Day 91: Boston pt.1

Dijous. 8:30 AM. I el dia anterior me'n vaig anar a dormir prou tard (no tinc remei!).

El vol sortia a les 11:00 així que vaig haver d'anar per feina, per acabar de fer la maleta, esmorzar, arreglar-me i marxar. Cap problema per encabir tota la roba (no poca) en el trolley, i el portàtil i la paperassa a la bossa del portàtil. Encara no eren les 10:00 que ja em dirigia cap al MARTA, que va arribar ràpid i directe cap a l'aeroport. Un cop allà, cap problema: directe cap al control de seguretat (passat sense problema, però mig despullat) i embarcant deu minuts abans de despegar. Perfecte.

El vol durava presumptament dues hores i mitja... potser és per això que vaig anar a dormir tard el dia anterior. Com que entre que esperes i que l'avió s'enlaira i tota la broma, no pots fer servir aparells electrònics, em vaig anar acomodant, i pocs minuts després d'enlairar-nos ja esta sobant. Per cert, un altre avió que agafo i que vaig en una fila de tres, jo sol. Em vaig despertar una hora i mitja més tard i encara tenia temps així que vaig fer temps escoltant música i tal. I a les 13:30, havent aterrat vint minuts abans del previst:


L'aeroport Logan-Boston no és massa gran, però molt modern i maco. Una de les coses destacades és que dóna a l'Atlàntic (o millor dit, a aigües properes) i que quan aterres et dóna la sensació que vas directe a aterrar a l'aigua, i més jo que estava als últims seients. També haig de dir que la vista des de l'avió just abans d'aterrar era tremenda per totes les illetes que hi ha, i les cases, que són precioses, amb les parets de fusta blanques i les teulades fosques. Ja us dic, si una cosa m'ha encantat de Boston és l'estil arquitectònic.

Em vaig trobar a la sortida amb en Parra, que havia arribat d'Indiana feia pocs minuts. Vam tenir dubtes comprant els bitllets de transport públic, ja que el sistema no és massa intuïtiu (necessites una targeta a recarregar amb viatges, però no esperes trobar-te aquestes targetes a sobre la màquina) però almenys era barat. Per 1,70$ cadascú va poder pillar un bus que portava fins al metro, transbord inclòs. No com a Atlanta, que per la tarja et cobren 4$ (o 50ct si es un bitllet senzill) i cada viatge costa 2$ mínim.

Vam arribar finalment a l'estació Kendall/MIT (ja veus, tenen una estació que nombra la universitat) on l'Héctor ens va rebre. El tal Héctor és un telecomat (dícese del súperhome que cursa les carreres de Telecomunicacions i Matemàtiques) que està ara mateix al MIT, la millor universitat enginyeril del món, en una estada similar a la meva o la d'en Parra. Ens va procurar allotjament, amics, i diversió. Un gran anfitrió, tot i intentar matar-nos de gana el primer dia.

Estació de metro: tant les estacions com els trens estan envellint bastant. De totes maneres, atents als martells. Com és l'estació del MIT, dels freaks (nerds) doncs hi ha alguns artilugis que es poden accionar desde l'andana, perquè sí. Aquest en concret eren martes que van pican als tubs durant una bona estona, per l'ús de pèndols.

La rebuda va tenir lloc a uns 20ºC, cosa que ningú del país esperava, i menys nosaltres, que anàvem amb bufandes i guants. Però allò no duraria massa i s'imposaria la dura i freda realitat.

Primer ens va portar a casa seva per deixar les bosses. Ell viu amb un teleco i un químic, els dos catalans, en una casa de Cambridge. Boston en sí ja és bastant gran, però l'àrea metropolitana també es considera Boston i està format per diferents pobles, com Cambridge, Newton, Hull... Té gràcia com molts dels noms són d'origen britànic ja que es van posar en honor a persones o ciutats d'origen britànic (cosa que es fa molt als USA i provoca que hi hagi moltes ciutats amb el mateix nom: jo tinc una Atenes i una Roma molt aprop, per exemple).

