Day 192.2: Última parada, New York

Un cop vaig haver-me secat les llàgrimes de l'emoció en el retrobament amb la fletxa...


Era hora d'agafar les maletes i anar-nos-en a l'hotel i començar a conquerir la gran manzana. Un cop vam tenir la maleta i la fletxa vam sortir de la terminal en busca de la parada més propera de taxis.

Després d'haver rebutjat una oferta d'anar amb un taxi clandestí (o això em va semblar, perque no es normal que t'ofereixin un taxi dissimulant i en veu baixa) vam agafar el primer que vam trobar. El conduia un noi xinès, bastant jove, i el qual no semblava tenir una experiència excessiva a la professió.

En quant vaig donar-li l'adreça, va començar a fer-me tot de preguntes sobre la localització de la mateixa, com bonament vaig poder. Òbviament no em coneixia Manhattan massa bé, al no haver-hi estat mai...

El problema residia en que de carrers que es diuen Nassau n'hi ha a Manhattan, a Brooklyn, a Queens, etc etc etc i resultava que on anàvem nosaltres era un carreró amagat. Li va preguntar per telèfon a la que devia ser la seva noia, perque ho busqués, i em dona a mi que no li va ser de gran ajuda, al veure que treia el GPS.

Aquí ja va venir una mica les traves de la incompetència que havia sofert durant el passar dels dies, i que semblava que no acabaria, però almenys ara era de bon rotllo. Jo patia per la meva integritat i per arribar al destí, per això quan el vaig veure amb seriosos problemes, li vaig posar el GPS al vidre. Li vaig posar la direcció. Vaig haver d'apujar-li el volum. Vaig haver de mirar en un mapa que tenia, per confirmar. Un show!

Finalment, vam travessar el pont de Brooklyn. Suposo que per agraïr la meva bona fe, l'home ens va donar senyes de llocs per anar i visitar, encara que venia ja preparat amb nombroses recomanacions. Quan gairebé passava una hora des que vam agafar el taxi, vam arribar al carrer Nassau. El taxista s'ho va currar anant a preguntar a varis llocs on era l'hotel, però va acabar desistint i ens va deixar allà a que ens apanyéssim.

Cortesia de Google.

Després de donar-li els 50$ de rigor (que tampoc em van semblar tants, donat la longitud i temps de trajecte) vam trobar l'hotel a mig carrer d'on ens havien deixat. Com arribàvem, no us ho perdeu, 20 minuts abans de l'hora de check-in, ens van invitar a deixar les maletes i a tornar més tard.

Aquí vaig veure una de les grans diferències amb Washington, que suposava un gran alleujament. En el que vam tardar en arribar a Broadway, que era el següent carrer en paral·lel vam trobar una pizzeria, un lloc de bocatas, dos de sushi, un restaurant italià i un McDonald's. Per trobar tot això a Washington, hogar de memorials, monuments, zones ajardinades i edificis del govern, t'havies de passar la vida. O conformar-te amb el primer lloc que trobaves.

Dit i fet, vam ficar-nos en un lloc de sushi ràpid, on vam menjar sushi i tallarins. El portaven uns indis, però tot era molt més autèntic que a la meitat de llocs de sushi que puguis anar a Barcelona, per exemple. Allà t'intentaran colar que el que ho prepara és japonés, ficant a un xino... aquí almenys eren honestos! Total, que vam quedar molt satisfets... hi tornaríem.

Vam tornar a l'hotel, que quedava a mig minut, i finalment ens van donar habitacions. Ens va atendre un home que devia ser dominicà, bastant amable, però al pobre li va tocar al papeleta d'explciar-nos que feia dos dies que havien migrat l'hotel a una cadena hotelera i que anaven de bòlit, i que no ens podien oferir la habitació de dos llits dobles. Ens donarien una de llit triple i un llit inflable. Vaig sacrificar-me pel bé comú i vaig acceptar... tampoc tenia ganes de barallar-me.

Foto real de l'hotel, de l'habitació que no tindríem...

L'hotel en sí era estretíssim. A la majoria d'espais no hi havia ample per posar dues persones una al costat de l'altra longitudinalment... clar que estava en un carreró, i sabent que la densitat a Nova York és una cosa innata. De totes maneres, tenia 20 pisos i acomodava habitacions que podrien haver estat "putos cuchitriles" i eren "habitacions molt acollidores". Vam desfer maletes i fer lloc per quan van venir a portar el llit i inflar-lo.

