Day 92.2: Boston pt.3

Com ja vaig explicar en el post anterior, vam anar a dinar que encara no havíem acabat de fer el Freedom Trail. I al sortir del restaurant, ja era de nit, sense ser una hora excessiva. Ens vam disposar a acabar el que havíem començat, encara que la qualitat de les fotos que féssim en principi acabés deixant una mica que desitjar.

Vam tornar a atravessar la part de Little Italy per la qual havíem tirat enrere per anar a dinar, passant de nou per la Old North Church i el seu monument als caiguts en diferents guerres (una placa d'aquestes militars per cada mort), i pel Copp's Hill Burying Ground.

A mi que em perdonin, però semblen "lentejuelas"... De gitana o de dança del ventre...

Vam seguir camí al riu, trobant-nos entremig en un petit pavelló on prepúbers es divertien jugant un partit de hockey gel, probablement de lliga infantil. Seguint la interminable línia vermella, vam atravessar un dels ponts de la ciutat, camí a un petit port.

Little Italy de nit, decorat ja per nadal.

I és que la següent atracció del Freedom Trail estava bastant lluny de la resta, i es tracta del USS Constitution, un vaixell clau a la guerra del 1812 contra els anglesos. Se li va posar el sobrenom de Old Ironsides ja que deien que en una batalla les boles de canó disparades per l'enemic rebotaven com si el vaixell estigués fet de ferro (iron és ferro en anglès). La descripció que dóna la web denota grandesa, explicant lo molt que el vaixell va navegar en els seus temps.

La pena és que al ser tard ja havien tancat la visita guiada, i fer-li una foto al vaixell era impossible per la falta d'enllumenat. Sigui com sigui el Parra va fer unes fotos de les vistes.

Al darrere, edificis de l'altre costat del riu. En primer pla, si amplieu, s'intueix el vaixell.

L'últim monument era el Bunker Hill Monument, un pinacle que commemora la batalla de Bunker Hill, a la qual van nombrar "la batalla decisiva" ja que va marcar un punt d'inflexió a la guerra de la independència. Curiosa l'anècdota que s'explicava a la guia, en la qual deia que degut a falta de municions, un dels generals va dir "no dispareu fins que els veieu el blanc dels ulls". Amb dos collons.

Un cop vam acabar de fer totes les fotos tocava tornar a casa. Podíem torna enrere per on la línia vermella ens guiava, fins a trobar un lloc des d'on, amb tota seguretat, tornaríem. O bé podíem sudar de la línia i confiar en els mapes que teníem: estàvem a la riba correcte del riu i si triàvem bé el camí podríem arribar a casa estalviant-nos una burrada de temps.

Però clar, com era d'esperar, ens vam mig perdre. De fet, la culpa és meva, per insistir i fiar-me de l'instint. De fet, no anàvem malament fins que a cert punt vam girar a la dreta en comptes de a l'esquerra. Llavors vam estar caminant un quart d'hora en direcció contrària, i quan vam preguntar, vam saber que havíem de refer aquest quart d'hora per anar pel bon camí. També s'ha de dir que la noia a qui li vam preguntar es va fer la picha un lío, però ens vam acabar aclarint.

Patejant una altra mitja hora vam arribar a un punt ja a Cambridge, bastant proper diria jo. Però mai sabrem quant de proper, perquè ens va trucar l'Héctor i ens va fer anar a una estació de metro, que justament ens queia bastant a la vora (per sort).

Diga-li metro, diga-li chusta. La veritat és que sí, era un vehicle a raíls, que a trossos anava per sota terra (s'ha de dir que alguns trossos sobre terra tenien la seva gràcia), però també és veritat que anava MOLT lent i feia molt més soroll del que seria desitjable.

És un puto híbrid! Un híbrid VELL.

Sortosament el trajecte duraria un parell d'estacions i ens baixaríem prop de la Prudential Tower, l'edifici més alt de Boston. Vam anar a veure per fora una església que hi havia a la plaça que donava a la parada de metro, i que era prou maca. En aquestes que se'ns acosta un senyor bastant simpàtic i ens pregunta d'on som i tal, i que ell és portuguès (punt nº1). Parlem de Madeira, que ell és de les illes i tal, i després ens diu que és pescador (punt nº2). Poc després ens demana 30$ (punt nº3) per pillar l'autobús i al dir-li que no marxa com un llamp. Era simpàtic per la pasta! No ho hagués dit mai... Res, que si reunim els tres punts ens trobem inevitablement a Padre de Família, als entranyables pescadors portugesos pobres i desgraciats. Potser és que a Massachussets (vaja, la sèrie la situen a Rhode Island, just al costat de Massachussets, punt nº4) és habitual...

És el millor que he trobat... jo volia el que un deia que a Portugal era metge...
Un cop fet el tomb, vam dirigir-nos cap a la Prudential Tower. De camí l'Héctor ens va comentar que Phoenix tenia un carrer principal de 100km... No té res a veure amb l'acció, però vaja, em va impactar. Vam entrar a la torre i a dins hi ha un centre comercial al primer pis. La resta són oficines, excepte a l'últim, on hi ha un bar/restaurant bastant sofisticat, amb vistes de tota la ciutat. Estava a petar (era d'esperar) però vam entrar un moment a veure-ho tot una mica i fer un parell de fotos (la idea original era prendre una copa, però ni de conya). Preciós.

