Grans invents de la era moderna (II)

A la segona entrega de "grans invents de la era moderna", us presento una altra de les mil maneres amb les quals les bones persones en figura de nous empresaris intenten treure la pasta de persones molt necessitades, o molt incautes. Avui...

SERVEI DE TESI!!!
Què passa? Estàs decaigut? Acàs has de presentar una tesi d'aquí 48 hores i no tens res fet? Potser hauries d'haver fet cas d'aquells que fa sis mesos deien que potser que t'hi posessis, no?

No pateixis! Tenim el que necessites!
BestDissertation.com t'ofereix un servei de tesi complet, fiable, ràpid i barat. No home, que és broma. De barat no en té res.

Com el seu slogan clarament ens indica, stop thinking about failing! (Deixa de pensar en suspendre!). Tu només selecciona l'àrea a investigar, quantes pàgines voldries que tingués la tesi i la pressa que et corre. Si no t'importa esperar, podem oferir-te tesis a dos mesos vista.


Selecciona entre tesina de carrera, de màster, o de doctorat (ojo que és molt fort). Ens assegurarem que no hi ha plagi de res i de ningú, de que el que escrivim serà 100% original i fet per un doctor en la matèria seleccionada. Et donarem consell qualsevol dia, a qualsevol hora, si tens qualsevol dubte. No t'ho pensis més!

----------------------------------
Nens, que no és cap broma. Això existeix, podeu mirar-ho en el link que he deixat més amunt. El cost és per pàgina, totes les prestacions són certes (no ho he comprovat, però vaja, se'ls veu seriosos). El millor de tot és que diuen que "els preus són clars i honestos". Suposo que honestos es refereixen a que no tenen el mínim pudor en oferir escriure la teva tesi per una pasta.

Mirant així per sobre, una tesi d'unes 100 pàgines de màster (que als USA equival al que jo estic fent) feta a dos mesos vista es cobra a 1619.10$, preu d'amic. A cinc dies vista, per més de 2000$. Dóna que pensar, tant per un costat com per l'altre: algú sa mentalment que no hagi sofert ningun imprevist ho contractarà? Què passa amb les sessions de seguiment? Escolleixes tu el tema concret? Què cony fas el dia de la presentació, et faran ells el PowerPoint? I per l'altre costat... hauria de dedicar-me a fer tesi? Potser em guanyaria bé la vida.

No sé, m'ha semblat interessant comentar-ho. La web la tenia desde fa temps, però ara que estic escrivint la meva, crec que té la seva lògica. Com sempre, us invito a que discutiu i monteu un foro-chat a la secció dels comentaris.

Automaton Model for Quorum Sensing Bacteria

Això és postejar per inèrcia... Simplement perquè tingueu alguna raó per comentar i muntar-vos converses a la secció de comentaris.

La raó d'avui: doncs que fins l'hora d'escriure aquestes quatre línies (ara mateix llegeixo les 3:11 AM) he estat currant. Tenia ganes de redactar del projecte, que feia dies que no podia, i què ha passat?

Lleva't tard + acaba una feina + dina + Barça + xivarri excessiu al lab + 2h d'històries i batalletes del profe = 0 pàgines redactades.

Doncs això, que després de sopar m'he animat, m'he posat un bon CD de heavy... i endavant. Us deixo un extracte (que segur que llegireu tots, SEGUR!)

- Gene expression approach: the biological explanation of the Quorum Sensing phenomena suggests that after reaching the critical population, the concentration of autoinducers forces a enzyme reaction that ends up modifying the gene expression, thus changing the behavior of the bacteria. When the concentration goes back to low levels, the regulation of the genes performed before is reversed.

Hence, the most direct way to model this would be modelling the gene expression. After that, the bacterium senses periodcally the environment and emits the consequent amount of autoinducers, in the same vein as it was modeled in the pre-Quorum section. When the concentration goes below the xed threshold, a state of reversing of the regulation of the gene expression should be entered, and then back to the OFF section to begin the process again.

As can be seen in the gure 3.3, the modi cation of the gene expression and its reversal process are shown as a black box. That is exactly the shortcoming of this approach: diff erent species have diff erent genetic material, and distinct behaviors require distinct changes in the gene expression. All in all, each case would require a concrete and complex model of the activation or repression of every gene involved. Regarding the other two states, their function is to control that the autoinducers emission is still above a certain level, and act accordingly.

Curioses obres d'art II

Segona part de les curioses obres d'art que vam veure durant el viatge...

En el convento nos encanta la Ruleta de la Fortuna (Washington)

Vasija/Elvis (Washington)

Soldados sangrientos y un poco maricones, sobretodo el del medio (Washington)

El halcón melcancólico (Washington)

Perro lila de Satán (Washington)

Como dinosaurio, tengo el reto de estar siempre perfecta (New York)

Veus que fàcil és fer un post? Quatre fotos, quatre parides, i apa! Que no es noti que avui no tinc masses ganes... MADNESS!!

Day 194: MoMA mia!

[WARNING! Totxo a la vista!]
Doncs després d'uns dies sense reportatges del viatge cual "callejeros viajeros", torna Nova York. I no ho vaig fer volent, que aquest fos potser el dia més complert per tot el que vam veure...

Ens vam llevar sense presses, esmorzar sense presses i quan ens va venir de gust vam posar-nos en marxa. Volíem agafar el metro més proper per anar al centre de Manhattan i començar a petar llocs propers. El dia giraria entorn la visita al MoMA, però amb molts altres al·licients, que no són pocs.

Vam parar a la Grand Station, molt maca i la qual hauríem visitat al llarg i ample si al fer la primera foto no veiés un missatge que deia "sin memoria" i comprovés que la meva mare al passar les fotos, havia posat a la càmara la típica targeta SDHC de pega (hauria de dir tros de plàstic dur) en comptes de la real. Maleïda la gràcia!

