Day 194: MoMA mia!

[WARNING! Totxo a la vista!]
Doncs després d'uns dies sense reportatges del viatge cual "callejeros viajeros", torna Nova York. I no ho vaig fer volent, que aquest fos potser el dia més complert per tot el que vam veure...

Ens vam llevar sense presses, esmorzar sense presses i quan ens va venir de gust vam posar-nos en marxa. Volíem agafar el metro més proper per anar al centre de Manhattan i començar a petar llocs propers. El dia giraria entorn la visita al MoMA, però amb molts altres al·licients, que no són pocs.

Vam parar a la Grand Station, molt maca i la qual hauríem visitat al llarg i ample si al fer la primera foto no veiés un missatge que deia "sin memoria" i comprovés que la meva mare al passar les fotos, havia posat a la càmara la típica targeta SDHC de pega (hauria de dir tros de plàstic dur) en comptes de la real. Maleïda la gràcia!

Vam intentar en el primer badulaque que vam trobar, i al sortir de l'estació vam preguntar a un policia un lloc on comprar. Per sort érem prop d'una botiga mòbils que ens va servir una de 4GB per 15$. Suficient.


Sortint d'allà vam anar al Chrystler Building, carismàtic com pocs. Vam entrar un moment, però al veure que no era obert al públic, vam marxar, que teníem bastant a fer.

Vam desfer el camí per on havíem vingut, en direcció a Times Square. Vam passar per davant d'un gran parc, vam mirar botigues d'electrònica de pakistanís per veure preus d'iPods, els quals havia pensat fa temps comprar (tenia un MP3 bastant desfassat i amb 8GB no tinc ni per començar, de fet tinc més de 50GB) però pels quals no m'havia decidit per una qüestió de preu, vam veure la torre de Zara, i una torre enorme de Bank of America, etc...


Poc a poc vam arribar a Times Square. Vull dir, poc a poc vas notant increment de cartells gegants de publicitat, fins que són a tot arreu i arribes a la plaça en sí, gran part peatonal, un excés pels sentits, rotllo Las Vegas. Era de dia, però no li restava espectacularitat per la gran quantitat d'anuncis i cartells de botigues. Després de les fotos reglamentàries i d'observar el curiós punt d'allistament a l'exèrcit col·locat estratègicament a la part sud, vam intentar creuar cap al nord.


L'intenció era fer la tàctica de l'espiral. Pujar fins la 56a per veure el Carnegie Hall, després a l'est fins el MoMA, i després al sud per veure la catedral de Sant Patrici, i tornar al centre de l'espiral per veure el Rockefeller Center i tal. Però la cosa no va sortir bé.

De fet, eren quasi quarts de tres i sabia que el MoMA era parada imprescindible, que tancava aviat i que l'endemà estava tancat. Per les hores, el calor, i la gana, dir-li a ma mare que espavilés a les botiguetes era una bomba de rellotgeria, així que el final vam pujar fins el carrer del MoMA, vam dinar al costat, i vam entrar el més aviat possible, per no tenir presses a l'hora de tancar.

El Museum of Modern Art, mundialment famós, té com 5 pisos i una quantitat obscena d'art modern sobretot. Modern clàssic, com Picassos i Van Gogh's, o modern modern com una performance en què dues persones, una vestida de princesa japonesa, seuen enfrontades davant d'una taula, amb tot un decorat i focus apuntant-los, sense moure's ni un maleït milímetre.

Vam veure-ho absolutament tot, almenys mon pare i jo. Ma mare va despedir-se cordialment per anar al seu ritme (infernal, ara sí), a inundar-se d'art modern fins que li donés un patatús! Hi havia vàries d'Andy Warhol, que tenien la seva gràcia, i després hi havia obres incomprensibles d'aquelles que penses... "sí, jo també ho podria haver fet, i no m'haurien pagat una milionada".

Sí, és una foto a un quadre.
No, no he fet zoom per a que només es vegi un color.

Ara que hi caic, no vam veure absolutament tot. Hi havia una exposició de Tim Burton que l'entrada principal no cobria i que estava esgotada completament. Tenia bona pinta, però a mi l'home aquest que ara mateix només versiona pel·lícules existents amb en Johnny Depp tampoc és que m'entusiasmi. Buah, això em recorda cert capítol de South Park... en 15 segons el deixen fi!!!


Una de les altres coses impactants era l'exposició de l'última planta, on vaig veure més gent despullada per metre quadrat que en uns vestuaris mixtes. És com una performance en gran, i em va impactar la part on per passar hi ha un tros molt estret, i hi ha dues persones despullades a costat i costat, enfrontades. Per passar per allà has de fregat, peti qui peti, els dos cossos. No sé què voldria demostrar l'artista, que algú m'ho expliqui. En serio.

