Day 93: Boston pt.4

Dissabte: "When Harvard, burgers, and nightlife unite", o "Las dos caras de la moneda bostoniana: de lo académico a lo ocioso".

Una de les regles d'una bona marmota és que quan és cap de setmana, s'ha de dormir un bon grapat d'hores. No importa que estiguis de viatge, no importa que estiguis en casa aliena: s'ha de reposar.

Amb raó que quan em vaig llevar jo els meus companys ja estaven tots abaix, esmorzant o fent el vago... Era una hora en la que tots els americans ja han dinat. I jo, per portar la contrària, doncs a esmorzar.

El dia era nuvolat i fred. Es més, plovia fi a estones, un dia perfecte per no fer l'ou. Però el viatge no seria etern, i era savi moure's i no deixar-ho tot per un diumenge ressacós i un dilluns amb presses pel viatge. Així que després d'arreglar-nos i tota la pesca vam pillar el metro i gairebé eren dos quarts de tres quan ens vam plantar de nou a Harvard, just en el mateix punt on el dia anterior havia acabat la festa i ens disposàvem a anar cap a casa.

Aish, Harvard!

L'objectiu era fer una ruta més extensa per dins de la mítica universitat, fer fotos (perquè els edificis, tela) i deleitar-nos amb les històries que l'Héctor ens explicava.

Vam començar entrant just pel mateix punt que ho vam fer la nit anterior, girant per on ens vam creuar a les noies atletes amb roba interior. Els edificis són de vés a saber quan, d'aquesta arquitectura de maó vermell i ventanals pintats que tan m'agrada, combinat amb grans extensions d'herba i arbres enormes. Crec que el dia gris no espatllava el paisatge... crec que resultava més autèntic. Encara que els dits del meu peu no opinessin el mateix.

M'imagino gent estudiant a la gespa durant l'estiu (a Espanya imaginaria gent fent la siesta).

De primeres l'Héctor ens va explicar que cada edifici del campus té el nom d'un dels presidents que ha tingut la universitat al passar els anys (crec recordar). Excepte un, ja que un dels presidents tenia de cognom quelcom que es pronuncia com "Whore" (ramera, en anglès) i es diu que no volien tenir un edifici que es digués "Whore House" (casa de putes).

En això que veiem una munió de gent entorn d'una estàtua. Mira quina sort! Eren turistes amb un guia. Ens vam unir a l'explicació, un justament estaven explicant això de la casa de putes. També explicava l'origen de l'estàtua, el que representa i tal. L'estàtua representa a John Harvard, que segons deia la placa, va fundar la universitat. Però es diu que també és "l'estàtua de les tres mentides". Recordava les tres raons a mitges, així que m'he dedicat a buscar-les:

• La placa diu que John Harvard va fundar la universitat. És mentida, la universitat va ser fundada abans pel govern colonial. Harvard simplement va legar una biblioteca. De fet, la universitat tenia un altre nom al principi.
• La placa també diu que es va fundar el 1638, i en realitat va ser al 1636.
• I la última i més flagrant, és que l'home de l'estàtua no és John Harvard. L'home va morir sense retrat, i quan li van fer l'estàtua, ell ja era mort. L'escultor va fer servir com a model a un amic seu.

Quin peu més brillant... té color com groc or (en femení, orina)

Doncs res, el guia també explicava que la gent sol frotar la mà en el seu peu, ja que diuen que porta sort. I no deu mentir ja que els peus estaven ben i ben llimats, d'un color brillant. Així que vinga tothom a fer-se fotos. Jo vaig voler fer una foto amb la llengua ben aprop. El motiu? El senyor guia ens va recomanar rentar-nos bé després de fer-ho, ja que es diu que els estudiants, farts de tant turista i tanta merda, s'hi pixen per les nits. Així que volia fer la gràcia, però amb tant de japonès fent-se foto i el poc temps que teníem, millor sudar. De totes formes, era el final de la ruta guiada, així que els donguin.

Vam anar tirant endins, doncs. Vam anar a parar en una mena de plaça rodejada de quatre edificis, un d'ells una mena d'església. Fotos als respectius. L'Héctor ens va explicar que algun d'aquells havia de ser la biblioteca, que algun dia li agradaria entrar (no està permès si no ets de Harvard o vas amb algú de Harvard).

