Day 193: Oh my lord! A-men!

Diumenge, 4 d'Abril. Easter (festivitat de pasqua).


Casualitats de la vida, el primer dia sencer que passaríem a Nova York queia en diumenge, i festivitat de pasqua oficial aquí als USA. Això volia dir que en comptes de milions d'establiments oberts a cada carrer en trobaríem milers... jo gairebé no en vaig notar la diferència.

Una de les coses que teníem a la llista de "obligat fer" era assistir a una missa com més negre i més gospel millor. A Atlanta hagués tingut gràcia, però no hi vam estar diumenge. On vam passar un diumenge era més aviat forçat anar a missa... crec que a Las Vegas el més semblant a una església és on es casen els borratxos adictes al joc, i els criminals fugitius que necessiten una cerimònia ràpida i poques preguntes.

Així que el barri de Harlem, Nova York, semblava el més indicat per realitzar tal sacríleg acte que és aquest de prendre's una missa com si d'un espectacle es tractés. Ens vam llevar aviat (o era la meva intenció) ja que la missa començava a les 11, en segones sessions, i jo temia que no ens deixéssin entrar un cop començat. Després de tardar 15min en entrar a la parada correcta del metro (teníem al costat de l'hotel un parada com amb 5 línies de diferents colors) i de recórrer una quantitat ingent de parades, vam arribar a Harlem.

Menció apart es mereix el sistema de metro de Nova York. Línies superposades, exprés, creuades, de tots els colors, números i lletres, amb parades on conflueixen infinites línies... una jungla. Però s'agraeix l'eficiència, no excessiva, però que fins que no surts de Barcelona dones per suposada (del metro parlo eh, Rodalies em consta que no és exactament així). I s'agraeix el servei ininterromput.

Però vaja, que vam arribar a Harlem. Jo tenia apuntades com tres o quatre esglésies i temia que seria un fiasco perquè no ens deixarien entrar. Pensava que seria com una discoteca on hi van els famosos, on hauries de conèixer a algú per entrar-hi. Res més lluny de la realitat: hi havia esglésies a cabassos i a la primera que vam intentar, ens van rebre amb els braços oberts i sense aire acondicionat.

Com veieu, Jesús va fundar aquesta església (telepàticament, suposo) el 33 D.C. desde Jerusalem, i n'és el cap, bisbe, pastor i autoritat!

Per fora era bastant cutre, però molt cuidat per dins. El reverend feia una mescla de gospel i rap i crits blueseros, acompanyats d'un amén cada dos per tres. Va ser el millor moment de la cerimònia, ja que després va començar a fer el sermó normal. Se sentien pocs, però se sentien els típics crits de la gent dient-li al reverend quanta raó té, o alabant a Déu. Poc després el reverend va canviar el xip i va començar a fer el club de la comèdia, imitant a la seva dona i coses així... i la gent s'ho passava teta.

I és que em dóna a mi que això és un descans enorme per ells. Diumenge, arreglar-se al màxim per anar a missa, veure als veïns, pregar i passar-ho bé a la vegada, fer vida de comunitat. Imagino que molta d'aquella gent no devia anar sobrada de diners i me la veig treballant com a burros tota la setmana. Es nota l'ambient festiu doncs, en diumenge, que desprèn la gent.

No era on vam anar nosaltres, però es maca o no?

Vam marxar quan la calor se'ns va fer insoportable i ja portàvem una bona estona. A fora, el barri de Harlem ens esperava amb un sol de justícia, radiant. Serà un barri pobre, però l'avinguda Malcolm X es veia maca. Cases estretes típiques, molta gent pel carrer (turistes catalans i espanyols inclosos), esglésies molt maques. Vida, en poques paraules.


Vam anar baixant xino-xano fins al que és l'extrem nord de Central Park. Ens hi vam endinsar rodejant el primer llac enorme que vam trobar, direcció sud sempre que vam poder. Vam estar caminant com una hora per després veure que no havíem recorregut, longitudinalment, ni una tercera part del mateix.

Suficient per trobar al tío Phil, que es fa càrrec de Will Smith a el príncipe de Bel Air.

Jardins, boscos, llacs, carretera per ciclistes, camp de golf, pistes de bàsquet, una autèntica burrada de parc. Sembla increíble que estigui ficat tan dins d'una de les zones cèntriques d'una ciutat tan enorme i tan habitada. És més, hi ha molts llocs (ja et dic, només havent estat en un terç... lo que em faltaria per veure!) en els que ni senties sorolls de cotxes. Un meravellós oasi en un desert d'asfalt immens.