Després de rebre el desbordant entusiasme de la meva mare i passar per la botiga de souvenirs i arrassar menys del que esperava, vam tornar al carrer. Ens vam dirigir la 5a avinguda. L'objectiu desitjar per mi era la botiga de la NBA, a la qual li tenia especial ganes des que l'anunciaven com nova al progrma del Jordi Robirosa sobre la NBA de fa ja uns quants anys.

Però no sabíem a quina altura quedava, així que vam anar cap al nord. Al veure que cap allà no era, em va donar igual, el passeig és maco i veus aparadors tremendos, algun edifici bestial, i botigues incomprensiblement plenes: a una de roba jove hi havia una cua per entrar que passava de la cantonada i es ficava pel carrer perpendicular.


Vaig decidir que com anàvem bé, arribaríem fins on comença Central Park, pararíem allà un moment per reposar i tornaríem a baixar per l'altra vorera, més tranquila i on pots veure els edificis de l'altre costat. Vam parar a una plaça de davant de Central Park. Curiosament, la botiga d'Apple aquella tan famosa estava allà, i em feia gràcia veure com era.


Vam entrar al cub de vidre amb el símbol d'Apple i baixar les escales de cargol per veure una habitació rectangular a petar de gent provant l'Ipad o els altres productes. Estan TOTS per provar, i molts d'aquests dependents tan cools de l'empresa de la poma. Vaig estar provant els iPods, però seguia sentint que era massa pagar 299$ (més taxes) per un Touch de 32GB, tot i que era autènticament temptador.

Llavors vaig pensar que no havia gastat la carta del meu regal d'aniversari, que ma mare m'havia reiterat que estava encantada amb el viatge, i al veure-la al sortir del MoMA, quan em va insistir que volia fer-me un regal, doncs ja no em va tanta pena. Així que sense mirar enrere, em vaig fer amb l'aparell diabòlic (el qual vaig pagar amb targeta, la qual el dependent va passar en el seu iPhone i on m'hi va fer firmar amb un pseudobolígraf, molt currat, per impressionar, imagino). Ara mateix puc dir que és una bona compra i que ja he caigut per segona vegada, per comprar uns altaveus amb conexió per l'iPod, això sí, nou de trinca a un 33% del seu preu original.

Tot cofoi vaig sortir de la botiga i ens va posar rumb al sud per anar a la botiga NBA. Vaig disfrutar-hi com un nen l'estona que vaig poder, perquè ja eren quasi les 7 i tancaven. Mirant tot tipus d'equipament, paridetes, no sé, un autèntic paradís si no fos pels preus abusius de la majoria de coses. 180$ per una samarreta oficial, per molt autèntica que sigui, em sembla una estafa. Vam comprar regals per a certs familiars i jo vaig apuntar mentalment un parell de coses per provar-me i comprar l'endemà.


Ja una mica fets pols, vam seguir al sud, fins trobar-nos la Saint Patrick's Cathedral. Imponent, entre tots els gratacels, és impecable. Tot i estar fent-se de nit, estava oberta, una cosa que em van dir no era habitual. Vam fer un petit passeig per dins per admirar l'arquitectura, i llestos.


Just davant, el primer edifici de la Rockefeller Plaza et saluda amb una escultura d'un home aguantant tot el pes del món a les seves espatlles. Diria que és una referència a la mitologia grega, però tampoc tinc ganes de buscar-ho. Algú m'ho confirmarà.


Tombant pel carrer 50, vas directe al cor de la Rockefeller Plaza, per admirar el Rockefeller Center. És increíble la vida que respira, hi havia gent per tot arreu, a les terrasses prenent una cervesa, passejant, o patinant sobre gel. Sí, estant a primers d'Abril i tenint temperatures que aquells dies van sobrepassar els 30ºC en alguns moments, la pista de gel seguia operativa. Ningú dels tres tenia ganes ni cames per fer-ho, però almenys algunes fotos sí que vam fer.


La meva idea llavors era tornar a Times Square per admirar-la de nit, però estàvem reventadíssims i vam decidir anar al metro més proper i donar el dia per acabat, turísticament parlant. Vam passar casi sense voler-ho pel Radio Music City Hall. En aquest mega-teatre, curiosament, van fer l'altre dia el draft de la lliga de futbol americà. Aquests americans treuen glamour i espectacle d'on no hi pot haver!

Sigui com sigui, vam agafat el metro i cap a l'hotel. Vaig comprar sopar en el pseudojaponès al que vam anar el primer dia, vam sopar de puta mare, barat, i a l'hotel. I res més, entre pitos i flautes era bastant tard, i ens aniria bé descansar per afrontar en garanties el dia i mig que encara ens quedava. Jo em vaig dedicar a trastejar una mica amb la meva nova joguina, tot feliç i content, provar pijadilles vàries i carregar els primers CDs de música, OPETH per ser més exactes.


No oblidava que, a aquella hora dos dies més tard, els estaria veient.