La història diu que el propietari, en el seu temps, era un home realment enamorat dels llibres, i en tenia una col·lecció alucinant. En una d'aquestes que va anar personalment a la busca d'un llibre únic a la Gran Bretanya, i valia una pasta. La tornada la va fer amb el Titanic... i tots sabem la història d'aquell vaixell. Ell estava en un bot salvavides, del que se suposa que acabarien tots salvats... fins que va donar-se compte de que s'havia deixat el llibre. Llavors el molt burro se'n va tornar sol, a buscar el llibre al vaixell. No se'n va saber mai més res.

Sálvate tú...

La dona, desconsolada, com va passar en aquests casos, va donar la biblioteca a la universitat. Però en un gest d'amor, va posar la condició de que no es podien emportar la biblioteca a cap altre lloc que no fos l'edifici, i que el propi edifici, per fora, era INTOCABLE. Per la primera condició, es rumoreja que en aquell temps volien emportar-se la universitat a una altra banda. De la segona condició, se n'extreu una altra anècdota bastant bona.

Biblioteca?

Es veu que no fa molts anys, al voler ampliar la biblioteca, van intentar, amb l'ajuda d'un equip d'advocats, veure si el contracte era consistent. Volien fer algun afegit a l'edifici, construir més plantes... alguna cosa per ampliar-lo. Però no van trobar cap forat, per tant, l'única acció que els quedava va ser... seguir construint en subterranis. I la biblioteca és enorme, pel que deu tenir la tira de subterranis. És per això també que hi volia anar l'Héctor.

Vam entrar en un dels edificis per intentar fer una foto desde dalt, de tota la "plaça". Resulta que vam entrar en un dormitori femení. Ho vam notar perquè la poca presència que vam trobar era femenina i ens va mirar bastant raro. Com tampoc tenia finestres accessibles a les vistes, vam pirar ràpid... no sense abans comprovar que a l'arc de l'entrada, si parlaves de cara a l'arc des d'un costat, el de l'altre costat et sentia. Curiós!

Vam sortir d'allà per fer fotos de l'església més bé. Després vam anar atravessant el campus pels diferents edificis de residències (recordem que a la gran majoria d'universitats obliguen als estudiants a estar a una residència de dins del campus, com a mínim el primer any) fins que vam arribar a potser un dels edificis més famosos.

El dining hall de Harvard és un edifici antic i enorme, el qual alguns qualifiquen com sortit de la película de Harry Potter. Obra en hores molt específiques cada dia, així que els estudiants que vulguin disfrutar del menjar d'aquí i no deixar-se la pasta en altres llocs, han de quadrar bé els horaris per anar-hi. Per altra banda, no pots entrar si ets de Harvard o vas amb algú de la universitat, així que tampoc hi vam poder entrar. Vam fer fotos desde fora, i vam intentar reiterades vegades que algú ens fes una foto decent als tres amb l'edifici sencer al darrere.

En serio, aquest és el setè intent. La gràcia és que surtin les cares amb l'edifici de fons. No volem ni una foto dels nostres cossos sencers amb un seto al costat, ni de cos sencer amb un tros de l'edifici. Volem el puto edifici sencer i alguna part reconeixible de nosaltres. NO ES TAN DIFÍCIL!

Després d'això, amb el fred en augment, vam entrar en un edifici del costat que em sembla que era bastant d'enginyers. A l'entrada hi havia això:

Segons em van explicar aquell parell, es tracta de la banda de Möbius. És una topologia especial que no té "ni dins ni fora", no té cares. La manera de desmostrar-ho és que posant el dit en qualsevol punt, podries recorrer tota la superfície lliscant (si ets contorsionista, clar) i tornar al principi.

Efectivament, era d'enginyers. Freaks. Hi havia una sala d'ordinadors, molt cars tots tenia la pinta, i una biblioteca que només podies entrar si eres de Harvard, com no podia ser d'una altra manera. Vaja, que aquí hi havia un torn per entrar... així que ni de conya.

L'edifici dels freaks. I algun que altre freak.