Vam estar descansant una estona, jo navegant amb el WiFi gratuït (com s'agraeix!) i planejant les primeres visites a la ciutat. Després d'una estona vam espavilar i ens vam posar en marxa.

L'hotel queda a menys de cinc minuts de la borsa i a dos minuts de la zona zero. Vam decidir anar a la zona zero, que seria una cosa ràpida ja que ja m'havien avisat que no hi ha res d'especial... però hi vam anar a mirar les obres i a imaginar-te el caos que devia passar aquella zona després dels atemptats.


Com que els famosos outlets 21Century quedaven allà mateix, i me n'havien parlat de manera tan fervent, vam anar a fer una ullada i a mirar la primera tanda de regals neoyorkins (quina gràcia que fossin uns calçotets). Hi ha com quatre plantes de roba posada una mica a granel, com a mínim a meitat del preu original. Vam fer una mirada ràpida, ja que era bastant agobiant i a mi les marques que es manejaven no em feien excessiva gràcia. Però jo entenc que en certes circumstàncies allà et pots fotre les botes.

Al marxar, vam decidir pujar per Broadway, i anar a Chinatown, que no ens quedava excessivament lluny. Com que començava a fosquejar, no era una mala opció ja que podríem sopar allà o a Little Italy, que és adjacent al barri xinés. L'objectiu principal d'anar-hi era pentinar la zona i investigar sobre el tema dels rellotges i els bolsos d'imitació barats, per fer regals a tot quisqui.

Entrada al pont de Manhattan, des de Chinatown.

Però vam arribar que tot tancava, cosa bona i dolenta donat que començava a tenir gana. El barri és impresionant pel canvi que suposa. De sobte, deixes de veure gent americana per no parar de veure xinesos per tot arreu. Absolutament tots els establiments són xinesos o seus en xinès de marques habituals americanes.

Ma mare anava flipant bastant cada cop que passàvem prop de qualsevol restaurant on la cuina estava a la vista i veia a algun xinès aleatori manejant un wok o olles de les quals sortia una quantitat ingent de vapor. Després de proposar entrar en un parell, va trobar el definitiu: un lloc on l'especialitat és la HotPot.

Tracta de que et posen un camping gas, literalment, amb una olla amb brou normal o picant. Això té un preu fix, i a partir d'allà tu demanes els ingredients que vulguis: carn, peix, verdures variades, tot ja trossejat. Tens un bol, un cullerot/colador, una cullera i els pals reglamentaris. Llavors, tens el brou bullent i hi vas posant els ingredients al teu gust i fent-los al teu aire, com si d'una fondue, raclette, o la típica pedra de pagès, es tractés.


La veritat és que va ser una bona idea, sana i entretinguda a la par que barata. Però l'esperit d'aprofitar-ho tot i treballar incansablement dels xinesos es feia patent. Escolta, era un local petit i tenien les taules que tenien, grans i petites. Que havien d'acomodar a diferent gent a la mateixa taula? Cap problema! Vam sopar davant d'una parella jove xino-americana que ens va fer una mica de professors, al veure que anàvem de cul al principi.


A l'acabar de sopar, vam acabar de donar una volta i vam refer el camí per tornar a l'hotel. Calia descansar, que l'endemà li fotríem canya a la gran ciutat, i a cada dia que passava, el pes del total del viatge es feia patent.

Hagués caigut rodó a dormir si no fos per un acte més de imcompetència, o de Murphisme en la meva contra. Resulta que quan arribem a l'habitació i m'estiro al meu estimat llit inflable, per descobrir que estava molt desinflat, i que tocava amb vàries del meu cos al terra. Em sentia com un vagabund, salvant les distàncies és clar, però dormint sobre un plàstic ronyós que no impedia que sentís el dur terra sota meu.

Era mitjanit i vaig anar a recepció aviam què hi podien fer. Com no, estava ocupat el recepcionista, ara intentant trobar lloc per una parella que no havia tingut la sort que nosaltres de que ens poguessin acomodar tot i el canvi d'amos. Quan van acabar li vaig informar del meu problema, va intentar trobar l'inflador i després va trucar als de manteniment.

Com tenia per llarg, em va dir que pugés tranquil a l'habitació, que ja trucaria i ens ho arreglaria. Va passar una hora i ningú va trucar, però jo estava molt cansat i no tenia ganes de liar-la i importunar de pas als pares. Tenia son igual i no em va costar massa conciliar el son.



Ja els cantaria les quaranta l'endemà. O no.