Total que la casa no queda molt lluny del metro, i estava de puta mare. Tres pisos, amb tres habitacions, un lavabo gran i un petit i un menjador amb cuina americana prou ampli. I a més a més, un soterrani. Està tot una mica envellit però jo crec que hi han de viure molt bé. A més la zona es del més tranqui que et pots tirar a la cara. De fet és una de les tòniques de la ciutat... moltes parts són com un poble i creuar-te amb cotxes no es torna un malson.

Un cop deixades les bosses i preparats els llits, vam anar a donar el primer tomb. Vam creuar un dels bastants ponts que hi comuniquen la ciutat (el mar entra una mica, formant l'anomenat Mystic River), on les vistes de la ciutat són molt maques, tant de dia com de nit. L'única pega d'aquest era que al ser bastant estret, entre dos ja ocupàvem tot l'ample de peatons, i tots els que feien footing, que es van posar d'acord per sortir a córrer quan nosaltres creuàvem el pont, ens feien la guitza. Tampoc juga al seu favor que per aquell pont passi un tren cada dos minuts que fot un soroll de la hòstia que no et deixa parlar amb el de davant, però vaja... minúcies.

Vistes panoràmiques des de l'inici del pont

Passat el pont vam tombar a la dreta i vam passar pel barri més piju de Boston. Un barri tranquil i amb tot de cases de maó vermell i acabat com victorià. He dit ja que m'encantava l'arquitectura del lloc? Passant, passant, vam arribar al Boston Common, un parc enorme que vam atravessar sense parar-nos molt, per dues raons: tot i ser les cinc de la tarda, i ja fosquejava, per la qual les fotos no quedaven sempre tot lo bé que es volia; i per ser les cinc de la tarda, moríem per DINAR. "Tranquils -diu l'Héctor- que us porto a un lloc per menjar".

Panoràmica del Boston Common... Héctor "el hambrunas" en primer pla.

Vam patejar per carrers i carrerons, passant per un teatre bastant interessant per fora, per carrers peatonals de centres comercials i ambient nadalenc total, fins arribar al Quincy Market (o també conegut com a Faneuil Hall) on hi ha un arbre de nadal tremendíssim, i tot de paradetes alrededor. Vam entrar a l'edifici, on hi havia tot de paradetes de menjar. Després d'agafar forces, (en el meu cas, unes 8 hores més tard que l'esmorzar -puto Héctor!-; i en el cas del Parra, més sangrant, 12 hores!) vam marxar amb rumb desconegut per nosaltres.


De fet, vam tornar sense desfer els nostres passos, passant pel City Hall (bastant lleig), direcció al MIT. Vam passar per l'edifici on l'Héctor treballa, l'Stata Center. S'ha de dir que és l'edifici més guapo del MIT (que em perdoni la cúpula, però em mola més aquest). És un complex acadèmic de 67.000 m2, dissenyat per Frank Gehry, el mateix que va fer el museu Guggenheim a Bilbao. L'edifici per dins està ple de colors i formes, desnivells, etc... és una mica laberíntic. Però apassionant.

Stata Center. Punt curiós de l'edifici: va costar una pasta gansa i ara MIT denuncia al senyor Gehry perquè no compleix la normativa arquitectònica en quant a desnivells perquè la neu no s'acumuli i causi destrosses. Per això, com la neu ha de baixar per algun lloc, o la van treient, o ho fa en forma de goteres. Un chapuzas de premi!

Hi ha classes, laboratoris, fa també de museu, hi ha alguna botiga, una guarderia... Algunes de les celebrities que hi tenen despatx són: Noam Chomsky, Ron Rivest (un dels inventors del codi RSA i altres algoritmes criptogràfics molt utilitzats, per exemple, quan comprem per Internet), Tim Berners-Lee (considerat l'inventor d'Internet, gràcies al seu protocol HTTP) o Richard Stallman (precursor del software lliure) i més...