Vam intentar en el primer badulaque que vam trobar, i al sortir de l'estació vam preguntar a un policia un lloc on comprar. Per sort érem prop d'una botiga mòbils que ens va servir una de 4GB per 15$. Suficient.


Sortint d'allà vam anar al Chrystler Building, carismàtic com pocs. Vam entrar un moment, però al veure que no era obert al públic, vam marxar, que teníem bastant a fer.

Vam desfer el camí per on havíem vingut, en direcció a Times Square. Vam passar per davant d'un gran parc, vam mirar botigues d'electrònica de pakistanís per veure preus d'iPods, els quals havia pensat fa temps comprar (tenia un MP3 bastant desfassat i amb 8GB no tinc ni per començar, de fet tinc més de 50GB) però pels quals no m'havia decidit per una qüestió de preu, vam veure la torre de Zara, i una torre enorme de Bank of America, etc...


Poc a poc vam arribar a Times Square. Vull dir, poc a poc vas notant increment de cartells gegants de publicitat, fins que són a tot arreu i arribes a la plaça en sí, gran part peatonal, un excés pels sentits, rotllo Las Vegas. Era de dia, però no li restava espectacularitat per la gran quantitat d'anuncis i cartells de botigues. Després de les fotos reglamentàries i d'observar el curiós punt d'allistament a l'exèrcit col·locat estratègicament a la part sud, vam intentar creuar cap al nord.


L'intenció era fer la tàctica de l'espiral. Pujar fins la 56a per veure el Carnegie Hall, després a l'est fins el MoMA, i després al sud per veure la catedral de Sant Patrici, i tornar al centre de l'espiral per veure el Rockefeller Center i tal. Però la cosa no va sortir bé.

De fet, eren quasi quarts de tres i sabia que el MoMA era parada imprescindible, que tancava aviat i que l'endemà estava tancat. Per les hores, el calor, i la gana, dir-li a ma mare que espavilés a les botiguetes era una bomba de rellotgeria, així que el final vam pujar fins el carrer del MoMA, vam dinar al costat, i vam entrar el més aviat possible, per no tenir presses a l'hora de tancar.

El Museum of Modern Art, mundialment famós, té com 5 pisos i una quantitat obscena d'art modern sobretot. Modern clàssic, com Picassos i Van Gogh's, o modern modern com una performance en què dues persones, una vestida de princesa japonesa, seuen enfrontades davant d'una taula, amb tot un decorat i focus apuntant-los, sense moure's ni un maleït milímetre.

Vam veure-ho absolutament tot, almenys mon pare i jo. Ma mare va despedir-se cordialment per anar al seu ritme (infernal, ara sí), a inundar-se d'art modern fins que li donés un patatús! Hi havia vàries d'Andy Warhol, que tenien la seva gràcia, i després hi havia obres incomprensibles d'aquelles que penses... "sí, jo també ho podria haver fet, i no m'haurien pagat una milionada".

Sí, és una foto a un quadre.
No, no he fet zoom per a que només es vegi un color.

Ara que hi caic, no vam veure absolutament tot. Hi havia una exposició de Tim Burton que l'entrada principal no cobria i que estava esgotada completament. Tenia bona pinta, però a mi l'home aquest que ara mateix només versiona pel·lícules existents amb en Johnny Depp tampoc és que m'entusiasmi. Buah, això em recorda cert capítol de South Park... en 15 segons el deixen fi!!!


Una de les altres coses impactants era l'exposició de l'última planta, on vaig veure més gent despullada per metre quadrat que en uns vestuaris mixtes. És com una performance en gran, i em va impactar la part on per passar hi ha un tros molt estret, i hi ha dues persones despullades a costat i costat, enfrontades. Per passar per allà has de fregat, peti qui peti, els dos cossos. No sé què voldria demostrar l'artista, que algú m'ho expliqui. En serio.

Després de rebre el desbordant entusiasme de la meva mare i passar per la botiga de souvenirs i arrassar menys del que esperava, vam tornar al carrer. Ens vam dirigir la 5a avinguda. L'objectiu desitjar per mi era la botiga de la NBA, a la qual li tenia especial ganes des que l'anunciaven com nova al progrma del Jordi Robirosa sobre la NBA de fa ja uns quants anys.

Però no sabíem a quina altura quedava, així que vam anar cap al nord. Al veure que cap allà no era, em va donar igual, el passeig és maco i veus aparadors tremendos, algun edifici bestial, i botigues incomprensiblement plenes: a una de roba jove hi havia una cua per entrar que passava de la cantonada i es ficava pel carrer perpendicular.


Vaig decidir que com anàvem bé, arribaríem fins on comença Central Park, pararíem allà un moment per reposar i tornaríem a baixar per l'altra vorera, més tranquila i on pots veure els edificis de l'altre costat. Vam parar a una plaça de davant de Central Park. Curiosament, la botiga d'Apple aquella tan famosa estava allà, i em feia gràcia veure com era.


Vam entrar al cub de vidre amb el símbol d'Apple i baixar les escales de cargol per veure una habitació rectangular a petar de gent provant l'Ipad o els altres productes. Estan TOTS per provar, i molts d'aquests dependents tan cools de l'empresa de la poma. Vaig estar provant els iPods, però seguia sentint que era massa pagar 299$ (més taxes) per un Touch de 32GB, tot i que era autènticament temptador.

Llavors vaig pensar que no havia gastat la carta del meu regal d'aniversari, que ma mare m'havia reiterat que estava encantada amb el viatge, i al veure-la al sortir del MoMA, quan em va insistir que volia fer-me un regal, doncs ja no em va tanta pena. Així que sense mirar enrere, em vaig fer amb l'aparell diabòlic (el qual vaig pagar amb targeta, la qual el dependent va passar en el seu iPhone i on m'hi va fer firmar amb un pseudobolígraf, molt currat, per impressionar, imagino). Ara mateix puc dir que és una bona compra i que ja he caigut per segona vegada, per comprar uns altaveus amb conexió per l'iPod, això sí, nou de trinca a un 33% del seu preu original.

