Day 87: Barça - Madrid, "er clasicou"

Després de fer bondat el que quedava de Black Friday, el dissabte s'havia presentat també com a dia d'estudi i descans. Com a mínim fins la nit...

Es veu que es tradició que durant aquestes dates, on se suposa que tothom està a "casa seva" amb la seva familia, és que a la lliga universitària de futbol americà es juguin els derbis de diferents estats, . Vaig començar a sospitar quan, veient a la ESPN els resultats o horaris dels partits, et trobabes amb "Virginia VS Virginia Tech", "Florida VS Florida State"... i coses per l'estil, més de l'habitual.

Aquí no són menys, i aquí a Atlanta el derbi per excel·lència es jugava a les 8 de la tarda. "University of Georgia - Georgia Tech". Jugaven aquí a Georgia Tech (per cert, aquí als USA l'habitual és posar el nom de l'equip visitant primer; es llegiria "EQUIP1 juga al camp d'EQUIP2"). Es veu que sent estudiant, que se sol poder entrar gratuïtament, havies de demanar tanda i entrar a la loteria, igual que quan a can Barça hi ha menys entrades que gent que les vol, en ocasions especials. La rivalitat, de totes maneres, brutal. Jo vaig veure el partit per la ESPN i el camp estava a reventar. Va ser una bona excusa per trobar-nos uns quants per veure'l. El partit, molt més entretingut del normal, i boig... però vam perdre. Bah, de totes maneres també era excusa per fer unes birres fins tard.


Però si aquest derbi es pot considerar clàssic, res comparable amb el partit del Barça - Madrid de diumenge. Aquí la gent el coneix com "el clásico" (o er clasicou, amb aquesta gran pronunciació americana) per als que vaig preguntar. Vaig intentar fer un reclutament massiu per anar a veure'l al Taco Mac. Èxit apostoflant... vam acabar sent 4 ¬¬. Matana, l'angoleny; Elías, el panameny; i en Marc i jo.

Foto d'una part del lloc, i unes quantes de les teles. La de l'esquerra en primer pla era la nostra.

El partit aquí començava a les 13h, a la mateixa hora que els Atlanta Falcons de la NFL. És per això que em vaig llevar aviat i vaig anar a mirar que no haguéssim de fer cua o algo per l'estil, que ja m'han dit que passa. Però, per sort, cap problema. Taco Mac, és un restaurant bastant típic americà, així una combinació d'esports, birra i menjar sureny: tacos, pollastre fregit, etc... I com no, tot a lo gran: pels esports tenen 50 teles per cobrir-ho tot, i el que poden, en alta definició. Per les birres, presumeixen de ser la cadena amb més varietat de birra: aquesta sucursal té 140 cerveses de barril i més de 280 cerveses diferents en ampolla.

Carta de birres, et pots tornar boig...

Doncs res, pollastre fregit i una Estrella Damm (crec que era de les úniques catalanes i espanyoles que tenien, com comprendreu no em vaig mirar a fons la carta) per veure el partit. Estava nerviós, MOLT nerviós... cridant com un energumen la meitat de les vegades. Teníem un lloc bastant bo (vaja, era difícil no ternir-lo, pràcticament tens una tele personalitzada per taula), però llàstima que no ens podien posar l'àudio perquè jugaven els Falcons, i Taco Mac és com un official headquarters per veure els partits.

Vegeu el detall de "Barcelona" abaix, i "Brewed in Barcelona", a dalt.

Puta bogeria quan marca Ibrahimovic, i joder nervis i més nervis quan expulsen a Sergio Busquets (vaig cridar "que tonto que ets" vàries vegades, ben alt). A l'acabar els 90min, final feliç, i tots els nervis es van concertir en alegria. Què gran quan un home s'acosta i ens diu en català:

- Ha anat just eh?!

Tremendo, no l'havia vist en tota l'estona, però està clar que l'home sabia qui havia estat cridant i aplaudint varis cops abans. Però una pena, perquè m'havia fet moltes il·lusions ja que em van dir que l'any passat hi havia la tira de gent amb la samarreta del Barça, i aquest diumenge, ni rastre.

Res més, a caseta a acabar el diumenge. Siesta, i tenia cita per jugar a volley una estona. Tot anava bé, massa bé! Ja tardava doncs en apuntar-me a una patxanguilla de bàsquet i fer-me mal al turmell a la primera jugada. Gràcies a déu que no és res greu i no crec que tingui massa problema per patejar-me Boston a partir de dijous.


I gràcies a déu (un altre cop, i sent ateu!) perquè la primera perspectiva del sistema sanitari d'Estats Units ha estat un maleït fracàs: per anar al centre sanitari de Georgia Tech i dir-me amb mala cara que estan curts de personal i que haig de demanar cita; i per trucar i que em diguin amb una mala llet extraordinària que no accepten CAP assegurança (quan la pòlissa de la meva em diu que vaig sempre abans que res al centre sanitari de la universitat).

Potser m'ha anat bé i tot, perquè al final no ha estat res de l'altre món... I per anar a que m'ho mirin, potser em facin una radiografia i em clavin una pasta per no res... doncs mira, MILLOR PASSO.