Vam sortir de l'oasi quan vam veure l'hora que era, i adonar-nos que teníem una gana bastant descomunal. A la zona nord-oest del parc, sortint, no hi havia cap zona per menjar a la vista, a part de tenderetes de hot-dogs plens de gent fent cua i a preus sospitosos. Així que vam preferir el agafar el primer metro que vam trobar per anar a una zona més cèntrica.

Concretament vam arribar fins una estació al carrer 34, tocant al Madison Square Garden, on juguen els New York Knicks, tan famosos com actualment penosos. Només sortir de la parada vam topar amb un restaurant cinqüentero. No ens ho vam pensar un instant i vam dinar allà, agradablement, sense ser car, i típicament "americà" tot.


Amb les piles carregades, el camí a recórrer era fàcil. Seguir la 34 fins arribar a l'Empire State. El camí era fàcil de seguir, però no de recórrer... Estava tot a reventar, suposo per l'assenyalat del dia, l'hora, l'allau de turistes i demés raons. Vam anar poc a poc passant els carrers, entrant a botigues, mirant regals, i de tant en tant pujant el cap per veure gratacels. Vam passar pel costat d'un Macy's completament enorme (Macy's és una cadena de centres comercials a l'estil de El Corte Inglés).


Una mica farts del bullici, vam arribar finalment a l'Empire State, que havia de ser parada obligada. Havia, és clar, perquè amb la de gent que hi havia pels carrers, no m'hauria d'extranyar gens que la cua per entrar a l'edifici arribés fins a la cantonada, i desde fora deien que 45minuts. Em vaig enterar l'últim dia, quan hi vam poder entrar, que aquells 45min serien solament per arribar al control de seguretat, que més enllà esperaven dues cues que podrien haver allargat el procés un parell d'hores més.


Òbviament, vam passar del tema. Portàvem dins d'un maremàgnum de gent bastanta estona, amb calor i la panxa plena... només faltava que ens poséssim a esperar més d'una hora, drets. No teníem cap pressa, la nostra estada a Nova York acabava de començar. Així doncs, vam tombar a l'esquerra, a la quinta avinguda, per anar direcció sud per trobar el Flatiron.

Per sort, la quinta avinguda en aquell tram, on sospito que hi havia un mini-barri coreà, estava totalment lliure de peatons i podies caminar tranquilament, al teu ritme. Després de fer algunes compres més, vam arribar a la plaça del Flatiron. Vam seure al Madison Square Park una estona i vam admirar la plaça i l'edifici en sí.


La nota curiosa aquí és una exposició que hi ha en marxa, en la qual un artista d'aquests tan conceptuals i trencadors es va dedicar a posar escultures a escala real de gent despullada, al llarg, alt i ample de la plaça. A l'entrar a la plaça en veus un, suposo que a mode de mostra. Els altres els has de trobar amagats per tot el paisatge.


Vaja, amagats, alguns estan a la vista de tothom... però no és tan senzill. Si et dic que va haver trucades a la policia dient que hi havia algú a la teulada d'un edifici, despullat, amb intenció de suicidar-se? Doncs sí, hi ha varis ninots a les parts més altes dels edificis de la plaça. Em va semblar bastant chorra però a l'hora em va fer gràcia i no vaig deixar de buscar ninotets.


Què dir del Flatiron? És un edifici molt maco, alt i important. M'encanta el tipus d'arquitectura, vull dir, els adorns presents a tot arreu de l'edifici. No sabria com explicar-ho, però em va semblar un edifici amb glamour. Fetes les fotos de rigor, vam agafar el metro. Estàvem una mica cansats de la patejada que havia suposat al matí baixar de la 128 a la 110, entrar a Central Park i arribar-nos a la 96.


Vam arribar a l'hotel que començava a fosquejar. Teníem sorpresa: pel matí, a l'haver anat a queixar-me sobre l'estat del meu llit inflable, em van dir que seríem els primers en canviar d'habitació tan bon punt quedés lliure una amb dos llits dobles. Dit i fet, al tornar, ens van avisar que teníem l'habitació del costat per nosaltres, que ens mudéssim.

No sabeu com vaig agraïr tenir un llit per mi. Vull dir un llit de veritat. Entre que vam canviar totes les coses d'una habitació a una altra, es va fer l'hora de sopar. El pare i jo vam anar en busca de teca, tenint en compte que era un diumenge festiu i de nit... vam acabar en un succedani de lloc de fast food, vam comprar hamburgueses, algo mexicà, i algo mig saludable i cap a casa.

Un cop acabats de sopar, jo em vaig dedicar a veure la final de la lliga universitària de bàsquet (partidàs), escriure al blog i fer unes gestions per no haver de dormir sota un pont el dia extra que em quedava a la big apple.


I a dormir aviat, que New York és molt New York i ens quedava tela de coses per fer i veure.