Tot cofoi vaig sortir de la botiga i ens va posar rumb al sud per anar a la botiga NBA. Vaig disfrutar-hi com un nen l'estona que vaig poder, perquè ja eren quasi les 7 i tancaven. Mirant tot tipus d'equipament, paridetes, no sé, un autèntic paradís si no fos pels preus abusius de la majoria de coses. 180$ per una samarreta oficial, per molt autèntica que sigui, em sembla una estafa. Vam comprar regals per a certs familiars i jo vaig apuntar mentalment un parell de coses per provar-me i comprar l'endemà.


Ja una mica fets pols, vam seguir al sud, fins trobar-nos la Saint Patrick's Cathedral. Imponent, entre tots els gratacels, és impecable. Tot i estar fent-se de nit, estava oberta, una cosa que em van dir no era habitual. Vam fer un petit passeig per dins per admirar l'arquitectura, i llestos.


Just davant, el primer edifici de la Rockefeller Plaza et saluda amb una escultura d'un home aguantant tot el pes del món a les seves espatlles. Diria que és una referència a la mitologia grega, però tampoc tinc ganes de buscar-ho. Algú m'ho confirmarà.


Tombant pel carrer 50, vas directe al cor de la Rockefeller Plaza, per admirar el Rockefeller Center. És increíble la vida que respira, hi havia gent per tot arreu, a les terrasses prenent una cervesa, passejant, o patinant sobre gel. Sí, estant a primers d'Abril i tenint temperatures que aquells dies van sobrepassar els 30ºC en alguns moments, la pista de gel seguia operativa. Ningú dels tres tenia ganes ni cames per fer-ho, però almenys algunes fotos sí que vam fer.


La meva idea llavors era tornar a Times Square per admirar-la de nit, però estàvem reventadíssims i vam decidir anar al metro més proper i donar el dia per acabat, turísticament parlant. Vam passar casi sense voler-ho pel Radio Music City Hall. En aquest mega-teatre, curiosament, van fer l'altre dia el draft de la lliga de futbol americà. Aquests americans treuen glamour i espectacle d'on no hi pot haver!

Sigui com sigui, vam agafat el metro i cap a l'hotel. Vaig comprar sopar en el pseudojaponès al que vam anar el primer dia, vam sopar de puta mare, barat, i a l'hotel. I res més, entre pitos i flautes era bastant tard, i ens aniria bé descansar per afrontar en garanties el dia i mig que encara ens quedava. Jo em vaig dedicar a trastejar una mica amb la meva nova joguina, tot feliç i content, provar pijadilles vàries i carregar els primers CDs de música, OPETH per ser més exactes.


No oblidava que, a aquella hora dos dies més tard, els estaria veient.

No em toquis!

Aquest entranyable tema de M.C. Hammer em servirà per explicar-vos una anècdota, amb enllaços i 100% lliure de Rick's, que em va passar dissabte de matinada amb l'amable vigilant de seguretat.

Res, la festa estava a les acaballes, i per combatir la gana assassina que assalta durant aquests temps, vam decidir anar a Checkers, beneïda hamburgueseria que m'ha salvat de la inanició en comptables ocasions.

Baixem al lobby i ens disposem a sortir quan les portes automàtiques no s'obren i ens gairebé ens fotem amb el vidre als nassos. Una de les noies, ni curta ni mandrosa, va decidir emputxar com qualsevol porta normal. Resulta que té un mecanisme d'emergència per obrir-se com ho faries amb una de les típiques.

Amb tot això que el de seguretat s'acosta per darrere i A MI especialment, d'entre la quasi desena que érem, em crida l'atenció i em diu:

- Però esteu bojos? És que a casa teva fas això també?

Cosa que em va sentar com una patada al cul. Primer, perque m'ho digués a mi. Segon, perque si la porta no s'obre, alguna cosa hauràs de fer per obrir-la. Tercer, perque joder ni que fos tan greu. I quart, perque mira, a casa meva tinc portes normals, no son automàtiques, i sí les obro emputxant com imagino que fa tothom que viu en casa normals. Ara m'imagino com seria viure en una casa plena de portes correderes i/o automàtiques.

Total, que bastant indignat contesto:

- Quins collons! Si la porta no s'obre, què haig de fer, menjar-me-la?

I ell, personatge bastant peculiar i desdentat, per cert, es limita a repetir-me que si és el que faig a casa meva. Llavors, pensant que potser m'he passat al cridar-li "quins collons" tot i que em titllés de boig i tal, vaig al seu costat, li toco lleugerament el braç com a senyal de bona voluntat, i és quan ell, amb una actitud bastant Laportiana, aixeca un dit d'una manera bastant perdona-vides i em diu:

- No em toquis!

Llavors em vaig cabrejar de veritat, vaig repetir el "quins collons" i me'n vaig anar fora. Em sembla bastant curiós que hi hagi gent que no accepti ni el més mínim contacte, vagis de bona fe o no. Joder, pinta amenaçadora no en tinc, i és una puta porta, no li faré una clau de judo, si és el que aquell senyor es pensa. Tot i que probablement no ho sigui, m'ho vaig prendre d'una manera bastant (tirant a molt) personal. Ara que hi penso, potser és un home bastant homòfob i potser es va pensar que perdo oli (que es porta molt per la zona).

Quan se'm va passar el cabreig, vaig tornar per disculpar-me i li vaig donar la mà, i no me la rebutjar, com és habitual en una persona adulta. Després vaig intentar explicar-li que hauria d'entendre que segons a quins llocs el mínim contacte quan es parla de bona fe és normal, intentant repetir el gest a poc a poc com exemplificant... i em va a tornar a perdona la vida i a dir-li que no el toqués.

