Day 25: playing hooky

Rebentat com estava, el repte de llevar-me una mica més tard de les 7 del matí se antojaba difícil. De totes maneres, no desistia en l'intent d'aixecar-me no molt tard per anar al laboratori i tornar a casa a l'hora de dinar i no tornar, sense remordiments. Així que a quarts de nou em vaig llevar. Però em vaig trobar a en Josep Miquel a l'skype (molt d'hora) el qual em va dir, que si no em venia de gust no calia que hi anés.

El professor no hi és durant tres setmanes, i realment ha estat un dels dies que més pal m'ha fet llevar-me i tot. Així que vaig tornar al llit a dormir unes horetes més (ah! això és vida). Sigui com sigui, desde casa vaig dedicar-me a fer el mateix treball que faig al laboratori, però a un ritme inferior. O sigui, llegir.

Sembla xungo, però hi ha coses mooooolt pitjors. Algun dia intentaré explicar a què ve

El dia va passar monòtonament, marujeando i paper-eando. Però per la tarda em vaig activar, per anar al gimnàs (motivació alta). Em vaig fer el recorregut de la ruta pi fins que s'arriba al gimnàs. Un dia parlant amb la Maria (la noia a qui he succeït) em va dir que va conèixer a unes gents ben maques que juguen a volley. Així que em va passar uns correus... i per dilluns ja havien organitzat partit. Així que em vaig presentar allà per jugar. Va estar MOLT millor del que em pensava (en termes de passar-ho bé en un esport que no és el teu, i de fer-ho mínimament bé). La gent en sap una mica i els punts doncs s'allarguen, no és el típic sacar i fallar.

Vam fer crec que 5 partits, una mica més d'hora i mitja. I cap a casa. Crec que si segueixen fent això un o dos cops per setmana hi tornaré... si vaig més de 4 vegades al gimnàs a la setmana serà millor que no ratlli el bàsquet. Per tornar, doncs corrent, com a bon motivat.

Sopar amb litro de Powerade (a falta d'aquarius, buenas son tortas), capítol de Los Soprano (viciat) i a dormir, que no vull tornar a fracassar en l'intent d'arribar d'hora al laboratori (i menys fer campana).

P.D.: la nota curiosa del dia. He anat a mirar per la finestra què tal el cel, i m'he trobat que el carrer de davant del 100midtown estava tallat al llarg d'una illa de cases (block, en anglès). Em diu el Josep Miquel: "són una mica flipats, a la que passa res hi van tots". Doncs tenia raó, al cap de 20min ja havien tornat a obrir el carrer (6 carrils, tres per sentit, no és moc de gall d'indi). O sigui que greu no era; però joder, es que hi havia com 5 o 6 camions de bombers, i tants altres de la poli.

Se ve bastante... fatá. Dos pedres!