Day 186: The Grand Canyon

Diumenge, dia 28 de Març.

Podria resumir-ho en una línia, dient: IM-PRESIONANT. Però com sabeu que el meu estil és més aviat escriure parrafades sens fi, doncs no m’agradaria faltar-me al respecte a mi mateix.

Ens vam llevar pel matí, amb calma. Vam esmorzar i preparar-nos sense massa presses ja que una camioneta ens venia a buscar a les 11:45, a la porta de l’hotel. Van endarrerir-se més d’un quart d’hora i després d’alguns problemes assignant seients a gent que no tocava, vam arrancar. Vam tardar una hora i pico en arribar al mini-aeroport d’on sortien els busos i avions del tour, ja que havíem de recollir gent d’altres hotels i fer una estona d’autopista.

Un cop allà, ens van pesar i assignar seients (per equilibrar l'avioneta), i puntuals a la 13:15 ens vam pujar a l’artefacte volador en qüestió. Una mica apretats anàvem crec que 13 persones (bon número per volar), en uns seients enanos. Jo no pensava en la por que em podia donar volar en l’avioneta fins que vam alçar el vol i les primeres turbulències van fer acte de presència. Però després la cosa ja es va estabilitzar, i observar el vast desert i la presa Hoover em van tranquilitzar.

Presa Hoover, que data de 1936. Una autèntica barbaritat per l'època.

Un audio en un sudamericà lent, com si fóssim idiotes, ens anava explicant les dades curioses dels llocs on passàvem. Per exemple, Las Vegas significa “los campos” (no me n’havia donat compte mai) just perquè van trobar un oasi bastant maco dins el desert i hi podien plantar coses. I l’estat es diu Nevada, paradòxicament en un estat amb un gran desert, per les serrallades nevades que envolten dits deserts. I per últim, que la quantitat de “concreto” (ciment) que es va fer servir per construïr la presa, és la mateixa necessària per construir una carretera de dos carrils de costa a costa dels Estats Units.

Figura que ningú va avisar i a mi em va semblar bastant evident. Rat penat o Fènix? Discuss.

Inicis del canó desde l'avioneta.

Passats uns quaranta minuts, vam arribar a l’inici del gran canó. Des d’allà apenes es podia contemplar la majestuositat que poc després tindríem l'oportunitat d'observar. Havent aterrat i aplaudit, vam passar a un edifici on comprar regals, però no amb massa temps perquè ja ens cridaven per l’HELICÒPTER.

Sí nens, amb majúscules. Tot i durar cinc minuts, crec que ha estat una de les experiències més bèsties que he tingut mai. És estable i l’estómac no et va amunt i avall, per tant jo que sóc tant vertiginós (beneïts abusos de llenguatge) i tant poruc no vaig tenir res de por. Al contrari, quan l’helicòpter va passar roçant una de les vores i el canó de repent queia meeeeeetres i metres avall, no vaig poder fer més que cridar de l’adrenalina. Bé, jo i tots els passatgers de cabina.

Vistes desde l'helicòpter...

És com una d’aquelles pelis Imax on tens pantalles per tot arreu i seient es mou. Igual d’espectacular, ja que no és que el pilot fos tímid i anés calmat, si no que feia les piruetes que se li esperen. Després d’aquests cinc minutazos aterrem a la base del canó. Hora de fer algunes fotos.

Sense temps per parar, ens vam ficar en una barca comandada per un xino pesat que suposo que la primera paraula que va aprendre en anglès era everyone (pronunciada “ebeliuán”) perque el molt pesat no parava de repetir-ho. Va donar unes dades curioses del canó, que ara no recordo, però que al moment em van semblar interessants, tot i no entendre’n la meitat. Gairebé totes anaven referides a mides, com la distància del punt més alt del canó al més baix, l'amplada del mateix, etc.