No li vaig donar més voltes i em vaig pirar. Has de tenir una vida molt aburrida i estar bastant fet pols... allà et quedes, pringat.

I van ser feliços i van menjar moltes hamburgueses.

Feliç Sant Jordi

Que els que sou a Catalunya gaudiu d'un feliç Sant Jordi.

Rosas para ellas (y ella) y libros para ellos, pero eh, sin mariconadas.

Curioses obres d'art

Recopilació de maques i curioses obres d'art:

Enga todos a la iglesia con los ojos paentro (Atlanta)

Enculada de toro a noi mirant a la meca (Washington)

Lo gay no quita lo valiente (Washington)

El cantautor ratllat (Washigton)

El deforme fill de Déu (Atlanta)

Qui diu que la pintura i l'humor estan renyits?

Progress Report III

Doncs sí, després d'aquest dia sabàtic de blog, esperàveu més Nova York? Doncs... ja!

En comptes d'això porto el que sembla que és el tercer Progress Report de la era Atlantina/blog (no ens enganyem, hi ha gent que no li importa on sigui per tal de tenir un blog per entretenir-se). Bàsicament necessito un descans d'escriure parrafades eternes cada nit, que porten el seu temps. No us enganyeu, m'agrada fer-ho, però tot amb mesura.

Des que vaig arrivar de Nova York, s'han succeït festes i events esportius. Tenia la vaga sensació que se'm faria difícil agafar un ritme de treball productiu al 100% per la gran quantitat de fases finals de competicions que es juguen ara i al Maig, i no m'equivocava.

Una foto de Central Park i va que xuta...

Clar que el fet de que el professor marxés de viatge dos dies després que jo arrivés no ajudava massa... bueno, en part sí i en part no. El dia després d'arribar vaig anar al laboratori amb un Cheesecake per compartir amb tots, i li vaig oferir al professor un tros, que va negar alegant que està a règim, però poc vaig haver d'insistir per que l'acceptés.

De fet, li vaig dir que li portava, però ell va dir que ara venia a menjar-ne. ALERTA! Això va significar hora i mitja d'històries que en principi ens han d'ensenyar de la vida, bromes (algunes molt bones, no ens enganyem) i demás entremeses. Va aprofitar per a alguns donar-nos algun consell pel futur pròxim. A mi em va dir que tornés a treballar amb normalitat, i tots vam acordar després que ho deia per aparentar que ens tenia molt en compte i tal, i que no era ni molt menys vinculant.

De totes maneres, diguem que ja entrava dins els meus plans fer-ho. Però a la meva manera. Vaig estar recuperant el ritme, però a hores canviades, i m'està costant una altra setmana tornar a agafar horaris sans i estalvis. Ara que ja ha arribat de nou, suposo que no tindré més collons que fer-ho.

Tot i els diferents obstacles, festius o no, que impedien un rendiment òptim, no es pot dir que m'hagi estat tocant els collons. De fet:

1) Tinc les diapositives llestes pel següent Progress Meeting, que es va ajornar a dilluns que ve. I el discurset fet i retocat, esperant que el memoritzi. No serà cap bomba, però almenys que vegi que el que serà la memòria agafa estructura, i també es mostren alguns resultats, que imagino que tampoc l'impressionaran. De totes maneres, no hi ha res que l'hagi de fer enfadar o pensar que no estic currant, així que estic tranquil

2) La memòria avança. Avui mateix he acabat el segon capítol (de 8), i entre aquestos, índexs, títols, bibliografies (que ja sumen més de 40 títols) i mandangues vàries, porto exactament 50 pàgines. I és el que faré durant aquestes dues setmanes, a no ser que el professor cridi "firmes" i mani fer alguna cosa diferent, que en principi no hauria de passar. De fet m'he marcat com a objectiu haver escrit el tercer capítol (sempre sense ser definitiu, tot i que revisat sí) abans de l'1 de Maig, dia del treballador i que curiosament estem forçats a celebrar [tot i ser jo un vago] perquè el professor ens invita a sopar a casa seva, ja que el seu aniversari no va ser fa massa.

------------------------

Què passa si he escrit el tercer capítol abans de l'1 de Maig? Doncs que me n'aniré a Miami a veure un colega, un cap de setmana a escollir (probablement sigui l'últim) de Maig. No fos cas que m'herniés!

I res més, si voleu llegir sobre Nanotecnologia i una introducció al Quorum Sensing, només heu de fer que demanar-me'l i encantat el podeu imprimir per després poder cremar-lo per Sant Joan.

Bona nit!
P.D: els comics són de dotorands, però vaja, serveix. Bueno no, de fet el de la perilla sembla no haver-se graduat encara.

Day 193: Oh my lord! A-men!

Diumenge, 4 d'Abril. Easter (festivitat de pasqua).


Casualitats de la vida, el primer dia sencer que passaríem a Nova York queia en diumenge, i festivitat de pasqua oficial aquí als USA. Això volia dir que en comptes de milions d'establiments oberts a cada carrer en trobaríem milers... jo gairebé no en vaig notar la diferència.

Una de les coses que teníem a la llista de "obligat fer" era assistir a una missa com més negre i més gospel millor. A Atlanta hagués tingut gràcia, però no hi vam estar diumenge. On vam passar un diumenge era més aviat forçat anar a missa... crec que a Las Vegas el més semblant a una església és on es casen els borratxos adictes al joc, i els criminals fugitius que necessiten una cerimònia ràpida i poques preguntes.

