estona més i una volta bastant tonta vam arribar just davant de la Casa Blanca, però en una part molt allunyada, d'on només pots veure, petit i amagat, una part de l'edifici. Va ser quan vam tombar a la dreta en el següent carrer, que passa rodejant la Casa Blanca, quan va començar la tortura.

No us exagero que vam estar més de dues hores per travessar dos maleïdes illes de cases. Al principi m'ho vaig prendre amb filosofia però al final estava fins els pebrots. Hi havia un embús de tres parells de collons, suposo que per una acumulació d'hora punta, època turística, i a un imbècil que se li va espatllar el cotxe just en el carril d'enmig, provocant un caos mortal.

I feia ràbia perquè estàvem a un parell de parades de la nostra, i ens resignàvem a montar el numeret per baixar enmig de l'embús i agafar un metro que no coneixíem. Simplement, no en tenia cap ganes.

Estàvem esgotats físicament i psicològica, però quan l'autobús va sortir de l'infern que va suposar aquella zona i va recuperar una marxa més normal, vam decidir no baixar a la parada de l'hotel i esperar a parar un altre cop a Georgetown i sopar allà. Jo estava mort de gana quan hi vam arribar, però no era plan de ficar-nos en el primer lloc que trobéssim. Després d'un curt passeig vam descartar varis restaurants que tenien pinta de ser horriblement cars i ens vam ficar en un tailandès bastant cool. Apart posava que si era el teu aniversari "you eat free", així que no ho vam dubtar.

Amb tot el cabreig que portava de l'embús, quan (1) vaig llegir les condicions del tema aquest de l'aniversari i (2) al preguntar al cambrer i veure que (3) l'home no s'aclarava una merda, (4) demanar com ell ho va explicar, i veure com (5) tornava per dir-me que ho havia fet malament, li vaig posar una cara de: "no em toquis les pilotes que vinc calent" i vaig anul·lar tot el que havia demanat per demanar un plat normal i a prendre pel cul.

A sobre l'home insistia en que ho acabés fent com ell deia, que equivalia a pagar un segon plat d'una petita llista a meitat de preu, cosa que no compensava en absolut i m'acabava sortint més car. Li vaig tornar a fer la mirada de les pilotes i va deixar d'insistir, i va tornar al poc amb una amanida per compte de la casa (petita, clar està). Mira, al final cabrejar-se va tenir premi.

Vam menjar fideus, sopa i sushi per un preu que podria haver estat molt més alt veient com se les gastava la gent per allà i vam marxar a passejar per Georgetown. Vam veure alguns aparadors, algunes cases, i després de comprar bombons en una geladeria on un imbècil amb pinta de prepotent es va fer el simpàtic, vam agafar un taxi i cap a casa. Va ser al taxi quan vaig pensar que m'hagués quedat a gust si els hagués enviat a la merda (sense raó) o escupit a la cara, però ja sabeu que aquestes coses, igual que la frase justa en una discussió, s'acudeix al cap d'una estona.

Com podeu imaginar, quan a l'hotel els de l'entrada van fer allò d'obrir la porta sense donar-te ni temps a dir gràcies al conductor, la propina que els vaig donar va ser ni mirar-lo a la cara. No em malinterpreteu, jo estava feliç i content per tot el que havíem vist durant el dia, però ja m'havient tocat prou els collons, volent i sense voler, aquell vespre.

Bueno, no. A l'arribar a l'habitació vaig descobrir que no teníem Internet, tot i haver pagat 34$ el dia anterior per tenir-ne els tres dies. Vaig anar al lobby, on hi pots tenir una hora gratuïta, i tampoc. De fet era curiós perquè a la zona on hi ha endolls i la gent s'hi posa, hi veies a tres o quatre, que clickaven nerviosos cada mig minut, i anaven mirant de reüll a l'altra gent aviam si tenien connexió. Vaig avisar a recepció del que passava, i me'n vaig tornar a l'habitació. Em vaig estirar al llit a veure la tele, vaig fer una mica de feina de fotos i blog, i me'n vaig anar a dormir, que l'endemà seria un altre dia, i un gran dia.

Reitero que, tot i les contrarietats (i que ens haguéssin empatat a l'Emirates), l'entorn era bestial per haver passat el dia del meu aniversari. I que sabent que no tinc la capacitat de veure'm a mi mateix sense un mirall, estic segur que em vaig adormir amb un somriure a la cara.