Vam sortir per la part del darrere per marxar. Era tard i fosquejava. Havíem d'anar a dinar, i jo ja començava a notar els peus mooolt fred. La pluja començava a augmentar en força també. Després de caminar uns 20 minuts vam arribar al O'Sullivan, un restaurant on es diu que es fan les hamburgueses més bones de tot Boston. De fet es veu que es van tornant el títol entre aquest i un altre lloc. Tenien una barra amb taburets rotllo Frankfurt pedralbes, però una mica menys estressant, i també lloc per seure.

Tot i la hora que era (ni de de dinar ni de sopar, joder que no eren ni les 5) el local estava bastant ple. Ens van portar les respectives hamburgueses amb les patates fregides més grans que mai m'hagi trobat. L'hamburguesa no era molt grossa (tot i que el tros de carn era generós), però realment deliciosa.

Quan vam sortir ja era fosc. I feia un amago d'aiguaneu! Si es que per fred no seria. Quan vam arribar a la parada de metro, ja començava a ser neu de veritat, però en flocs minúsculs. A l'arribar a casa ja nevava, i feia un fred de mil dimonis. Quallaria la neu?

Arribàvem en una molt bona hora per començar a fer el sopar i a calentar motors per la nit. Però com així de llestos, entre que fem l'amago de jugar a un joc on-line que ja no recordo el nom, i demés parides, es va fer tard com el dia anterior. No tant, perquè tan burrus no som, però jo hagués preferit començar a beure amb una mica més de calma.

Quan vam sortir, ja hi havia neu pel carrer, però vam anar per feina a agafar un taxi. Aquesta vegada era un senyor més simpàtic i vam parlar del Barça i tota la pesca. Vam agrair-li amb 5$ que ens portés a cinc i vam arribar al bar. El bar estava al costat del teatre que vam veure el primer dia i ens va cridar l'atenció. A l'entrada vam conèixer a un amic dels bostonians i la seva parella, i a unes amigues (diguem-los-hi "zorrachas", per consens) de la noia, aparentment de Nova York.

El bar estava molt bé, tot i que una mica buit, ja que l'hora era perfecte perquè estigués en el punt àlgid de la nit... i no era així. Vam prendre una copa i, intentant escurrir el bulto i esquivar "el acoso" al que estàvem sent sotmesos, vam pujar a dalt que hi havia taules de billar gratis. Vam estar allà fent el tonto fins que van tancar i ens vam disposar a tornar a casa.

Els tres mosqueters i les novayorkeses simpàtiques

Si a l'entrar ja estava tot nevat, al sortir encara més, i nevava amb relativa força. Ens vam disposar a tornar cap a casa, sempre buscant un taxi, però la missió no era gens fàcil, ja que òbviament tothom volia un taxi (i el tema de ser 5 aquí no ens ajudava gens). Vam començar a caminar direcció a casa, que serien uns 40min. Per sort havia begut el suficient perquè tenir les wambes mullades per la neu no em fos cap problema, i vam anar tirant.

Com era de preveure, a la primera que vam poder, vam iniciar una guerra de boles de neu, sense parar de caminar en la direcció correcta. L'Héctor es va emportar un bon tret a la cara, dels que fereixen més l'orgull que el físic... i la veritat és que va ser brutal. Com a nens! Al cap de cinc minuts ens vam trobar a un taxi que amablement ens va aceptar. Era el prototip de conductor indi simpàtic (no tant potser com el de "Como Conocí a Vuestra Madre", però fa el fet) que per 20$ ens va acostar a la porta de casa. Va ser potser més car que els trajectes anteriors, i probablement ell es quedés els 20$ íntegres, però ningú va fer el més mínim esforç de queixar-se. Ho necessitàvem.

No s'assembla una merda (de fet no recordo com era) però simpàtic sí que ho era...

I res més, vam arribar a casa, on l'Héctor es va emportar un altra bola de neu, aquest cop a traició (mola ficar-se amb l'amfitrió). Després de fer el tonto per casa una estona (no fa per mi anar de festa i anar a dormir a dos quarts de tres), vam anar a sobar. No hi havia pressa, el dia de demà no tenia plans turístics i, sense aquesta pressió, no cal forçar la màquina.