L'aigua baixava marró, ja que el corrent és fort al baixar de les muntanyes pel desgel. I és una pena, perquè segons tinc entès, quan l'aigua va blava, o com a molt, verda, el conjunt guanya molts enters. De totes maneres, tampoc ens queixarem, el canó és una cosa increíble i que ningú hauria de perdre's, baixin com baixin les aigües. De fet, estant avall el coll sempre apunta amunt, i amb la boca ben oberta, que no falti.

Ma mare i el riu de la xocolata, tot sota la gran "W".

Un cop acabat amb això, vam tornar a pujar a l'helicòpter, que ens va tornar a la part de dalt del canó. De nou, uns grans cinc minuts, però no impressiona ja tant al ser un recorregut cap amunt. No m'extranya, però, perquè el llistó estava MOLT alt. A l'arribar agafem un bus, que ens portaria a les dues últimes parades del tour.

Deprés de deu minuts de trajecte i d'alguns comentaris del guia de l'autobús, bastant inútils, vam arribar a la primera parada. Era del pal:

CONDUCTOR: Veieu allà al fons, aquella roca vermella? Al costat, amb una mica d'imaginació, veureu una princesa índia. Si us fixeu, té la cua aquí... blablablabla.

TOTHOM: Aaaaaaahhh, sí sí, claaaaaar...

TOTHOM (pensant per dins): no veig una merda.

Arribem a la primera parada, on hi ha un lloc per menjar, botigues de souvenirs, i llocs per fer fotos. Pagant, pots accedir a una plataforma que s'endinsa una mica al canó i té tot el terra de vidre, de tal manera que estàs com suspès en l'aire. De totes maneres, 30$ per persona en un lloc que no pots fer fotos, em sembla una bona estafa (ells et fan les fotos i te les venen, si no m'equivoco). Entre altres raons, no vam entrar per això. De fet, hi ha taquilles i no pots entrar amb res que no sigui la teva roba, i amb uns esclops especials que et donen, per no ratllar el vidre.

A mi em donaria una mica de respecte estar allà penjant amb el terra de vidre...

Sense pagar, estàs en una de les vores del precipici, allò que si no vas en compte, caus metres i metres com un Homer qualsevol. Però les fotos que pots fer són impressionants, i miris on miris, veus una extensió inacabable de canó. Irrepetible.

Foto desde l'emplaçament dels "pobres".

La segona parada, ofereix un altre lloc per menjar i més vistes increíbles. Pel restaurant d'aquí teníem un val per un dinar a base de pollastre, arròs, verdura i purè de patates. Un cop vam haver engolit la teca sense gairebé respirar (eren quarts de cinc) vam fer algunes fotos més, i ens vam pujar al següent bus que ens portaria de nou al camp base.

Vistes des del segon punt. Es podia anar fins aquell monticle vermell.

D'allà, avioneta fins al mini-aeroport, aquest cop sense cap mena de turbulència, fluidíssim. I un cop allí, gairebé sense temps a res, ens vam fotre en un autocar bastant còmode que ens va portar de tornada a la porta de l'hotel. Eren ja quarts de vuit.

A l'hotel, personalment, jo no tenia forces ni ganes de fer gaire res. Així que vam pujar una pizza i unes birres a l'habitació, vam sopar i a descansar força. L'endemà prometia ser llarguet: havíem de deixar l'habitació abans de les 11, estaríem tot el dia voltant per Las Vegas, i el vol a Washington sortia més enllà de mitjanit. La previsió era que molt, no pararíem.

I ja us ho puc confirmar que el trajín va ser maco.

-------------------------

Actualitzo desde Nova York. El vol bé, l'hotel bé a mitges, i el primer dia per Nova York, no molt turístic, però tampoc calia. El segon dia ha estat més turístic i hem patejat bastant, ja us posaré un informe detallat... però això serà... qui sap quan.

Si ningú es mira el blog estant de vacances! Potser que allargui una mica a esperar a que torneu tots a currar i a tenir que buscar maneres de passar l'estona i ser tot l'improductius que sabeu que podeu ser (ja se sap que amb confiança, un pot fer el que es proposi).