Day 188: Odisea a Washington

Situem-nos a dimarts dia 29, a la nit.


Arribem a l'aeroport amb la mare i el fill, de Sacramento. En un curt trajecte de quinze minuts la dona va ser tan amable com per dir-me que si mai vaig a California els digui res (Dídac, aquí podries tenir un contacte), i tan embaucadora com per donar-me una targeta de contacte de la seva empresa de venta de sushi al por mayor.

Arribats a l'aeroport i haven pagat 10$ de taxi (sempre senten bé aquestes coses), imprimim la nostra tarja d'embarcament i en un moment estàvem passant el control de seguretat. La gràcia va venir en el moment de passar les bosses per l'escàner. No us vaig explicar que ma mare, en una de les bastantes arrancades consumistes i de "hem de comprar records per tot cristu" (i no m'ho neguis o farem un recompte de tot el que vas portat) va comprar una fletxa en un poblat dels indis orginaris de les terres del gran canó, que de fet són propietaris de les terres i fixen totes les condicions de turisme i tal.

Doncs clar, sent tan mamons com són els americans amb la seguretat, això tenia premi segur. I sí, ràpid van avisar a un supervisor per venir a veure la prova del delicte. Després d'examinar-ho amb cura, ens diu que cap problema, que la fusta es doblega fàcil i que creu que no podríem ser perillosos amb ella. Clar que un grup de tres turistes, família, és difícil que planegin atemptar sobre res o ningú, amb una puta fletxa que no està ni afilada. De fet dubto que la punta sigui de pedra. Però recordeu aquesta anècdota per futures referències.

Claro que puedes llevarte tu pececito... pero tendré que confiscarte el agua...

Vam anar a una pizzeria a sopar, a la qual vaig pensar que els preus de les pizzes eren acceptables per ser dins a un aeroport. I de sopar, em vaig menjar les meves paraules en veure que la pizza era d'un tamany similar a la una broma. De mal gust. Paradòxicament, estava molt bona, i vam demanar una amanida que, per sort, era més gran que les que preparen pels barrufets.

A l'acabar vam anar davant la porta d'embarcament i ens hi vam instal·lar durant les dues hores que ens van sobrar. Estàvem cansats de tot el dia, i jo almenys tenia ganes d'agafar el portàtil i trastejar amb les fotos i aquestes coses. Sortosament, l'aeroport ofereix WiFi gratuït, cosa que va facilitar les coses.

A tres quarts d'una de la matinada vam embarcar i aixecar el vol. Aquest duraria gairebé quatre hores, fins a Cincinnati, a l'estat d'Ohio. Si li sumes les tres hores de diferència de canvi horari, vam arribar aproximadament a les 7:30 del matí. Jo havia dormit tres hores, sent generosos... i en diferents fases. Ja sabeu, allò de dormir molt i descansar una merda.

El procés de trobar la porta d'embarcament de Cincinnati va ser ràpid. Teníem una hora per esperar, jo vaig dedicar-me a avançar feina amb les fotos o redactant, amb una dubtosa lucidesa producte del cansament. A les 9 i poc embarcàvem, i ja rumb cap a Washington.

Vam arribar a quarts d'onze, vam agafar un taxi el més ràpid que vam poder i cap a l'hotel. El taxista, bastant bon home, ens va explicar coses de la ciutat, ens mostrava els monuments pels que vam passar. Ens va dir que veníem perfectes pel Cherry Blossom festival, que faria un temps de puta mare, i que... "ah! sou d'espanya? Hi ha hagut un atemptat per allà, i morts". I jo, que intento estar informat, flipo i li pregunto que a on. I em diu... a Rússia. Es veu que, tot i ser Pakistaní, l'haver viscut 22 anys als Estats Units ha mermat la seva capacitat per la geografia. O és la conclusió que jo trec.


Ens va deixar a l'hotel, on vaig tenir que donar 1$ de propina a un home que t'obre la porta al taxi abans de que puguis reaccionar i que sense demanar-te permís, et baixa les maletes. Allà vaig decidir que ja no donaria més propina a gent que m'obrís la porta o fes coses que jo no demanés... i així va ser, per disgust seu.

Arribàvem aviat, així que no imagineu la patada a la boca que vaig sentir quan el recepcionista, que podria ser ben bé un majordom anglès, va dir que no tenien llesta l'habitació i que hauríem d'esperar. Eren poc més de les 11 i va dir que probablement fins la una res. Se conoce entonces, que nos quedamos traspuestos.

Jo gairebé em quedo adormit als sofàs del lobby, però vaig preferir conectar-me a la hora gratuïta d'Internet que t'ofereixen a recepció (una puta basura). De fons sentia les obres que feien a tot el maleït hotel. Va ser llavors quan vaig entendre perquè ens van sortir tan barates les nits de Washington.

Quan vaig rebre la trucada de que ja tenien la nostra habitació, quasi ploro. Vam pujar les maletes a la nostra habitació, bastant maca i amb una televisió amb canals en alta definició, cosa que no té cap importància però a mi em va arribar al cor. Havia pagat un recàrrec de 9$ per nit per a que em féssin un upgrade d'habitació, i crec que ens va anar bé, perquè teníem alguns problemes d'espai i l'habitació normal era 2/3 d'aquella.


Em vaig pegar una dutxa reparadora (recordem, portava més de 24h sense fer-ho) i ens vam quedar tots roque. Ens vam despertar a les 7 de la tarda, morts de gana, i vam anar en busca d'un restaurant on apaivagar aquesta gana. No vam caminar ni una illa de cases per trobar el Bucca di Beppo, un restaurant italià que m'havien recomanat.

Vam haver d'esperar mitja hora per sopar, però va valer la pena, i tampoc teníem massa forces per buscar un altre lloc. Les parets del local estaven repletes de referències italianes: equips de futbol, monges, dones lleugeres de roba, Danny DeVito (???), etc... Per 100$ ens vam atipar. De fet, se suposa que dels plats en poden menjar fins tres persones, i vam demanar-ne tres. No en va quedar ni una engruna, i encara vam tenir els sants collons de comprar uns cannoli i portar-los a l'hotel.

Un dels quadres: aportacions italianes a la cultura americana. Aviam quantes identifiquem. Començo jo: Pavarotti dalt a l'esquerra. En veig més, però aviam si les dieu valtros.

Sí, perquè sent les 9 de la nit, en comptes de donar un volt pel barri i començar a gaudir de la capital, vam decidir per unanimitat anar a l'hotel, relaxar-nos, descansar, i començar a fer turisme el dia següent amb les piles recarregades del tot. Home, el tute del dia anterior, dels avions i el que se'n va derivar, va ser bastant brutal.

¡Como para habernos matao!