En aquell moment hi havia una exposició sobre el Marroc, amb fotografies gegants molt interessants, i una altra sobre els famosos "hacks" del MIT. Són bromes que estan permeses en la universitat, sempre que es compleixin unes normes: ha de ser intel·ligent, benigna i ètica. I òbviament s'han de fer sense que la resta de gent se n'enteri, de nit i posant-se d'acord amb vigilants, per exemple. Un dels més recents i currats al meu entendre, és aconseguir muntar una rèplica del Mòdul Lunar de l'Apolo a dalt de la gran cúpula del MIT, per celebrar el 40è aniversari de l'arribada de l'home a la lluna. Probablement faci un post apart parlant d'això.

Una de les relíquies del museu. La broma va consistir en substituir una placa de pas de peatons per una de "pas de freaks", amb el dibuix del típic MIT amb el maletí i un diskette dels antics. La van posar al pas de zebra més concorregut de la universitat.

Vam anar a veure doncs el seu despatx. Després de passar per una taula de billar on es poden relaxar quan estan estressats, vam arribar a la sala on el grup treballa, desordenada i plena de pantalles i ordinadors. Hi ha sales que fan de despatxos personals, així que sempre tenen lloc per escollir. Vam pujar una planta més per observar la sala desde el balcó que fa el pis superior cap a la sala on treballen, i per veure la taula de ping-pong que tenien montada per si s'estressaven i el billar estava buit ¬¬.


Des d'allà també vam tenir vistes bastant curioses dels edificis del davant, o de les extranyes formes del propi Stata Center, o del jardí botànic que hi ha inserit en les plantes superiors de l'edifici contigu. Un festival pels sentits! Però suficient, havíem de marxar que havíem quedat amb gran part dels seus amics.

Així doncs vam anar cap al bar del MIT, un lloc bastant mític. Però abans vam passar per un parc amb un petit joc: hi ha una paret enmig de forma aproximadament parabòlica, de tal manera que si et col·loques en un punt concret (en el focus de la paràbola: penseu en una antena parabòlica, el puntet que s'agafa amb el ferro és on van a parar tots els rajos, que reboten a la superfície de la paràbola) tots els ecos t'arriben i et sents molt reverberat. I si et mous un pas al costat, ja no passa. Són coses molt freaks, com el tema dels hacks, però pròpies del MIT. Són així d'extravagants!

Imagineu això, però posant el receptor en un lloc que, si emets des d'allà, tots els rebots et tornen.

Després vam passar per sota de l'edifici més alt de la universitat, tristament famós perquè concentra gran part dels suïcidis (MIT és la universitat americana amb l'índex de suïcidis més alt, cosa que ha fet que dins l'assegurança mèdica del centre s'inclogui l'assitència psicològica); i finalment vam arribar al bar. Està dins d'un edifici de tall bastant clàssic, on es serveixen cerveses i refrescos a un preu més que raonable. Es veu que també fan aletes de pollastre gratis un dia a la setmana, però res més. Tant és així que ells entenen que la gent vulgui sopar-hi i permeten l'entrada de menjar. És bastant típic demanar-se una pizza i que te la portin allà.

L'edifici més alt, que es diu Green Building.

Així que "ni curts ni mandrosos", quan van arribar els seus amics: Helena, Martu, Marc i Albert (aquests dos últims els companys de pis de l'Héctor) vam demanar un parell de pizzes i vam estar bebent fins a una hora prudencial. Era dijous i no calia abusar de la confiança de una gent que l'endemà ha de treballar. Així aprofitaríem nosaltres per anar a fer una mica (molt) de turisme.

Dit i fet, a casa i al llit a reposar, que a l'endemà ens esperaven hores i hores de patejada. Si el primer dia improvitzat havia estat notable, la resta de dies prometien, i molt!

-------------------------------------------------

Per cert, ja el vaig afegir l'altre dia, però visiteu el blog de l'Héctor (House of Wonders) per flipar una estona... ja us aviso que no trobareu bromes de l'estil "el monstruo de las galletas homenajea a Rammstein", ell es més fi.
Anècdotes cortesia del senyor Héctor, i les fotos cortesia del senyor Parra.