Així que el barri de Harlem, Nova York, semblava el més indicat per realitzar tal sacríleg acte que és aquest de prendre's una missa com si d'un espectacle es tractés. Ens vam llevar aviat (o era la meva intenció) ja que la missa començava a les 11, en segones sessions, i jo temia que no ens deixéssin entrar un cop començat. Després de tardar 15min en entrar a la parada correcta del metro (teníem al costat de l'hotel un parada com amb 5 línies de diferents colors) i de recórrer una quantitat ingent de parades, vam arribar a Harlem.

Menció apart es mereix el sistema de metro de Nova York. Línies superposades, exprés, creuades, de tots els colors, números i lletres, amb parades on conflueixen infinites línies... una jungla. Però s'agraeix l'eficiència, no excessiva, però que fins que no surts de Barcelona dones per suposada (del metro parlo eh, Rodalies em consta que no és exactament així). I s'agraeix el servei ininterromput.

Però vaja, que vam arribar a Harlem. Jo tenia apuntades com tres o quatre esglésies i temia que seria un fiasco perquè no ens deixarien entrar. Pensava que seria com una discoteca on hi van els famosos, on hauries de conèixer a algú per entrar-hi. Res més lluny de la realitat: hi havia esglésies a cabassos i a la primera que vam intentar, ens van rebre amb els braços oberts i sense aire acondicionat.

Com veieu, Jesús va fundar aquesta església (telepàticament, suposo) el 33 D.C. desde Jerusalem, i n'és el cap, bisbe, pastor i autoritat!

Per fora era bastant cutre, però molt cuidat per dins. El reverend feia una mescla de gospel i rap i crits blueseros, acompanyats d'un amén cada dos per tres. Va ser el millor moment de la cerimònia, ja que després va començar a fer el sermó normal. Se sentien pocs, però se sentien els típics crits de la gent dient-li al reverend quanta raó té, o alabant a Déu. Poc després el reverend va canviar el xip i va començar a fer el club de la comèdia, imitant a la seva dona i coses així... i la gent s'ho passava teta.

I és que em dóna a mi que això és un descans enorme per ells. Diumenge, arreglar-se al màxim per anar a missa, veure als veïns, pregar i passar-ho bé a la vegada, fer vida de comunitat. Imagino que molta d'aquella gent no devia anar sobrada de diners i me la veig treballant com a burros tota la setmana. Es nota l'ambient festiu doncs, en diumenge, que desprèn la gent.

No era on vam anar nosaltres, però es maca o no?

Vam marxar quan la calor se'ns va fer insoportable i ja portàvem una bona estona. A fora, el barri de Harlem ens esperava amb un sol de justícia, radiant. Serà un barri pobre, però l'avinguda Malcolm X es veia maca. Cases estretes típiques, molta gent pel carrer (turistes catalans i espanyols inclosos), esglésies molt maques. Vida, en poques paraules.


Vam anar baixant xino-xano fins al que és l'extrem nord de Central Park. Ens hi vam endinsar rodejant el primer llac enorme que vam trobar, direcció sud sempre que vam poder. Vam estar caminant com una hora per després veure que no havíem recorregut, longitudinalment, ni una tercera part del mateix.

Suficient per trobar al tío Phil, que es fa càrrec de Will Smith a el príncipe de Bel Air.

Jardins, boscos, llacs, carretera per ciclistes, camp de golf, pistes de bàsquet, una autèntica burrada de parc. Sembla increíble que estigui ficat tan dins d'una de les zones cèntriques d'una ciutat tan enorme i tan habitada. És més, hi ha molts llocs (ja et dic, només havent estat en un terç... lo que em faltaria per veure!) en els que ni senties sorolls de cotxes. Un meravellós oasi en un desert d'asfalt immens.


Vam sortir de l'oasi quan vam veure l'hora que era, i adonar-nos que teníem una gana bastant descomunal. A la zona nord-oest del parc, sortint, no hi havia cap zona per menjar a la vista, a part de tenderetes de hot-dogs plens de gent fent cua i a preus sospitosos. Així que vam preferir el agafar el primer metro que vam trobar per anar a una zona més cèntrica.

Concretament vam arribar fins una estació al carrer 34, tocant al Madison Square Garden, on juguen els New York Knicks, tan famosos com actualment penosos. Només sortir de la parada vam topar amb un restaurant cinqüentero. No ens ho vam pensar un instant i vam dinar allà, agradablement, sense ser car, i típicament "americà" tot.


Amb les piles carregades, el camí a recórrer era fàcil. Seguir la 34 fins arribar a l'Empire State. El camí era fàcil de seguir, però no de recórrer... Estava tot a reventar, suposo per l'assenyalat del dia, l'hora, l'allau de turistes i demés raons. Vam anar poc a poc passant els carrers, entrant a botigues, mirant regals, i de tant en tant pujant el cap per veure gratacels. Vam passar pel costat d'un Macy's completament enorme (Macy's és una cadena de centres comercials a l'estil de El Corte Inglés).


Una mica farts del bullici, vam arribar finalment a l'Empire State, que havia de ser parada obligada. Havia, és clar, perquè amb la de gent que hi havia pels carrers, no m'hauria d'extranyar gens que la cua per entrar a l'edifici arribés fins a la cantonada, i desde fora deien que 45minuts. Em vaig enterar l'últim dia, quan hi vam poder entrar, que aquells 45min serien solament per arribar al control de seguretat, que més enllà esperaven dues cues que podrien haver allargat el procés un parell d'hores més.


Òbviament, vam passar del tema. Portàvem dins d'un maremàgnum de gent bastanta estona, amb calor i la panxa plena... només faltava que ens poséssim a esperar més d'una hora, drets. No teníem cap pressa, la nostra estada a Nova York acabava de començar. Així doncs, vam tombar a l'esquerra, a la quinta avinguda, per anar direcció sud per trobar el Flatiron.

