Mid-week Mayhem Extended

Doncs com que avui tinc temps per estar a casa i ordenar coses, fer tràmits on-line (per fi, joder) i descansar pel que s'esdevé avui, postejaré algunes coses.

Primer de tot, explicar curiositats d'ahir que potser farien el post anterior massa llarg.

A la cua vaig conèixer a en Randy i a en Mario, i a en Brandon. Després vaig conèixer a en Javier.
En Randy, en Mario i en Javier vénen de Houston. En Randy i en Mario junts, i s'han trobat de casualitat amb aquest tal Javier. "The Houston contingency", diuen. Els dos primers són pares de familia, i aquí estan, a més de 1000km de distància disfutant del metal. En Mario i en Javier són d'arrels mexicanes però parlen espanyol bastant chapucero, com una espècie de Roberto Trujillo, el baixista de Metallica.

Una de les coses que vaig flipar és que el Javier em va explicar, després de que uns vagabunds ens demanessin pasta, que el seu pare era "breaklegger". Sí sí, rompepiernas. I que no va tenir més remei que dedicar-se això perquè ell pugués anar a l'escola. I allà està ell, treballant en una farmacèutica.

En Mario no em va explicar massa de la seva vida. És un tío genial que no va dubtar ni un moment en fer-me partícep del grupet i de molt bon rotllo, i simplement es va interessar en els meus estudis i tal. Great guy.

En Randy és un catxondo, no para de riure i fer bromes, i crec que és per això que li diuen "Randy the I-know-everybody", perquè no parava de saludar gent i tal.

En Brandon és un bon xaval, canadenc, i toca la guitarra i canta en un grup. Allà té una emissora de ràdio petita, i és un enamorat de la música.

Formàvem un grup pintoresc però ben avingut. Gràcies a ell em vaig fer la foto aquella del cantant, i vaig conèixer a d'altres grans músics. M'encanta. També és graciós que quan parlàvem d'Espanya, en Javier em va treure a Salvador Dalí... el que em fa pensar que tothom que li parlo de Barcelona em diu que hi vol anar algun dia. Inclús l'altre dia amb una caixera en una pizzeria. El que em fa pensar en la conversa d'uns 20minuts on parlaven de llocs de fast food. Potser en van nombrar 30! És una bogeria. Un altre dia us posaré fotos dels que tinc aprop, que ja em van semblar molts, però no aquesta burrada.

I de bonus, fotos del concert d'ahir (el primer és el tiu amb qui em vaig fer la foto, que tornen a actuar dissabte).