Vistes impresionants. Aquesta torre de l'última foto és el segon edifici més alt de Boston.

Un cop vam sortir jo estava fet pols (no sé el Parra) i el que volia era anar a casa i sopar, comptant que acabaríem sortint per la nit, i eren ja més de les 7. Vam tirar doncs cap allà, però abans passant per un parell de llocs que l'Héctor ens volia ensenyar. El primer d'ells era un església, com no. En aquest cas té la seva gràcia perquè és una Christian Science Church. Es tracta d'una congregació que vetlla pel cumpliment dels valors cristians a la ciència... sense ser la cienciologia. Bastant maca.

Més endavant vam passar per un barri bastant guapo on hi ha les botigues més cares de la ciutat, algunes galeries d'art, i unes cases típiques americanes de ciutat, del rotllo Nova York, del tipus que haureu vist en infinitat de sèries i pelis. De fet, l'Héctor ens va dir que alguna d'aquelles s'havia fet servir com a la casa ficticia d'Ally McBeal.
Abans de creuar l'enèssim pont del dia, vam passar gairebé sense donar-nos compte per davant de Berklee, una universitat privada de les més prestigioses del món en quant a música es refereix. És de les més prestigioses del món i d'allà han sortit infinitud d'artistes... Al di Meola, Juan Luis Guerra (no és Pedro Guerra, llàstima), Steve Vai, Joe Satriani, Johnny Ramone són alguns exemples. Encara que el que té més significat per mi és que d'aquí van sortir els tres membres fundadors de Dream Theater (el meu grup preferit, si n'haig de dir un). Vam veure que l'endemà feien un concert amb una orquestra que tocava bandes sonores de vídeojocs... però al final no vam anar a veure-ho.
I finalment, creuem el pont. Allò volia dir que no quedaria molt per arribar, se suposa! Les vistes de nit són impresionants... i si no, mireu una de les joies panoràmiques de la corona:
Feu click per ampliar! La torre alta de la dreta és la Prudential Tower.
El pont és el que et deixa just al MIT, i vam entrar a l'edifici de la cúpula, però si de cas aquest edifici ja l'explicaré el dia que vam fer les fotos. Ara sí doncs, vam arribar a casa, a una hora prudencial per sopar i començar a calentar per sortir. Bueno, resulta que entre pitos i flautes vam començar a beure molt tard (quina broma, potser eren les 11 de la nit) ja que per llei tots els locals de l'estat tanquen a les 2 de la matinada. Això sí que és una broma!
Així doncs vam acabar sortint a correcuita a agafar un taxi perquè si no arribaríem i ens tancarien. El problema és que érem 5... i això pel taxi està chungo. Chungo? Què va! Preguntes... i el taxista et diu que si li dones 5$ extra, cap problema. Suposo que ja us havia explicat aquí que amb porters de discoteca, taxistes, i tota aquesta gent, sempre es pot negociar. De fet tots els taxis que vam pillar van ser d'aquest estil... sent 5 i pagant una mica més.
Total que per 4 pavos cadascú en 10min ens vam plantar al local. Era un lloc petitot i bastant pijillu, però no s'havia de pagar entrada i s'hi estava bé. Allà ens vam trobar amb l'Elena, el Martu, la Núria (una altra química) i algun altre col·lega que no vaig tenir el gust de conèixer.

Així doncs, en res ens van tancar i havíem de tornar a casa. Com que ja havien tancat tot, i eren les 2, tampoc teníem excessiva pressa per anar a casa... així que per estalviar, l'Elena, l'Héctor, el Parra i jo vam tornar caminant. La gràcia del trajecte és que podíem passar per dins de la universitat de Harvard i així ens l'ensenyaven. Tornada rodona!!
Saps que ets dins de Harvard perquè entres a un recinte rodejat per una tanca de ferro, molt cerimoniosa. De totes maneres, el primer que ens vam trobar no va ser molt cerimoniós que diguem: dues noies corrent en roba interior (amb la calor que feia!) per davant nostre. Vam deduir que seria alguna prova d'alguna fraternitat i tal... Molt maco!
El lloc és preciós, molta natura i edificis antics, tremendos. Però de la part turística de Harvard ja en parlaré quan toqui. De la part festiva també destaca la curiositat que ens va explicar l'Elena, que ens va dir que hi ha una fraternitat només de rosses, estupendes totes. Diu que semblaven una mica fleumes, però joder, és Harvard... dumb blondes no serien!
I res, la resta del camí de tornada el Parra ens va deleitar amb la seva història èpica per arribar a Purdue sense morir pel camí. Se'n podria fer una peli! Vam arribar a volts de les 3, reventats (jo, com a mínim) i com a bons freaks vam agafar cadascú el seu portàtil per fer tasques corresponents... com la meva, actualitzar el blog. Poca conya! Després uns bons riures i a dormir a les tantes.
Total, l'endemà era dissabte, ningú havia de fer res especial... i ja se sap: "tard aniràs al llit, tard et llevaràs"! Sobretot si ets una puta marmota.