Per sort, la quinta avinguda en aquell tram, on sospito que hi havia un mini-barri coreà, estava totalment lliure de peatons i podies caminar tranquilament, al teu ritme. Després de fer algunes compres més, vam arribar a la plaça del Flatiron. Vam seure al Madison Square Park una estona i vam admirar la plaça i l'edifici en sí.


La nota curiosa aquí és una exposició que hi ha en marxa, en la qual un artista d'aquests tan conceptuals i trencadors es va dedicar a posar escultures a escala real de gent despullada, al llarg, alt i ample de la plaça. A l'entrar a la plaça en veus un, suposo que a mode de mostra. Els altres els has de trobar amagats per tot el paisatge.


Vaja, amagats, alguns estan a la vista de tothom... però no és tan senzill. Si et dic que va haver trucades a la policia dient que hi havia algú a la teulada d'un edifici, despullat, amb intenció de suicidar-se? Doncs sí, hi ha varis ninots a les parts més altes dels edificis de la plaça. Em va semblar bastant chorra però a l'hora em va fer gràcia i no vaig deixar de buscar ninotets.


Què dir del Flatiron? És un edifici molt maco, alt i important. M'encanta el tipus d'arquitectura, vull dir, els adorns presents a tot arreu de l'edifici. No sabria com explicar-ho, però em va semblar un edifici amb glamour. Fetes les fotos de rigor, vam agafar el metro. Estàvem una mica cansats de la patejada que havia suposat al matí baixar de la 128 a la 110, entrar a Central Park i arribar-nos a la 96.


Vam arribar a l'hotel que començava a fosquejar. Teníem sorpresa: pel matí, a l'haver anat a queixar-me sobre l'estat del meu llit inflable, em van dir que seríem els primers en canviar d'habitació tan bon punt quedés lliure una amb dos llits dobles. Dit i fet, al tornar, ens van avisar que teníem l'habitació del costat per nosaltres, que ens mudéssim.

No sabeu com vaig agraïr tenir un llit per mi. Vull dir un llit de veritat. Entre que vam canviar totes les coses d'una habitació a una altra, es va fer l'hora de sopar. El pare i jo vam anar en busca de teca, tenint en compte que era un diumenge festiu i de nit... vam acabar en un succedani de lloc de fast food, vam comprar hamburgueses, algo mexicà, i algo mig saludable i cap a casa.

Un cop acabats de sopar, jo em vaig dedicar a veure la final de la lliga universitària de bàsquet (partidàs), escriure al blog i fer unes gestions per no haver de dormir sota un pont el dia extra que em quedava a la big apple.


I a dormir aviat, que New York és molt New York i ens quedava tela de coses per fer i veure.

Day 192.2: Última parada, New York

Un cop vaig haver-me secat les llàgrimes de l'emoció en el retrobament amb la fletxa...


Era hora d'agafar les maletes i anar-nos-en a l'hotel i començar a conquerir la gran manzana. Un cop vam tenir la maleta i la fletxa vam sortir de la terminal en busca de la parada més propera de taxis.

Després d'haver rebutjat una oferta d'anar amb un taxi clandestí (o això em va semblar, perque no es normal que t'ofereixin un taxi dissimulant i en veu baixa) vam agafar el primer que vam trobar. El conduia un noi xinès, bastant jove, i el qual no semblava tenir una experiència excessiva a la professió.

En quant vaig donar-li l'adreça, va començar a fer-me tot de preguntes sobre la localització de la mateixa, com bonament vaig poder. Òbviament no em coneixia Manhattan massa bé, al no haver-hi estat mai...

El problema residia en que de carrers que es diuen Nassau n'hi ha a Manhattan, a Brooklyn, a Queens, etc etc etc i resultava que on anàvem nosaltres era un carreró amagat. Li va preguntar per telèfon a la que devia ser la seva noia, perque ho busqués, i em dona a mi que no li va ser de gran ajuda, al veure que treia el GPS.

Aquí ja va venir una mica les traves de la incompetència que havia sofert durant el passar dels dies, i que semblava que no acabaria, però almenys ara era de bon rotllo. Jo patia per la meva integritat i per arribar al destí, per això quan el vaig veure amb seriosos problemes, li vaig posar el GPS al vidre. Li vaig posar la direcció. Vaig haver d'apujar-li el volum. Vaig haver de mirar en un mapa que tenia, per confirmar. Un show!

Finalment, vam travessar el pont de Brooklyn. Suposo que per agraïr la meva bona fe, l'home ens va donar senyes de llocs per anar i visitar, encara que venia ja preparat amb nombroses recomanacions. Quan gairebé passava una hora des que vam agafar el taxi, vam arribar al carrer Nassau. El taxista s'ho va currar anant a preguntar a varis llocs on era l'hotel, però va acabar desistint i ens va deixar allà a que ens apanyéssim.

Cortesia de Google.

Després de donar-li els 50$ de rigor (que tampoc em van semblar tants, donat la longitud i temps de trajecte) vam trobar l'hotel a mig carrer d'on ens havien deixat. Com arribàvem, no us ho perdeu, 20 minuts abans de l'hora de check-in, ens van invitar a deixar les maletes i a tornar més tard.

Aquí vaig veure una de les grans diferències amb Washington, que suposava un gran alleujament. En el que vam tardar en arribar a Broadway, que era el següent carrer en paral·lel vam trobar una pizzeria, un lloc de bocatas, dos de sushi, un restaurant italià i un McDonald's. Per trobar tot això a Washington, hogar de memorials, monuments, zones ajardinades i edificis del govern, t'havies de passar la vida. O conformar-te amb el primer lloc que trobaves.

Dit i fet, vam ficar-nos en un lloc de sushi ràpid, on vam menjar sushi i tallarins. El portaven uns indis, però tot era molt més autèntic que a la meitat de llocs de sushi que puguis anar a Barcelona, per exemple. Allà t'intentaran colar que el que ho prepara és japonés, ficant a un xino... aquí almenys eren honestos! Total, que vam quedar molt satisfets... hi tornaríem.

Vam tornar a l'hotel, que quedava a mig minut, i finalment ens van donar habitacions. Ens va atendre un home que devia ser dominicà, bastant amable, però al pobre li va tocar al papeleta d'explciar-nos que feia dos dies que havien migrat l'hotel a una cadena hotelera i que anaven de bòlit, i que no ens podien oferir la habitació de dos llits dobles. Ens donarien una de llit triple i un llit inflable. Vaig sacrificar-me pel bé comú i vaig acceptar... tampoc tenia ganes de barallar-me.

Foto real de l'hotel, de l'habitació que no tindríem...

L'hotel en sí era estretíssim. A la majoria d'espais no hi havia ample per posar dues persones una al costat de l'altra longitudinalment... clar que estava en un carreró, i sabent que la densitat a Nova York és una cosa innata. De totes maneres, tenia 20 pisos i acomodava habitacions que podrien haver estat "putos cuchitriles" i eren "habitacions molt acollidores". Vam desfer maletes i fer lloc per quan van venir a portar el llit i inflar-lo.

Vam estar descansant una estona, jo navegant amb el WiFi gratuït (com s'agraeix!) i planejant les primeres visites a la ciutat. Després d'una estona vam espavilar i ens vam posar en marxa.

L'hotel queda a menys de cinc minuts de la borsa i a dos minuts de la zona zero. Vam decidir anar a la zona zero, que seria una cosa ràpida ja que ja m'havien avisat que no hi ha res d'especial... però hi vam anar a mirar les obres i a imaginar-te el caos que devia passar aquella zona després dels atemptats.


Com que els famosos outlets 21Century quedaven allà mateix, i me n'havien parlat de manera tan fervent, vam anar a fer una ullada i a mirar la primera tanda de regals neoyorkins (quina gràcia que fossin uns calçotets). Hi ha com quatre plantes de roba posada una mica a granel, com a mínim a meitat del preu original. Vam fer una mirada ràpida, ja que era bastant agobiant i a mi les marques que es manejaven no em feien excessiva gràcia. Però jo entenc que en certes circumstàncies allà et pots fotre les botes.

Al marxar, vam decidir pujar per Broadway, i anar a Chinatown, que no ens quedava excessivament lluny. Com que començava a fosquejar, no era una mala opció ja que podríem sopar allà o a Little Italy, que és adjacent al barri xinés. L'objectiu principal d'anar-hi era pentinar la zona i investigar sobre el tema dels rellotges i els bolsos d'imitació barats, per fer regals a tot quisqui.

Entrada al pont de Manhattan, des de Chinatown.

Però vam arribar que tot tancava, cosa bona i dolenta donat que començava a tenir gana. El barri és impresionant pel canvi que suposa. De sobte, deixes de veure gent americana per no parar de veure xinesos per tot arreu. Absolutament tots els establiments són xinesos o seus en xinès de marques habituals americanes.

Ma mare anava flipant bastant cada cop que passàvem prop de qualsevol restaurant on la cuina estava a la vista i veia a algun xinès aleatori manejant un wok o olles de les quals sortia una quantitat ingent de vapor. Després de proposar entrar en un parell, va trobar el definitiu: un lloc on l'especialitat és la HotPot.

Tracta de que et posen un camping gas, literalment, amb una olla amb brou normal o picant. Això té un preu fix, i a partir d'allà tu demanes els ingredients que vulguis: carn, peix, verdures variades, tot ja trossejat. Tens un bol, un cullerot/colador, una cullera i els pals reglamentaris. Llavors, tens el brou bullent i hi vas posant els ingredients al teu gust i fent-los al teu aire, com si d'una fondue, raclette, o la típica pedra de pagès, es tractés.


La veritat és que va ser una bona idea, sana i entretinguda a la par que barata. Però l'esperit d'aprofitar-ho tot i treballar incansablement dels xinesos es feia patent. Escolta, era un local petit i tenien les taules que tenien, grans i petites. Que havien d'acomodar a diferent gent a la mateixa taula? Cap problema! Vam sopar davant d'una parella jove xino-americana que ens va fer una mica de professors, al veure que anàvem de cul al principi.


A l'acabar de sopar, vam acabar de donar una volta i vam refer el camí per tornar a l'hotel. Calia descansar, que l'endemà li fotríem canya a la gran ciutat, i a cada dia que passava, el pes del total del viatge es feia patent.

Hagués caigut rodó a dormir si no fos per un acte més de imcompetència, o de Murphisme en la meva contra. Resulta que quan arribem a l'habitació i m'estiro al meu estimat llit inflable, per descobrir que estava molt desinflat, i que tocava amb vàries del meu cos al terra. Em sentia com un vagabund, salvant les distàncies és clar, però dormint sobre un plàstic ronyós que no impedia que sentís el dur terra sota meu.

Era mitjanit i vaig anar a recepció aviam què hi podien fer. Com no, estava ocupat el recepcionista, ara intentant trobar lloc per una parella que no havia tingut la sort que nosaltres de que ens poguessin acomodar tot i el canvi d'amos. Quan van acabar li vaig informar del meu problema, va intentar trobar l'inflador i després va trucar als de manteniment.

Com tenia per llarg, em va dir que pugés tranquil a l'habitació, que ja trucaria i ens ho arreglaria. Va passar una hora i ningú va trucar, però jo estava molt cansat i no tenia ganes de liar-la i importunar de pas als pares. Tenia son igual i no em va costar massa conciliar el son.



Ja els cantaria les quaranta l'endemà. O no.

Day 192.1: Broken Arrow [Història d'una fletxa]

Dissabte, 3 d'Abril. Transició a la gran manzana.


Efectivament, dia de transició. Quan vaig comprar el vol, ja farà bastant, vaig pensar de pillar un vol al migdia per dues raons: no forçar molt l'hora de sortir de l'hotel a Washington, i arribar a una bona hora a Nova York per començar a donar canya de bon principi, perquè teníem molt per fer. Perquè aquest títol? Ja ho veureu.

La primera raó, almenys, es va complir. No vam tenir cap problema en llevar-nos una miqueta més aviat del normal, sense abusar, esmorzar les sobres dels dies anteriors, fer les maletes i marxar. Vaig anar a donar les claus i a pagar el que faltés per pagar, excepte l'Internet, que els vaig dir que no pensava pagar-lo. Naturalment ni es van molestar a discutir-m'ho... hagués tingut guasa, si no.

Per 25$ vam arribar a l'aeroport, bé de temps, però sense ser exagerat. La distribució era una mica diferent dels altres aeroports, cosa que em va descol·locar una mica: primer havíem d'anar al mostrador a dir que teníem una maleta per facturar. La noia, que passava de tot, se'm va quedar mirant al veure que no tornava a agafar la maleta... ja que es veu que l'havia d'agafar amb la pegatina que li havia enganxat, i anar a una altra banda a deixar-la perque l'escanegessin.

L'escanejador em va fer esperar a que la maleta passés, com si sospités de mi, però s'ho va repensar. Joder que no foto tan males pintes (vaja, era ell el negre amb rastes, esprimatxat i mandíbula inquieta). Ah, i la dona d'abans, passava tant de tot, que diria que no m'han cobrat la maleta facturada (són 25$ eh, és gravíssim!). Ja s'apanyaran, perquè a mi ja no m'hi veuran més per allí.

La part bona va venir a l'anar a passar el control de seguretat. Recordeu quan vaig comentar com vam passar el control de seguretat a Las Vegas per una fletxa de record? Doncs com era de preveure, la persona al càrrec va fer venir a un supervisor per mirar-se la fletxa. Jo esperava que no hagués cap problema, però la supervisora, una dona negra jove però amb bastants aires, em diu que no m'ho poden deixar passar. La resta va anar així:

- Li explico que a Las Vegas ens van deixar, i la raó: que la fusta era molt dèbil i es trenca amb facilitat. Em diu que no.
- Li dic que som una família i és un souvenir, que no tenim cap intenció de matar a ningú. Em diu que no, però més tallant. Bé, en aquell moment, començava a tenir ganes de fer-la servir per fer mal.
- Li dic que sí, que té molta lògica que em deixin entrar una fletxa per via aèria a la puta capital del país, on hi ha polítics i el president, però no per deixar-la sortir. Em diu que li és igual el que facin als altres aeroports, que allà mana ella i que no pot deixar-la passar.
- M'empasso les ganes d'enviar-la a la merda i li pregunto què puc fer. Em diu que miri de facturar-la, tan panxa. Que segurament poden treure la maleta facturada i embutir-la allà. Tot això sempre mirant altivament, que ella és la llei, no fos cas...

Doncs deixo als pares allà i surto del control, per tornar a on es facturen les maletes. Explico tot el percal, però em diuen que no poden treure la maleta, que probablement estigui a l'avió ja (eh, sense ni mirar-s'ho), però que parli amb l'home al que li he deixat per l'scaner. Ell em diu que no, però treu cinta d'embalar, la fixa una mica amb els plàstics que portava, i m'envia de volta als mostradors, a preguntar un altre cop i intentar facturar-la. Li explico el percal de nou a un treballador que hi havia solt, oferint ajuda, i em diu que parli amb la supervisora de la línea aèria.

La dona, MOLT atenta, em garantitza que es trencarà en el moment que la fiquin on l'equipatge. Em pregunta quan surt el vol, i faltava només mitja hora... pel qual la dona va posar el turbo. Va treure la caixa més gran que tenien, i no cabia. Va pensar vàries formes, i em va dir que es trencaria, al qual jo li vaig respondre que preferia intentar-ho i tenir-la trencada que deixar-la allà... Li devia arribar al cor això, perquè va agafar un plàstic que tenia per allà, una mica de cinta aïllant, li va fer el segon remiendo del dia, una etiqueta per facturar-la i apa. Em va desitjar sort i tot, i jo li vaig donar les gràcies mil cops. A sobre, tampoc m'ho van cobrar (chollaco!).

Total, que una mica Broken Arrow (fletxa trencada). Com la peli perquè em van tractar com un terrorista amb armes nuclear, i simplement perquè broken és com acabaria l'arrow a l'arribar a Nova York. Ingeniós, eh?


Bueno, que amb tot això tenia 15 minuts per passar el control i arribar amb els pares a l'avió. Vaig colar-me (amb permís) de tota la cua del control i amb els pares ben ràpid a la porta d'embarcament, on vam entrar els últims. I amb el cinturó donat, caient-me els pantalons tota l'estona... molt còmic tot plegat.

A l'avió, anecdòticament em van canviar el seient per un dels d'emergència perquè el que s'asseia allà no li venia en gana seguir les indicacions en cas de catàstrofe. Doncs res, més lloc pels meus peus. En una hora arribàvem a Nova York, volts de la una. Se'm va passar rapidíssim: entre que prens vol, et porten una Coca-Cola, els típics snacks, i que em vaig estar una estona fent les primeres panoràmiques, ja aterràvem.

A l'aeroport John F. Kennedy, després de caminar una bona estona per sortir d'allà, vam arribar on surten les maletes (un cop més, just al costat de la sortida, que pots pillar qualsevol maleta i pirar-te en un taxi). Vam recollir la maleta, i atenció, LA FLETXA, LA QUAL ESTAVA INTACTA. ¡Chúpate esa, rígido sistema americano!



Casi ploro.